divendres, 18 de desembre del 2015

20-D


Les eleccions generals al parlament espanyol de diumenge seran d’una gran importància. Sabem per les enquestes que no hi haurà bipartidisme i que serà difícil formar govern. Si això passa –si no es pot formar govern—no tindrà cap importància un parell d’escons cap ací o cap allà, perquè s’hauran de repetir les eleccions. Però tot serà diferent a Catalunya perquè si el parlament espanyol no pot formar govern i el resultat de les eleccions a Catalunya aclareixen el panorama polític al Principat –ací si que serà important un parell d’escons més o menys, no per la funció sinó pel prestigi-- i, com a conseqüència, s’investeix president, el camí de la independència de Catalunya estarà més obert.
Per exemple, si Esquerre Republicana fóra el partit més votat –i si es amb diferència més aclarit estaria el panorama—la CUP es mantindrà ferma en el seu posicionament de no investir Mas, però Convergència possiblement comprendria que Mas hauria de fer una passa enrere, cosa que facilitaria la investidura. Si el guanyador al Principat fóra Convergència (Democràcia i Llibertat) l’assemblea de la CUP del dia 27 seria dramàtica. Si guanya Ciutadans, el camí de la independència estarà ple d’esculls.
Perquè pensar hui, en el panorama actual,  en referèndum, estat federal o, fins i tot, tornar a l’Estat de les Autonomies –aniquilat amb la resolució del TC respecte a l’estatut de Catalunya—és d’il·lusos.

Llàstima no tindre el vot al Principat. Segur que no m’abstenia.

dijous, 17 de desembre del 2015

SIS ANYS DE CORRECTIU

Primer que res vull pronunciar-me en contra de l'agressor de Rajoy, tant si l'agressió és per causes polítiques com si ha estat per motius familiars. No perquè la víctima haja sigut Rajoy o una altra persona, sinó perquè és un acte de violència i convé que erradiquem la violència de la societat. Per a aconseguir-ho, cal començar per educar sense violència i en contra de la violència. Crec que encara queden famílies que compren joguets de guerra --pistoles, espases, fusells-- per a regals de Nadal o Reis per al seus fills o néts. Ningú dels qui fan això tenen dret a queixar-se de les agressions a Rajoy o a qui siga.
Eduquem també perquè els fills siguen respectuoses amb totes les persones, siguen immigrants, pobres desnonats, homosexuals o qualsevol altre sector marginat.

Continuem per educar els fills i néts per la igualtat de sexes en quant a drets, llibertat i dignitat. I si algú té un fill o nét adolescent --dic adolescent perquè és una edat important per l'educació i, a més, perquè sembla que es donen massa cassos d'agressió masclista en aquesta edat--i comprova o sospita que aquest adolescent maltracta o menysprea a la germana, núvia, o amiga, que  ho impedisca com siga, perquè en cas contrari tindrà un violent perillós dins de casa. Per cert, no m'atrevisc a dir si el correctiu de fins a sis anys d'internament al jove que ha agredit a Rajoy és molt o poc, perquè crec que, en aquest aspecte, val més l'opinió de psicòlegs, pedagogs o sociòlegs, però em ve al cap una pregunta: ¿si aquest xicot de desset anys haguera pegat una bufetada a la seua núvia, a banda de tant de rebombori, estarien parlant de sis anys de correctiu?

dimecres, 16 de desembre del 2015

REFLEXI Ó ELECTORAL

Crec que la majoria dels lectors d'aquest blog i la majoria del meus amics de facebook  tenen les idees molt clares i, conseqüentment, no tenen dubtes que remoguen la consciència. Quina sort! Jo no sé què votar (atenció, no votar forma part del què). Alguns dels meus amics diuen que és l'hora d'acomiadar qui mai no havia d'haver governat, que és l'hora del canvi, que convé obtenir una victòria electoral que permeta... Molt bé, això es diu vot útil. Però resulta que jo ara voldria votar una altra cosa. A qui jo vull votar o no es presenta (una opció), o no treu cap escó ara (una altra opció), segons les enquestes. Ni un sol escó. Què faré? Votaré a qui jo voldria que guanyara (tot i saber que no traurà res) o votaré vot útil? Ho puc dir d'una altra manera: votaré a qui jo voldria que guanyara, d'acord amb la meua consciència, o a qui vosaltres, amics meus, voleu que guanye? La reflexió continua: De qui és el meu vot? És meu, doncs esta decidit, votaré a qui jo voldria que guanyara. A no ser que, ja  davant l'urna, m'ho pense millor i, atenent a que aquestes no són les nostres,  me'n torne a casa sense votar... que també pot ser.

dimecres, 2 de desembre del 2015

No a la guerra... una altra vegada!


Ja estem, una altra vegada, pronunciant-nos sobre la guerra. Mal assumpte! Diuen que l'home és l'únic animal que tropessa dues vegades amb la mateixa pedra. O infinitat de vegades, diria jo, si això suposa que la classe dominant continue enriquint-se a canvi de vides humanes i sofriment gratuït.
Fa uns anys, el treset de les Açores va decidir envair Iraq. Els arguments d'aquella guerra eren tres mentides: Primera, Iraq era un perill per la pau internacional perquè disposava d'armes de destrucció massiva. Segona, Iraq era el niu del terrorisme islàmic. Tercera, La invasió d'Iraq proporcionaria pau i acabaria amb el terrorisme islàmic. Ho recordeu? Resultat: Iraq no tenia armes de destrucció massiva, aquella guerra no ha portat la pau, i el terrorisme islàmic s'ha multiplicat, a banda que Iraq no era el refugi dels terroristes.

Ara s'aprofita l'atac terrorista islàmic a Paris, per a intensificar la guerra de Síria, bombardejant una part del seu territori, actualment controlat per l'estat islàmic, que a més de grans beneficis per als fabricants d'avions i bombes, i beneficis per qui acabe controlant la zona --per ser pas necessari de petroli i gas natural--  suposarà uns danys col·laterals consistents en centenars o milers de vides innocents (no oblidem, per exemple, el recent  bombardeig per part dels EE.UU. d'un hospital de Metges sense fronteres), atès que no tots els habitants de la zona són terroristes. I a més ( tot i que això no és tan important) resulta que jo, i potser vosaltres, pel fet de pronunciar-nos en contra de la guerra, som, segons el primer ministre del Regne Unit, simpatitzant dels terroristes. Nyas!

Ja sabeu que jo no m'explique massa bé, cosa per la qual, per tal de fer-me entendre, recorriré una vegada més a la literatura. En aquesta ocasió la novel·la Camí de Sirga de Jesús Moncada. Quan Arquímedes Quintana conta la batalla --durant la guerra del Marroc-- en la que li van tallar l'orella, i ell va liquidar qui el va ferir, diu: "El desgraciat, si més no, defensava el seu (territori); a nosaltres ens hi van enviar a defensar la butxaca de gent com els Camps, els Sallerés, els Romaguera i els Torres" (són cognoms de la classe dominant en el citat relat)... i jo afegiria... "és a dir, la Pàtria".



dilluns, 16 de novembre del 2015

PARIS


Jo ja he condemnat l'atemptat terrorista de Paris i m'he solidaritzat amb les víctimes, els familiars i la ciutadania de Paris que passa un malson. Per si els lectors d'aquesta publicació no ho havien comprovat, no em dol repetir-ho. Condemne sense pal·liatius l'atemptat dels fanàtics islamistes i em solidaritze amb totes les víctimes. Ja està. I ara què? Jo ja no puc fer res més. L'estat francès que si que pot fer molt més que no jo, si que ha fet: Ha respost bombardejant els territoris ocupats per l'estat islàmic. Naturalment --home, clar!-- el ministre de defensa espanyol --el senyor Morenés a més de ministre de defensa és un gran fabricant d'armes-- fa una crida per què els altres estats occidentals fassen el mateix que França. I ara què? Tot solucionat? No, queda tancat el cercle i comencem de nou. Això és el que volen els fabricants d'armes que són, al mateix temps, els que ostenten el poder a Occident. Van finançar amb armes l'ntegrisme islàmic perquè lluitara contra els soviètics, després bombardegen Irak, venen armes a Catar i a Aràbia perquè les passen als integristes, aquets atempten a Paris o a Madrid i els estats occidentals governats pels seus capatassos els compren armes per a bombardejar l'integrisme. Negoci que genera negoci. I els mitjans de comunicació? Fan dos coses: primer fan com que es solidaritzen amb les víctimes. Val, rectifique, primer es solidaritzen amb les víctimes, però carregant les tintes sols en la tragèdia de l'atac terrorista de manera que el lector, a més de solidaritat, senta odi. Solidaritat i odi van units en el missatge, quan són dos sentiments oposats. Per una altra banda, l'odi genera  fanatisme i es tanca novament el cicle viciós. Després quan els mitjans publiquen la decisió de bombardejar, no deixen entreveure una altra tragèdia --els inevitables danys colaterals, amb centenars de víctimes innocents, igual que a NY Madrid o Paris-- sinó deixen entreveure una acció patriòtica, heroica, de l'estat en defensa dels seus ciutadans. De veritat hi ha algú que puga creure que els bombardejos es fan per a defensar els seus ciutadans? Jo no.



dimarts, 10 de novembre del 2015

PRO-SIS-TE-MA



Estic ben prop dels setanta-dos anys i m’he passat una gran part de la vida a favor de millorar allò que es diu el sistema, intentant posar-li vaselina, és a dir, suavitzar la seua duresa, la crueltad de la majoria poderosa contra la gran minoria. Resultat: fracàs absolut. Cada dia els poderosos són més .durs i cruels, cada dia el sistema és més injust.
De tant en tant, especialment quan els denominats anti sistema guanyen alguna posició –un exemple actual podria ser la CUP a Catalunya, respecte al procés d’independència--  surt algun representant de l’ala més dura del sistema, com ara els actuals  membres del govern d’Espanya, i acusen els col·lectius radicals –els que volen canviar-ho tot des de l’arrel—d’ an-ti-sis-te-ma, retallant les síl·labes en la pronúncia i elevant el to, per tal de comunicar la maldat extrema d’aquells col·lectius. És una manera d’estigmatitzar aquelles persones o grups que són radicals... que són anti sistema.
En un sistema en el que les guerres es fan per qüestions econòmiques i que els innocents que fugen d’ella moren en l’intent, sense rebre ajuda (o suficient ajuda) dels governs dels estats, en un sistema en el qual les dones són assassinades perquè els homes les consideren propietats personals, i l’única cosa que fan els governants és tot allò que no aprofita per a res,  en un sistema en el qual moltes famílies son desnonades perquè no poden pagar la hipoteca al banc, en un sistema en el qual està permès que els grans laboratoris no investiguen les malalties rares perquè no resulta rendible la inversió (des del punt de vista dels diners), en un sistema en el qual es permet que el benefici dinerari de les grans empreses justifique que es contamine el planeta en el que vivim, en un sistema en el que tots els partits pro-sistema estan més o menys bruts de corrupció, fins i tot gendres i filles de reis, en un sistema que genera que els alts càrrecs d’una església que va nàixer per defensar els pobres (és més difícil que un ric entre...)  i justifica part de la seua existència en la caritat, gaste el 80 % del que recapta per aquesta finalitat en el luxe superb dels seus dirigents, en un sistema –per no fer-ho més llarg— en el que la tecnologia i la ciència està molt avançada però no troba remei a la malaltia més mortal de totes, la més fàcil de curar però la de major mortaldat infantil, la fam, en aquest sistema,  l’única cosa decent i honesta que es pot ser és an-ti-sis-te-ma.

            Quan vulguem estigmatitzar algú per dir-li que és un indecent, cruel, egoista, corrupte, dèspota, criminal i fins i tot terrrorista, podem resumir-ho tot dient-li: “pro-sis-te-ma!”



dijous, 22 d’octubre del 2015

LA INVESTIDURA DEL SR. MAS



La investidura del nou president de la Generalitat Catalana està resultant complicada per faltar-li a Mas un escó que no vol concedir-li la CUP. Les pressions que està rebent la candidatura d’unitat popular son molt fortes, no sols per part de periodistes amb tanta capacitat de comunicació com lleialtat a Convergència com és Vicent Sanchis, sinó també per part d’altres més independents com Vicent Partal, qui diu que és el moment històric de declarar la independència i que no arribar a un acord probablement serà perdre l’última oportunitat. Crec que té raó Vicent Partal.
Jo voldria tanmateix fer una reflexió, basant-me –tal com ho fa Partal—en fets històrics.
1.-  Diu Dario Foo en la novel·la històrica “Lucrècia Borja, la filla del papa” que Alexandre VI que, com tot el món sap va ser papa durant una època en que l ‘Església Catòlica i Romana va arribar al punt més elevat d’ostentació de riquesa i poder, va voler tornar-la a la humilitat que va predicar Jesús i els seus apòstols i que va demanar consell a Copèrnic per com fer-ho. Copèrnic va demostrar estar content d’aquest canvi –probablement no s’ho creia-- en el papa Borja, però va dir que els canvis radicals no funcionaven a no ser que el portaren a terme persones diferents als que havien estat en l’època anterior. Algú podrà dir que es tracta d’una novel·la. Bé, sols recordaré a l’actual arquebisbe de Valencia, Cardenal Cañizares o al senyor Rouco Varela, per demostrar que històricament l’església ha canviat ben poc –relativament gens—des de l’època d’Alexandre VI.
2.- Els canvis socials que suposa el trànsit de l’antic règim a la revolució burgesa estan molt ben tractats en la novel·la “El gatopardo” El príncep té un nebot que està al bàndol dels revolucionaris, però nebot i oncle estan d’acord en que ha de canviar tot perquè tot seguisca igual. D’acord, una altra novel·la, però algú qüestionarà l’evidència que en l’actual sistema, una minoria explota a una gran majoria i qui ostenta actualment el poder són els hereus de qui l’ostentava en l’època anterior? És a dir, és cert que no ha canviat res.
3.- Segons Marcuse, la revolució –és a dir, un canvi radical-- no arribarà si intenten fer-la els mateixos que han viscut en l’època anterior. Marcuse, com tots sabem, va ser un dels filòsofs inspiradors de la revolució de maig del 68 a Paris –jo pertany a aquella època— i dèiem que aquell moviment a favor d’una manera diferent de fer política ho canviaria tot. I els mateixos d’abans, una vegada més, van voler  fer els canvis. Algú és avui suficientment atrevit per gosar dir que ha canviat alguna cosa? Jo crec que no ha canviat res.
Dit això, sols vull recordar que el senyor Mas és qui va desobeir –sent president de la Generalitat-- el mandat de les Corts Catalanes i va pactar amb el senyor Zapatero retallar l’estatut que havien aprovat els representants del poble català amb el  vuitanta per cent dels vots. Voleu dir que no continuarà tot igual si la declaració d’independència la lidera el mateix d’abans?

Permeteu-me que ho dubte. El senyor Partal --no dubte de la seua bona fe, de la seua voluntat que Catalunya guanye la independència i que és una persona d’esquerres—hauria de cercar arguments per a pressionar, també, cap a l’altre costat.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

XXXIX Aplec Excuirsionista dels PPCC. Pedreguer



Havent passat l'Aplec, és l'hora de fer inventari. La meua conclusió és que ha estat un dels millors aplecs  excursionistes dels PPCC  --segurament el millor-- als que he assistit. Per organització, pel programa força atapeït i de qualitat, per participació d'entitats associatives i empreses privades de Pedreguer, i persones a títol individual. Un gran èxit del CEP, però un  èxit, cal dir-ho ben  fort i clar --i algú ho havia de dir perquè potser no ha estat suficientment reconegut-- que no haguera assolit el mateix nivell sense la col·laboració desinteressada d'associacions com el Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses Pedreguer, la Banda de Música, els Traginers, coet i corda i altres. Fins i tot, el mateix dilluns, en una fireta als Porxes, la participació generosa d'empreses obsequiant orxata i altres productes, va tindre un èxit extraordinari. Enhorabona a tots. El 2016 a Esporles (Mallorca).

dimarts, 29 de setembre del 2015

39 Aplec Excursionista dels PPCC


 El 39 Aplec excursionista dels PPCC el tenim a una cantalada. L'esforç de la gent del CEP (per a tot l'excursionisme dels Països Catalans, CEP significa Centre Excursionista de Pedreguer) és mereixedora d'un fort aplaudiment. Però també mereix menció d'honor tota la gent i totes les associacions de Pedreguer que, cadascú a la mesura de les seues possibilitats, han fet costat a CEP per a demostrar que a este poble tenim recursos, mitjans, voluntat, capacitat, caràcter... per a organitzar amb excel·lència un esdeveniment d'esta categoria. També han ajudat persones a títol individual i empreses.
Sóc conscient que, per la meua part, hauria de ser un poc més reservat i pensar que es poden cometre errors, poden sortir imprevistos, podria no acompanyar el temps i diluir-se l'excel·lència que jo vaticine. Si, pot passar, però l'esforç del CEP i la solidaritat d'altres grups i el prestigi de poble acollidor de Pedreguer, mereixen bona sort. I jo, és clar, ho desitge.
Més endavant vindran les crítiques, explicar que no tot han estat ajudes incondicionals, que fins i tot ha hagut alguna traveta, en fi, coses inevitables però mínimes i majoritàriament vingudes de fora, dificultats que han creat nerviosisme i estrès, però que no han impedit que tot anara rutllant. Ja en parlarem, ara cal tirar cap a endavant.

El dia 9 Pedreguer començarà a omplir-se de gent --potser participaran un miler de persones-- i tots hem de posar la nostra pedra per tal que el marge de l'esdeveniment siga ben sòlid. Ànim i endavant!

dimarts, 22 de setembre del 2015

Nacionalismes


         Va el senyor Trueba, un director de cinema espanyol i, en l'entrega d'un premi nacional que li han atorgat, proclama, amb tota la naturalitat del món, que no és nacionalista. No passa res, això ho diuen tots els espanyols. Però Trueba va més enllà i ho explica "no em sent espanyol, mai no m'he sentit espanyol, fins i tot vull que perda la selecció espanyola" I aleshores tots els espanyols, que diuen no ser nacionalistes, s'escandalitzen, llancen espurnes d'indignació i s'estiren desesperadament els cabells.
         Ser nacionalista català o basc està mal vist, però ara ha quedat demostrat que hi ha una cosa pitjor: ser espanyol i no sentir-se espanyol, és a dir, no tindre sentiment d'espanyolista, no sentir-se orgullós de ser espanyol o dit d'una altra manera, no ser nacionalista espanyol. Conclusió:  Un bon espanyol és aquell que és  nacionalista espanyol i diu que no ho és. Crec que cal definir que és ser nacionalista i d'aquesta manera sabrem que és no ser-ho. I que cadascú decidisca lliurement si ho és o si no ho és --independentment de quina siga la seua nacionalitat--  sense reprotxar-nos uns als altres, si ho som o no, respectant-nos.
         Jo propose  que nacionalista és aquell que considera la seua Nació la cosa més important de la vida i que vol que aquesta nació seua siga tan important o més que la que més. Ultranacionalista és aquell que, a més a més, no vol reconèixer altres nacions com a tals o no vol que altres nacions, que tenen menys drets que la seua, en tinguen els mateixos. Com que algú ha de tirar la primera pedra, jo m'autoqualificaria d'internacionalista. Aclarim-nos: no internacionalista soviètic que per bé de la humanitat entenien com a internacionalista que una nació liderara a totes les altres, sometent-les, fins portar-les unides, victòria rere victòria, a la derrota final. No, internacionalista és creure en un concert mundial en el que totes les nacions tinguen els mateixos drets i que cap d'elles atropelle a l'altra. Per a dir-ho d'una manera senzilla, que Espanya tinga els mateixos drets que França o Noruega, que Dinamarca tinga els mateixos drets que Suècia o les altres i que Catalunya tinga els mateixos drets que Portugal, per exemple. I també que cadascuna d'aquestes nacions no estigueren sotmeses als interessos econòmics de les grans empreses multinacionals.
         Bé, disculpeu-me per haver-me allargat tant. En realitat sols volia manifestar el meu respecte al senyor Trueba i a tot aquell que no se senta orgullós de ser de la seua nació, ni de cap altra.


dilluns, 21 de setembre del 2015

Rec a fila




Hui, durant el meu passeig matinal, i fent la ruta habitual, he passat per la partida els hortets de Pamis, i he tingut una gran sorpresa. De sobte m'he trobat amb un home --de 75 anys segons m'ha dit-- que estava regant el seu hort de tarongers a l'antiga modalitat de "a fila".  M'ha dit que tot i que té l'hort preparat per a regar a goteig, ell prefereix regar-lo a fila. "No és igual", m'ha dit ben convençut. "No, no és igual" he convingut amb ell. Supose que no serà igual pels arbres, no és igual pels pardalets, doncs regar a fila ocasiona més  clots d'aigua i els animalets poden beure. A més que a goteig l'adob químic va dins l'aigua i enverina els pardalets. I més que res, no és igual per les persones El plaer de veure avançar l'aigua entre els dos cavallons, de sentir el soroll característic i relaxant que fa l'aigua en caure des de la sèquia al bancal, l'aroma de terra mullada, l'enyor d'un temps anterior a l'economia de la globalització... No, no és igual. He fet unes fotos, clar, però l'home, com a bon llaurador, és humil i discret i no ha volgut ser fotografiat. Encara queda gent de trellat!

dimecres, 9 de setembre del 2015

VIC (AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER)





Divendres de matí
 (29-8-2015) vam arribar a Vic procedents de Barcelona. Primer que res vam realitzar una visita guiada pel centre històric.  A la catedral, el guia ens va explicar, entre altres coses,  algunes característiques de la pintura de Sert, pintures que atorguen a aquesta catedral una singularitat que convé tindre en compte. Després de dinar, una becadeta interrompuda per un fenomen habitual a la Plana de Vic, però que la gent de la Marina Alta cada vegada trobem més a faltar: un bon ruixat d’aquells que us  alegren la vida a condició que estigueu a cobert, com era el nostre cas.
A continuació un bon gelat prop de la plaça –algunes senyores, bona tassa de  xocolata, no t’ho perdes!—,  i un nou passeig per la ciutat, pels carrerons estrets, torts i empedrats, plens de història, de records medievals i modernistes, carrers que, en el seu temps, va trepitjar també Cinto Verdaguer, en la seua època de seminarista. Durant el passeig entrem a una botiga de queviures, especialment d’embotits vigatans. De seguida ens envaeix l’aroma característic dels productes de la Plana, un aroma que no sols pot obrir l’apetit d’un abúlic sinó que pot, fins i tot, ressuscitar un mort. No parlaré del botiguer. Necessitaria una dotzena de fulls per a fer una breu aproximació a la seua personalitat, al seu específic i particular estil de venda, de tractar el client. Deixeu-me dir, sols, que  és l’antítesi de les grans superfícies.
Vic és una ciutat tranquil·la, pacífica, sense sorolls, poca gent pels carrers, un bon lloc per descansar.
 Sopem a la plaça, que és, n’estic segur, la plaça que té més balcons amb estelades per nombre d’edificis, de tota Catalunya. I després rebem la visita d’alguns membres de l’Esbart dansaire Castell de Tona, els nostres amfitrions, amb els qui acordem l’agenda de dissabte a Tona.
Dissabte vam tornar a la plaça on hi havia mercat. Un altre món. Si ahir Vic em va semblar tranquil·la i solitària, hui és tot el contrari per obra i gràcia del mercat. Ahir veia una pel·lícula muda en blanc i negre. Hui, en tecnicolor i so estèreo. Es tracta d’un mercat gran i sorollós com molts altres, però amb dos característiques: per una banda l’abundància de bolets de diferents espècies, tot i que encara son primerencs, fet que es dóna en altres mercats catalans. Per l’altra banda la important venda d’animals de granja vius: gallines, conills, ànecs, indians... no sols pollets o catxaps, sinó adults. M’expliquen que els compren, els alimenten uns quants dies amb el menjar que el resulta de confiança i després els sacrifiquen a casa. D’aquesta manera s’asseguren de la qualitat de la carn.

Ah! I paradetes de llibres i també de disquets musicals.
Un plaer haver estat a Vic amb el Grup de Danses Pedreguer.

dimecres, 26 d’agost del 2015

AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER A BARCELONA


El Grup de Danses de Pedreguer ha tornat de la segona incursió per terres del Principat de Catalunya en la seva història, després d'haver actuat a Tona, municipi d'Osona, a la Plana de Vic. Com sempre, l'actuació ha comportat, pels membres del grup i els seus acompanyants, conéixer món, fer visites culturals, admirar l'art de conjunts arquitectònics de gran interés i assaborir --també és important, no?-- la gastronomia d'altres llocs, a més de practicar un exercici de convivència amb els membres d'altres grups folklòrics, en aquest cas l'Esbart Dansaire Castell de Tona

La primera etapa ha sigut Barcelona. Alguns hem portat a terme una visita guiada a la Sagrada Família, l'obra cimera de Gaudí. Us podrà agradar o no, però ningú no podrà qüestionar la genialitat del famós arquitecte del modernisme. Hem passejat pel Born, on hem dinat i hem visitat la basílica de Nostra Senyora del Mar, també pel barri gòtic, hem entrat a veure la Catedral, hem gaudit d'un bon passeig per la Rambla --com feia Josep Pla en la seua època d'estudiant--hem sopat a la terrassa de l'antiga  plaça de bous de las Arenas, un lloc excel·lent --i una idea magnífica la de suprimir "la fiesta" i donar un  us comercial a una antiga plaça de bous-- Finalment hem pogut admirar l'espectacle d'aigua de les fonts de Montjuich... i potser algunes altres visites que hauran fet alguns, però que no haurà tingut temps a fer qui escriu aquestes notes.

diumenge, 9 d’agost del 2015

DIMARTS, CINEMA A LA FRESCA. L'ENDEMÀ, DIMECRES.




Crec que no descobriré res si confesse que sóc un poc despistat. Quan vaig a caminar pels camins de la Marjal o de Matoses, per la carreteres que uneixen Pedreguer amb els pobles del voltant, pels senders de les muntanyes,o per uns altres indrets, vaig pensant en la mona de pasqua, com diuen alguns, o estic a la lluna de València, com diuen altres. Hi ha moments que perd l'orientació i la noció del temps i no sé on estic. La meua ment vola per uns altres llocs i temps, o potser per altres dimensions. Necessite tres o quatre segons per a instal·lar una actualització al meu cervell i situar-me en el temps i l'espai. Normalment els sentits estan desconnectats i no veig ni sent res del voltant. Podria exceptuar els dies de primavera que la sentor de la florida dels tarongers és molt forta o quan tinc una tronada imponent sobre el cap que, aleshores sí, sent alguna cosa del que passa al meu voltant. O com aquella vegada que, de sobte –a mi em va semblar sobtada-- em va caure damunt una granissada amb pedres com ametles.


Vinc a dir això –-que potser també els passa a altres però no ho confessen-- perquè es sabut que els caminants som consultats moltes vegades per conductors que tenen dubtes amb la ruta que han de seguir per a arribar al seu destí «vaig bé per a anar a Alacant?» pregunta un, «per favor per on es va a Pego?», pregunta un altre.


Com ja he dit, en moltes ocasions he de canviar el xip, he de concentrar-me i he de situar-me mentalment, per a poder respondre amb garantia. Un dia, de bon matí, caminava en direcció Beniarbeig-Pedreguer, després de dos-cents o tres-cents metres de la rotonda que hi ha entra la carretera d'Ondara a Orba i de Beniarbeig a Pedreguer. Vaig veure un cotxe que disminuïa la marxa i engegava l'intermitent de la dreta. El conductor em va mirar. En previsió que em preguntara per on dirigir-se per a arribar a algun lloc determinat, i per tal de donar una bona impressió, en el sentit de ser una persona que no es despista i sap perfectament on estan els pobles del voltant, vaig avançar l'actualització dos o tres segons, i em vaig situar. El cotxe era un utilitari d'un roig descolorit, un tant desballestat i brut. El conductor era un xicot jove que anava a soles, simpàtic i amable que es va posar a la boca un somriure natural i sincer. La pregunta no es va fer esperar i jo estava preparat amb el meu GPS mental engegat. «Bon dia, per favor, puc fer-te una pregunta» va dir ben educadament. «Es clar que si, home!» li vaig respondre satisfet d'estar preparat per l'examen. I ell va seguir: «Hui és dimecres?» Si de sobte m'haguera caigut damunt un poal d'aigua freda, no m'hauria desconcertat tant. Com que era el mes d'agost que a Pedreguer –al parc del Patronat-- fan cine a la fresca els dimarts, i jo la nit anterior hi havia anat, sols vaig necessitar quatre o cinc segons –potser un poquet més-- per ressituar-me, ara en el temps i poder-li respondre amb tota seguretat. «Si hui és dimecres, podem estar ben segurs» Ell es va pegar un cop de mà sobre la cama i, sense perdre el mig somriure que li quedava, va dir : «Ja m'ho pensava, ja m'ho pensava» i va continuar la marxa.
Sort que els dimarts fan cinema a la fresca!

dimarts, 4 d’agost del 2015

PRENDRE EL SOL

 Fa uns dies vam rebre una bona notícia, cosa que, pel fet de no ser habituals les bones notícies, és doblement satisfactoria: els partits polítics de l'arc parlamentari, exclòs el PP, han arribat a un acord segons el qual, anul·laran, cas d'aprovar-la el PP, tal com ha anunciat, la llei que gravarà amb impostos, prendre el sol a una terrassa, pública o privada, al carrer o la platja. Bé, ara m'acusareu d'usar una hipèrbole perquè la llei anunciada no gravarà prendre el sol sinó generar energia per autoconsum amb els raigs dels sol. Es a dir, gravarà que instal·lem a la terrassa una placa solar per a convertir els seus raigs en electricitat i després, amb l'estufa, poder escalfar-nos. De moment encara no pretenien gravar que ens escalfarem directament al sol. D'acord, és una hipèrbole però no veig gran diferència entre un plantejament i un altre Tot és autoconsum de sol, pense jo.

El que més em preocupa és que el fet que no s'aplicarà una llei que grava l'autoconsum d'energia solar, siga notícia. Més notícia, i més inversemblant (!), que quan anuncien la llei.
Es com si a algú li diuen: «anem a pegar-te vint colps de fuet», i aquest algú es posara a plorar –però sense rebel·lar-se, quede clar-- i després li diuen: «rectifiquem, sols te'n pegarem divuit» i començara a riure perquè s'estalvia dos dolors, i, encara pitjor, anunciara a tot el món la bona notícia.

Caram! Ja m'ha sortit una altra hipèrbole. Sort que el lector, que és ben intel·ligent, sabrà retirar tota la brossa i quedar-se amb la idea que el redactor no ha sabut expressar millor. Potser algun dia aprendré a explicar les coses amb poques paraules i diré: Estem perden la sensibilitat, la capacitat analítica i el sentit crític.  

dilluns, 27 de juliol del 2015

El quadern gris de Josep Pla


Estic llegint El quadern gris de Josep Pla, lectura que em provoca moltes reflexions. He escrit durant hores una introducció a la reflexió que vaig a fer, sense aconseguir explicar res que tinga un mínim d'interés per a un lector intel·ligent, cosa per la qual ho he esborrat tot i passe directament a reflexionar sobre una afirmació del nostre autor en el seu dietari, i procuraré fer-ho amb senzillesa que, segons el mestre, és la manera més difícil però més efectiva d'explicar les coses. 
Després que Josep Pla confessarà en el dietari que estava carregat de deutes, va escriure:  "... és un problema que sols pot resoldre's, com tots els reals, amb l'ajornament." Crec que és obvi, per pura lògica axiomàtica, que la solució que proposa és no pagar mai. Perquè no pot pagar i el que no pot ser, no és. I aquesta és la realitat. Punt final. I ara jo plantege la meua reflexió: ¿quina és l'única solució real per al deute que alguns estats tenen amb els especuladors financers internacionals?
            Josep Pla, un home conservador --ell es reconeixia com a tal-- va ser, no sols un magnífic i excel·lent escriptor que comunicava amb una bellesa i perfecció extraordinària, sinó, a més a més, com heu vist, va ser una persona amb una lucidesa i clarividència que podríem qualificar de profètica.

