divendres, 30 de setembre del 2016

Bola de greix




Pilar García em va recomanar el conte de Guy Maupassant, Bola de Greix, per la seua semblança amb la pel·lícula La diligència. El tema va sortir quan parlàvem de Franz Kafka i jo vaig trobar una semblança de La Cabina dels Germans Marx, amb determinat passatge de la novel·la El Castell, però no m’atrevia a dir si els Marx es van inspirar en Kafka o si es tracta de dues idees paral·leles. El mateix dubte va exposar Isabel respecte Bola de Greix i La diligència.


Trobar aquest conte m’ha costat molt de temps, però finalment he pogut llegir-lo, en un llibre en el qual es recopilen diversos contes, però em referiré exclusivament a "Bola de Greix" Estava molt interessat en la lectura, perquè la Diligència és, en la meua opinió, una gran pel·lícula, no sols per la direcció i les interpretacions, sinó també, en gran mesura, pel guió.


Està claríssim que hi ha una gran similitud en el plantejament d’ambdues obres que fa pensar que el guionista de La diligència es va inspirar en Bola de greix, com molt bé deia Pilar. En La diligència hi ha més personatges, és a dir, cada persona és un personatge diferent. En Bola de greix --l'acció també té lloc majoritàriament en una diligència-- hi ha diferents persones que formen el mateix tipus de personatge. Crec que és més completa La diligència. Tanmateix crec que  Bola de greix és més impactant. La hipocresia i l’egoisme dels rics i poderosos, i fins i tot de les bones monges catòliques, tot i la seua humilitat, o el "laissez faire" del revolucionari republicà són d’un realisme aborronador i esfereïdor.

dimecres, 28 de setembre del 2016

EDICIONS DEL BULLENT PREMI BLOC DE PROGRES JAUME I DE L'ALCÚDIA

L'editorial Edicions del Bullent, rebrà el Premi Joan Fuster que concedeix el Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia. Vull expressar la meua enhorabona a totes les persones que formen part i les que n'han format de l'equip de l'editorial, i especialment als seus caps.

És una gran alegria per tres motius. En primer lloc perquè durant molts anys (dues generacions!) han treballat per la nostra cultura d'una manera exemplar. Qualsevol persona que estime la nostra cultura, el nostre idioma, les nostres tradicions, se sentirà orgullosa que li concedisquen aquest premi de prestigi a Edicions del Bullent. En segon lloc, perquè són amics des de molts anys, i no sols amics meus, vull dir que s'han guanyat l'amistat de moltíssima gent, autors, editors, llibreters... En tercer lloc --i de menor importància, clar-- perquè el fet que m'hagen publicat tres llibres fa que senta una satisfacció especial, com si jo haguera posat una petita pedra a aquest gran marge que és l'editorial Edicions del Bullent. Repetisc, enhorabona a tots, espacialment a Gabriel i Maribel, a Núria i Gabriel fill..

dilluns, 26 de setembre del 2016

ORIENT-OCCIDENT Dues històries d’amor



 Fa uns mesos, en una llibreria, vaig tenir el llibre entre mans, dubtant si comprar-lo o no, per raons massa extenses per a explicar-les ara. Finalment vaig optar per comprar-lo i el vaig deixar en una prestatgeria. Quan li ha tocat el torn de llegir-lo he tornat a dubtar, però finalment l’he llegit.

Es tracta d’una novel·la amb dues històries d’amor, o quatre, o de desamor, amb un flashback que comprèn quasi la totalitat del relat, amb altres flashbacks interiors, ben estructurada i amb recursos que atrauen l’interés del lector. En un d’ell, pel meu gust, ha abusat un poquet, però ja sabem que sobre gustos no hi ha color.

La trama transcorre principalment entre Natzaret i Jerusalem, i en menor mesura a Barcelona i Palma. Fa una bona descripció urbana, social, política de les ciutats palestines, amb les injustícies sofrides pels palestins i la doble injustícia de les dones palestines, que a més a més han d’estar sotmeses al domini ofegador del pare, del marit o dels germans. No falta la tragèdia conseqüència del fanatisme religiós.

Parla, amb coneixement de causa naturalment, del món i les dèries dels escriptors, de les vanitats de les enveges i gelosies, de les relacions a vegades difícils amb els editors....

En definitiva, una bona novel·la de Maria de la Pau Janer. Ah! Sobre altres qüestions, i recordant que l’acció principal passa a Natzaret, direm allò de: “Qui estiga lliure de pecat, d’erros o de contradiccions, que llance la primera pedra”

dimarts, 20 de setembre del 2016

FRANCO UNA HISTORIA ALTERNATIVA


L’amic i veí Carles Martí m’ha deixat un llibre –gràcies Carles—d’un gènere al qual no tinc afecció: es tracta d’història alternativa o ucronia, com diuen alguns. L’he llegit, clar que si, per curiositat i perquè en tota mena de gèneres pot haver coses bones. El llibre “Franco una història alternativa” està compost per vuit relats.
El primer, “Ñ” no el podia suportar, em cauïa de les mans i l’he deixat caure. El segon “Luz Inhumana” l’he pogut llegir per allò del missatge, de la trama subjacent, com diu el crític de guions cinematogràfics Robert Mckee. És un relat antinuclear, en el que la història alternativa sols és un suport anecdòtic, i jo m’apunte sempre a la lluita antinuclear. “El Àngel Rojo” m’ha resultat entretingut per allò de les pel·lícules de superherois, hereus dels còmics i perquè denúncia el feixisme. El que m’ha agradat pel seu sentit de l’humor ha estat “El derbi”. La trama es desenvolupa al voltant d’una final de la copa del Generalísimo (amb Franco, Hitler, Goebbels i altres presents) entre el franquista Real Madrid i el falangista Atletico de Madrid. Quan algú li explica a Goebbels que s’ha inventat la televisió i que tots en tindran un aparell a casa, respon: “Amb aquest aparell dominarem l’opinió i la voluntat de la gent” I penses que, efectivament, Goebbels i els seus amics encara viuen i controlen les televisions. Molta gràcia el dubte del protagonista al final del relat, que no revele per si algú vol llegir-lo.
Dels altres, poc que ressenyar. Decididament, el gènere com a tal, no m’agrada

dimecres, 14 de setembre del 2016

Ramon Llull (Contes exemplars)



De tant en tant, però sense abusar, m'agrada fer una incursió per la literatura clàssica i antiga, que de vegades és clàssica sense ser de l'antiguitat. Atés que l'estiu dóna per a tot, i aprofitant que enguany és l'any Llull, he llegit Contes exemplars que no és res més que una recopilació de contes extrets del Llibre de les meravelles i de l 'arbre de les ciències, entre altres, No qüestionaré --ni pensar-ho-- la qualitat de l'obra de l'escriptor mallorquí ni la seua vida ni la importància de la seua obra en la història de la literatura catalana. Però estem parlant de l'Edat Mitjana que ens queda molt lluny.
Ramon Llull vol convéncer a jueus, musulmans i no creients sobre la importància més gran de la religió cristiana i, en definitiva, que és l'única vertadera. Proposa dos mètodes: un és el raonament mitjançant fets i arguments (els contes exemplars entre altres) amb els quals pretén demostrar la millor virtut del cristianisme. Però aquests arguments estaven dirigits a persones amb una formació cultural suficient per a poder entendre'ls, tot i que --en la meua modesta opinió-- qualsevol anàlisi racional, els invalida en el seu objectiu. Pel poble pla --i ací és on vull anar a parar-- el fet que el cristianisme és la religió vertadera s'ha de demostrar mitjançant els miracles.
Qui escriu aquestes ratlles,sense ànim d'ofendre ningú, entén que això vol dir que al poble li han de CONTAR uns miracles. I quan dic contar em referisc a l'accepció que la paraula té com a ficció. I em ve al cap que el millor predicador, el millor conversor de tots els temps, va ser el nostre Vicent Ferrer a qui, com molts sabeu, li tinc un afecte especial. El seu gran miracle, a banda del xiquet de Morella que va refer i tornar a la vida després que sa mare el guisara trossejat per a convidar a dinar el futur sant, va ser convertir a Ferran d'Antequera en rei dels Valencians, catalans, mallorquins i aragonesos.
Però, per a què ningú m'interprete malament, faig constar el meu respecte, al gran clàssic mallorquí. Ramon Llull, va abandonar fortuna i família, va estudiar i treballar molt per predicar i defensar, pacíficament, les seues conviccions. Cosa que li va portar pobresa, empresonament i maltractament. Com els nostres polítics d'avui en dia vaja.

divendres, 9 de setembre del 2016

La filla del capità Groc


La filla del capità Groc (Víctor Amela. Edicions Planeta)
Guanyadora del Premi Ramon Llull 2016, aquesta novel·la històrica relata les tragèdies de la guerra dels Carlins a les comarques del Maestrat i Ports de Morella, comarques de l’interior del País Valencià, amb els seus masos on vivien famílies que tot i les dificultats climàtiques, podrien haver sigut feliços, en contacte amb la natura, la solidaritat de les diferents famílies de masers i la seua economia de supervivència però sense necessitats inventades o imposades, com les de la majoria de l’actualitat. Però la guerra, especialment per ser una guerra civil on a pobles menuts on tot el món es coneix i es veuen diàriament, quedaran enfrontades per delacions, traïcions i fins i tot mort o col·laboració amb la mort de familiars per part de veïns i amistats.
L’autor usa molt bé els localismes idiomàtics d’aqueles comarques i demostra el coneixement de la seua societat i del seu estil de vida. La vida del Groc un capità carlí admirat i seguit per una gran part dels seus veïns és ”...una vida que és metàfora d’entrega a una causa més enllà de tota raó i tota mesura...” diu l’autor en epíleg personal de l’obra.
Una obra dominada per la fatalitat, com en una tragèdia grega, on la mort, d’una manera determinada i concreta, és l’única solució a un final digne. Et trobes en la contradicció de l’empatia que provoca una persona honesta i fidel a les seues idees, i el rebuig a violències innecessàries. Si algú ha conegut algun carlí convençut—jo si—l'ajudarà a entendre determinades maneres de ser d’algunes persones.
“... fill, tant de bo mai veges una cosa així! Tant de bo no hi haja guerres a Espanya quan tu creixes...” li diu el pare al seu fill acabat de nàixer. Però el xiquet complirà 48 anys –això ja no forma part de la novel·la—i coneixerà la tragèdia d’una altra guerra, la de 1936-1939.
És una coincidència estranya i curiosa que jo haja llegit en unes poques setmanes de diferència, una altra novel·la amb les tragèdies de la guerra, en els masos de les mateixes comarques, escrita per Martí Domínguez –La Sega—de la que vaig escriure unes opinions en aquest blog fa unes setmanes, i aquesta que hui he ressenyat. Emoció, dramatisme, fatalitat.

dimarts, 6 de setembre del 2016

La vella capitana (Josep Maria Espinàs)



A l'estiu tots llegim més, potser a causa de les vacances, fins i tot jo mateix que tinc vacances permanents des de fa anys. Per això alguns periòdics aprofiten per a recomanar llibres o demanar a personatges famosos que en recomanen. Per aquesta raó, m'he decidit a llegir un dels llibres que he vist recomanats a Vilaweb, La vella capitana (Ed. la campana), no sé si el morbo que els vells tenim respecte a la mort ha tingut alguna cosa a veure. Diré, tot i que té poca importància que l'he llegit en format digital, per un costat perquè em costa uns eurets més barat i per l'altre, i més important, perquè puc augmentar la grandària de la lletra, fet que em permet una lectura més còmoda (els anys no passen debades).
El llibre, curt i com a recull d'articles, és agradable i fàcil de llegir. No és un tractat teològic, ni metafísic ni filosòfic sinó, més aviat, un llibre costumista amb una forta dosi d'ironia, escrit amb un estil desenfadat i columnista, com correspon a un escriptor periodista com és Josep Maria Espinàs. Divertit i entretingut, ben adient per a l'estiu.