dimarts, 20 d’agost del 2019

COQUES



Crec que no erre si dic que la meua estimada Lluïsa és (junt amb les seues germanes) una de les millors coqueres de la Marina Alta (que parlant de coques, equival a dir del món) N’he provat de moltes classes i fetes a molts restaurants, mercats, bars, forns, cases particulars. N’he provat de bones i de millors. Cap d’elles com les que fa la Lluïsa, i com les feia sa mare, és una qüestió d’herència cultural i potser genètica. I tot sense publicitat, sense la parafernàlia dels mitjans de comunicació (TV, xarxes), amb la discreció característica d’allò que és realment autèntic. Ara ho he de dir, perquè sóc major i tinc por de morir-me sense haver-ho declarat. Coques de pebrera i tomaca, d’espinacs, d’herbes, de ceba i pésols, i companatge variat, botifarra, sobrassada, espineta, anxoves... totes boníssimes, però jo em quede –qüestió de gust personal—amb la de pebrera i tomaca. Per a beure? És igual, un bon vi o una bona cervesa, fins i tot l’aigua és bona (coles i refrescos industrials, no, per favor). Sempre ho acompanyem d’un bon encisam –a Pedreguer li diem encisam a una ensalada de ceba i tomaca amb oli i sal—raïm, de moscatell o venci negre, i meló d’Alger. A l’estiu, que són millors que mai, les fa junt amb la seua germana Casi, al forn de la seua caseta, i és una festa en la qual participa tot el món, fills, filles, gendres, nores, néts, nétes... qui vulga menjar-ne ha d’ajudar d’una manera o altra.  A mi em toca fer les fotos...  Ja  ho sabieu, no?













LA MEUA RACIÓ (DESPRÉS, D'AMAGAT, REPETISC)