Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.

(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)

ES REGALA UN GAT

Qui vol un gatet? El regale per incompatibilitat de caràcter. És d'un color rogenc, diem-ne rosa, però no d'un color rosa llampant com el de la Pantera Rosa, no; és una mescla--a ratlles--d'un vermell pàlid i un blanc tirant a rosa; però destaca per ser simpàtic i juganer… i un gran caçador de ratolins. El del mal caràcter no és ell sinó jo: no suporte els gats; tot i que Lux--així li diuen al meu gatet-- me'l vaig criar amb biberó i he arribat a tindre'l en gran estima, no deixa de ser un gat. Us preguntareu per què en tinc un si no m'agraden aquestes bestioles. Us ho explicaré sense cap dilació: va ser la Lluïsa, la meua muller, qui va veure un ratolí per dins de casa i –atès que és ecologista i no vol usar verí ni ocasionar morts inútils, fet inevitable en cas d'emprar rateretes-- es va encabotar a tindre un gat, doncs, pensa ella, caçar per alimentar-se és un fet natural i, a més a més, cap la possibilitat que els ratolins en sentir l'oloreta del seu predador, emigren lluny de casa. Tot i la meua aversió cap aquests animalets, he de reconéixer que Lux és una criatura entranyable. De bon matí, quan vaig a comprar el pa, em segueix caminant al meu costat com si fóra un gosset i, en arribar al forn, m'espera a la porta, discretament, sense entrar per no molestar Maria la fornera. Però quan estic treballant a l'oficina d'assegurances que tinc tot just a sota del meu habitatge, Lux es passeja per dalt de la taula o per damunt del teclat de l'ordinador portàtil; una vegada es va esmolar les ungles arrapant un rebut de liquidació, cosa que em va suposar un munt de problemes i no hi ha cap dia que no em rebolique les pòlisses o les declaracions d'accidents. Ahir me'n va fer una de ben grossa que no li la perdone, la definitiva, la que ha provocat que l'avorrisca per sempre més i que m'ha portat a condemnar-lo a l'exili, a perpetuitat i sense cap possibilitat d'indult: jo estava atenent un client i, de reüll, vaig veure que Lux estava ajupit a l'àmpit de la finestra, els peus davanters estirats cap avant i les cames de darrere arreplegades, la mirada fixa, completament immòbil i concentrat, com si haguera ensumat un ratolí i esperara que la víctima treguera el cap del seu amagatall per a llançar-se a l'atac. De sobte va saltar amb l'agilitat felina que caracteritza aquests animals, va passar, com volant, per dalt de la impressora i del fax per caure sobre la seua presa que, tot i el cop rebut, semblava que podia escapar de les urpes de Lux; però no; no era un ratolí viu, era un ratolí inert i Lux se'l passava d'una mà a l'altra, jugant, simulant que se li escapava i el tornava a caçar; en un moment donat el ratolí va caure de dalt de la taula i Lux es va llançar amb el seu bot felí i va aconseguir atrapar-lo a l'aire, caient tots dos al sòl, i va arrastrar amb el seu pes el cable del ratolí i l'ordinador portàtil que es va estevellar contra el terra fent-se tot malbé i ocasionant-me una catàstrofe virtual de la qual no sé si em podré recuperar.

Junt amb Lux, entregaré un sac de pinso per a gats.

MONTECATINI (i 6)

Així va acabar el relat d'aquell personatge tan estrany.  La meua gossa, no se perquè, va començar a lladrar planyívolament; no se si em creureu si us dic que no vaig poder dormir-me fins les sis del matí, quan per damunt del Montgó i dels seus voltants començava a veure's una tènue i càlida claroreta.

Han passat els mesos, i a les nits de lluna plena, a mitja nit, em desperte com desmaiat i gelat de fred, amb una ansietat la causa de la qual no puc endevinar. Si em mire a l'espill quasi no em veig de tan pàl·lid que estic. Sent com unes ganes irresistibles de sortir volant per la finestra; i no torne a dormir-me fins les sis del matí; he provat de pendre til·la i altres tranquil·litzants; també he fet exercicis de ioga i he pres somnífers. Res no soluciona el meu problema de les nits de pleniluni. Si, és clar que he anat al metge; m'han passat d'uns metges a altres: de metges de família a neuròlegs, de psiquiatres a especialistes en medecina oriental... què sé jo! Finalment m'han receptat una cosa ben estranya: una dosi de transfusió de sang les nits de lluna plena, abans d'anar a dormir. Diuen que estic anèmic i que la transfusió és una mena de vacuna contra no se què.

Crec que algun dia, potser ben aviat, cercant la solució, tornaré a Montecatini...

(Foto:de com es veu la lluna plena des de baix del taronger on tinc l'hamaca, les nits que no puc dormir...)

MONTECATINI (5)

“Sóc el comte de Montecatini, senyor i amo de la muntanya i les valls. Jo vivia al castell de Montecatini fa molts segles, quan la ciutat que ara veus ací baix no existia. El rellotge de la torre marca sis hores perquè el dia tenia sis hores hàbils; començava a mitja nit, a les zero hores; després venia la una, les dues, les tres, les quatre, les cinc i les sis, que era la darrera hora del dia. Saps per què? Per a què et fasses una idea començaré per dir-te qui va ser un descendent meu del que, sense cap dubte, hauràs sentit parlar; un descendent qui, després de distintes generacions, va heretar una particularitat meua; jo vaig ser l'avi del besavi del Comte Dràcula i la nostra particularitat és la de ser vampir. Per això jo sols eixia del meu castell les nits de lluna plena a mitja nit. I calia que tornara, com a més tard a les sis del matí, abans que sortira el sol, perquè si rebia la llum del sol en convertiria irremeiablement en una pedra. És ben cert que un únic raig de sol és suficient per a destruir un vampir; tanmateix, no et cregues la falsa llegenda que diu que si una persona és mossegada per un vampir es converteix en un altre vampir. No, no és cert, si ho fora, tots voldrien ser mossegats; ser vampir és un privilegi sobrenatural, el graó més alt de la jerarquia de la noblesa, el màxim poder imaginable, és un títol que s'hereta quan un vampir vell decideix traspassar el seu privilegi, quan després de milers d'anys li arriba l'hora de la jubilació. I sols en som un, dos, o com a màxim tres en tot l'univers.

Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants veníen d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida—alimentar-me de sang humana—sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els dies més calorosos de l'estiu i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra més, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als que veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea les sàvies i assenyades costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.

I de sobte, hui a mitjan nit m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia mourem, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedeguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires li donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en cantar i ballar amb sentiment, no es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres i els del vostre poble i comarca podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
(continuarà...)

MONTECATINI (4) (Relat de ficció)

Van passar uns quants dies més i el dia del Salvador—un altre dia senyalat—per a complir amb una de les tradicions de La Marina, vaig anar a festes a Els Poblets i després a la mar, a sopar l'àgape estiuenc per excel·lència del meu poble: les pebreretes; de postre un bon meló d'Alger i algunes figues; ja entrada la nit, tornava a la meua caseta, a la partida del Trepig, antiga terra de canya mel, de la senyora de Pedreguer Joana Escorna, també trepitjada pel seu marit el celebrat poeta de Beniarjó, Ausias March.

Feia una calor insuportable, una basca humida i pesant que ofegava. Amb aquella calitja anava a resultar impossible dormir. Gitat a una hamaca mexicana que hi havia instal·lat un dels meus fills, nugant-la a dos tarongers, vaig tenir la mala idea de posar-me a mirar les fotos del viatge a La Toscana, per tal de passar les hores sense desesperar-me per no poder dormir per culpa de la calor. La llum pàl·lida i dèbil d'una bombeta de baix consum, massa llunyana per una altra banda, sols em permetia una visió imperfecta i obscura de les images. Anava a posar-les dins del sobre, abandonant la idea de torbar-me contemplant-les quan, de sobte, va aparèixer aquella foto. La foto de la torre de Montecatini amb el rellotge de sis hores. La vaig deixar caure a terra i vaig alçar la vista. Quasi perpendicular sobre el meu cap, inclinant la mirada cap el sud, tenia la lluna plena. Devien ser les dotze de la nit. Em vaig adormir. Quan vaig despertar estava aborronat de fred. Estava suat, però era una suor freda. He dit que havia deixat caure la foto de la torre de Montecatini, la del rellotge de sis hores? Això creia, però ara la tenia entre les mans i no recordava haver-la arreplegada. Havia somniat. Un somni que no semblava somni, sinó un fet real. Havia vist, o més ben dit, havia reviscut la contalla d'aquell home de caràcter cavalleresc a Montecatini. Aquella contalla que no havia entès, però que ara ho entenia perfectament; això és el que, segons el somni, em va dir:
(continuarà...)
(La foto és de S. Gimignano, feta en el mateix viatge)

MONTECATINI (3) (Relat de ficció)

Montecatini va resultar ser un petit, molt petit, poble encantador. I la seua torre disposava d'un grandíssim rellotge força singular. Un rellotge amb una sola maneta per a marcar les hores. Un rellotge amb una esfera dividida en sis hores! Com podien fer servir un rellotge de sis hores? Quin sentit tenia un rellotge d'aquelles característiques? Ho vaig preguntar, és clar que si. Al cambrer del bar de baix, on vam consumir unes cerveses, al venedor de souvenirs de la botigueta de dalt de la plaça i al funcionari de correus. Persones amb les quals em vaig entendre molt bé quan vaig demanar una cervesa gran i ben freda, unes postals o el segell per a enviar-ne una al meu amic filatèlic. Però ignore per quina misteriosa raó no entenia res quan em contestaven les meues preguntes sobre el rellotge. O potser no em contestaven?

Després de dinar vam sortir en autocar cap a Gènova on embarcaríem fins a Barcelona i, altra volta en autocar, fins a casa. El viatge acabava feliçment per a tots. I una volta a casa, després d'haver descansat sols recordàvem els bons moments, les coses més boniques—en el supòsit que siga correcte dir que a La Toscana hi ha coses més boniques que altres—El conjunt romànic de Pisa; les pintures de Giotto a la Santa Creu de Florència, el David al museu de l'Acadèmia, la cúpula de la catedral a la mateixa ciutat; el paviment i els monuments funeraris de la Catedral, i la Plaça del Camp a Siena; i per descomptat l'encantador Sant Gimignano. Aquestes serien les imatges que quedarien enregistrades en la meua ja fràgil memòria de sexagenari. Però...
(continuarà...)
(la foto és de la torre medieval de Montecatini, feta el dia de Sant Jaume del 2009)

MONTECATINI (2)

A l'endemà el recepcionista de l'hotel em va confirmar que on estàvem es deia Montecatini Terme i que si volia pujar a l'antic i vertader Montecatini podia fer-ho mitjançant un vell funicular. Una part del grup vam decidir pujar a Montecatini, sense haver-nos posat previament d'acord. Sense saber com, vam coincidir un grupet a l'estació del funicular, un funicular arcaic, probablement decimonònic. No us relataré com va ser la pujada ni tampoc la baixada. Sols diré, per a acabar aviat, que quan l'operari va tancar per fora les portes del trenet, cosa que feia de manera rutinària i passant els forellats manualment porta per porta, probablement per a lliurar-se de la responsabilitat que ningú no es tirara del trenet en arribar a la part més empinada, on hi ha un cingle altíssim que provoca vertigen, quan va tancar les portes, vaig tornar a sentir aquella sensació estranya de la nit anterior. Tot i que el soroll i els sacsejos del funicular demostraven, o això semblava, que era l'electricitat la força que movia la màquina, durant un moment em va semblar que pujàvem sense que les rodes tocaren les vies, com si ens moguera una misteriosa força sobrenatural. No, no tenia por… o potser sí, ara no sabria dir-ho exactament, però això ara no té cap importància. El que és ben cert és que tenia la sensació, o potser la convicció, que estava passant alguna cosa màgica...

(continuarà)

(La foto és el palau de Florència, la vaig fer el 23-07-2009, en el mateix viatge)

MONTECATINI (1) Relat de ficció

El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia senyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de danses de Pedreguer—dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de formar part—havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i San Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat—i això és la millor prova de l'èxit—mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.

Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.

--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.

--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.

--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.

Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.

--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.

--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.

--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.

--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.

Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:

--Has estat a Montecatini?

Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.

--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.

--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.

--Perdone…

--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.

--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.

--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.

A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.

(Continuarà)

(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (i 5) (Relat de ficció)

--Senyor Schopenhauer, crec que  per a poder parlar de filosofia, el primer que s'ha de plantejar  un ignorant com jo és què és la filosofia. Vostè m'ho aclariria, per favor?

--Filosofia és preguntar-se el per què de la mort.

--Sols això?

--Li sembla poc? La mort és l'única cosa certa de la vida. Naiximent i mort. Sufrim per a nàixer, sofrim per morir, i tot el camí no és res més que sofriment. Per què?

--Per què?

--Ja està filosofant, en el moment en què ho pregunta.

--Si no morirem finalment no cabríem tanta gent en el planeta Terra.

--No es tracta d'això. Si hem de morir, perquè nàixer? A què venim a aquest món, a la vida?

--La religió diu que per a glorificar Déu, què per això ens va crear

--Glorificar Déu que per això ens va crear! si el món va ser creat per algú, eixe Creador no té pietat.

--Si ho escolta un sacerdot catòlic l'acusarà de blasfemar.

--No confie en cap sacerdot catòlic.

--No l'importa que l'acusen d' immoral i que es condemnarà al foc etern de l'infern?

--Immoral i com a conseqüència condemnat al foc etern? Això és una contradicció. La moral sempre és independent de la por al càstig. No hi ha moral si l'acte és conseqüència d'una amenaça, d'una obligació ineludible o d'un dogma; la moral forma part de la naturalesa del ser humà, independentment de les costums o de les lleis, de les obligacions o de les necessitats.

Torne a agafar la cafetera i, ara si, òmplic novament la seua tassa de café descafeïnat, auto-concedint-me uns segons de descans, i també un temps mort que m'aclarisca les idees. Pense que m'agradaria poder demostrar algun dels seus errors. A continuació òmplic de café, també per segona vegada la meua tassa, i faig un glop; un glop curt perquè està calent i em creme la llengua. De sobte em ve al cap una qüestió:

--Senyor Schopenhauer, crec que en alguna ocasió vostè va dir que el sol fet que algú pensara que una dona poguera ser magistrada, el faria riure. Avui hi ha multitud de dones magistrades, alcaldesses i, agafe's fort a la cadira, el canceller d'Alemanya no és un home, és una dona.

A Arthur Schopenhauer quasi li cau la tassa de les mans, em mira amb ulls astorats, molt oberts, com si volgueren fugir de la conca en la que estan immersos, es queda pensatiu, finalment mentre es torca la boca a amb el tovalló, respon:

--Ja li ho he dit abans, la v ida és sofriment i misèria.

. . .

He de dir que no compartisc la majoria d'arguments del meu convidat d'avui; no he volgut acusar-lo de masclista perquè pense que l'he convidat per a conéixer la seua opinió no per a què ell coneguera la meua;  però considere que, en algunes coses te molta raó, com el que em diu quan s'acomiada “sols pot ser un poc feliç aquell que es conforma amb el que té” Però discrepe de la seua visió negativa i pessimista de la vida. Ben al contrari, la vida és bonica i jo sóc feliç, gaudisc d'aquests desdejunis a la meua caseta del Trepig, davant d'aquest jardí, amb uns aliments saborosos, respirant aire pur... llàstima que s'ha acabat l'estiu, la tardor porta dies curts, amb poca llum, fred i humitat, i he de fugir cap al poble on no podré gaudir de tot el que fins ara he tingut ací....

(continuarem amb els "Desdejunis del Trepig" a finals de la pròxima primavera)

DESDEJUNIS DEL TREPIG . Shopenhauer (4) (Relat de ficció)

--Pessimisme? Sols soc una persona que veu la realitat i no te por de reconéixer-la i mostrar-la al proïsme. L'única realitat és la voluntat, tot el demés és falç, el cos de l'home, el coneixement—em diu interrompent la meua frase.

--... i dient-me egoista i que el convide al desdejuni per treure'n profit el que fa és ofendre'm, maltractar-me.

(Volia Afegir que és un hipòcrita perquè sé ben bé que ell va gaudir dels bons menjars tot i predicar la mesura en el menjar i els plaers, però crec que no és correcte convidar-lo a desdejunarse i després molestar-lo)

--Ah és això, disculpe'm, no vull causar-li més sofriment del que ha de suportar irremeiablement, vostè deu ser una persona piadosa... que n'hi han, no ho negaré, potser amb aquest desdejuni no persegueix treure cap benefici i jo l'havia jutjat mal.

--Efectivament, cap benefici, llevat de l'alimentari, clar... i ben mirat també un benefici intel·lectual de parlar amb vostè.

--Vaja! Dos beneficis, no està mal per tractar-se d'una persona virtuosa.

--Vostè, senyor Schopenhauer, te una visió negativa del món, però en la vida hi ha coses positives.

--Ah, si? Com què?

-- Com la joventut, la salut... i la llibertat...

--Les tres són negatives. Quan s'és jove es té consciència de ser-ho? No, sols es té consciència de la falta de joventut, de la vellesa. Quan algú es vell, se'n recorda de quan era jove, però aleshores no va tindre consciència de ser-ho. Ningú no diu “oh! Tinc salut” No sols recorda la salut quan no en te, subratlle quan no en té i diu “què trist, he perdut la salut” i passa igual amb la llibertat.

No estic d'acord amb el senyor Schopenhauer, però he de reconéixer que, a vegades té raó, i com no vull que em contagie el seu pessimisme, perdone, la seua percepció negativa de la realitat, vaig a canviar de tema.

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (3) Relats de ficció

-- Però encara estic viu. Molt viu!--proteste jo amb energia

-- Però està vell...

Deixe la cafetera sobre taula—encara l'aguantava en la mà sense servir-li més café, encabotat com estic en la discussió—i li responc un tant irritat, i amb un parar digne i segur de mi mateix.

--No, no estic vell! Encara que comprenc que no sóc jove però vell, allò que diem vell... crec que no. Mire, fins i tot tinc suficient salut mental com per  a atrevir-me a escriure alguna coseta...

-- Ah! Vostè escriu?

-- Alguna coseta sense importància, per "hoby", per gaudir, no en pla professional, clar, però em publiquen algun llibret i això em fa feliç.

-- I fa molts anys que escriu?

-- No, sols fan uns pocs anys, quan era jove no tenia temps.

--Com ha dit? Quan era jove? Està dient-me que ja no és jove! Està dient-me que escriu per gaudir i que quan era jove no tenia temps a gaudir? En realitat no gaudia ni de jove ni ara, però s'ha fet vell i com a conseqüència ha perdut sensibilitat, la força i la passió; s'avorrix i per a evitar-ho escriu, per tal que el temps passe més apressa i, per tant, que la mort arribe aviat. Això és el que li passa  però vol nega-ho perquè sap que ningú no el compadirà, ben al contrari els altres gaudiran en comprovar que són menys infeliços que vostè. Reconega que no escriu per a gaudir sinó per no avorrir-se, perquè en la vida, amic meu o es pateix fam o es pateix avorriment, però tan en un cas com en l'altre, sempre sofrint. Comprenc la seua debilitat per no reconèixer la realitat i que vullga enganyar-se a vostè mateix; no intente però engalipar-me a mi.

Vaig mirar al meu voltant com buscant una solució, una eixida digna; en alçar el cap vaig veure un raïm vencinegre madur i apetitós que no havia collit abans del desdejuni per a  collir-lo just abans del postre i menjar-lo recen collit; no vaig dubtar en oferir-li'n, no sols per a poder presumir de qualitat de vida i felicitat, sinó per a portar la conversa cap a uns altres indrets. El vaig tastar i vaig servir-li un xinglot en un platet...

--Prove'l està boníssim...

--Ara canvia de tema perquè l'espanta veure la cruel realitat. I a més a més torna a dir que gaudeix del bon menjar, doncs ha de saber que la virtut radica en el dejuni, una castedat completa i la mortificació.

--No. El que passa és que no estic d'acord amb vostè i no vull fer-li la contra, ho faig per cortesia.

--Cortessia? La cortesia és una màscara per a dissimular l'egoisme de les persones. Ja hi veig que vostè també és egoista, intenta treure algun profit d'aquest desdejuni.

--El seu pessimisme el fa ser malpensat... potser l'egoista és vostè...

(continuarà...)

Foto aconseguida a la xarxa; ignore el nom del seu autor.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (2) (Relats de ficció)

--Li he de confessar que, en contra del que vostè diu, jo sóc feliç i sóc conscient de ser feliç. Desdejuni diàriament sota aquest parral, davant d'aquest jardí, mire a l'esquerre i veig un gesmiler gran, frondós i carregat de flor blanca i aromàtica, quan bufa el llebeig sent l'aroma de l'herba lluïsa que tinc front de mi, contemple les roses de diferents colors dels meus rosers, el verd de la gespa...

--L'escenari, vostè em parla d'un escenari bonic, però no em referisc a l'escenari, estic parlat de la vida, del paper de l'actor que actua sobre l'escenari, i eixe paper és la misèria i el dolor.

--No estic d'acord, jo ara assaborisc el pa torrat amb suquet de tomaca, acabada de collir, sal i oli, i em dic a mi mateix "quin goig de desdejuni, quin plaer de viure... sóc un privilegiat...”

--Es desdejuna amb un tros de pa torrat amb sal i oli i diu que és feliç? Mentida! Això és un autoengany, en compte de pensar que no pot desdejunar pastís de xocolat amb melmelada de mora silvestre, o xampany francés amb caviar rus, s'auto-enganya dient que troba bo el pa  amb sal i oli...

--I suquet de tomaca acabada de collir, tomaca ecològica, sense insecticida ni pesticides—el talle sense miraments, un poc inquiet, però ell continua som si res.

-- ... i aquest autoengany, aquest escabussament en intentar fer veure que és feliç en realitat és senyal que està morint!     

                   En aquest moment anava a servir-li una altra tassa de café descafeïnat però torne  la ma enrere, replicant-li

--Què diu, ara! Estic ple de vida. Faig hortalissa, dedique més d'una hora diària a caminar, fins i tot faig fúting,...

--... no és cert que gaudisca de caminar i de córrer, ben al contrari, sofreix quan camina i corre, té les cames dolorides, respira amb dificultat, l'esgarrifa la suor que apega la samarreta al cos.

 --...jugue amb els meus néts, encara tinc capacitat per a llegir i parlar amb vostè...

--Ah, sí?... i això li ha passat durant tota la vida, oi?

---Mmmm... no... Abans no... la veritat, ara que ho diu, és que això sols em passa des de fa poc temps....

--Cosa que confirma la meua teoria, abans vostè era jove i per tant tota la seua vida era sofriment i quan no sofria no era conscient que vivia; ara s'ha fet vell, s'acosta de manera inexorable cap a la mort i vol ignorar-ho...

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (1) (Relats de ficció)

                   El convidat d'avui és Arthur Schopenhauer. Em fa un poquet de vergonya reconèixer que la cosa que més recorde de les classes de filosofia de l'institut respecte d'aquest filòsof és el seu cognom. Al contrari del que en mi és habitual, després de molts anys encara recorde pronunciar i escriure perfectament aquest cognom alemany. El meu professor, don Fernando Puig, quan començava a parlar d'algun filòsof, el que feia primer que res era escriure el seu cognom a la pissarra.   L'he rebut amb la taula parada a la terrassa del llebeig; tanmateix no hi ha llet; com que estem a la tardor i ben aviat ens mudarem a casa del poble, ahir, en comprar llet, la vaig deixar a casa i em vaig oblidar de portar-ne un "bric" a la caseta

-- Em sap greu no poder-li oferir un desdejuni com cal, he oblidat comprar llet—això ho dic titubejant, tement una resposta de caixes destemplades.

--No em sorprén gens ni mica, els humans som tan imperfectes que difícilment fem res bé. Però no importa, vostè és un company de sofriments i, ben mirat, a mi no m'agrada gaire la llet. No patisca per aquesta menudesa.

-- Tanmateix puc oferir-li formatge—li dic jo, sabedor de les preferències dels alemanys per aquest aliment.

--M'esgarrifa el formatge...

                   El seu parar de persona intractable, de caràcter càustic, amb els cabells plantats, com electrocutats, semblants al pèl d'una gata que defensa els sues fills del feroç atac d'un gos gran,  probablement sols és una màscara que cobreix un esperit tolerant i indulgent, fins i tot bondadós, m'atrevisc a pensar. Però jo, encara indecís i tímid, preferisc desviar la conversa cap a un terreny menys escabrós:

--Acabe de veure estornells d'immigració. No n'hi ha molts però se'n veuen alguns. Això em fa adonar-me que estem a la tardor, que no hi ha oronetes, se n'han anat de manera imperceptible. Abans la marxa de les oronetes no podia passar inadvertida, perquè durant alguns dies s'agrupaven espectacularment i ostentosa als fils de la llum (dir fils de la llum als cables d'electricitat és un reduccionisme, ja ho se, però és inevitable per a la gent de la meua generació, perquè de xiquets la llum era l'única aplicació de l'electricitat) Si la seua marxa ha passat inadvertida és perquè n'hi ha poques, no he vist gaire oronetes aquest estiu. L'abús dels insecticides, la falta d'aigua (el reg per goteig ha fet desaparèixer les sèquies on podien beure) acabaran amb els pardalets, a poc a poc, però massa de pressa ben mirat, acabarem amb la vida sobre el planeta Terra. Vostè què opina al respecte?

--Ja ho he dit i escrit infinitat de vegades: opine que la vida sols existeix quan estem acabant amb ella, sols tenim consciència de formar part dels ser vius quan la vida s'acaba. Ningú no diu normalment "estic viu!" sols ho fa quan desperta després d'una delicada intervenció quirúrgica o després d'un accident greu. Ningú no té consciència d'estar viu fins quan s'acosta la mort i es lamenta  dient "la vida s'acaba" però quan estava en la seua plenitud mai no va pensar "oh! Què bella és la vida"

-- Vol dir que no sabem apreciar la felicitat sinó sols la infelicitat?.

-- No, no dic això, el que de veritat dic és que la felicitat no existeix, és mentida. Sols vivim quan sofrim, o si vol que li ho diga amb unes altres paraules, la vida és sofriment, misèria. Si no satisfem les nostres necessitats ens sentim infeliços, si les satisfem, en sentim fastiguejats.

(continuarà...)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (i 5)

--Sona... com li ho diria... com molt intel·lectual; vosté creu que el poble, els treballadors poden entendre-ho?--m'afanye a interrompre'l.

--No pretenc que el treballadors ho entenguen, estic convençut que els plantejaments revolucionaris que propose han d'anar dirigits a una èlit a un grup reduït d'intel·lectuals, perquè estem parlant d'utopia, de pensament especulatiu, diferent a la idea històricament possible de llibertat i igualtat.

-- I seran els intel·lectuals els qui facen la revolució?

--No! Els intel·lectuals no faran la revolució, ells són hui els beneficiaris predilectes del sistema establert, però poden marcar un camí que, si les classes populars volen, i quan vullguen, el seguiran per a fer la revolució; els intel·lectuals han d'educar el poble perquè prenga consciència del parany de les necessitats que imposa el sistema. Front a l'adoctrinament per a la servitud els intel·lectuals han d'adoctrinar per la llibertat. I tinga vostè present que la revolució no es farà sense que participe activament el tercer món perquè ells són els més perjudicats del sistema.

--No serà millor un progrés gradual cap a la nova societat que vostè proposa?

--Jo no estic en contra de les millores graduals en la qualitat de vida dels treballadors. Però li diré que la societat opulenta és repressiva i quan més repressiva és menys probable serà una transició gradual a la llibertat.

-- Si és possible la nova societat, però els únics que ho entenen són els intel·lectuals, i ells no faran la revolució, senyale'm-- i perdone que insistisca-- un camí, un conducte per a que els no intel·lectuals arribem a entendre-ho.

--Mireu els bohemis. Fan cas omís de les necessitats que el sistema, allò que vostè coneix com a societat de consum, ens fan creure que ens son imprescindibles, però que en realitat són falses necessitats, perquè ells demostren que poden viure feliços obviant-les. Els bohemis són més feliços perquè no senten la frustració de la falsa necessitat que mai no se satisfarà.

--I els hippies?

--Aquesta part dels hippies en els que la rebel·lió sexual, moral i política formen un tot, és en realitat una forma de vida no agressiva que aconsegueix, com a mínim potencialment, la manifestació de valors qualitativament diferents.

--Per acabar, senyor Marcuse, vostè creu que la humanitat podrà abastir la societat que propugna?

--La humanitat està tècnicament capacitada per a crear un món de pau, un món sense explotació, sense misèria i sense la servitud del treball.

--Doncs... endavant!

--Li molesta que fume?--em va demanar mentre es posava un gran cigar a la boca.
--És clar que no, home. Fume, fume...
(Ignore l'autor de la foto, aproximadament és de 1955 i l'he treta de la xarxa. La de l'altre comensal la va fer la Lluïsa. Disculpeu la broma)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (4)

--La solidaritat seria la base d'una nova societat justa?--continue preguntant al meu invitat.

--Efectivament, però per a què hi haja solidaritat ha d'existir una conscienciació prèvia, una educació en el nou model de societat.

--No se si aquesta nova societat seria pareguda a la societat soviètica o al comunisme de Mao a Xina.

--En principi el comunisme té com a objectiu aquesta nova societat, però el comunisme que hem conegut fins ara no podia abastir aquest objectiu, perquè va imposar un estadi intermig, un estat transitori en el que no hi hauria llibertat, en el que calia continuar temporalment amb els vicis de l'antic sistema fins abastir l'objectiu. Per a construir la nova societat s'ha de partir de zero, abandonant des del principi tota la base que sustenta a la societat actual. Fer un nou sistema partint de l'actual ens aboca al fracàs i a una situació igual però a la llarga més greu, com ha passat en la Unió Soviètica o com passa actualment a Xina.

--Però això com es fa? Vostè coneix algun exemple? Hi ha algun antecedent, alguna civilització en la història?

--La nova societat no s'ha de basar en fets ni actituds ni comportaments coneguts, no ha existit mai la societat justa, cosa per la qual no podem posar un exemple. La civilització que coneguem és el sistema repressiu que concedeix una falsa satisfacció de les necessitats populars, una falsa seguretat. La cultura és l'alternativa al sistema. La diferència entre civilització i cultura és la diferència entre el present i el futur. La civilització és repressiva, la cultura és llibertat.

--Vostè anomena moltes vagades la llibertat, com si actualment no n'hi haguera, com si fóra una cosa del futur. Per a vostè què és la llibertat?

--Efectivament, en la societat actual, la societat de l'opulència, no n'hi ha. La llibertat és l'absència de necessitats...

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (3)

--Senyor Marcuse, vostè creu que aquesta societat nova que postula és possible?

--La ciència, i com a conseqüència la tecnologia, ha avançat tant que hui això és possible. I no sols és possible sinó que a més és necessari. Els biòlegs van advertir fa anys que l'eliminació de l'estrèpit, de la pol·lució, de la lletjor, i obtindre autonomia individual i tranquil·litat són necessitats orgàniques humanes i que la insatisfacció d'aquestes necessitats mutilen l'organisme humà i no sols en sentit figurat sinó en un sentit molt real i literal. Però per a aconseguir-ho, cal que desaparega la mentalitat actual; les aptituds, objectius i necessitats han de ser qualitativament diferent d'aquelles en els quals han estat educades i formades les persones fins ara. Hui una persona es considera feliç quan pot complaure les necessitats que li han fet creure que són imprescindibles o recomanables; però tindre aquestes necessitats i complaure-les—o no-- no beneficien a aquesta persona sinó al poder constituït.

--Per exemple...

--Per exemple, es fa creure a la gent que és més feliç qui més té i no qui té millor qualitat de vida, es fa creure que per a ser feliç hem de tindre un cotxe esportiu amb adornaments sumptuosos, seients de cuir, d'alt consum i molt ràpid; també un cotxe 4x4 dotat d'una gran potència per poder pujar per costeres ben empinades, i una vivenda de gran superfície amb una piscina coberta i aclimatada, amb llums per tot arreu i un iot privat per a navegar pel Carib. Per a aconseguir-ho hem de treballar més del necessari, creem plus vàlua, donem beneficis a qui ostenta el poder i perjudiquem qui, per qualsevol dificultat, no pot seguir la competència, perquè aquests es queden sense satisfer les necessitats reals, i els treballadors més afortunats no arribaran mai al nivell de satisfacció de les seues necessitats artificials perquè quan n'abastisquen unes li'n crearan unes altres noves però igual d'artificials.

(continuarà)
(La foto de Marcuse és d' I. Ohlbaum)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (2)

--Bon dia, senyor Marcuse, el món desenvolupat navega a la deriva al bell mig d'una crisi econòmica que sembla que ningú no sap com solucionar. Vostè aportaria alguna idea?

--Aquesta crisi és conseqüència del propi sistema i ara o més endavant acabarà amb ell, perquè el futur és un sistema alternatiu basat en la llibertat, un sistema en el que no hi haurà necessitats artificials, en el que no existirà la lluita per sobreviure. L'any 1968 ja vaig avisar que les contradiccions internes del sistema eren més greus que mai i que s'agreujarien per l'expansió violenta de l'imperialisme capitalista. Ja estem arribant.

--Diuen que si no hi ha creixement econòmic no es creen llocs de treballs i, conseqüentment, la fam ataca els més pobres.

--Aqueixes són les bases del sistema, créixer de manera incontenible i incontrolable per a crear riquesa i poder donar de menjar a tothom, però l'abundància i el creixement units aboquen a llarg termini a l'escassetat i a la fam. Això és el que ha passat. Si totes les persones del món disposaren d'un treball suficientment remunerat que poguera fer front a la inflació, no quedarien beneficies per a les empreses privades. El poders fàctics, és a dir, el Poder, no ho permet.

--Quina serà la solució?

--Una societat nova basada en la llibertat, en la que no es creen unes necessitats fictícies que obliguen a lluitar per a la defensa de la pròpia subsistència, una societat en la que estiga assegurada les necessitats bàsiques de tot el món.
(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (1)

El meu convidat de hui és el senyor Herbert Marcuse (Berlin 1898-Berlin 1989) Va ser un dels pensadors del segle XX que més va influir en els joves. Professor de filosofia a Berkeley (Califòrnia), entre altres universitats, va estar considerat com l'instigador intel·lectual de les revoltes juvenils de 1964 a aquell estat, a conseqüència de les qual, Ronald Reagan, candidat a governador, es va comprometre a acabar amb el clima d'anarquisme creat i va guanyar les eleccions de carrereta, fet que finalment va ocasionar el cesse del nostre convidat com a professor d'aquella universitat. Posteriorment va estar considerat l'autoritat intel·lectual que va originar el maig francés el 1968. Ell no és considerava autoritat intel·lectual perquè l'objectiu del moviment era precisament lluitar contra l'autoritat. Una acusació de Cohn Bendit va crear una expectació mediàtica extraordinària, però finalment aquest líder dels estudiants alemanys va negar haver participat en les acusacions (agent de la burgesia y de la CIA; és cert que durant la 2ª guerra mundial va treballar com a analista pel govern d'EU després de nacionalitzar-se nord americà fugint dels nazis) Algunes opinions justifiquen la seua popularitat més per haver connectat amb els joves que no per la seua categoria filosàfica i ideològica que seria menys important que la d'Adorno  o la d' Horkheimer. Jo el vaig llegir per primera vegada pel 1969 o 1970 per recomanació del meu amic Gilabert qui havia treballat a Alemanya i havia sovintejat els cercles marxistes.
(Foto aconseguida a la xarxa)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (i 6) (Relats de ficció)

Mentre el meu convidat parla jo vaig menjant; supose que no és cap falta de respecte per part meua, atès que jo l'escolte amb atenció, tot i anant engolint al mateix temps...

--Menge menge, per favor—li dic jo per a neutralitzar la meua poca cortesia per haver començat a menjar sense esperar-lo—menge, que no sols de paraules viu l'home.

--No sols de pa viu l'home, voldrà dir vostè si es refereix a la frase de Jesús de Natzaret.

--Disculpe que haja fet broma amb una frase evangèlica, canviant el sentit de la frase de Jesús per un altre més pragmàtic.

--No es preocupe, no és vostè l'únic que ho fa. La jerarquia eclesiàstica ho fa per sistema. Tant l'església com qualsevol organització política o religiosa, estan disposats a sacrificar els principis ideològics del fundador, siga qui siga, per aquells altres que garanteixen la permanència i perpetuació de l'organització, que és el que de veritat els interessa.

--Ja comprenc perquè està vostè considerat com un heretge, la seva actitud crítica front a la jerarquia explica aquest prestigi. Supose que vostè creu més en Crist que no en l'església de Crist.

--Jo crec que Crist va ser una persona amb un nivell molt alt de virtut moral, però no crec que fora els millor dels homes, ni tampoc que fora fill de Déu, perquè no crec en Deu. Tampoc no crec que fora immortal perquè no crec en la immortalitat. Cap dels arguments que pretenen demostrar l'existència de Déu o que hi ha vida després de la mort no em convencen, al contrari hi veig que són falsos. L'únic fet que porta a l'home a creure amb Déu o amb la vida eterna és la ignorància que l'impossibilita a explicar fenòmens que la seua intel·ligència no compren i la por a la mort. No són els arguments racionals els que fan creure en Déu i en la vida eterna, sinó les emocions; i la més important d'elles és la por. En quant a l'església, vostè mateix podrà comprovar que es basa en dogmes i els dogmes són incompatibles amb la racionalitat.

--Però vostè acceptarà que l'Església és útil per a certes coses.

--Oh! Què diu ara? Jo respecte aquella persona que crega sincerament amb Déu i amb la Religió, tot i discrepar, però no accepte la utilitat social com a argument que justifique un sistema de dogmes tot i considerar que és o potser fals. Aquesta és la pitjor fal·làcia, la més danyosa.

--Senyor Russel, jo l'he convidat a esmorzar per a parlar amb vostè, per a escoltar les seues opinions, però també vull que esmorzem—jo ja he començat i perdone la meua impaciència—i voldria que vostè també ho fera. Com estic veient que no esmorzarà fins que no acabem amb aquesta conversa, permeta'm una pregunta final basada en les seues declaracions anteriors: Si no creu en Déu ni en la vida eterna, si està en contra dels sistemes polítics dogmàtics i dictatorials com el nazisme i el comunisme i si és escèptic amb el funcionament de la democràcia... en què creu vostè?

--Jo tinc esperança en què la humanitat aconseguirà allò que necessita: racionalitat, tolerància i la comprensió de la interdependència de les diverses parts de la família humana.

--Gràcies senyor Rusell pels seus ensenyaments i ara, per favor intente gaudir d'aquest esmorzar que he preparat amb tanta il·lusió i d'aquest jardí tan senzill com acollidor.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (5) (Relats de ficció)

Ens hem entusiasmat raonant i m'he oblidat d'oferir-li l'esmorzar. Em precipite a parar taula, a traure unes safates amb un plat de tomaques tallades sobre les quals he posat lletsons recent collits, un altre amb rostit de pebrera i albergina, ambdós ben inundats d'oli d'oliva, pa torrat, llet i un poc de formatge. No havia caigut en el compte que els anglesos no són gens afeccionats a les verdures ni a l'oli, però el senyor Russell no sembla massa interessat, ni positivament ni negativa, pels aliments.

--Aquestes tomaques les he fetes jo en la meua horta. Supose que el treball invertit, atès que ha tingut profit—les tomaques que ara ens menjarem--no hauria d'haver estat una activitat plaent, però és ben cert que m'ho passe bé cultivant l'hortalissa.

--És natural que s'ho passe bé i això no és contradictori amb el que acabe de dir-li per dos motiu: En primer lloc perquè vosté ha fet el que li hi ha plagut, sense que ningú no l'obligue. I en segon lloc perquè, tot i ser un treball profitós eixe profit es limita a la satisfacció personal de les necessitats de la mateixa persona que ha realitzat el treball. No ha suposat un excés de treball per part de qui el fa a canvi d'un augment de l'oci aliena.

--Bé, tornant als seus assaigs, si no ho he entés mal, vostè ha posat dins la mateixa cistella, la cistella de la classe dominant, a governants i intel·lectuals o universitaris; això vol dir que els governs governen d'esquena al poble perquè són intel·lectuals o universitaris?

--No exactament. El que he dit és que els governants i els intel·lectuals o universitaris són classe dominant perquè no produeixen bens de consum, però existeix una gran diferència entre ells; generalment els intel·lectuals mantenen una certa independència de l'estat i això garanteix la preservació de les llibertats. Per això te tanta importància que les universitats siguen independents de l'estat. Els governants tenen la tendència de controlar-ho tot, de manera que en alguns llocs, com en Estats Units, les universitats públiques estan més controlades pel poder de l'estat i les privades són més lliures.

--Però si les universitats privades funcionen gràcies als diners privats i aquests sempre miren el seu profit, per més independents de l'estat que siguen no abastiran la llibertat suficient per a defensar els interessos dels treballadors que són la majoria!

--Per això sóc partidari de les universitats públiques europees amb la seua tradició d'independència respecte al poder de l'estat i dels propietaris dels mitjans de producció.

--Fins a cert punt...

--Si, fins a cert punt, però en qualsevol cas una universitat pública i independent és una garantia de democràcia. Perquè hem de tindre en compte que si en una democràcia, la majoria exercix el poder sense restriccions, i sense prendre en consideració les opinions de la minoria pot convertir-se en la pràctica en una tirania com la d'una dictadura.

--La dictadura de la majoria?

--Si, però sense generalitzar. Les decisions verdaderament democràtiques es poden prendre seguint dos criteris: Quan un assumpte requereix una acció conjunta ha de prevaldre la voluntat de la majoria, perquè l'acció conjunta és la conseqüència d'una acció única per a un objectiu determinat. Però si l'acció conjunta no és estrictament necessària, és desitjable la diversitat.
(continuarà)

Foto: El lletsó anomenat dent de lleó creix en abundància pel jardí de la meua caseta i habitualment forma part de les ensalades dels desdejunis del Trepig.