divendres, 23 de juny de 2017

El cas Peníscola


Hi ha novel·les amb trama seriosa, de trellat, transcendental, o si més no, que fan pensar amb coses importants. Amb tot i això poden ser divertides i també poden tenir sentit de l’humor. Normalment –també hi ha excepcions—tenen qualitat literària.
Hi ha unes altres novel·les que tenen una trama destrellatada, plena de situacions absurdes, inversemblants, amb situacions de bogeria límit i que normalment els falta qualitat literària.
“El cas Peníscola” (Manel Joan i Arinyó) és un cas híbrid. Té totes les circumstàncies del segon grup, però, mira per on, amb qualitat literària.
Recomanable per a persones amb depressió de qualsevol origen o que necessiten emocions fortes, o que siguen de riure difícil. No cal prendre píndoles.
Riureu a gust.
Ah! M’oblidava. És una novel·la de lladres i serenos.

dijous, 25 de maig de 2017

Talismà (presentació)


Abans de la presentació de Talismà, el darrer poemari de Carles Mulet, l’havia llegit un parell de voltes. Els poemes m’havien agradat per la musicalitat de les paraules i el ritme de les estrofes, però... Llevat de poques excepcions em costava d’entendre el missatge del poeta, em semblava irreal. Pot ser, pensava jo, els anys no perdonen i he perdut facultats intel·lectuals com n’he perdut, i això és força evident, de físiques.
Vull dir, abans de continuar, que la presentació de Tomàs Llopis la vaig considerar la més pedagògica de totes les presentacions de llibre que recorde. Així li ho vaig dir a l’amic, i veí de cadira, Josep Maria Costa qui em va respondre dient que havia estat una lliçó magistral. Els dos vam coincidir també en lamentar-nos per no haver enregistrat l’acte. La categoria que atorga ser catedràtic de llengua i literatura catalana, i l’experiència de tota una vida dedicada a l’ensenyament, va donar com a resultat el que he dit.
El presentador va començar dient que el poemari és difícil d’explicar, com és difícil de llegir, perquè aparentment és irracional i irreal (em vaig sentir alleugerit), perquè exposa la realitat des de la visió del poeta, una visió subjectiva, clar, però no irracional.
Després, Carles ho va arrodonir, nuant-se intel·lectualment i mostrant-nos la seua visió de la vida, expressada poèticament. Cadascú veiem la vida des d’una perspectiva diferent però, a més a més, cadascú l’expressa segons els seus sentiments.
A més de tot això, sempre ens quedarà l’etern dubte: la realitat és la idea que està fora de la cova i sols alguns privilegiats poden entendre, mentre uns altres sols veuen el reflex interior? O hi ha tantes realitats, tants universos com persones i la visió subjectiva (la del poeta en aquest cas) és l’única realitat possible?

dimecres, 17 de maig de 2017

El umbral de la eternidad


 Un llibre és un regal que mai no es pot menysprear, tot i que no t’agrade. Potser la culpa és de qui ha rebut el regal que no ha sabut donar a conéixer les seues preferències literàries. El regal d’un llibre i (o) d’una flor –preferentment, pel meu gust, una rosa roja, encara que no siga el dia de Sant Jordi—són regals que sempre s’han d’agrair.
He vingut a dir això perquè em van regalar, fa un parell de setmanes –moltes gràcies!-- “El Umbral de la eternidad” (traducció al castellà) de Ken Follet, amb el segell de best-seller, una edició en lletra petita que em resulta difícil de llegir per problemes de la vista. Respecte a aquest llibre he de dir tres coses. Primera, sols acostume a llegir en castellà (espanyol) obres que han estat escrites originalment en aquest idioma. Segona, tinc un poc d’al·lèrgia als best-sellers. Tercera, des de fa un pocs anys, em resulta força difícil llegir lletra petita.
Però abans he dit que un llibre és un regal que s’ha d’agrair, i això suposa intentar llegir-lo. Si et cau de les mans, el deixes caure, però ho has intentat. També he de dir que no em suposa cap problema greu llegir en castellà encara que siga traducció i que, a més a més, sempre intente superar els prejudicis (ho dic respecte als best-sellers).
Al principi m’ha agradat que les diferents històries (dècada dels 60 del segle XX) porten implícites crítiques contra els atemptats als drets humans, tant en la Unió Soviètica com en els Estats Units. Especialment d’agrair el fet que una dona negra dels Estats Units, és una lluitadora contra doble marginació, com a negra i com a dona.
Però quan porte prop de dues-centes pàgines llegides i me’n falten un millar, comence a esperar alguna cosa més perquè la defensa de la llibertat, la igualtat i els drets civils ja està feta. I el que espere són recursos narratius originals i qualitat literària per a poder suportar el millar de pàgines que falten (una altra cosa seria que estiguera arribant al final) I aleshores el recurs narratiu de l’autor (o autors) és especular sobre la vida privada i íntima d’un personatge mundialment conegut i admirat per una gran multitud, el que es diu una “famós” o un famós per excel·lència com va ser el president Kennedy, narrant suposades relacions sexuals, ben detallades, amb alguna de les secretàries del gabinet de la Casa Blanca. Un recurs, per a mi, de mal gust, perquè Kennedy no és un personatge de ficció i no és ètic clavar-se en la vida íntima d’una persona real, aprofitant-se de la seua fama, sobretot si ja ha faltat i no pot defensar-se, per tal d’aconseguir l’interés morbós de la “Xafarderia”.
I dit això i alliberat d’un pes que m’aclaparava, continuaré llegint fins que em caiga definitivament de les mans o arribe al final. (per a poder-ho suportar, aniré alternant aquesta lectura amb alguna altra).

dilluns, 15 de maig de 2017

TALISMÀ (Carles Mulet)


Ja tinc la darrera joia de Carles Mulet: Talismà, un poemari amb el qual va guanyar el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.
He fet una llegida ràpida, abans de fer-ne una altra pausada i tranquil·la, com toca, per tal de treure-li tot el suc, que faré després de la presentació que tindrà lloc el 24 de maig a la Casa Municipal de Cultura, a les 20.00, a càrrec de Tomàs Llopis i l’autor.

Sols comentaré, de moment, la primera perla: en obrir el llibre et trobes amb una dedicatòria genial. Quina sort, Pilar. Enhorabona a tots dos.

divendres, 12 de maig de 2017

El navegant (Joan-Lluís Lluís)


L'autor parteix d’una fantasia més impossible que inversemblant, però segueix a continuació un relat realista (que aconsegeuix que case bé amb la fantasia que es manté) creant una novel·la d’aventures, amb interés i emocions fortes però amb un rerefons molt interessant sobre les contradiccions humanes, les frustracions, l’evolució, l’imperialisme i unes reflexions sociolingüistes. “Tot ha de servir per a impedir que una llengua mori”. Tracta sobre l’evolució de les llengües, considera la diversitat dialectal com a riquesa idiomàtica, defensa que tots els idiomes són útils per a expressar qualsevol concepte o teoria, que cada u d’ells veu el món d’una manera particular, és a dir, l’idioma com a mare de la cultura i la ciència, i una pregunta impossible de respondre: les llengües tenen un origen?

A banda de totes aquestes reflexions i moltes altres que podreu trobar, la trama atrapa el lector des del principi fins al final i l’autor demostra que domina a la perfecció la tècnica narrativa.

divendres, 5 de maig de 2017

ANDALUSIA OCCIDENTAL I SUD DE PORTUGAL

Llegint a Isla Cristina
Caça fotogràfica

Un viatge per Andalusia occidental i sud de Portugal –sense ordinadors ni tablets, clar-- ha estat la causa d’estar incomunicat amb Pedreguer i la resta del món durant vuit dies, llevat d’un parell de telefonades a la família... i la notícia que els granotes som de primera divisió.
Hem provat la gastronomia de la zona, molt bona per cert, des del cuixot ibèric de bellota (a Jabugo) fins la gamba blanca (de tercera eh!) i algunes altres tapes i algun tast de vi dolç.
També vam fer una visita guiada per Doñana que, per a dir-ho tot, no paga la pena: et porten amb autobús o microbús per una carretereta perimetral –cosa lògica i natural, atés que s’ha d’evitar molestar els animals— però que sols permet veure, des de lluny i amb un poc de sort, alguns exemplars de les espècies més comunes.


A El Rocio, des don vam començar la visita al parc, vam comprovar que hi ha més cases de “Hermandades” que habitatges, i moltíssims bars i restaurants. Totes aquestes cases de “Hermandades”, que venen a ser com les nostres càbiles, estan coronades amb creus, com si foren capelles i tenen a l’interior un bonic pati andalús. En tot el poblet sembla respirar-se una flaire espiritual i de devoció mariana, però segons diuen, els dies de la festa de El Rocio, acompanyant la música i balls de sevillanes i rocieres, corre més l’alcohol que l’aigua beneïda. En fi, com en tots els llocs.
Hem visitat la mina de Riotinto. Les espectaculars i impressionants coves d’Aracena: especialment sorprenent la galeria eròtica, en la que resulta difícil creure que les estalactites són obra de la natura i no d’un gran escultor pornogràfic. 

Platero a Moguer


També Moguer, on plovia a cànters, cosa que ens va impedir baixar del cotxe. Amb tot i això, vaig poder fer una foto a ”Platero”. Juan Ramón Jiménez deia que Platero i ell passejaven sota un polsim suau i agradable. Res a veure amb la pluja torrencial que vam suportar nosaltres i que ens va obligar a abandonar Moguer i els voltants i dirigir-nos a Portugal on l’oratge era més amable.

Em va agradar Isla Cristina, amb el port, el mercat de marisc i records de Blas Infante; fent-nos els despitats vam burlar la vigilància dels guardes jurats i vam aconseguir entrar a les naus del port pesquer, on carregaven els tràilers amb caixes d’aladroc i marisc per a distribuir-los, supose, per les grans cadenes de supermercats.

Homenatge a Blas Infante
Mercat (plaza) d'Isla Cristina



Port pesquer d'Isla Cristina
Carrer de Bollullos
Lluïsa a Bollullos
Reixa a Bollullos

A Bollullos, amb carrers bonics i cases amb les típiques reixes andaluses, vam visitar un seller i ens van convidar a tastar els diferents vins dolços; per a mi una sorpresa el vi de taronja el qual desconeixia i que potser algun dia gosaré elaborar-ne.









Ayamonte
Ayamonte, on la Lluïsa i Manolo van cantar el fado del contrabandista d’aquesta ciutat i la seua amant de Santo Antònio, basat en una història real de final trist i dramàtic, com toca. L’ajuntament hi havia commemorat el dia de la República amb una exposició fotogràfica de les víctimes de la repressió franquista a aquella comarca, la qual encara vam poder veure al pati de l’ajuntament, un patí andalús molt bonic, com tants d’altres.
Pati amb exposició a l'ajuntament d'Ayamonte




Niebla
Lluïsa a Niebla





Niebla. Al museu d'Elena Whishau

Niebla i les seues muralles i el petit però encantador museu en honor a Elena Whishau.


I a Portugal, Vila Real de Santo Antònio i Faro, ciutats actualment encarades també al turisme.
Missal a la catedral de Faro

Ens vam assabentar que Isla Cristina li van posar aquest nom –abans era Isla Higuerilla, per una figuera—per un donatiu que va fer la regenta Maria Cristina, per afavorir aquest lloc que sofria dificultats. Era la mateixa època que a Barcelona el govern de la regent reprenia, bombardejant la ciutat, les revoltes de les Bullangues, revoltes dels treballadors catalans en contra de la política de corrupció i del domini capitalista que pràcticament els matava de fam, de les que parlava en l’anterior entrada, comentant la novel·la La fada negra.

divendres, 21 d’abril de 2017

La fada negra. Xavier Theros.


