divendres, 14 d’octubre del 2011

MONTECATINI (1) Relat de ficció

El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia senyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de danses de Pedreguer—dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de formar part—havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i San Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat—i això és la millor prova de l'èxit—mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.
Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.
--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.
--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.
--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.
Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.
--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.
--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.
--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.
--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.
Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:
--Has estat a Montecatini?
Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.
--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.
--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.
--Perdone…
--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.
--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.
--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.
A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.
(Continuarà)
(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada