divendres, 28 d’octubre del 2011

L'ALGUER (XXXV Aplec excursionista dels PPCC)

Demà dissabte volarem cap a l'Alguer, al 35è Aplec Excursionista dels PPCC. Visitarem el centre històric de la ciutat més oriental de parla catalana; també farem senderisme per les muntanyes de la Sardenya, assistirem a conferències i exposicions, gaudirem de la gastronomia sarda, potser ens retrobarem amb els amics de Quatretonda amb qui cantarem el Pepe Tono, i també amb altres; coneixerem el folklore sard i els ensenyarem els nostres balls: la Dora i el Rull, la Lluïsa i el Joan formaran dues parelles que executaran els balls més característics del Grup de Danses de Pedreguer, acompanyats per la música de dues artistes, la Mar i la Cristina (quin luxe!). Després s'uniran tots els qui voldran per a ballar la dansà de Pedreguer. I tot això guiats pel Centre Excursionista de Pedreguer que, cal dir-ho, és el grup més prestigiós (o quasi) dels aplecs excursionistes del Països Catalans. Organitza el Centre Excursionista de l'Alguer, que té un repte difícil del que, estic segur, se'n sortirà de manera brillant. Fins la setmana vinent. Promet contar-ho tot (o quasi tot, potser alguna cosa no convindrà).
(Foto: moneda "alfonsina" de la Sardenya, de l'època d'Alfons el Magnànim, aconseguida a la xarxa)

dimecres, 26 d’octubre del 2011

MONTECATINI (i 6)

Així va acabar el relat d'aquell personatge tan estrany.  La meua gossa, no se perquè, va començar a lladrar planyívolament; no se si em creureu si us dic que no vaig poder dormir-me fins les sis del matí, quan per damunt del Montgó i dels seus voltants començava a veure's una tènue i càlida claroreta.
Han passat els mesos, i a les nits de lluna plena, a mitja nit, em desperte com desmaiat i gelat de fred, amb una ansietat la causa de la qual no puc endevinar. Si em mire a l'espill quasi no em veig de tan pàl·lid que estic. Sent com unes ganes irresistibles de sortir volant per la finestra; i no torne a dormir-me fins les sis del matí; he provat de pendre til·la i altres tranquil·litzants; també he fet exercicis de ioga i he pres somnífers. Res no soluciona el meu problema de les nits de pleniluni. Si, és clar que he anat al metge; m'han passat d'uns metges a altres: de metges de família a neuròlegs, de psiquiatres a especialistes en medecina oriental... què sé jo! Finalment m'han receptat una cosa ben estranya: una dosi de transfusió de sang les nits de lluna plena, abans d'anar a dormir. Diuen que estic anèmic i que la transfusió és una mena de vacuna contra no se què.
Crec que algun dia, potser ben aviat, cercant la solució, tornaré a Montecatini...
(Foto:de com es veu la lluna plena des de baix del taronger on tinc l'hamaca, les nits que no puc dormir...)



dimarts, 25 d’octubre del 2011

MONTECATINI (5)

