dilluns, 30 d’abril del 2012

1 de maig






A principi de la dècada dels huitanta, es commemorava amb cert èxit l'1 de maig; a poc a poc, potser per l'excessiva burocratització dels sindicats, potser pel relaxament dels treballadors, per causa dels escassos però sensibles avanços socials aconseguits, potser per les dues coses i, fins i tot, per alguna altra que jo ara no hi veig, va anar perdent poder de convocatòria i va esdevindre poca cosa més que un simple ritual, cada vegada més festiu que reivindicatiu. Durant aquesta època de relaxament es va publicar, en cert periòdic, un acudit en el qual un pare d'uns cinquanta anys arengava el seu fill que, somnolent i amb un cubata a la mà, i el cigarret als llavis, seia aclofat al sofà, mirant la televisió:

-- Quan jo tenia la teua edat ja lluitava per les llibertats!--deia el pare.

-- Quan jo tindré la teua també ho faré!--responia el fill (que ara té aproximadament l'edat que aleshores tenia son pare)

No va caldre retallar l'acudit per a guardar-lo. Va ser suficient conservar-lo en la memòria, absolutament convençut que no l'oblidaria, perquè coincidia plenament amb els pronòstics que jo feia i que, ara, un amic i company d'il·lusions em recorda:

-- Ens estem relaxant, perdrem tot el que hem avançat i, quan els joves veuran les orelles al llop --quan s'acabe l'estat de benestar i comencen fins i tot a patir fam-- hauran de lluitar per a reconquistar el que no volen defensar ara, quan portem camí d'aconseguir-ho-- deia al meu amic aleshores.

El que està passant és part de la teoria que explicaven els filòsofs de l'escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm...): la societat de benestar és pels treballadors, i a curt termine, un estat favorable, però retarda la vertadera solució, la constitució d'una nova societat sense explotadors ni explotats. No cal estar d'acord amb l'utòpic objectiu d'aquests filòsofs--utòpic en tant que és producte del pensament especulatiu-- per a reconéixer que estem perdent els pocs avanços socials que havíem aconseguit, i que la situació actual comença a ser--espereu que encara falta!-- un fort colp d'esperó als treballadors, que els portarà a llevar-se de damunt la somnolència i reemprendre una lluita que mai no devíem haver abandonat. Això ho dic tenint en compte que la classe denominada proletariat, a la qual al·ludia Carles Marx, ja no existeix, perquè el Capitalisme--la classe més marxiana de totes-- va saber crear un bastiment financer que forma un parany en el qual ha quedat enganxat la denominada classe mitjana, la insolidaritat de la qual és una garantia per al sistema. Però, quina diferència hi ha entre el proletariat i una classe mitjana-baixa, quan aquesta quasi no obté suficient ingressos per a menjar i pagar l'IBI i, a més a més, haurà de fer front a despeses d'assistència sanitària, taxes escolars per l'educació del seus fills i altres serveis bàsics que l'estat està suprimint i que, abans, aquesta classe mitjana, menyspreava, creient que no li feien falta?

A partir d'ara tornaran les reivindicacions i potser--tant de bo si passa així-- amb un objectiu a més llarg termini, més utòpic.


I si guanya Hollande?

En aquest temps de crisi i, de vegades, desesperació, Josep Lluís Pitarch, no sols no perd l'esperança sinó que, fins i tot, conserva un toc d'humor que cal agrair. Cliqueu en l'enllaç i llegiu el seu article. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/534327-i-si-guanya-hollande.html

dijous, 26 d’abril del 2012

BENIMAURELL: III FIRA DEL LLIBRE

            Dissabte se celebrarà la III Fira del llibre a Benimaurell   ( La Vall de Laguar).  Aniré --convidat per l'organització-- a presentar El Montgó i l'esbarzer; potser també contaré algun conte, si els xiquets ho demanen. La programació començarà a les 11:00. A més de fira del llibre, hi haurà tallers infantils i juvenils, premis literaris, presentació de llibres i diferents activitats culturals. A la nit hi haurà sopar popular i, després, actuació de Pep Botifarra, un dels nostres artistes populars més apreciats. Finalment, discomòbil. La millor opció comarcal per als qui no puguen anar a la manifestació de València.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Dubtes sobre patriotisme

Si no vaig errat, Repsol era una empresa pública espanyola. El propietari era l'estat espanyol, és a dir, Repsol era majoritàriament propietat de totes les ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol. Va arribar un govern --el d'Aznar, crec-- i la va privatitzar, és a dir, la va "expropiar" a les ciutadanes i ciutadans espanyols i la va vendre --per quatre gallets, clar, i posant de directius ben pagats als amiguets-- a inversionistes de qualsevol nacionalitat (perquè és una S.A i, a més a més, multinacional). Ara, després de molts anys de contaminar, com qualsevol altra petrolera,  per sud-amèrica, i mal pagar a treballadors d'aquell continent, mitjançant una filial, va el govern argentí i nacionalitza la filial; és a dir, fa l'operació contrària de la que va fer un govern espanyol--era el d'Aznar, no?-- i a partir d'ara tots els dies escolte o llig que l'Argentina ha furtat Repsol als espanyols. Ceia que va deixar de ser dels espanyols quan la van privatitzar. Ah! Aleshores, ningú no es va queixar dient que havien "expropiat" una companyia als espanyols. Aleshores, ningú no va apel·lar al patriotisme. No ho entenc; algú vol explicar-me on m'he perdut?
NOTA; La foto l'he treta de la xarxa.




DIA DEL LLIBRE

El Centre Excursionista de Pedreguer va celebrar diumenge, amb antelació, el Dia del Llibre amb una excursió a la creueta de la llagosta, on vam penjar una senyera. Cristina Martí (dolçaima) i Xavier Ortolà (tabalet) van interpretar La Muixeranga. El CEP va sortejar llibres entre els inscrits i ara jo estic obligat a demanar disculpes perquè la càmera no em va funcionar i no puc penjar cap foto. La meua càmera i jo ens fem vells.  Què hi farem!  Avui dilluns, dia del llibre, a les dones i xiquetes de la meua família els he regalat un llibre i una rosa a cada una; els homes i els xiquets un llibre. Què voleu? En alguns aspectes sóc un tradicionalista impenitent. Per a mi? No endevineu que havia de ser un clàssic? Doncs una traducció moderna (Joan F. Mira) d'un gran clàssic: L'Odisea.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Liebster Blog, un premi per als amics

L'amic Carles Mulet, des del blog Nausica (http://nausicanova.blogspot.com) m'ha concedit un premi, que em deixa el dubte de si és merescut o producte de l'amistat. Ben pensat, però, si un premi arriba per tindre bons amics, benvingut siga! De qualsevol manera, com que no estic acostumat a rebre premis, m'he quedat un poc desconcertat i a més a més una mica aclaparat per la responsabilitat: ara estic obligat a seguir amb el blog i intentar fer-ho bé. Doncs, endavant! Es tracta d'un premi simpàtic i solidari, el Liebster Blog, una mena de cadena en la que caga blog que rep el premi el concedeix a uns altres cinc, sempre a condició que siguen blogs amb menys de dos cents seguidors. És a dir, blogs modests que, consegüentment, son els que tenen més llibertat d'expressió, independència i espontaneïtat, Gràcies Carles. Ara la meua obligació és concedir-lo a uns altres cinc blogs, justificant breument i concisa, el motiu pel qual rep el premi, cosa que suposa una altra responsabilitat.

Concedisc el premi a http://llibresdepepa.blogspot.com.es/ de Pepa Guardiola, perquè és mestra--la professió més mereixedora de respecte-- perquè, des del seu blog, és una decidida defensora dels serveis públics, de la nostra cultura, dels drets de la dona... i perquè els seus llibres són un delicte.

Concedisc el premis a http://elblocdenjoanot.blogspot.com/ de Joan Bellver de Castelló de Rugat, perquè oneja el penó de la conquesta i cita a Àusias March --és el marit de la meua senyora-- dos fets que diuen molt més del que jo podria dir ací; i també perquè publica unes fotos excel·lents i perquè és un defensor dels elefants, amb tot el que això implica.

Concedisc el Premi a El cau de Calpurni de Jesús Girón http://calpurni.blogspot.com.es/ per ser un blog dedicat a la poesia i destinat a una immensa minoria, per investigar sense descans amb les possibilitat de la poesia, perquè el nostre idioma el necessita per a dignificar-se (També en necessita d'altres, però sols puc premiar-ne cinc)

Concedisc el premi als Pouets de Pedreguer de Maria Costa,

http://elspoetsdepedreguer
.blogspot.com.es/?zx=5c0764e37fea5a94#!/ pel seu toc d'irreverència, pel sabor àcrata, per la constància en la denúncia social i perquè se centra en els problemes del meu poble.

Concedisc el premi a Pels Pèls (de l'amic Dardeu) http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6324 perquè té una malsana però divertida tendència a l'angúnia existencialista, perquè és imaginatiu, perquè no és gens pretenciós, perquè sempre té aquest pessiguet d'humor que alegra la vida i perquè necessita ànims per a continuar publicant sense descans.

dissabte, 21 d’abril del 2012

AP-7

No sé quan ens donaran una notícia favorable. La darrere nova, referida a les comunicacions radials i el finançament de l'estat, està relacionada amb el termini de peatge de l'AP-7 que ja està prop; la notícia---mala notícia una vegada més-- és que es prorrogarà el termini de peatge (per tercera vegada!). El motiu és la necessitat de cobrar per circular per l'AP 7 per a poder pagar, amb aquests diners, el manteniment de les autopistes radials. Això és la suma d'espoliació, més cinisme, més burla. Enguany fa sis-cents anys que Sant Vicent Ferrer, el nostre sant més miraculós, va vendre el Regne de València a Ferran d'Antequera, rei castellà. Tres-cent anys després, Felip d'Anjou, el primer Borbó, el que va cremar Xàtiva i ens va llevar els furs, el que està cap avall al museu de Xàtiva, va fer la resta. Ens plantarem algun dia els valencians? Reclamar millor finançament i millor estatut d'autonomia és inútil. En aquest il·lusori Estat de les Autonomies, deficient des del principi, hem anat perdent competències; hem perdut la capacitat financera a favor dels castellans (CAM, BANCAIXA, BANC DE VALÈNCIA),
hem perdut l'agricultura i la indústria (tèxtil, joguets, marroquinera, calcer...) Estem perdent el dret a apendre en el nostre idioma, que el valencià (català) siga idioma vehicular a l'escola, a l'institut i a la Universitat. Sols ens queda una solució; Un Estat Valencià federat, en igualtat de condicions, amb els altres Estats europeus. Això ho diu qui va creure en la viabilitat d'un estat espanyol de les autonomies. Un estat de les autonomies que, tot i no ser el millor possible, generava esperança... fins que va arribar el 23F, a partir del qual tot ha anat empitjorant dia a dia. Ah! i el dia 28 a defensar la nostra dignitat com a poble.

dijous, 19 d’abril del 2012

Més retallades


Els jubilats pagaran entre 8 i 18 euros al mes per les medecines. I sembla que sols és el principi. El neoliberalisme ens retornarà al segle XIX. És la llei del més fort: els vells, els malalts i els minusvàlids seran les primeres víctimes. He sentit dir --no se si per a justificar la cacera del rei-- que en la caça d'elefants sols es maten els exemplars molt vells i els malalts. Això em reconforta: demostra que els caçadors d'elefants tenen sentiments, tenen una ànima càndida, que maten per a evitar el sofriment als animals. Els neoliberals també tenen sentiments i ànima càndida, perquè eviten el sofriment als vells, als malalts i als minusvàlids que no són útils a la societat i consegüentment no són feliços i no tenen gust de viure. Que no visquen! El futur és dels guanyadors, es tracta d'una cursa en la que-- com diuen els defensors del sistema-- el segon classificat és el primer perdedor. Aquest sistema millora l'espècie, diuen. S'assembla al feixisme? És clar que si. L'única diferència és que en el liberalisme la dictadura dels diners es disfressa de llibertat extrema--libertat pels amos dels diners, si un perjudicat es manifesta sense permís anirà a la presó-- i en el feixisme, la dictadura dels diners es disfressa d'idealisme racial. Estem, doncs, sota un govern que practica una política de neoliberalisme salvatge que cada vegada s'assembla més al feixisme pur i dur.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.


