divendres, 29 de maig del 2015

HORTALISSA DEL TREPIG

Hui he collit les primeres bajoques i una albergínia de la meua hortalissa del Trepig. La terra de canya mel també dóna altres fruïts. Atenció: sense insecticides ni adobs químics. Què bo!
I la satisfacció de menjar allò que has cultivat.

 

dijous, 28 de maig del 2015

Or i baladre de Mox Nox


Mox Nox, el grup en el qual actua el meu fill Lluís, han tret un nou disc, "Or i baladre", al temps que s'anuncia que actuaran en el Festival Internacional de Benicàssim de 2015. Des d'ací, els done l'enhorabona i els desitge sort. Mox Nox va guanyar el premi Ovidi al millor grup de roc en valencià el 2013.

dimarts, 26 de maig del 2015

El dia després (25-05-2015)


El resultat electoral a l'ajuntament de Pedreguer ha estat bo per al meu gust, tot i que, també és cert, hauria pogut ser un poquet millor. Conseqüentment, estic molt content. El resultat electoral a les Corts Valencianes són millors del que esperava, no del que desitjava, clar.  Fins i tot la Rita se'n va amb la cua baix les cames, que ja és dir. Confesse, amb humilitat, penediment,  constricció i propòsit d'esmena, que em pensava que es quedava uns altres quatre anys més. "Home de poca fe" em dirà algú. Xe, després de tants anys de dir inútilment "ara serà, ara serà" al final ja em pensava que moriria sense veure el canvi. Bé, l'he vist i, repetisc, estic molt content.
Amb tot i això encara pense: Com pot ser que després de tanta malversació i corrupció, de tanta política de poc trellat, de tanta prepotència, de tant de riure's dels valencians, encara son el partit més votat? Com pot ser que encara hi haja tanta gent que els vota? Supose que, igual que quan un vaixell s'afona les rates l'abandonen, també els oportunistes i aprofitats, acabaran per abandonar el vaixell del PP, o millor encara, que s'ofeguen --políticament parlant-- i a les pròximes eleccions puguem triar entre bons i millors, entre els que ens agraden i els que no ens agraden, però sense el fantasma de la corrupció.
De tota manera, no sols la corrupció ens fa mal, sinó també --i potser més encara, no ho oblidem-- les polítiques neoliberals, tan nefastes i perilloses per a les classes populars.
Bé, hui encara no ho diré, perquè encara estem de celebracions, però a partir de l'endemà de la presa de possessió d'alcaldes i consellers, siga quin siga el resultat de les negociacions i acords, governe qui governe, tornaré a les reivindicacions. Encara tinc memòria i no vaig a oblidar: el Centre de Salut de Pedreguer, els problemes de Marina Salut, les retallades contra l'educació pública i, especialment, contra el valencià a l'escola, una ràdio i televisió pública que informe objectivament i en el nostre idioma,  i totes aquelles altres coses que reclamava despús-ahir.
Atrenció: estic content, no satisfet.

divendres, 22 de maig del 2015

ESCOLES ESPORTIVES MUNICIPALS


Anit es va celebrar l'acte de campanya electoral més important de tots els que se celebren a Pedreguer: El debat dels candidats a alcalde-alcaldessa que des de 1995, si no vaig errat, organitza el Casal Cultural Jaume I de Pedreguer. Tots van dir alguna cosa amb la que estic d'acord i altres en les que no. Des d'ací l'enhorabona a tots els candidats-candidata, al moderador i, com no, al Casal Cultural Jaume I.
No tenia intenció de debatre ni polemitzar sobre res del que es va dir, però es va fer un comentari que no puc obviar perquè la meua consciència no m'ho permet, i perquè les persones afectades em mereixen un gran respecte. Es va insinuar que el mèrit de l'èxit de l'esport base de Pedreguer és conseqüència de la gestió privada, atès que altres pobles que la tenen pública la volen privatitzar vist l'èxit competitiu de les escoles de Pedreguer.
No estic d'acord en absolut, crec de manera ferma que això no és cert. L'èxit de les escoles esportives municipals de Pedreguer radica en els seus monitors-es, entrenadors-es, coordinadors-es, la majoria d'ells de Pedreguer i... el que és més important, formats esportivament en les mateixes escoles esportives municipals. I on està el secret? En el criteri que generalment s'ha seguit en l'esport base en el nostre poble des dels primers monitors esportius escolars, iniciativa municipal de la dècada dels 80, segons el qual l'esport base no ha de concedir la màxima importància al resultat de la competició sinó en considerar l'esport com un element de l'educació integral dels menors (esportivitat, germanor, esperit d'equip, solidaritat, respecte mutu, etc. etc.)  Aquest criteri, aquesta filosofia esportiva, porta com a una de les conseqüències --tot i no ser la més important, tot i semblar una contradicció que no ho és-- un èxit en resultats competitius a llarg termini. El mèrit d'algunes persones que formen part de l'equip d'educadors esportius han estat reconeguts a nivell federatiu del País Valencià, i altres s'ho mereixen igualment.
En conseqüència, la municipalització del servei, directament o mitjançant la gestió dels mateixos clubs no ha de fer por a ningú, si se segueix el mateix criteri i es compta amb les mateixes persones que entrenen i coordinen.

dijous, 21 de maig del 2015

Càller (Cagliari)

Dimarts, 5 de maig (del meu dietari. Fragment del 05-05-2015)

