dijous, 27 de juliol del 2017

L’ILLA DEL DIA ABANS (Umberto Eco)


Primer que tot diré que L’illa del dia abans és, en la meua opinió, un homenatge d’Umberto Eco a Thomas Mann. L’autor fa ús de l’oralitat en la narració i concretament el diàleg amb el lector, que va ser una de les habilitats de Mann mai superades per ningú. Les descripcions en aquesta novel·la, són detallades, precises i riques, com les que feia Mann. També juga amb el concepte del temps i reprodueix reflexions i debats sobre el pensament d’una determinada època.
Una narració basada en unes suposades cartes del protagonista que han arribat a mans del narrador. Narració que en porta una altra inserida (una ficció del protagonista) i algun malson (del mateix protagonista), és a dir, distintes narracions, inserides o paral·leles que obliga al lector a estar ben atent per a no confondre’s. Finalment és el protagonista qui confon la seua realitat amb la seua ficció (!) Amb tot això Eco analitza la psicologia dels novel·listes.
Per si fóra poc, aquesta novel·la es converteix encara en més difícil i pesant perquè Eco s’esplaia en excés amb les disquisicions pseudofilosòfiques i pseudocientífiques prèvies a la il·lustració. Un discurs irracional per bé que explique com era una època, si és massa llarg, es fa pesant, com passa a vegades. Com l’intent del jesuïta que intenta explicar científicament el diluvi universal emprant el concepte del dia abans que està a l’altra banda de l’antimeridià. És possible que l’autor ha volgut fer una crítica a la irracionalitat, crítica que a vegades sembla còmica, o potser s’esplaia amb un sentit de l’humor una mica exagerat.
La trama consisteix en la recerca del misteri (segle XVII) del punt fixe que permeta mesurar la longitud i situar el meridià 180é o antimeridià, amb el supòsit que, per estar un dia abans a l’altra part, es podrà passar del passat al futur en una sola passa.
No apta per a lectors amb poca paciència o poc habituats a la lectura

dimarts, 4 de juliol del 2017

Un, ningú, cent mil.


Han passat més de noranta anys des que Luigi Pirandello va escriure aquesta novel·la (novel·la?) fins que jo la llegira, fa un parell de setmanes, aprofitant la primera traducció al català. Una sorpresa, no tant pel contingut com pel fet de coincidir amb Pirandello sobre la diversitat de persones dins del mateix jo, o de Tal persona. És com allò dels colors: Quan tu veus un objecte i jo també, coincidim en donar-li un nom determinat al seu color, però... ¿els dos veiem el mateix color? Probablement no. El final és un poc sarcàstic, però no es pot esperar una altra cosa, venint de Pirandello.