diumenge, 26 de juliol del 2015

XXXIX Aplec Excursionista dels PPCC

Pedreguer serà des del 8 al 12 d'octubre la capital de l'excursionisme dels Països Catalans, de la mà del Centre Excursionista de Pedreguer que comptarà amb la col·laboració del Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses de Pedreguer, Els Traginers, Colla l'Ocaive, la banda de Música del Centre Artístic Musical, Coet i Corda, Club de Pilota Pedreguer, batucà Catuba i altres associacions que potser oblide --us pregue em perdoneu, escric de memòria-- a més de personatges con Núria Feliu. Com veieu, el teixit associatiu de Pedreguer, la societat civil del meu poble s'ha bolcat per a ajudar al Centre Excursionista de Pedreguer en un esdeveniment important pel poble i que, si el temps no ho impedeix i no hi ha cap imprevist greu, posarà ben alt el llistó dels Aplecs excursionistes dels PPCC, com ja ho ha fet en altres ocasions el CEP.
Reconec que alguns dels meus lectors penseu que soc un poc donat a la hipèrbole i un tant apassionat, però us invite que mireu el programa d'activitats --podeu entrar a la pàgina web del Centre Excursionista de Pedreguer-- i que  traieu les vostres pròpies conclusions.
El programa està enllestit --que no és poc-- ara sols falta treballar de valent per a gestionar-lo. Ànim i endavant.

dimarts, 14 de juliol del 2015

La cara tràgica de la festa

Anit, en l'entrada de bous de mitja nit, es va produir una gran desgràcia.  Un home, tinc entès que francès, que estava fotografiant (o fent vídeo) a un bou que s'havia separat de la resta, va ser agarrat per l'animal ocasionant-li la mort immediata, sense apel·lacions, sense una segona oportunitat i el que és més tràgic, en presència de la seua família. Els serveis mèdics de la plaça no fan poder fer absolutament res, ni tan sols portar-lo a l'hospital. Descanse en pau. Acompanye amb el seu dolor a la família i amics.
Bé, aquesta festa té risc i tots el coneguem, no busquem culpables, Jo, de moment, sols demanaria que no li digueren cultura a aquesta festa. No ho és. No pot ser-ho, ni cultura ni art. I algunes manifestacions d'aquesta festa, com embolats i "serrils", no són ni tradicionals. Sols tenen uns quants anys. Prou.
Una altra cosa: quan a Pedreguer s'ha vist a un estranger fent fotos als bous, a la gent se li ha posat els pèls de punta: "per dins la màquina el bou es veu lluny",  "no coneixen el perill" han estat sempre els comentaris, i es ben cert.
Qui diu això --per si algú no em coneix i creu que parle sense criteri-- ha corregut moltíssimes entrades en la seua vida i ha fet fotos als bous. M'he divertit molt, però sempre amb el mínim risc, podeu creure-ho. Per si algun afeccionat a la fotografia vol fer fotos als bous, em permet donar uns senzills consells. Per a fer fotos sense risc --o amb el mínim risc-- cal ser conscient de la diferència entre la força i rapidesa de l'animal i la teua. Has de saber sempre on està l'animal (o els animals) on estàs tu i on està el lloc on fugiràs si el bou  va cap on estàs tu. Es bo comprovar que la gent que tens al voltant està atenta al bou i no està massa eufòrica. Pensa que en el moment que et poses la càmera davant la cara, eres el més dèbil de tots. Pensa que una imprudència teua pot posar en perill a la gent que tens al teu voltant. Sobre tot, has de tindre un gran respecte al bou. I una última cosa: és més difícil fer una bona foto amb teleobjectiu, però és més segur. Un artista, des de dalt d'un "palco" pot fer millors fotos amb una càmera compacta que qui no és artista des de davant del bou amb una càmera de grans prestacions.  Perdre la vida per fer fotos al bou és una cosa massa absurda.
Permeteu-me que publique unes fotos a la memòria i en honor de la víctima d'anit.





dissabte, 11 de juliol del 2015

DIPUTACIONS

         Que el PSPV i Compromís hagen pactat transferir les competències o funcions de la Diputació de València al Consell o a òrgans comarcals, m'ha suposat una gran alegria. De vegades pense que un dels meus defectes --un dels moltíssim defectes que tinc-- és avançar-me massa en el temps. En el Congrés Nacional del PSPV celebrat a Cullera, no estic segur a quin any però supose que el 1979, cercaré papers, vaig defensar una esmena a la ponència política, segons la qual les Diputacions cedirien les competències al Consell. Vam ser sis vots (aproximadament l'1%) Segurament serà que sóc poc convincent o tinc poca capacitat per a explicar les coses... o era massa prompte. Pep Seguí per convicció pura, Tere Villó per convicció o per solidaritat amb l'equip --Gràcies Tere, crec que no t'ho havia agraït mai, tu adverties que ens quedaríem sols però a nosaltres no ens importava-- i jo mateix, vam ser els únics vots de La Marina Alta a favor de l'esmena. En van eixir uns altres tres vots de l'Horta, motivats per raons personals com vam poder saber més tard. Vam quedar senyalats com a rarets i mal polítics, cosa que es va confirmar definitivament "per secula seculorum" en el Congrés de Benicàssim (tranquils, ho dic sense ira ni rancúnia ni ressentiment, sols explique uns fets),
         Després del Congrés de Cullera i de les eleccions, Manolo Girona i Vicent Soler van portar a terme un programa per a acostar la gestió de la Diputació de València a les Comarques. Però no estava escrit en cap ponència política i no va tenir possibilitat de continuació. Perquè posteriorment un dels votants a favor en el Congrés de Cullera, el nom del qual m'he callat, va ser president de la Diputació, però ja he dit que el seu vot era de conveniència personal, no de convicció, i no va fer res al respecte.
         Cal dir que encara va existir una altra oportunitat. Vicent Soler, que era conseller d'administració pública va intentar la comarcalització -- una part de la terra promesa d'allò que deien sector nacionalista-- que finiria les Diputacions. Però no el van deixar.
                   Ara resulta que no erem rarets --mals o bons polítics, sempre serà discutible-- sinó que simplement encara no era l'hora. Llàstima, s'han perdut molts anys  i molts diners...  i ha dificultat la recuperació dels senyals identitaris.
         Ara tenim quatre anys per davant per veure  complit aquest programa. Si no el compliu, us ho demandaré.



dimecres, 8 de juliol del 2015

CALOR

07 de juliol (del dietari)
Hui fa dos setmanes que m'han operat de "catarates" l'ull de l'esquerre. Posteriorment, l'ull de la dreta ha sofrit conjuntivitis, però ja està pràcticament bo. Segons les ordres de la doctora, demà puc començar a conduir, però el cas és que conduïsc des de fa uns dies, doncs m'he avançat al calendari de l'oftalmòloga.
De matí a caminar, sis kilòmetres, durant un poc més d'una hora. Des de les 7 i mitja a un quart per les nou. Hui he fet menys que altres dies. Després uns quants exercicis de musculació --per prescripció facultativa, que no crega ningú que pretenc lluir musculatura-- i un quart d'hora d'estiraments que hauria de ser un exercici obligatori per a totes les persones majors de cinquanta anys, edat que jo vaig superar ja en fa més de vint.
De vora migdia el calor es fa sufocant. Hui hem arribat a 45 ºC a Pedreguer. Una basca pesant, ofegadora, aclaparadora que ha estat substituïda per vent de ponent --de ponent ni vent ni gent… ni lleis-- que ha agreujat la situació, ha augmentat la sensació d'ofegament, de cansament, d'abatiment. El verd viu i saturat de l'hortalissa ha esdevingut un verd pàl·lid, trist. I les seues fulles, moixes, tot i que he augmentat el reg. Fins i tot he sentit una olor rara que no identificava. Finalment he cregut que era olor a terra seca, cremada, terra que a poc a poc es converteix en desert. Em sentia deprimit, malalt. Fins i tot el cervell, la ment, el pensament semblava quedar-se atordit, adormit, com de plom. Supose que com el que té normalment la senyora Punset i altres membres de Ciudadanos. 
Per a les persones de la meua edat que pateixen del cor i no disposen d'aire acondicionat --jo tampoc en tinc-- aquesta calor es perillosa. Pense amb els treballadors que hui treballen al sol, o en naus de sostre metàl·lic que es converteixen en verdaders forns.
No he pogut fer la sesta a l'hamaca. La lona cremava, he hagut d'amagar-me dins de la caseta. Els meus néts s'han passat el dia arruixant-se uns als altres amb la mànega d'aigua.
Si existira un infern… rectifique, si existira l'Infern teològic, que no existeix --no exposaré els meus arguments perquè són quasi tan irracionals (però irònics) com els que intenten demostrar que hi ha una vida després de la mort-- seria un lloc amb una calor com la que fa hui. Inferns, amb minúscula, per a entendre'ns, n'existeixen massa. 
Bevem molta aigua, com està manat, i de menjar, preferentment fruïts i verdures. Les tomaques i el meló d'Alger són ben adients per a dies de tanta calor.

dilluns, 6 de juliol del 2015

VOLDREU DISCULPAR-ME?