“Sóc el comte de Montecatini, senyor i amo de la muntanya i les valls. Jo vivia al castell de Montecatini fa molts segles, quan la ciutat que ara veus ací baix no existia. El rellotge de la torre marca sis hores perquè el dia tenia sis hores hàbils; començava a mitja nit, a les zero hores; després venia la una, les dues, les tres, les quatre, les cinc i les sis, que era la darrera hora del dia. Saps per què? Per a què et fasses una idea començaré per dir-te qui va ser un descendent meu del que, sense cap dubte, hauràs sentit parlar; un descendent qui, després de distintes generacions, va heretar una particularitat meua; jo vaig ser l'avi del besavi del Comte Dràcula i la nostra particularitat és la de ser vampir. Per això jo sols eixia del meu castell les nits de lluna plena a mitja nit. I calia que tornara, com a més tard a les sis del matí, abans que sortira el sol, perquè si rebia la llum del sol en convertiria irremeiablement en una pedra. És ben cert que un únic raig de sol és suficient per a destruir un vampir; tanmateix, no et cregues la falsa llegenda que diu que si una persona és mossegada per un vampir es converteix en un altre vampir. No, no és cert, si ho fora, tots voldrien ser mossegats; ser vampir és un privilegi sobrenatural, el graó més alt de la jerarquia de la noblesa, el màxim poder imaginable, és un títol que s'hereta quan un vampir vell decideix traspassar el seu privilegi, quan després de milers d'anys li arriba l'hora de la jubilació. I sols en som un, dos, o com a màxim tres en tot l'univers.
Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants veníen d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida—alimentar-me de sang humana—sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els dies més calorosos de l'estiu i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra més, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als que veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea les sàvies i assenyades costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.
I de sobte, hui a mitjan nit m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia mourem, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedeguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires li donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en cantar i ballar amb sentiment, no es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres i els del vostre poble i comarca podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
(continuarà...)

dilluns, 24 d’octubre del 2011

MONTECATINI (4) (Relat de ficció)

Van passar uns quants dies més i el dia del Salvador—un altre dia senyalat—per a complir amb una de les tradicions de La Marina, vaig anar a festes a Els Poblets i després a la mar, a sopar l'àgape estiuenc per excel·lència del meu poble: les pebreretes; de postre un bon meló d'Alger i algunes figues; ja entrada la nit, tornava a la meua caseta, a la partida del Trepig, antiga terra de canya mel, de la senyora de Pedreguer Joana Escorna, també trepitjada pel seu marit el celebrat poeta de Beniarjó, Ausias March.
Feia una calor insuportable, una basca humida i pesant que ofegava. Amb aquella calitja anava a resultar impossible dormir. Gitat a una hamaca mexicana que hi havia instal·lat un dels meus fills, nugant-la a dos tarongers, vaig tenir la mala idea de posar-me a mirar les fotos del viatge a La Toscana, per tal de passar les hores sense desesperar-me per no poder dormir per culpa de la calor. La llum pàl·lida i dèbil d'una bombeta de baix consum, massa llunyana per una altra banda, sols em permetia una visió imperfecta i obscura de les images. Anava a posar-les dins del sobre, abandonant la idea de torbar-me contemplant-les quan, de sobte, va aparèixer aquella foto. La foto de la torre de Montecatini amb el rellotge de sis hores. La vaig deixar caure a terra i vaig alçar la vista. Quasi perpendicular sobre el meu cap, inclinant la mirada cap el sud, tenia la lluna plena. Devien ser les dotze de la nit. Em vaig adormir. Quan vaig despertar estava aborronat de fred. Estava suat, però era una suor freda. He dit que havia deixat caure la foto de la torre de Montecatini, la del rellotge de sis hores? Això creia, però ara la tenia entre les mans i no recordava haver-la arreplegada. Havia somniat. Un somni que no semblava somni, sinó un fet real. Havia vist, o més ben dit, havia reviscut la contalla d'aquell home de caràcter cavalleresc a Montecatini. Aquella contalla que no havia entès, però que ara ho entenia perfectament; això és el que, segons el somni, em va dir:
(continuarà...)
(La foto és de S. Gimignano, feta en el mateix viatge)

dimecres, 19 d’octubre del 2011

MONTECATINI (3) (Relat de ficció)

Montecatini va resultar ser un petit, molt petit, poble encantador. I la seua torre disposava d'un grandíssim rellotge força singular. Un rellotge amb una sola maneta per a marcar les hores. Un rellotge amb una esfera dividida en sis hores! Com podien fer servir un rellotge de sis hores? Quin sentit tenia un rellotge d'aquelles característiques? Ho vaig preguntar, és clar que si. Al cambrer del bar de baix, on vam consumir unes cerveses, al venedor de souvenirs de la botigueta de dalt de la plaça i al funcionari de correus. Persones amb les quals em vaig entendre molt bé quan vaig demanar una cervesa gran i ben freda, unes postals o el segell per a enviar-ne una al meu amic filatèlic. Però ignore per quina misteriosa raó no entenia res quan em contestaven les meues preguntes sobre el rellotge. O potser no em contestaven?
Després de dinar vam sortir en autocar cap a Gènova on embarcaríem fins a Barcelona i, altra volta en autocar, fins a casa. El viatge acabava feliçment per a tots. I una volta a casa, després d'haver descansat sols recordàvem els bons moments, les coses més boniques—en el supòsit que siga correcte dir que a La Toscana hi ha coses més boniques que altres—El conjunt romànic de Pisa; les pintures de Giotto a la Santa Creu de Florència, el David al museu de l'Acadèmia, la cúpula de la catedral a la mateixa ciutat; el paviment i els monuments funeraris de la Catedral, i la Plaça del Camp a Siena; i per descomptat l'encantador Sant Gimignano. Aquestes serien les imatges que quedarien enregistrades en la meua ja fràgil memòria de sexagenari. Però...
(continuarà...)
(la foto és de la torre medieval de Montecatini, feta el dia de Sant Jaume del 2009)

MONTECATINI (2)

A l'endemà el recepcionista de l'hotel em va confirmar que on estàvem es deia Montecatini Terme i que si volia pujar a l'antic i vertader Montecatini podia fer-ho mitjançant un vell funicular. Una part del grup vam decidir pujar a Montecatini, sense haver-nos posat previament d'acord. Sense saber com, vam coincidir un grupet a l'estació del funicular, un funicular arcaic, probablement decimonònic. No us relataré com va ser la pujada ni tampoc la baixada. Sols diré, per a acabar aviat, que quan l'operari va tancar per fora les portes del trenet, cosa que feia de manera rutinària i passant els forellats manualment porta per porta, probablement per a lliurar-se de la responsabilitat que ningú no es tirara del trenet en arribar a la part més empinada, on hi ha un cingle altíssim que provoca vertigen, quan va tancar les portes, vaig tornar a sentir aquella sensació estranya de la nit anterior. Tot i que el soroll i els sacsejos del funicular demostraven, o això semblava, que era l'electricitat la força que movia la màquina, durant un moment em va semblar que pujàvem sense que les rodes tocaren les vies, com si ens moguera una misteriosa força sobrenatural. No, no tenia por… o potser sí, ara no sabria dir-ho exactament, però això ara no té cap importància. El que és ben cert és que tenia la sensació, o potser la convicció, que estava passant alguna cosa màgica...

(continuarà)
(La foto és el palau de Florència, la vaig fer el 23-07-2009, en el mateix viatge)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Assemblea informativa

La realitat més dolenta que puguem imaginar-nos, serà encara molt més dolenta si la ignorem. El coneixement del problema és imprescindible per a poder resoldre'l. Ficar el cap dins del forat agreuja el problema. L'assemblea informativa que va celebrar ahir el govern municipal de Pedreguer ajudarà a trobar solucions tot i que siga a llarg termini, però per damunt de tot ha aprofitat per a què el poble, que és qui paga, estiga informat de quina és la realitat, cosa a la que té tot el dret del món. Quan ens donen xifres macroeconòmiques pot passar que no percebem la seua gravetat, però si ens diuen que el que deu l'Ajuntament és una quantitat tal que sortim a 834 euros per veí-veina (xiquets i vells també contem), entenem perfectament de què estan parlant-nos. L'estruç ha tret el cap del forat. Ara cal treure el carro del clot.

(la foto, feta al Safari Aitana, és de l'any 1997)

divendres, 14 d’octubre del 2011

MONTECATINI (1) Relat de ficció

El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia senyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de danses de Pedreguer—dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de formar part—havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i San Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat—i això és la millor prova de l'èxit—mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.
Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.
--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.
--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.
--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.
Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.
--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.
--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.
--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.
--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.
Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:
--Has estat a Montecatini?
Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.
--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.
--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.
--Perdone…
--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.
--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.
--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.
A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.
(Continuarà)
(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)

dimarts, 11 d’octubre del 2011

QUADERN DE SAL de Carles Mulet

L'amic Carles Mulet estava tan prenyat de poesia, que la publicació del poemari Quadern de sal no pot haver sorprés ningú. A banda dels llibres publicats anteriorment, bastava seguir el bloc "Nausica" per a ensumar que s'apropava el dia de la naixença d'un nou llibre. Com que no soc crític literari, no diré res d'ell, sinó sols de mi: He estat molt feliç llegint-lo.
Enhorabona, Carles, fins el pròxim.

(... i sols per 4 eurets podré rellegir-lo sempre que voldré)

http://www.edicions96.com/col%C2%B7leccions/List/show/quadern-de-sal-474

dilluns, 10 d’octubre del 2011

XX PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

L'alcalde de Pedreguer Sergi Ferrús, va fer públic ahir, dins dels actes de celebració del 9 d'octubre--dia en el que Jaume I va conquerir la ciutat de València, obrint la porta a la resta del regne--els guanyadors dels XX Premis d'Honor Vila de Pedreguer. Els preniats són:



Premi al mèrit arquitectònic a Manuel Jorge Fernández,
per la seua trajectòria que ve a reflectir-se en una arquitectura sincera, pensada per al mediterrani i sense concessions a la bogeria urbanística, una obra equilibrada que s'integra en el medi amb el respecte de la necessitat d'habitar-lo i la singular pinzellada del seu univers creatiu.

Premi d'Honor a la defensa de les llibertats i la solidaritat a APRAMP,
per la seva sensibilitat i suport social a la problemàtica de les dones prostitutes, una associació que lluita per a crear una alternativa d'integració cultural i laboral a un dels col·lectius més dèbils i exclosos i que treballa en el rescat personal donant-li assistència psicològica i sanitària.

Premi d'Honor al mèrit cultural a Josep Lluís Bausset i Císcar,
catedràtic de química i un símbol humà del valencianisme, per la seua ferma i constant defensa de la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat i les llibertats; un erudit d'esperit jove que no descansa en il·lustrar-nos amb la saviesa acumulada al llarg de la seua vida i experiència.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (i 5) (Relat de ficció)

--Senyor Schopenhauer, crec que  per a poder parlar de filosofia, el primer que s'ha de plantejar  un ignorant com jo és què és la filosofia. Vostè m'ho aclariria, per favor?
--Filosofia és preguntar-se el per què de la mort.
--Sols això?
--Li sembla poc? La mort és l'única cosa certa de la vida. Naiximent i mort. Sufrim per a nàixer, sofrim per morir, i tot el camí no és res més que sofriment. Per què?
--Per què?
--Ja està filosofant, en el moment en què ho pregunta.
--Si no morirem finalment no cabríem tanta gent en el planeta Terra.
--No es tracta d'això. Si hem de morir, perquè nàixer? A què venim a aquest món, a la vida?
--La religió diu que per a glorificar Déu, què per això ens va crear
--Glorificar Déu que per això ens va crear! si el món va ser creat per algú, eixe Creador no té pietat.
--Si ho escolta un sacerdot catòlic l'acusarà de blasfemar.
--No confie en cap sacerdot catòlic.
--No l'importa que l'acusen d' immoral i que es condemnarà al foc etern de l'infern?
--Immoral i com a conseqüència condemnat al foc etern? Això és una contradicció. La moral sempre és independent de la por al càstig. No hi ha moral si l'acte és conseqüència d'una amenaça, d'una obligació ineludible o d'un dogma; la moral forma part de la naturalesa del ser humà, independentment de les costums o de les lleis, de les obligacions o de les necessitats.
Torne a agafar la cafetera i, ara si, òmplic novament la seua tassa de café descafeïnat, auto-concedint-me uns segons de descans, i també un temps mort que m'aclarisca les idees. Pense que m'agradaria poder demostrar algun dels seus errors. A continuació òmplic de café, també per segona vegada la meua tassa, i faig un glop; un glop curt perquè està calent i em creme la llengua. De sobte em ve al cap una qüestió:
--Senyor Schopenhauer, crec que en alguna ocasió vostè va dir que el sol fet que algú pensara que una dona poguera ser magistrada, el faria riure. Avui hi ha multitud de dones magistrades, alcaldesses i, agafe's fort a la cadira, el canceller d'Alemanya no és un home, és una dona.
A Arthur Schopenhauer quasi li cau la tassa de les mans, em mira amb ulls astorats, molt oberts, com si volgueren fugir de la conca en la que estan immersos, es queda pensatiu, finalment mentre es torca la boca a amb el tovalló, respon:
--Ja li ho he dit abans, la v ida és sofriment i misèria.
. . .
He de dir que no compartisc la majoria d'arguments del meu convidat d'avui; no he volgut acusar-lo de masclista perquè pense que l'he convidat per a conéixer la seua opinió no per a què ell coneguera la meua;  però considere que, en algunes coses te molta raó, com el que em diu quan s'acomiada “sols pot ser un poc feliç aquell que es conforma amb el que té” Però discrepe de la seua visió negativa i pessimista de la vida. Ben al contrari, la vida és bonica i jo sóc feliç, gaudisc d'aquests desdejunis a la meua caseta del Trepig, davant d'aquest jardí, amb uns aliments saborosos, respirant aire pur... llàstima que s'ha acabat l'estiu, la tardor porta dies curts, amb poca llum, fred i humitat, i he de fugir cap al poble on no podré gaudir de tot el que fins ara he tingut ací....
(continuarem amb els "Desdejunis del Trepig" a finals de la pròxima primavera)


















dilluns, 3 d’octubre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG . Shopenhauer (4) (Relat de ficció)

--Pessimisme? Sols soc una persona que veu la realitat i no te por de reconéixer-la i mostrar-la al proïsme. L'única realitat és la voluntat, tot el demés és falç, el cos de l'home, el coneixement—em diu interrompent la meua frase.

--... i dient-me egoista i que el convide al desdejuni per treure'n profit el que fa és ofendre'm, maltractar-me.

(Volia Afegir que és un hipòcrita perquè sé ben bé que ell va gaudir dels bons menjars tot i predicar la mesura en el menjar i els plaers, però crec que no és correcte convidar-lo a desdejunarse i després molestar-lo)

--Ah és això, disculpe'm, no vull causar-li més sofriment del que ha de suportar irremeiablement, vostè deu ser una persona piadosa... que n'hi han, no ho negaré, potser amb aquest desdejuni no persegueix treure cap benefici i jo l'havia jutjat mal.

--Efectivament, cap benefici, llevat de l'alimentari, clar... i ben mirat també un benefici intel·lectual de parlar amb vostè.

--Vaja! Dos beneficis, no està mal per tractar-se d'una persona virtuosa.

--Vostè, senyor Schopenhauer, te una visió negativa del món, però en la vida hi ha coses positives.

--Ah, si? Com què?

-- Com la joventut, la salut... i la llibertat...

--Les tres són negatives. Quan s'és jove es té consciència de ser-ho? No, sols es té consciència de la falta de joventut, de la vellesa. Quan algú es vell, se'n recorda de quan era jove, però aleshores no va tindre consciència de ser-ho. Ningú no diu “oh! Tinc salut” No sols recorda la salut quan no en te, subratlle quan no en té i diu “què trist, he perdut la salut” i passa igual amb la llibertat.

No estic d'acord amb el senyor Schopenhauer, però he de reconéixer que, a vegades té raó, i com no vull que em contagie el seu pessimisme, perdone, la seua percepció negativa de la realitat, vaig a canviar de tema.
(continuarà)