Una novel·la amb una trama policíaca ben interessant –la investigació de diversos crims-- que navega per un oceà amb turmentes de dependències patològiques, que ens mostra les conseqüències psicològiques de sofrir situacions límits, especialment passar fam, la lluita per la supervivència i, finalment, una estranya solidaritat.
Tota aquesta ficció dins d’un entorn geogràfic i històric tractat amb rigor, ben documentat i força interessant: La revolta de la Jamància (o Camància) a Barcelona, ciutat revolucionària per excel·lència, l’any 1843. Aquesta revolta va ser la darrera de les deu bullangues ( nom amb el qual es coneix les revoltes populars que van tindre lloc a Barcelona entre 1836 i 1843).

Imprescindible pel amants de la novel·la històrica. És premi Josep Pla 2017.

dimecres, 12 d’abril de 2017

De los neandertales a los neoliberales (Neil Faulkner)

Una història de la humanitat vista des de l’anàlisi marxista. Potser a moltes persones els fa picor llegir algun llibre o fins i tot escoltar alguna opinió basada en l’anàlisi marxista, pel nom (o etiqueta) de l’anàlisi. Per exemple, un amic que va veure el que llegia em va fer saber que ell tenia superat això del marxisme. Bé. Vaig quedar admirat. Per a què jo poguera dir el mateix caldria primer haver-me llegit tota l’obra de Carles Marx i no tindre cap de dubte sobre les seues idees. Que lluny estic d’això! Una altra cosa ben diferent és que algú no siga revolucionari ni socialista ni comunista, però llegir la història des de l’anàlisi marxista, a més d’una manera racional d’estudiar la història, és una activitat “divertida” pel fet de comprovar com aquesta anàlisi explica fets que han succeït molts anys després de mort el filòsof  Carles Marx. Jo crec que resulta interessant l’experiència no sols pels marxistes, socialistes, comunistes o revolucionaris, sinó fins i tot per a tota aquella persona que està ben lluny d’aquests “istes” però simplement pretén il·lustrar-se. És més, jo crec –perdoneu-me la gosadia—que els teòrics i promotors del neoliberalisme, els mateixos líders d’allò que coneguem com escola de Chicago han estat els que millor han aprofitat, parcialment clar, les lliçons de Marx.
En principi era tot el que volia dir, però ara em ve al cap una associació d’idees ben curiosa. Stalin va trair la revolució –fet potser justificat per alguns per la pobresa en la qual estava enfonsada l’antiga Rússia, més la impossibilitat de fer la revolució a tots els racons del món, més les pressions econòmiques externes—i va convertir la Unió Soviètica en un capitalisme d’estat. I el capitalisme d’estat va esdevenir un estat totalitari dominat per la burocràcia entre altres motius –un d’ells la personalitat autoritària d’Stalin— pel domini dels aparells de l’estat dels antics funcionaris tsaristes més l’arribada al poder dels “arribistes” sense ideologia (ja sabem que tindre ideologia és una de les coses més mal vistes actualment, potser perquè sense ideologia no hi ha cap possibilitat de canvi). I jo no he pogut evitar, tot i les diferències, recordar allò que denominem “la transició espanyola”.