            M'he desafectat massa de la xarxa i he abandonat els lectors-lectores que tenia. A elles i ells els demane perdó, si encara queda algú despistat que torne a llegir el Trepig. Tres són les causes de la meua desafecció..
            En primer lloc, uns petits problemes oftalmològics que he començat a superar. La primera fase ha estat una intervenció quirúrgica de catarates que s'ha complicat amb una infecció de conjuntivitis en l'ull no operat. Supose que a finals d'any o principis del vinent m'operaran de l'altre ull i quedaré bé. Això espere. De tota manera, actualment comence a poder llegir i escriure.
            La segona causa de desafecció ha estat el meu retir espiritual al refugi del Trepig. Tombat en una hamaca, escoltant Bruce Springten i mirant l'hortalissa i, per damunt de les bajoqueres, la Sella i el Montgó, és un fenomen --li dic fenomen perquè no sé com qualificar-ho-- capaç de fer-vos oblidar qualsevol altra cosa mundana o extramundana.
            La tercera causa, però la més important i certa, és que suposava --i encara ho supose-- que estaríeu més tranquils i tranquil·les si us estalviava l'avorriment dels meus escrits. Deia Josep Pla en el seu dietari El quadern gris --ja he començat a llegir un  poquet-- quan els seus escrits encara pecaven, de tant en tant, d'alguna afectació, degut a la joventut, quan les seues cròniques encara no tenia la qualitat que van tenir en ser major, però que ja superaven en qualitat als millors escriptors actuals, responent a les crítiques agres del setmanari L'Avi Muné : "...els meus articles són pedants  i enrevessats,,, són això i moltíssimes coses més, si una desagradable, l'altra encara més. Sobre aquest punt enseguida ens entendríem" Si Pla s'ho reconeixia, què hauré de fer jo, pobre de mi?
            El cas és que vaig abandonar la xarxa en uns moments un tant convulsius: La lluita del govern de Grècia contra els abusos del poder econòmic europeu, i en defensa, indirectament de les classes populars de tot Europa, a qui desitge un final feliç --pitjor del que passa ara, impossible-- i el canvi polític al País Valencià.
            El problema de Grècia ha posat al descobert el  grau de cinisme, d'egoisme extrem, d'insolidaritat suïcida del sistema capitalista, quan al mig de la tragèdia de la fam i la misèria causats pels retallaments socials, arriba la NATO i li demana a Grècia que no retalle en despesa d'armament. Em pensava que ja no hi havia res que em poguera sorprendre. Estava equivocat:  estic sorprés, indignat i escandalitzat.
            Respecte al canvi polític al País Valencià, vull dir que estic content del resultat. Ara per ara. Els polítics estan demostrant que tenen capacitat de diàleg i trellat. Espere que el nou consell governe amb una política solidària i de defensa identitària que ens porte a sentir-nos orgullosos de ser valencians. Jo crec que ho aconseguiran, però la lluita front al govern d'Espanya, l'actual o el pròxim siga del color que siga, serà dura. També ho serà la lluita contra la dreta cavernària valenciana. Tots sabeu quan aplaudiré i quan no, perquè insistir ara? Faria massa llarg aquest article.

            Repetisc, amigues i amics, perdoneu la llarga absència. Ja torne.

divendres, 5 de juny del 2015

Sense Acord Ciutadà

Passen els dies i la meua eufòria inicial pel destronament del PP a les institucions públiques valencianes, es modera i evoluciona cap a la desil·lusió per l'absència de la coalició Acord Ciutadà, que no va arribar al fatídic llistó del 5 %, llistó que alguns que abans el maleïen, ara ja l'han oblidat. Permeteu-me opinar:  que Acord Ciutadà no estiga a les Corts resulta, al meu entendre, injust. Injust per culpa del llistó i injust per part de l'electorat --ho dic amb totes les reserves que es puga dir, atès que l'electorat és sobirà i vota el que vol-- que per allò del vot útil --que alguns reprovaven abans i darrerament l'han utilitzat com  a arma ofensiva-- han castigat a una coalició d'esquerres de la que formaven part persones i partits que, alguns d'ells  en aquesta legislatura,  han treballat amb valentia com els que més, però potser sense el ressò mediàtic suficient, per a combatre la  corrupció i les polítiques neoliberals.
Quan hi haja un nou govern a la Generalitat, no hi haurà ningú a les Corts Valencianes per a fer una oposició des de l'esquerre. Llàstima. Potser alguns pensaran que no caldrà atès que el govern serà d'esquerres. Amb ells discrepe respectuosament.
Ara hi ha l'oportunitat de modificar la llei electoral. Ja sé que les llistes obertes és una proposta ferma per una part important de la societat. Però demanaria, primer que res, eliminar la llei d'Ont i passar al proporcional pur i suprimir el llistó del 5 %. Sóc conscient que això beneficiarà a candidatures situades més a la dreta i més a l'esquerre. Però les beneficiarà perquè una part de l'electorat ho voldrà. 
Ha quedat demostrat que la por a la ingovernabilitat, conseqüència de la pluralitat de partits, que es tenia durant la transició,  és una por infundada i perjudicial per a un sistema realment democràtic. Aquella por a la ingovernabilitat sols demostra la poca confiança que tenia la classe política en ella mateixa. Però hui la majoria sap que la maduresa política, la capacitat negociadora i de diàleg de la classe política com a col·lectiu i, potser, la necessitat de demostrar-ho,  son motius per a superar aquella por.

divendres, 29 de maig del 2015

HORTALISSA DEL TREPIG

Hui he collit les primeres bajoques i una albergínia de la meua hortalissa del Trepig. La terra de canya mel també dóna altres fruïts. Atenció: sense insecticides ni adobs químics. Què bo!
I la satisfacció de menjar allò que has cultivat.

 

dijous, 28 de maig del 2015

Or i baladre de Mox Nox


Mox Nox, el grup en el qual actua el meu fill Lluís, han tret un nou disc, "Or i baladre", al temps que s'anuncia que actuaran en el Festival Internacional de Benicàssim de 2015. Des d'ací, els done l'enhorabona i els desitge sort. Mox Nox va guanyar el premi Ovidi al millor grup de roc en valencià el 2013.

dimarts, 26 de maig del 2015

El dia després (25-05-2015)


El resultat electoral a l'ajuntament de Pedreguer ha estat bo per al meu gust, tot i que, també és cert, hauria pogut ser un poquet millor. Conseqüentment, estic molt content. El resultat electoral a les Corts Valencianes són millors del que esperava, no del que desitjava, clar.  Fins i tot la Rita se'n va amb la cua baix les cames, que ja és dir. Confesse, amb humilitat, penediment,  constricció i propòsit d'esmena, que em pensava que es quedava uns altres quatre anys més. "Home de poca fe" em dirà algú. Xe, després de tants anys de dir inútilment "ara serà, ara serà" al final ja em pensava que moriria sense veure el canvi. Bé, l'he vist i, repetisc, estic molt content.
Amb tot i això encara pense: Com pot ser que després de tanta malversació i corrupció, de tanta política de poc trellat, de tanta prepotència, de tant de riure's dels valencians, encara son el partit més votat? Com pot ser que encara hi haja tanta gent que els vota? Supose que, igual que quan un vaixell s'afona les rates l'abandonen, també els oportunistes i aprofitats, acabaran per abandonar el vaixell del PP, o millor encara, que s'ofeguen --políticament parlant-- i a les pròximes eleccions puguem triar entre bons i millors, entre els que ens agraden i els que no ens agraden, però sense el fantasma de la corrupció.
De tota manera, no sols la corrupció ens fa mal, sinó també --i potser més encara, no ho oblidem-- les polítiques neoliberals, tan nefastes i perilloses per a les classes populars.
Bé, hui encara no ho diré, perquè encara estem de celebracions, però a partir de l'endemà de la presa de possessió d'alcaldes i consellers, siga quin siga el resultat de les negociacions i acords, governe qui governe, tornaré a les reivindicacions. Encara tinc memòria i no vaig a oblidar: el Centre de Salut de Pedreguer, els problemes de Marina Salut, les retallades contra l'educació pública i, especialment, contra el valencià a l'escola, una ràdio i televisió pública que informe objectivament i en el nostre idioma,  i totes aquelles altres coses que reclamava despús-ahir.
Atrenció: estic content, no satisfet.

