dimarts, 17 d’abril de 2012

Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.


(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada