dijous, 29 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (3) Relats de ficció

-- Però encara estic viu. Molt viu!--proteste jo amb energia
-- Però està vell...

Deixe la cafetera sobre taula—encara l'aguantava en la mà sense servir-li més café, encabotat com estic en la discussió—i li responc un tant irritat, i amb un parar digne i segur de mi mateix.
--No, no estic vell! Encara que comprenc que no sóc jove però vell, allò que diem vell... crec que no. Mire, fins i tot tinc suficient salut mental com per  a atrevir-me a escriure alguna coseta...
-- Ah! Vostè escriu?
-- Alguna coseta sense importància, per "hoby", per gaudir, no en pla professional, clar, però em publiquen algun llibret i això em fa feliç.
-- I fa molts anys que escriu?
-- No, sols fan uns pocs anys, quan era jove no tenia temps.
--Com ha dit? Quan era jove? Està dient-me que ja no és jove! Està dient-me que escriu per gaudir i que quan era jove no tenia temps a gaudir? En realitat no gaudia ni de jove ni ara, però s'ha fet vell i com a conseqüència ha perdut sensibilitat, la força i la passió; s'avorrix i per a evitar-ho escriu, per tal que el temps passe més apressa i, per tant, que la mort arribe aviat. Això és el que li passa  però vol nega-ho perquè sap que ningú no el compadirà, ben al contrari els altres gaudiran en comprovar que són menys infeliços que vostè. Reconega que no escriu per a gaudir sinó per no avorrir-se, perquè en la vida, amic meu o es pateix fam o es pateix avorriment, però tan en un cas com en l'altre, sempre sofrint. Comprenc la seua debilitat per no reconèixer la realitat i que vullga enganyar-se a vostè mateix; no intente però engalipar-me a mi.

Vaig mirar al meu voltant com buscant una solució, una eixida digna; en alçar el cap vaig veure un raïm vencinegre madur i apetitós que no havia collit abans del desdejuni per a  collir-lo just abans del postre i menjar-lo recen collit; no vaig dubtar en oferir-li'n, no sols per a poder presumir de qualitat de vida i felicitat, sinó per a portar la conversa cap a uns altres indrets. El vaig tastar i vaig servir-li un xinglot en un platet...

--Prove'l està boníssim...
--Ara canvia de tema perquè l'espanta veure la cruel realitat. I a més a més torna a dir que gaudeix del bon menjar, doncs ha de saber que la virtut radica en el dejuni, una castedat completa i la mortificació.
--No. El que passa és que no estic d'acord amb vostè i no vull fer-li la contra, ho faig per cortesia.
--Cortessia? La cortesia és una màscara per a dissimular l'egoisme de les persones. Ja hi veig que vostè també és egoista, intenta treure algun profit d'aquest desdejuni.
--El seu pessimisme el fa ser malpensat... potser l'egoista és vostè...

(continuarà...)
Foto aconseguida a la xarxa; ignore el nom del seu autor.



dimarts, 27 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (2) (Relats de ficció)

--Li he de confessar que, en contra del que vostè diu, jo sóc feliç i sóc conscient de ser feliç. Desdejuni diàriament sota aquest parral, davant d'aquest jardí, mire a l'esquerre i veig un gesmiler gran, frondós i carregat de flor blanca i aromàtica, quan bufa el llebeig sent l'aroma de l'herba lluïsa que tinc front de mi, contemple les roses de diferents colors dels meus rosers, el verd de la gespa...

--L'escenari, vostè em parla d'un escenari bonic, però no em referisc a l'escenari, estic parlat de la vida, del paper de l'actor que actua sobre l'escenari, i eixe paper és la misèria i el dolor.

--No estic d'acord, jo ara assaborisc el pa torrat amb suquet de tomaca, acabada de collir, sal i oli, i em dic a mi mateix "quin goig de desdejuni, quin plaer de viure... sóc un privilegiat...”

--Es desdejuna amb un tros de pa torrat amb sal i oli i diu que és feliç? Mentida! Això és un autoengany, en compte de pensar que no pot desdejunar pastís de xocolat amb melmelada de mora silvestre, o xampany francés amb caviar rus, s'auto-enganya dient que troba bo el pa  amb sal i oli...

--I suquet de tomaca acabada de collir, tomaca ecològica, sense insecticida ni pesticides—el talle sense miraments, un poc inquiet, però ell continua som si res.

-- ... i aquest autoengany, aquest escabussament en intentar fer veure que és feliç en realitat és senyal que està morint!     

                   En aquest moment anava a servir-li una altra tassa de café descafeïnat però torne  la ma enrere, replicant-li

--Què diu, ara! Estic ple de vida. Faig hortalissa, dedique més d'una hora diària a caminar, fins i tot faig fúting,...

--... no és cert que gaudisca de caminar i de córrer, ben al contrari, sofreix quan camina i corre, té les cames dolorides, respira amb dificultat, l'esgarrifa la suor que apega la samarreta al cos.

 --...jugue amb els meus néts, encara tinc capacitat per a llegir i parlar amb vostè...

--Ah, sí?... i això li ha passat durant tota la vida, oi?

---Mmmm... no... Abans no... la veritat, ara que ho diu, és que això sols em passa des de fa poc temps....

--Cosa que confirma la meua teoria, abans vostè era jove i per tant tota la seua vida era sofriment i quan no sofria no era conscient que vivia; ara s'ha fet vell, s'acosta de manera inexorable cap a la mort i vol ignorar-ho...
(continuarà)






dissabte, 24 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (1) (Relats de ficció)

                   El convidat d'avui és Arthur Schopenhauer. Em fa un poquet de vergonya reconèixer que la cosa que més recorde de les classes de filosofia de l'institut respecte d'aquest filòsof és el seu cognom. Al contrari del que en mi és habitual, després de molts anys encara recorde pronunciar i escriure perfectament aquest cognom alemany. El meu professor, don Fernando Puig, quan començava a parlar d'algun filòsof, el que feia primer que res era escriure el seu cognom a la pissarra.   L'he rebut amb la taula parada a la terrassa del llebeig; tanmateix no hi ha llet; com que estem a la tardor i ben aviat ens mudarem a casa del poble, ahir, en comprar llet, la vaig deixar a casa i em vaig oblidar de portar-ne un "bric" a la caseta

-- Em sap greu no poder-li oferir un desdejuni com cal, he oblidat comprar llet—això ho dic titubejant, tement una resposta de caixes destemplades.

--No em sorprén gens ni mica, els humans som tan imperfectes que difícilment fem res bé. Però no importa, vostè és un company de sofriments i, ben mirat, a mi no m'agrada gaire la llet. No patisca per aquesta menudesa.

-- Tanmateix puc oferir-li formatge—li dic jo, sabedor de les preferències dels alemanys per aquest aliment.

--M'esgarrifa el formatge...

                   El seu parar de persona intractable, de caràcter càustic, amb els cabells plantats, com electrocutats, semblants al pèl d'una gata que defensa els sues fills del feroç atac d'un gos gran,  probablement sols és una màscara que cobreix un esperit tolerant i indulgent, fins i tot bondadós, m'atrevisc a pensar. Però jo, encara indecís i tímid, preferisc desviar la conversa cap a un terreny menys escabrós:

--Acabe de veure estornells d'immigració. No n'hi ha molts però se'n veuen alguns. Això em fa adonar-me que estem a la tardor, que no hi ha oronetes, se n'han anat de manera imperceptible. Abans la marxa de les oronetes no podia passar inadvertida, perquè durant alguns dies s'agrupaven espectacularment i ostentosa als fils de la llum (dir fils de la llum als cables d'electricitat és un reduccionisme, ja ho se, però és inevitable per a la gent de la meua generació, perquè de xiquets la llum era l'única aplicació de l'electricitat) Si la seua marxa ha passat inadvertida és perquè n'hi ha poques, no he vist gaire oronetes aquest estiu. L'abús dels insecticides, la falta d'aigua (el reg per goteig ha fet desaparèixer les sèquies on podien beure) acabaran amb els pardalets, a poc a poc, però massa de pressa ben mirat, acabarem amb la vida sobre el planeta Terra. Vostè què opina al respecte?

--Ja ho he dit i escrit infinitat de vegades: opine que la vida sols existeix quan estem acabant amb ella, sols tenim consciència de formar part dels ser vius quan la vida s'acaba. Ningú no diu normalment "estic viu!" sols ho fa quan desperta després d'una delicada intervenció quirúrgica o després d'un accident greu. Ningú no té consciència d'estar viu fins quan s'acosta la mort i es lamenta  dient "la vida s'acaba" però quan estava en la seua plenitud mai no va pensar "oh! Què bella és la vida"

-- Vol dir que no sabem apreciar la felicitat sinó sols la infelicitat?.

-- No, no dic això, el que de veritat dic és que la felicitat no existeix, és mentida. Sols vivim quan sofrim, o si vol que li ho diga amb unes altres paraules, la vida és sofriment, misèria. Si no satisfem les nostres necessitats ens sentim infeliços, si les satisfem, en sentim fastiguejats.
(continuarà...)

dijous, 22 de setembre del 2011

A L'ALGUER

S'acosta la data de l'Aplec Excursionista dels Països Catalans de 2011 que enguany se celebrarà a l'Alguer. El Centre Excursionista de Pedreguer portarà el nostre folklore a l'illa de Cerdenya. Les germanes Mar i Cristina Martí faran la música i la Lluïsa i el Joan ballaran, probablement acompanyats per altres balladores i balladors que s'afegiran a la festa. Falten cinc setmanes. Comença el compte enrere...

dissabte, 17 de setembre del 2011

Les danses de Pedreguer a Múrcia

El Grup de Danses de Pedreguer va portar el folklore valencià a l'horta de Múrcia, concretament a Zarandona on, després de l'actuació, van ser força afalagats per l'organització de la festa, especialment la part musical. Com que aquestes sortides comporten alguna cosa més que la pura actuació, direm que els components del grup van conèixer part de la bona gastronomia murciana, van visitar la Catedral, el Casino... bé, per a no fer-ho massa llarg, uns altres aspectes del viatge, ben divertits,  els contarem off the record.

dijous, 15 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (i 5)

--Sona... com li ho diria... com molt intel·lectual; vosté creu que el poble, els treballadors poden entendre-ho?--m'afanye a interrompre'l.

--No pretenc que el treballadors ho entenguen, estic convençut que els plantejaments revolucionaris que propose han d'anar dirigits a una èlit a un grup reduït d'intel·lectuals, perquè estem parlant d'utopia, de pensament especulatiu, diferent a la idea històricament possible de llibertat i igualtat.

-- I seran els intel·lectuals els qui facen la revolució?

--No! Els intel·lectuals no faran la revolució, ells són hui els beneficiaris predilectes del sistema establert, però poden marcar un camí que, si les classes populars volen, i quan vullguen, el seguiran per a fer la revolució; els intel·lectuals han d'educar el poble perquè prenga consciència del parany de les necessitats que imposa el sistema. Front a l'adoctrinament per a la servitud els intel·lectuals han d'adoctrinar per la llibertat. I tinga vostè present que la revolució no es farà sense que participe activament el tercer món perquè ells són els més perjudicats del sistema.


--No serà millor un progrés gradual cap a la nova societat que vostè proposa?

--Jo no estic en contra de les millores graduals en la qualitat de vida dels treballadors. Però li diré que la societat opulenta és repressiva i quan més repressiva és menys probable serà una transició gradual a la llibertat.

-- Si és possible la nova societat, però els únics que ho entenen són els intel·lectuals, i ells no faran la revolució, senyale'm-- i perdone que insistisca-- un camí, un conducte per a que els no intel·lectuals arribem a entendre-ho.

--Mireu els bohemis. Fan cas omís de les necessitats que el sistema, allò que vostè coneix com a societat de consum, ens fan creure que ens son imprescindibles, però que en realitat són falses necessitats, perquè ells demostren que poden viure feliços obviant-les. Els bohemis són més feliços perquè no senten la frustració de la falsa necessitat que mai no se satisfarà.

--I els
hippies?

--Aquesta part dels
hippies en els que la rebel·lió sexual, moral i política formen un tot, és en realitat una forma de vida no agressiva que aconsegueix, com a mínim potencialment, la manifestació de valors qualitativament diferents.

--Per acabar, senyor Marcuse, vostè creu que la humanitat podrà abastir la societat que propugna?

--La humanitat està tècnicament capacitada per a crear un món de pau, un món sense explotació, sense misèria i sense la servitud del treball.

--Doncs... endavant!

--Li molesta que fume?--em va demanar mentre es posava un gran cigar a la boca.

--És clar que no, home. Fume, fume...
(Ignore l'autor de la foto, aproximadament és de 1955 i l'he treta de la xarxa. La de l'altre comensal la va fer la Lluïsa. Disculpeu la broma)



dimecres, 14 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (4)

--La solidaritat seria la base d'una nova societat justa?--continue preguntant al meu invitat.

--Efectivament, però per a què hi haja solidaritat ha d'existir una conscienciació prèvia, una educació en el nou model de societat.

--No se si aquesta nova societat seria pareguda a la societat soviètica o al comunisme de Mao a Xina.

--En principi el comunisme té com a objectiu aquesta nova societat, però el comunisme que hem conegut fins ara no podia abastir aquest objectiu, perquè va imposar un estadi intermig, un estat transitori en el que no hi hauria llibertat, en el que calia continuar temporalment amb els vicis de l'antic sistema fins abastir l'objectiu. Per a construir la nova societat s'ha de partir de zero, abandonant des del principi tota la base que sustenta a la societat actual. Fer un nou sistema partint de l'actual ens aboca al fracàs i a una situació igual però a la llarga més greu, com ha passat en la Unió Soviètica o com passa actualment a Xina.

--Però això com es fa? Vostè coneix algun exemple? Hi ha algun antecedent, alguna civilització en la història?

--La nova societat no s'ha de basar en fets ni actituds ni comportaments coneguts, no ha existit mai la societat justa, cosa per la qual no podem posar un exemple. La civilització que coneguem és el sistema repressiu que concedeix una falsa satisfacció de les necessitats populars, una falsa seguretat. La cultura és l'alternativa al sistema. La diferència entre civilització i cultura és la diferència entre el present i el futur. La civilització és repressiva, la cultura és llibertat.

--Vostè anomena moltes vagades la llibertat, com si actualment no n'hi haguera, com si fóra una cosa del futur. Per a vostè què és la llibertat?

--Efectivament, en la societat actual, la societat de l'opulència, no n'hi ha. La llibertat és l'absència de necessitats...

(continuarà)





dilluns, 12 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (3)

--Senyor Marcuse, vostè creu que aquesta societat nova que postula és possible?

--La ciència, i com a conseqüència la tecnologia, ha avançat tant que hui això és possible. I no sols és possible sinó que a més és necessari. Els biòlegs van advertir fa anys que l'eliminació de l'estrèpit, de la pol·lució, de la lletjor, i obtindre autonomia individual i tranquil·litat són necessitats orgàniques humanes i que la insatisfacció d'aquestes necessitats mutilen l'organisme humà i no sols en sentit figurat sinó en un sentit molt real i literal. Però per a aconseguir-ho, cal que desaparega la mentalitat actual; les aptituds, objectius i necessitats han de ser qualitativament diferent d'aquelles en els quals han estat educades i formades les persones fins ara. Hui una persona es considera feliç quan pot complaure les necessitats que li han fet creure que són imprescindibles o recomanables; però tindre aquestes necessitats i complaure-les—o no-- no beneficien a aquesta persona sinó al poder constituït.

--Per exemple...

--Per exemple, es fa creure a la gent que és més feliç qui més té i no qui té millor qualitat de vida, es fa creure que per a ser feliç hem de tindre un cotxe esportiu amb adornaments sumptuosos, seients de cuir, d'alt consum i molt ràpid; també un cotxe 4x4 dotat d'una gran potència per poder pujar per costeres ben empinades, i una vivenda de gran superfície amb una piscina coberta i aclimatada, amb llums per tot arreu i un iot privat per a navegar pel Carib. Per a aconseguir-ho hem de treballar més del necessari, creem plus vàlua, donem beneficis a qui ostenta el poder i perjudiquem qui, per qualsevol dificultat, no pot seguir la competència, perquè aquests es queden sense satisfer les necessitats reals, i els treballadors més afortunats no arribaran mai al nivell de satisfacció de les seues necessitats artificials perquè quan n'abastisquen unes li'n crearan unes altres noves però igual d'artificials.

(continuarà)
(La foto de Marcuse és d' I. Ohlbaum)

divendres, 9 de setembre del 2011

UNA NACIÓ ENTRE NACIONS


Permeteu-me, benvolgudes lectores i benvolguts lectors, un nou incís en els desdejunis del Trepig--estic convençut que a l'amic Marcuse no li molestarà-- per a anunciar una bona nova: la publicació d'un llibre titulat UNA NACIO ENTRE NACIONS de Josep Maria Costa. Es tracta d'un manual d'història que, de manera senzilla, amb llenguatge clar i popular i escrit amb un estil pedagògic i amb un respecte exquisit a les lectores i lectors, explica els fonaments bàsics de la nostra cultura i la nostra  història, és a dir la història i la cultura de la nostra Nació; una Nació entre altres nacions hispàniques, europees, i del món. Un llibre per a llegir-lo tranquil·lament, reflexionar i recomanar-lo a totes les persones de bona voluntat que tenen interés en conéixer la nostra identitat com a poble.
El llibre te 70 pàgines i una edició excel·lent, amb portada d'Albert S. Garcia i il·lustracions d'Amadeu Vives. Estampat a l'obrador d'Avellà Gràfiques. Preu: 6 €. A la venda en la Llibreria Mestral de Pedreguer)

dimecres, 7 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (2)


--Bon dia, senyor Marcuse, el món desenvolupat navega a la deriva al bell mig d'una crisi econòmica que sembla que ningú no sap com solucionar. Vostè aportaria alguna idea?

--Aquesta crisi és conseqüència del propi sistema i ara o més endavant acabarà amb ell, perquè el futur és un sistema alternatiu basat en la llibertat, un sistema en el que no hi haurà necessitats artificials, en el que no existirà la lluita per sobreviure. L'any 1968 ja vaig avisar que les contradiccions internes del sistema eren més greus que mai i que s'agreujarien per l'expansió violenta de l'imperialisme capitalista. Ja estem arribant.

--Diuen que si no hi ha creixement econòmic no es creen llocs de treballs i, conseqüentment, la fam ataca els més pobres.

--Aqueixes són les bases del sistema, créixer de manera incontenible i incontrolable per a crear riquesa i poder donar de menjar a tothom, però l'abundància i el creixement units aboquen a llarg termini a l'escassetat i a la fam. Això és el que ha passat. Si totes les persones del món disposaren d'un treball suficientment remunerat que poguera fer front a la inflació, no quedarien beneficies per a les empreses privades. El poders fàctics, és a dir, el Poder, no ho permet.

--Quina serà la solució?

--Una societat nova basada en la llibertat, en la que no es creen unes necessitats fictícies que obliguen a lluitar per a la defensa de la pròpia subsistència, una societat en la que estiga assegurada les necessitats bàsiques de tot el món.
(continuarà)






divendres, 2 de setembre del 2011

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (1)


El meu convidat de hui és el senyor Herbert Marcuse (Berlin 1898-Berlin 1989) Va ser un dels pensadors del segle XX que més va influir en els joves. Professor de filosofia a Berkeley (Califòrnia), entre altres universitats, va estar considerat com l'instigador intel·lectual de les revoltes juvenils de 1964 a aquell estat, a conseqüència de les qual, Ronald Reagan, candidat a governador, es va comprometre a acabar amb el clima d'anarquisme creat i va guanyar les eleccions de carrereta, fet que finalment va ocasionar el cesse del nostre convidat com a professor d'aquella universitat. Posteriorment va estar considerat l'autoritat intel·lectual que va originar el maig francés el 1968. Ell no és considerava autoritat intel·lectual perquè l'objectiu del moviment era precisament lluitar contra l'autoritat. Una acusació de Cohn Bendit va crear una 
expectació mediàtica extraordinària, però finalment aquest líder dels estudiants alemanys va negar haver participat en les acusacions (agent de la burgesia y de la CIA; és cert que durant la 2ª guerra mundial va treballar com a analista pel govern d'EU després de nacionalitzar-se nord americà fugint dels nazis) Algunes opinions justifiquen la seua popularitat més per haver connectat amb els joves que no per la seua categoria filosàfica i ideològica que seria menys important que la d'Adorno  o la d' Horkheimer. Jo el vaig llegir per primera vegada pel 1969 o 1970 per recomanació del meu amic Gilabert qui havia treballat a Alemanya i havia sovintejat els cercles marxistes.
(Foto aconseguida a la xarxa)









Constitució i democràcia


Durant molt de temps, determinats partits han dividit l'espai polític en dos blocs, els "constitucionalistes" i els altres. Els primers clarament democràtics i els Altres de dubtosa credibilitat democràtica, segons els primers. Per als primers la Constitució és un dogma sagrat, tot i que aquell dogma te unes persones (Tribunal Constitucional) elegides pels partits "constitucionalistes" que tenen la capacitat de fer la lectura correcta de la Sagrada Constitució. Aquest grupet reduït de persones--tan reduït que caben dalt d'un microbús-- van considerar anticonstitucional una reforma d'estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya (aproximadament un 80% de vots), aprovat pel parlament espanyol i finalment aprovat en referèndum pel poble català. Alguns "constitucionalistes" miraven de negar-li legitimitat dient que la participació en el referèndum va ser escassa (quina broma!). Ara es reuneixen dos representants de dos partits "constitucionalistes" i acorden modificar una Constitució que havia nascut d'un consens de nou o deu partits--no m'he parat a contar-los-- i que va ser ratificada per referèndum dels ciutadans espanyols. Tot això després de totes les lectures restrictives per a les nacionalitats perifèriques que han fet diferents governs "constitucionalistes" des del 23-F amb el vist i plau del grupet del microbús. Aquella Constitució que mai no em va agradar però que sempre he respectat per motius pragmàtics i de convivència, ja no em mereix cap respecte, perquè no la respecten els constitucionalistes que tenen, a més a més, la capacitat de fer la lectura que els convé... i queda demostrat que no te res de "sagrada" i que no cal ser constitucionalista per a ser demòcrata.