divendres, 22 de maig del 2015

ESCOLES ESPORTIVES MUNICIPALS


Anit es va celebrar l'acte de campanya electoral més important de tots els que se celebren a Pedreguer: El debat dels candidats a alcalde-alcaldessa que des de 1995, si no vaig errat, organitza el Casal Cultural Jaume I de Pedreguer. Tots van dir alguna cosa amb la que estic d'acord i altres en les que no. Des d'ací l'enhorabona a tots els candidats-candidata, al moderador i, com no, al Casal Cultural Jaume I.
No tenia intenció de debatre ni polemitzar sobre res del que es va dir, però es va fer un comentari que no puc obviar perquè la meua consciència no m'ho permet, i perquè les persones afectades em mereixen un gran respecte. Es va insinuar que el mèrit de l'èxit de l'esport base de Pedreguer és conseqüència de la gestió privada, atès que altres pobles que la tenen pública la volen privatitzar vist l'èxit competitiu de les escoles de Pedreguer.
No estic d'acord en absolut, crec de manera ferma que això no és cert. L'èxit de les escoles esportives municipals de Pedreguer radica en els seus monitors-es, entrenadors-es, coordinadors-es, la majoria d'ells de Pedreguer i... el que és més important, formats esportivament en les mateixes escoles esportives municipals. I on està el secret? En el criteri que generalment s'ha seguit en l'esport base en el nostre poble des dels primers monitors esportius escolars, iniciativa municipal de la dècada dels 80, segons el qual l'esport base no ha de concedir la màxima importància al resultat de la competició sinó en considerar l'esport com un element de l'educació integral dels menors (esportivitat, germanor, esperit d'equip, solidaritat, respecte mutu, etc. etc.)  Aquest criteri, aquesta filosofia esportiva, porta com a una de les conseqüències --tot i no ser la més important, tot i semblar una contradicció que no ho és-- un èxit en resultats competitius a llarg termini. El mèrit d'algunes persones que formen part de l'equip d'educadors esportius han estat reconeguts a nivell federatiu del País Valencià, i altres s'ho mereixen igualment.
En conseqüència, la municipalització del servei, directament o mitjançant la gestió dels mateixos clubs no ha de fer por a ningú, si se segueix el mateix criteri i es compta amb les mateixes persones que entrenen i coordinen.

dijous, 21 de maig del 2015

Càller (Cagliari)

Dimarts, 5 de maig (del meu dietari. Fragment del 05-05-2015)

Desembarquem a Càller (en sard Casteddu de Callaris o simplement Casteddu, en italià Cagliari) (Sardenya). El primer escut que veig en una façana és la quatribarrada amb la creu de Sant Jordi a la part superior (Creu de Sant Andreu ha dit la guia, si no ho he entés malament) Hem visitat el Palau Reial, antiga residència del virrei de Sardenya. En eixir he firmat en el llibre de visites: Josep Castelló. Pedreguer. País Valencià. Volia afegir "PPCC Estat Federats" però no cabia tot. No tinc una cal·ligrafia bonica, però ací m'ha eixit una lletra clara, elegant, perfecta, sense deixar de ser la meua lletra amb la seua peculiaritat i singularitat, com dirien els grafòlegs.
Saló d'actes del Palau
La catedral és preciosa, d'estil barroc, amb escultures de marbre de la Toscana. Els retaules de les capelles són preciosos. Cagliari ha substituït Tànger en el circuït d'aquest creuer per motiu de l'atemptat de fa uns mesos, cosa que ha augmentat el turisme multiplicant-lo. Em sembla que en aquesta ciutat la gent encara no s'ha fet la idea que són un lloc turístic i actuen d'una manera normal, si hom permet l'expressió. Vull dir que encara no han avorrit els turistes i el seu comportament no és despectiu, com en alguns llocs d'Itàlia, ni submís, con en alguns altres llocs de vocació turística. No han canviat el seu "modus vivendi". Per exemple, la Lluïsa i jo hem pres una cervesa a la terrassa d'un bar, i al nostre costat hi havia uns "cagliarians" prenent també una cervesa. No he vist cap diferència entre ells i nosaltres, com si tots fórem del mateix poble. El cambrer també ens ha tractat com si fórem de Cagliari, com si ens coneguérem de sempre. Serà perquè encara no tenen un excés de turisme. El cas és que aquest ambient de familiaritat m'ha agradat. Per una altra banda, el preu de la cervesa la meitat que a Palermo i… res a veure amb el de Roma.
Una de les portes de la ciutat
Façana de la catedral
Retaule a una capella a la cripta (a l'abside)


Una capella a la catedral



dimarts, 19 de maig del 2015

Dependència

L'òpera de Palermo
Relax

19 de maig (del dietari)   
         He comés una imprudència greu. He provat un producte tòxic que provoca dependència i, clar, m'he intoxicat. Ara no puc deixar-ho. O no puc agafar-ho, no sé com explicar-ho. El cas és que no puc tornar a la normalitat. Fa sols unes setmanes jo era una persona normal. De matí obria l'ordinador, llegia la premsa digital, comprovava si tenia algun e.mail important, que meresquera ser llegit, i si ho era i també mereixia que el responguera,  ho feia. Després entrava al facebook i pegava una miradeta, no llarga, també és cert, i posava alguns "m'agrada", o no els posava, depenent del que hi havia i del meu estat d'humor. Fins i tot tinc un bloc o dos --per favor, que algú m'aclarisca si s'escriu bloc o blog… o és igual, ja no cal-- al que, de tant en tant, posava un escrit i alguna foto. Un d'ells es diu Trepig i l'altre es diu la Jota de l'Albardanera. Aquest el vaig fer per al Grup de Danses de Pedreguer, esperant que algun dels seus membres posara coses, però al final ningú no s'ha animat. També passejava per alguns blocs d'amics, com el Nausica de Carles Mulet i alguns d'altres. Bé, fins i tot feia alguna compra per internet, no moltes és cert, però en feia alguna, sobre tot llibres digitals (e.books) que llisc mitjançant un lector Kindel, perquè tinc un problema de "catarates" que em dificulta llegir sobre format paper,  i amb el Kindel puc fer la lletra més grossa i negra, cosa que em permet llegir amb certa comoditat.
         Tota la meua desgràcia va començar un dia que vaig decidir anar de vacances. Un creuer per la Mediterrània, a bord d'un gran vaixell, amb totes les comoditats i luxes que jo no podia ni imaginar-me que existien, però amb un inconvenient: no pots parlar pel mòbil ni entrar amb l'ordinador a internet perquè un parell de cridades o dues estonetes d'internet et pot costar més que el viatge. No és el viatge el que és car, sinó comprar roba, souvenirs, fotos --a excepció de les que et fas tu--  fer-te gin tònics i, més que res,  telefonar o entrar a internet.
         Advertit com estava, vaig deixar a casa l'ordinador i he estat una setmana sense ell. Ara he tornat però m'he intoxicat de desgana d'ordinador i, per molt que m'esforce, no puc ni obrir-lo. He hagut de demanar ajuda a una amiga psicòloga. M'ha dit que aquesta dependència a no necessitar l'ordinador sol ser greu, i de vegades irreversible, en persones majors que han llegit llibres de paper, han escrit amb bolígraf --o pitjor encara si alguna època han usat ploma, com és el meu cas-- i han llegit diaris d'aquells d'abans que després empraves per a embolicar l'entrepà o netejar els cristalls de les finestres. La meua amiga psicòloga m'ha aconsellat que, atès que durant el viatge no vaig deixar d'escriure un dietari --amb bolígraf i paper, clar-- que agafe un fragment, el retalle i l'apegue al bloc Trepig. I a continuació que pose un enllaç al facebook. M'ha dit que, una vegada fet això, que intente corregir-lo al mateix bloc. Si ho aconseguisc i tinc paciència i constància, pot ser que em desintoxique i torne a ser una persona normal sense dependència de no dependència. No ho sé, no ho sé… és molt dura aquesta dependència. Ai senyor!


dissabte, 18 d’abril del 2015

EL CENTRE DE SALUT DE PEDREGUER


18 d'abril
         Anit vaig assistir a una assemblea informativa de la Plataforma de Defensa de la Sanitat Pública de La Marina Alta. Es va tractar, entre altres, el tema del Centre de Salut de Pedreguer. Segons la Plataforma, la construcció del nou centre --per al qual, l'Ajuntament va cedir el solar l'any 2008, si no em falla la memòria, fa set anys!-- és responsabilitat del Consell, perquè mai Marina Salut ha signat cap compromís per a construir-lo ni la Conselleria de Sanitat li ha exigit la construcció. L'actual Centre de Salut de Pedreguer és una construcció de principis dels vuitanta del segle passat, construït pel Consell Preautonómic en un solar municipal, antic quarter de la guàrdia civil, quan a Pedreguer hi havia dos metges i un ATS per atendre la salut pública. Actualment hi ha 5 metges, 5 infermeres, dos administratius… (no sé si ho he comptat bé) i podríem tenir més personal qualificat i més serveis --com tenen altres pobles de la comarca-- si hi haguera espai suficient. Quan es va construir l'actual edifici, encara no existia l'hospital de la Pedrera ni hi havia centres de salut a la comarca, sinó uns ambulatoris a algun poble més gran o el que deien "casa del metge" Però d'això fa aproximadament  trenta anys. Hui el Centre de Salut de Pedreguer és obsolet, antiquat i no passaria la inspecció preceptiva per a una apertura d'establiment de servei sanitari. Per exemple no hi ha ascensor per tal que els malalts --que poden ser vells o descapacitats temporals o permanents-- puguen pujar al primer pis. Es pot qualificar amb una sola paraula ben senzilla: és tercermundista.
         Perquè no han construït el nou Centre de Salut de Pedreguer?
         Una altra pregunta: quan es farà?
         I una altra: els partits polítics que es presentaran a les pròximes eleccions autonòmiques adquiriran el compromís de construir-lo?
         I una pregunta final i la millor de totes: Els veïns de Pedreguer, la ciutadania, els usuaris del servei públic de la sanitat, els electors, en fi els pedreguers… què estem disposats a fer perquè es construïsca ja el nou Centre de Salut de Pedreguer?
         Començaré per respondre individualment a la darrera pregunta, a què estic jo disposat a fer? Estic disposat a fer TOT el que calga fer. Repetisc,  per si algú no ho ha llegit bé: TOT! Algú s'apunta?



dimarts, 14 d’abril del 2015

Sant Vicent Ferrer (al Captivador-La Nucia)


Ahir vaig anar, acompanyant el Grup de Danses de Pedreguer, a l'ermita de Sant Vicent, a la partida del Captivador al terme de La Nucia, on el Grup de Danses de Pedreguer va participar, un any més, en la festa en honor del Sant que celebren els habitants dels pobles del voltant. L'actuació en aquesta festa s'ha convertit per al grup de Pedreguer, en un clàssic. Allí han actuat durant molts anys, en dies que feia un sol que badava les pedres, dies nuvolats o plovent aigua misericòrdia, però, això si, sempre amb la presència de la imatge de Sant Vicent Ferrer, el més gran predicador apocalíptic de tots els temps, i el sant més miraculós de la història.

Sant Vicent va fer, segons diu la llegenda, infinitat de miracles força extraordinaris i fascinadors. Jo, tot i que no entenc de miracles, em quede amb el més transcendent de tots i, a la vegada, el més inversemblant --com a miracle-- Jo li diria el miracle trinitari perquè són, crec jo, tres miracles en un sol: L'elecció de Ferran d'Antequera com a rei dels regnes de la Corona d'Aragó, l'elecció d'Alfons de Borja com a Papa --Calixt III-- i la seua pròpia canonització com a Sant pel primer Papa Borja. Aquest miracle no està registrat com a tal, potser per prosaic.
Hi ha una llegenda (perdoneu-me hui va de llegendes) segons la qual en una conversa entre el predicador  Vicent Ferrer i Alfons de Borja, Vicent li va dir a Alfons: "Jo et faré Papa a tu i tu em faràs Sant a mi" Una profecia que es va complir, o un tracte que va arribar a bona fi, ves a saber. En una ocasió, vaig escoltar una lliçó d'un professor d'història de la UNED, el nom del qual lamente no recordar. Segons el professor, en morir el rei de Castella, i sent menor el seu fill, el germà del Rei, Ferran d'Antequera, pretenia ser regent i tindre cura de l'educació i criança del seu nebod. La vídua, però, temia que si ho consentia, el seu fill no arribaria a viure prou per a regnar i va fer un tracte amb Ferran: La vídua vendria totes les seus joies i propietats personals i li ho donaria a Ferran perquè aquest ho invertira per a aconseguir la Corona d'Aragó, atès que era nebod del rei que havia mort sense successió directa legítima. Fins ací, més o menys, ho he dit de memòria, el resum de la lliçó (això no és llegenda). En aquella època tot es podia aconseguir amb diners. I ara?
Potser, direu amb raó, que s'ha perdut un eslavó de la cadena, però jo crec que és un miracle prodigiós fer tantes coses amb els diners d'unes joies i declararia a Sant Vicent Ferrer com a patró de tots els col·lectius que tinguen res a veure amb l'administració de diners o amb els afers transaccionals, tant si son polítics o públics, com privats.

Sembla que Vicent Ferrer va ser una persona humil que, com Tirant lo Blanc, deia allò de "per a tu els beneficis, per a mi la glòria"  i que va renunciar a ser cardenal. També és cert que va predicar en valencià per tot Europa, fet que li afalaga el mateix Josep Guia. Llàstima que amb Ferran d'Antequera, la classe dominant valenciana, segons deia el professor Alfons Cucó, es va passar al castellà i el poble va quedar orfe com a únic defensor del nostre idioma.

dilluns, 30 de març del 2015

Amén




29 de març.(del dietari)




Hui ha sigut un dia de primavera en tots els sentits: ha lluït el sol, ha fet una temperatura agradable, hi ha flors --els cirers emblanquinats retallats sobre un blau esmolat del cel estaven preciosos-- i oronetes volant…  i hem celebrat l'excursió poètica de la Foradà. Es tracta d'una activitat lúdica que és com un còctel en el que es mesclen esport --no competitiu-- contacte directe amb la natura, cultura i gastronomia. Després de dinar unes bones tertúlies. Es pot demanar res més? Recitals de poesia -- a l'ombria d'un cingle, a la carena de la serra, sota l'arc de la Foradà, dins d'una cova allumenada amb bugies a la que ens han rebut amb l'obsequi d'uns dàtils ben dolços per a reposar forces-- cants, música de corda, esmorzar amb cava i dinar amb plats típics dels pobles de l'interior de la Marina.
Hem gaudit d'artistes consagrats cantant o recitant fins a artistes infantils que garantixen un futur musical i poètic ben esperançador. Cent trenta-cinc participants segons l'organització --quinze segons la policia, va afegir algú perquè no faltara un toc d'humor-- de diferents pobles de la Marina Alta, la Safor, la Ribera, de la mateixa ciutat de València, d'Alcoi, demostren la repercussió que té aquest esdeveniment que hem celebrat per tercer any consecutiu.

Set quilòmetres aproximadament de marxa de muntanya, amb més de 400 metres d'altura acumulada, deixen a una persona de la meua edat -- a mi, no sé què els passarà als altres-- físicament cansat, però mentalment reconfortat i optimista, com molt més jove que ahir, amb més ganes de viure, satisfet de veure que al món, que al meu món, encara hi ha vida i porta camí d' haver-ne per molts i molts anys. Amén.

No vull pensar si l'any vinent podré anar-hi o no, vull pensar que l'any vinent el Casal Jaume I tornarà, un any més, a convocar i organitzar aquest esdeveniment i tindrà igual o més èxit. Amén.