Desembarquem a Càller (en sard Casteddu de Callaris o simplement Casteddu, en italià Cagliari) (Sardenya). El primer escut que veig en una façana és la quatribarrada amb la creu de Sant Jordi a la part superior (Creu de Sant Andreu ha dit la guia, si no ho he entés malament) Hem visitat el Palau Reial, antiga residència del virrei de Sardenya. En eixir he firmat en el llibre de visites: Josep Castelló. Pedreguer. País Valencià. Volia afegir "PPCC Estat Federats" però no cabia tot. No tinc una cal·ligrafia bonica, però ací m'ha eixit una lletra clara, elegant, perfecta, sense deixar de ser la meua lletra amb la seua peculiaritat i singularitat, com dirien els grafòlegs.
Saló d'actes del Palau
La catedral és preciosa, d'estil barroc, amb escultures de marbre de la Toscana. Els retaules de les capelles són preciosos. Cagliari ha substituït Tànger en el circuït d'aquest creuer per motiu de l'atemptat de fa uns mesos, cosa que ha augmentat el turisme multiplicant-lo. Em sembla que en aquesta ciutat la gent encara no s'ha fet la idea que són un lloc turístic i actuen d'una manera normal, si hom permet l'expressió. Vull dir que encara no han avorrit els turistes i el seu comportament no és despectiu, com en alguns llocs d'Itàlia, ni submís, con en alguns altres llocs de vocació turística. No han canviat el seu "modus vivendi". Per exemple, la Lluïsa i jo hem pres una cervesa a la terrassa d'un bar, i al nostre costat hi havia uns "cagliarians" prenent també una cervesa. No he vist cap diferència entre ells i nosaltres, com si tots fórem del mateix poble. El cambrer també ens ha tractat com si fórem de Cagliari, com si ens coneguérem de sempre. Serà perquè encara no tenen un excés de turisme. El cas és que aquest ambient de familiaritat m'ha agradat. Per una altra banda, el preu de la cervesa la meitat que a Palermo i… res a veure amb el de Roma.
Una de les portes de la ciutat
Façana de la catedral
Retaule a una capella a la cripta (a l'abside)


Una capella a la catedral



dimarts, 19 de maig del 2015

Dependència

L'òpera de Palermo
Relax

19 de maig (del dietari)   
         He comés una imprudència greu. He provat un producte tòxic que provoca dependència i, clar, m'he intoxicat. Ara no puc deixar-ho. O no puc agafar-ho, no sé com explicar-ho. El cas és que no puc tornar a la normalitat. Fa sols unes setmanes jo era una persona normal. De matí obria l'ordinador, llegia la premsa digital, comprovava si tenia algun e.mail important, que meresquera ser llegit, i si ho era i també mereixia que el responguera,  ho feia. Després entrava al facebook i pegava una miradeta, no llarga, també és cert, i posava alguns "m'agrada", o no els posava, depenent del que hi havia i del meu estat d'humor. Fins i tot tinc un bloc o dos --per favor, que algú m'aclarisca si s'escriu bloc o blog… o és igual, ja no cal-- al que, de tant en tant, posava un escrit i alguna foto. Un d'ells es diu Trepig i l'altre es diu la Jota de l'Albardanera. Aquest el vaig fer per al Grup de Danses de Pedreguer, esperant que algun dels seus membres posara coses, però al final ningú no s'ha animat. També passejava per alguns blocs d'amics, com el Nausica de Carles Mulet i alguns d'altres. Bé, fins i tot feia alguna compra per internet, no moltes és cert, però en feia alguna, sobre tot llibres digitals (e.books) que llisc mitjançant un lector Kindel, perquè tinc un problema de "catarates" que em dificulta llegir sobre format paper,  i amb el Kindel puc fer la lletra més grossa i negra, cosa que em permet llegir amb certa comoditat.
         Tota la meua desgràcia va començar un dia que vaig decidir anar de vacances. Un creuer per la Mediterrània, a bord d'un gran vaixell, amb totes les comoditats i luxes que jo no podia ni imaginar-me que existien, però amb un inconvenient: no pots parlar pel mòbil ni entrar amb l'ordinador a internet perquè un parell de cridades o dues estonetes d'internet et pot costar més que el viatge. No és el viatge el que és car, sinó comprar roba, souvenirs, fotos --a excepció de les que et fas tu--  fer-te gin tònics i, més que res,  telefonar o entrar a internet.
         Advertit com estava, vaig deixar a casa l'ordinador i he estat una setmana sense ell. Ara he tornat però m'he intoxicat de desgana d'ordinador i, per molt que m'esforce, no puc ni obrir-lo. He hagut de demanar ajuda a una amiga psicòloga. M'ha dit que aquesta dependència a no necessitar l'ordinador sol ser greu, i de vegades irreversible, en persones majors que han llegit llibres de paper, han escrit amb bolígraf --o pitjor encara si alguna època han usat ploma, com és el meu cas-- i han llegit diaris d'aquells d'abans que després empraves per a embolicar l'entrepà o netejar els cristalls de les finestres. La meua amiga psicòloga m'ha aconsellat que, atès que durant el viatge no vaig deixar d'escriure un dietari --amb bolígraf i paper, clar-- que agafe un fragment, el retalle i l'apegue al bloc Trepig. I a continuació que pose un enllaç al facebook. M'ha dit que, una vegada fet això, que intente corregir-lo al mateix bloc. Si ho aconseguisc i tinc paciència i constància, pot ser que em desintoxique i torne a ser una persona normal sense dependència de no dependència. No ho sé, no ho sé… és molt dura aquesta dependència. Ai senyor!