Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.
--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.
--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.
--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.
Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.
--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.
--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.
--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.
--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.
Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:
--Has estat a Montecatini?
Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.
--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.
--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.
--Perdone…
--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.
--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.
--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.
A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.
(Continuarà)
(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada