diumenge, 24 d’agost del 2014

GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.

divendres, 22 d’agost del 2014

ECONOMIA GLOBAL

 
La senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagard, ha fet unes declaracions que m'han portat a reflexionar sobre una qüestió que, de tan evident, em passava desapercebuda. Hi ha un fet en el que coincideixen tots els joves del món, sense límit de races, creences religioses o ideologies polítiques: es tracta de la il·lusió i l'esperança que tenen tots d'arribar a vells, de viure molts anys. Potser una minoria, com per exemple soldats i  mercenaris, sols pensen en matar i morir matant, però fins i tot ells, pretenen matar durant moltíssims anys, fins i tot sent vell, abans de morir.
Ara la senyora directora dels diners mundials –supose que és això, més o menys el FMI-- ha dit, amb una claredat meridiana que espanta, que l'economia global no pot resistir que les persones continuen vivint després de velles (jubilades?) És a dir, si no ho he interpretat malament, que l'economia global i les persones majors –vells, vaja-- són incompatibles. Si això és cert i la meua capacitat de deducció no està desbaratada, tots els joves –és a dir tots els que no són vells-- i els vells encara amb més motiu,  hem de ser necessariament contraris de l'economia global.
De vegades les coses són tan senzilles que espanta no haver-se'n adonat abans.
L'atreviment dels representants del capitalisme ha arribat a un límit tan extrem-- ja no intenten enganyar ningú-- que no comprenc com queda algú (que no siga multimilionari) que crega en aquest sistema. Si algú dels qui llegiu aquest escrit, creu en el sistema, per favor que m'explique perquè. A veure si em convencen.

dijous, 14 d’agost del 2014

El Pepe Tono



                   Fa uns dies vaig escriure a facebook una broma innocent en la que plantejava una endevinalla que preguntava quina cançó cantaven uns amics, i advertia que no era la Internacional perquè aquesta és una cançó massa revolucionària per a ells. Dos amistats amb un sentit de l'humor exquisit van coincidir que era el Pepe Tono. Ben pensat, però no. Si la Internacional era massa revolucionària per a ells (una premissa que podria ser falsa, o no, però que formava part de la broma), com podia ser el Pepe Tono que encara ho és més? El Pepe Tono –que a Pedreguer tots el considerem el nostre himne-- és la cançó revolucionària per excel·lència. Escolteu la lletra: “Pepe Tono cull-me pomes” li mana la Concepción al seu marit. “Concepción, que altes que estan” li respon el marit, i continua: “si les rames no s'acatxen, pomes no se'n colliran” Reflexionem. Això és una proclama a la insubmissió, una apologia a la desobediència civil. Així començarà la revolució. (Un exemple: si el govern espanyol ordena que no se celebre la consulta sobiranista catalana, i els catalans, insubmisos i desobedients, la celebren i guanya la independència, els catalans no haurien de cantar els segadors sinó el Pepe Tono)
            Alguns pensaran que es tracta d'una broma i que la cançó sols té unes connotacions exclusivament domèstiques. No ho sé. Crec que qui això pensa no coneix els pedreguers. Ací, històricament, hem revestit les idees subversives amb teles casolanes per a mantenir la consciència viva i passar desapercebuts dels censors i vigilants de la repressió. Potser és una lliçó que vam apendre en les germanies, de les que vam sortir ben escaldats. És una característica de la cultura popular, sempre el doble sentit. Com les cartes dels fills, que estaven al front, als pares: "sembrem ceba", deien, i la carta passava la censura i, els pares, a casa, sabien que la guerra es perdia perquè a primera fila reculaven. Això és cultura popular i a Pedreguer en som experts.
            Ara hi ha una versió ampliada del Pepe Tono, excel·lent, que ja es proposa com a himne de La Marina Alta. M'agrada la idea, però tinguem-m'ho clar. Si el Pepe Tono no és revolucionari, no és el Pepe Tono.