Presentació de "L'ofici de raonar"

Amigues, amics, bona nit i benvinguts a aquest acte organitzat pel Casal Jaume I.
Primer que res vull expressar el meu agraïment personal a Vicent Soler per vindre, una vegada més, a Pedreguer, i concretament al Casal Jaume I; ara a fer la presentació del seu llibre “L'ofici de raonar”, agraïment que faig extensiu a Sandra Obiol, persona també ben coneguda i apreciada a casa nostra, per acompanyar-lo per a parlar del llibre i, naturalment a tots vosaltres per assistir.
L'autor, Vicent Soler és una persona amb tres vocacions clares: l'economia, l'ensenyament i la política. Es impossible separar-ne una de les altres. Cada una d'elles es regeix per dues constants ideològiques: l'estima al País (identitat nacional, protecció del territori, autogovern) i la voluntat d'aconseguir un estat de benestar social permanent per als seus conciutadans i conciutadanes. Afegiu-li una altra constant no purament ideològica: el rigor de la racionalitat. Conseqüentment, quan pensa, parla o escriu, ho fa sempre i sense excepcions amb una sòlida cohesió de les tres vocacions i les dues constants ideològiques i raonant com a expressió de la racionalitat. No és possible separar-les ni establir un ordre prioritari.

L'objectiu de V.S. és la constitució d'un Estat Valencià—ja veurem si confederat amb els països de parla catalana, amb Espanya o amb Europa, això està supeditat a la conveniència i possibilitats de cada moment—un estat valencià econòmicament pròsper i socialment progressista. I l'estratègia per a aconseguir-ho passa necessàriament, segons ell creu i així ho practica, per aconseguir un consens ample entre la immensa majoria de la ciutadania valenciana, sempre a la recerca d'un punt de concòrdia que permeta treballar conjuntament per tal que el P.V. ocupe internacionalment el lloc que es mereix
Tots els seus articles en la premsa recopilats en el llibre que avui presentem són conseqüència del que acabe de dir. Uns articles que sempre són discutibles es mire des d'on es mire, és a dir discutibles, i discutits—potser no suficientment discutits-- per tots els costats. I aquest és el seu gran mèrit per dos motius: primer perquè paga la pena no passar de les seus opinions i segon, perquè no hi ha res més lluny del pensament únic i del dogmatisme, desgraciadament massa present en el nostre País, que les opinions que s'expressen en aquest llibre.
Els articles que el constitueixen han estat escrits des de fa 14 anys i, per desgràcia són d'una actualitat sorprenent. Per exemple, en un article (El País el 24-11-1999) critica l'opacitat i els sobrecostos de les d'adjudicacions públiques de la Generalitat, de l'endeutament excessiu, de la constant visita al tribunals de justícia dels governants del P.P., de la vergonya que passem de veure que els valencians només eixim als noticiaris del món en les seccions de tribunal, o el publicat el 13-08-98 en el que acusa el Consell d'actitud de dreta antiga fent ús i abús dels pressupostos i patrimoni públics, referint-se entre altres temes a l'aeroport de Castelló. O el del Levante el 08/02/03 en el que acusa el Consell de “les preferències en les despeses sumptuàries o d'impacte mediàtic” Són articles publicats des de fa dotze, tretze o catorze anys i semblen que podrien haver estat escrits avui mateix.

L'actualitat d'aquests articles ve a demostrar que estem com estàvem fa catorze anys, és a dir constata que el País Valencià no avança des de fa anys. L'actualitat dels articles i la paràlisi del País, doncs, fa versemblant la convicció de l'autor a la que al·ludia fa un moment en quant a l'estratègia, és a dir que és imprescindible un gran consens per a poder avançar i que, evidentment, no l'hem assolit. No l'hem assolit –i això és una opinió personal meua-- i difícilment l'assolirem.

Aquests articles no sols tenen actualitat sinó que a més a més, llegits amb la perspectiva que dóna el temps es comprova com, gràcies a l'anàlisi objectiu fet en el seu dia per un mestre en economia i amant del benestar del seu País comprenem avui el perquè del desastre econòmic que sofrim els valencians, el més greu de l'estat espanyol: en l'article “Incompetents”, publicat a Levante EMV el 25-02-2004 critica que els governs del PP (Zaplana a València en aquella data i després Camps) no hagen aprofitat els anys de bonança econòmica per a preparar les empreses per al temps de les vaques magres; i diu textualment “els nostres avantatges estan basats en l'ús intensiu de treball no qualificat, cosa per la qual van esgotant-se a marxes forçades davant la presència de les economies emergents” i proposa per eixir del forat més inversió (R+D+I) (Recerca, Desenvolupament, Investigació) Això va estar dit a principi del 2004, quan encara era temps d'adobar el terreny de l'economia per a evitar la situació actual.

Vicent Soler forma part d'un col·lectiu, no se si organitzat o no, que sembla tenir un pacte, ignore si tàcit o explícit, en el que defensen els interessos comuns del País Valencià i Catalunya per una via diferent de la identitària: miren de conscienciejar la ciutadania valenciana de la conveniència d'un enteniment amb Catalunya per motius econòmics. I dic que sembla un pacte—no que ho siga— perquè considere simptomàtic les citacions, en diferents dels articles ací recopilats, de Josep Vicent Boira, Joan Romero, Gregorio Martín, entre altres, defensant el corredor mediterrani front al sistema radial de comunicacions, criticant en aquest sentit als diferents governs espanyols, de qualsevol color, per optar tots ells pel sistema radial. I això uns anys abans de la publicació d'un llibre tan impactant com “Espanya capital Paris” de Germà Bel, llibre que ha recomanat en un altre article aparegut en Levante EMV si no vaig errat, i que no l'he trobat en “L'ofici de raonar” segurament per ser posterior a la publicació del llibre que avui presentem. Dins d'aquest apartat de la via de la conveniència econòmica per a proposar mirar al Nord amb intel·ligència, trobem diferents articles amb crítica a la política anticatalanista del Consell i la falta d'intel·ligència de l'empresariat valencià per caure en aquest parany anticatalanista perjudicant els seus propis interessos econòmics.

L'autor ha recopilat els articles ordenant-los per temes i, conseqüentment amb el que he dit al principi, no podia faltar un apartat dedicat a l'idioma. Fidel als seus principis intentarà també el gran pacte ciutadà destinat a consolidar internacionalment el nostre idioma i ho fa defensant la seua unitat per raons científiques, i com a tals inqüestionables més enllà del mètode científic, però demana generositat i flexibilitat, apel·lant a motius sentimentals del poble, en la qüestió del nom.
També trobareu en el llibre un apartat titulat “On va el socialisme valencià?” dedicat a la socialdemocràcia en general i al PSPV en particular, partit en el que l'autor milita, actualment en la base, articles en els que fa propostes encaminades a millorar la seua organització o estratègia, sense defugir la crítica interna—fet que, de vegades, l'han portat a situacions quasi políticament marginals al si del partit—sempre amb l'objectiu d'aconseguir que el P.V. siga governat pels principis de la socialdemocràcia, i que la ciutadania se'n beneficie d'aquesta política.

Per a acabar, tornaré a referir-me al consens ciutadà que proposa V.S. Els articles recopilats en aquest llibre, reflectixen la confiança ferma per part de l'autor en la possibilitat d'un ample consens ciutadà, fins i tot proposant acords concrets respecte els senyals d'identitat, diferents als acords polítics—noteu que els diferència clarament— acords que en alguns casos poden ser considerats fins i tot un poc atrevits; i si li afegim les opinions expressades en temps de Zaplana, basades en la seua convicció en que l'electorat se n'adonaria de l'engany del P.P. i que pròximament votaria en conseqüència, demostra un optimisme que alguns lectors poden considerar excessiu i fins i tot de vagades –i ho dic amb el major respecte-- un tant ingenu.

I arribats a aquest punt és quan he de dir que aquesta és la diferència entre V.S. i molts altres, mentre uns són--som, jo també-- escèptics, el ciutadà Soler, el professor, l'economista, el polític, no perd l'esperança i, fort com una roca però amb cintura per al diàleg a la vegada, continua creient en les possibilitats de recuperació del País Valencià i en la validesa del seu mètode per a aconseguir-ho. I això demostra la fidelitat a les seues idees, la seua bona fe, la seua bonhomia.

Imaginem un País Valencià en el que diariament es publicaren en la nostra premsa articles coms els de “l'Ofici de raonar” i que, també diariament, foren discutits i debatits per uns altres igualment argumentats. El resultat seria un símptoma clar d'un P.V. amb una salut democràtica i un trellat que avui, per desgràcia, no tenim i que estem ben lluny d'assolir.