(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)




dilluns, 16 d’abril del 2012

Caçar elefants

Caçar elefants no sols és una irresponsabilitat; és immoral; és una obscenitat. Fora els que cacen elefants!

divendres, 13 d’abril del 2012

L'FMI TÉ RAÓ

Sóc conscient que a la majoria de persones que visiten aquest blog els resultarà dur llegir aquesta afirmació. Però us convé conéixer la realitat tot i que és ben dura. De la mateixa manera que un bon governant ha de governar aplicant mesures econòmiques que poden ser impopulars, també un bon bloquer ha de dir coses que no agraden, si convé que se sàpien. I aquest és el cas. L'FMI té raó: l'esperança de vida ha augmentat i consegüentment l'edat de jubilació ha d'augmentar proporcionalment. Algú podrà argumentar que si ajornen l'edat de jubilació, com que el treball que hi ha és el que és, els joves no tindran feina. Però això té solució; es tracta d'aplicar la teoria que he defensat durant tota la meua vida: com que quan hom és major l'artrosi no et permet viatjar, ni l'úlcera et permet gaudir de la gastronomia dels diferents països, ni la salut et permet anar de discoteca durant tota la nit, jo sempre he defensat que hom ha d'estar jubilat des que cadascú acabe els estudis fins que complisca 65 anys i, aleshores, començar a treballar. Aquesta teoria que jo he defensat--i he portat a la pràctica-- durant tota la vida, m'han valgut desqualificacions com: destrellatat, malfeiner, mandrós,  poca-solta, boig, estúpid, babau, beneit... Ara, però, l'FMI ve a donar-me la raó. Amb tot i això, com que ni l'FMI ni la patronal ni els mercats, no en tenen mai prou, crec conéixer quina serà la pròxima idea: un decret llei que prohibisca als pensionistes --quedarien exclosos els que guanyen suficient amb les pròpies rendes i no necessiten de les pensionetes de l'Estat-- prohibisca al pensionistes, dic, viure més de 65 anys.

divendres, 6 d’abril del 2012

UN MATÍ A AVEIRO

 El viatge per terres de Portugal va incloure una visita--visita de metge-- a Aveiro, una petita i tranquil·la ciutat que, tot i no poder-la considerar una ciutat monumental, disposa de suficient atractiu per a afirmar que paga la pena visitar-la. Ací vaig optar per separar-me dels meus acompanyants i anar al meu aire. La decisió va estar basada en el fet que jo no podia renunciar a visitar una exposició fotogràfica (amb això coincidisc amb l'amic Carles Mulet). Si a una ciutat fan exposicions fotogràfiques significa que es tracta d'una ciutat oberta al món, de mirada ampla, que s'interessa per la vida; i si el viatjant passa de llarg per davant de l'exposició, no cal que cerque res més perquè no ho trobarà. Els meus amics necessitaven una bona i refrescant cervesa i un passeig en barca pel riu. Però sols disposàvem d'un matí i no hi havia temps per a tot. Per això ens vam separar. Les fotos de l'exposició no eren "riques" --permeteu-me l'expressió-- sinó de zones desèrtiques i de persones humils. Què difícil és fotografiar amb llum dura, excessivament intensa i paisatges amb pocs colors! Però si els fotògrafs tenen ofici i art --i els autors de l'exposició ausades que en tenen!-- el resultat és bellíssim.

Encara vaig tindre temps de visitar el museu de la ciutat. Era l'antic convent de Jesús, construït amb l'ajuda del rei Alfons V de Portugal i on va ingressar ben aviat la seua filla, la princesa Joana, més tard Santa Joana (algun dia donaré la meua opinió de perquè les filles dels reis, i altres sense ser-ho com el nostre paisà Sant Vicent Ferrer, tenen més possibilitat de ser sants). El museu no és gran, cosa que resulta positiva, perquè el visitant el veu tot sense cansar-se. Jo destacaria un quadre de la santa (clar!) i un altre de la mare de Déu de la llet que em va recordar, no sabia perquè, el que el pare Elies va despenjar d'una capella de l'església de Benisania segons conta Carme Miquel a “La mel i la fel” (en arribar a casa i consultar la novel·la observe sorprés i corprés que no es tracta del mateix quadre, la Mare de Déu és diferent però el Jesuset d'ambdós quadres, el del museu i el de la portada de la novel·la, s'assemblen com si es tractara del mateix xiquet. O a mi m'ho sembla). També cal destacar la cordialitat dels vigilants del museu que, amablement, t'avisen que no et perdes aquesta sala que estàs passant de llarg, que et convé visitar el claustre, que observes amb atenció aquell quadre...

Quan vaig arribar al lloc d'encontre, la Lluïsa donava menjar als coloms i li vaig fer una foto pareguda a la de les Rambles de Barcelona l'any 1970 (com passa el temps!).

I com a prova que Aveiro és una ciutat força agradable--pel meu gust, si més no-- adjunte també una de les fotos que es poden fer pels seus carrers.


dimecres, 4 d’abril del 2012

Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa

Una de les retallades més importants en quantitat i qualitat dels pressupostos generals  de l'estat és la que ha sofert la inversió prevista pel Corredor Mediterràni. Aquesta inversió, en cas de fer-se, beneficiaria l'economia valenciana, de manera que, en compte d'una despesa, seria una inversió que portaria beneficis que ajudarien a superar la crisi, però no beneficiaria la vertebració política de l'Estat Espanyol. Diu l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa:



"Mentre que per als polítics i enginyers espanyols el paper del ferrocarril és, sobretot, un instrument de cohesió de l’Estat, des de l’Arc Mediterrani es veu com una eina al servei de l’economia productiva. El xoc d'interessos, doncs, resulta inevitable."

Si primer que res aplicàrem la racionalitat, independentment que forem d'esquerres o de dretes, d'aquest o de l'altre partit, valencians o castellans, al Corredor Mediterràni no li retallaríem ni un cèntim i es faria urgentment. Però si primer que res som alguna cosa, abans que sers racionals, ens costarà sortir de la crisi i en sortirem mal. I no ho dic jo, mireu qui ho diu:

 http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1592

dilluns, 2 d’abril del 2012

Coïmbra.


La nostra escapada a Portugal va incloure una visita a Coïmbra. Primer que res vam visitar El Monestir de les Clarisses on vam retre homenatge a la nostra compatriota Isabel de Portugal filla de Pere II, rei de València, i néta del nostre primer rei, Jaume el Conqueridor. A Portugal és coneguda com la Reina Santa. Isabel va deixar constància de  la generositat, solidaritat, intel·ligència i habilitat diplomàtica que la caracteritzaven, virtuts que històricament han estat presents en el poble valencià, tot i que ara, sembla que les hem perdudes… però confiem que les recuperarem.

Vam dinar a la terrassa del restaurant O Patio: bacallà al forn amb un fregit de verdures que estava exquisit i que vam banyar amb vi de la casa (verd i roig). Està situat a una placeta tranquil·la i encantadora a la part alta de la ciutat, per on no transiten cotxes. El café, com sempre, boníssim i barat. Al nostre costat una parella d'artistes dibuixaven el que possiblement era l'esbós d'una futura pintura, dibuix que em van permetre fotografiar conservant la perspectiva de la plaça. Ens sentíem tan a gust que la Paquita va cantar i la Lluïsa va ballar una jota valenciana i, abans de marxar, la dansa pedreguera, clar. Després vam assistir a un concert de fado i vam comprar el disquet (CD) que presentaven

Si aneu, us recomane la biblioteca antiga de la Universitat, molt bonica, tot ique els incunables estan guardats en un altre lloc més segur. Vam veure alguns estudiants uniformats amb el trage, encorbatats i la capa portuguesa, tot negre.

--Seràn antics repetidors--va fer broma algú.




diumenge, 1 d’abril del 2012

Porto (i 2)

No tenia previst fer una altra entrada sobre Porto,  però la faré  perquè vull remitir-vos a les entrades del Nausica que podeu trobar en el comentari que Carles fa a la meua entrada d'ahir. I al mateix temps aprofite per a expresar una reflexió que s'havia quedat dins del tinter i que està en consonància amb els comentaris de Carles, sobre la societat civil: m'agraden especialment aquelles ciutats que, a més de catedrals i palaus, tenen edificis comercials singulars. La Llibreria Lello que cita Carles amb una foto preciosa, el Café Majèstic, i fins i tot la façana d'una tenda de roba al carrer Santa Caterina, la de la foto adjunta, que em va recordar la façana modernista d'un forn de Palma, són un bon exemple de ciutats en les que els estaments eclesiàstics, militars i polítics no tenen l'exclussiva d'escriure la història.