dimecres, 29 de març de 2017

DONACIONS

De vegades somnie en una societat en la qual el govern destina la totalitat del seu pressupost a assistència sanitària, investigació per a prevenir i curar malalties, educació, política social, i que no destina ni un sol euro, ni un sol cèntim a despeses militars. I que els grans empresaris, les grans fortunes feren donacions milionàries per a finançar els exèrcits i no al contrari. Però de sobte desperte i comprenc que en una societat com la descrita no hi hauria grans fortunes amb capacitat de fer donacions milionàries, ni cap necessitat de tenir exèrcits, perquè ningú no tindria gens d'interés a fer guerres. I sort que no hi hauria grans fortunes perquè si n'hi haguera i finançaren l'exèrcit aleshores aquest exèrcit estaria al seu servei i posarien un govern que destinaria la major part del pressupost a despeses militars i reduiria la investigació i assistència sanitària, educació i polítiques socials... i les grans fortunes farien donacions per a curar el càncer... com ara. Conclusió: vull una societat sense grans fortunes i sense exèrcit.

dijous, 23 de març de 2017

UNA REFLEXIÓ PRAGMÀTICA SOBRE EL PROCÈS


De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya (Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos econòmics, clar.

Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes (80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua. ¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant, comproven que l’autocar de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i conduir-lo.

Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa lògica i correcta.


Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible, podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació de una nova societat?.

dimecres, 22 de març de 2017

L’illa de l’holandès (Ferran Torrent)


Una novel·la que no vaig llegir quan va ser publicada, farà prop de vint anys, i que he llegit ara (un exemplar comprat de segona mà) com acompanyament i entreteniment alternatiu a la lectura d’un llibre d’història més llarg i complex que reclama més atenció i concentració, i del qual parlaré pròximament.
L’acció passa en una illa verge al principi del boom urbanístic, amb un regidor que gestiona el desenvolupament amb despotisme i decidit a la urbanització salvatge, enfrontat amb els veïns de l’illa, al capdavant dels quals l’autor ens presenta uns personatges ben curiosos i genuïns. No falta les contradiccions de falangistes versus tecnòcrates. Tot i que alguns lectors han reconegut València com la ciutat de la qual depén l’administració municipal de l’illa, jo he vist més aviat la ciutat d’Alacant i l’illa de Tabarca, tot i que aquesta circumstància és, en qualsevol cas, anecdòtica.

L’illa com a lloc de refugi d’antics –i moderns—pirates, marginats i misantrops, atorga a la novel·la un sabor romàntic i emotiu que aconsegueix que no tinga importància que el final de la trama siga un pèl inversemblant. El guisat està salpebrat amb el to irònic i burleta que caracteritza l’autor de Sedaví.

dilluns, 13 de març de 2017

El general en su laberinto (Gabriel García Márquez)



Simón Bolívar, El Libertador, fa l'últim viatge de la seua vida envoltat pels seus incondicionals i pels records de la seua atrafegada vida, arrebossada de glòria, ben guanyada als camps de batalla, amb la seua genialitat d'estratega militar i als llits de tantíssimes dones de qualsevol estat i condició social, racial o cultural --cosa de la qual, tanmateix, mai no va presumir--. Malalt greu, físicament decadent però mentalment lúcid, sempre generós, desinteressat en qüestió de diners, i entre frustrat i resignat per no haver aconseguit la unitat de l'Amèrica Llatina, el general viatja --mai no se sap si decidit o no-- cap a l'exili total i definitiu. Un viatge narrat amb la màgia inconfusible de García Márquez que no sols furga en la personalitat del personatge sinó també en la del seu poble i que descriu amb el toc poètic de la prosa que el caracteritza, el paisatge i el medi en el qual es desenvolupa el viatge.

dijous, 9 de març de 2017

PRIMAVERA.


                                             Ja estem a la primavera! Jo no tinc cap estació meteorològica, com l’amic J. Miguel Femenia, però tinc a casa un “estaciòmetre” que mesura i em diu –en el seu idioma—a quina estació estem. Es tracta, en realitat, d’un bonsai de magraner. Quan comença a brotar amb llucs que al principi tenen un color foc i que va convertint-se a poc a poc en verd, significa que estem a la primavera. Quan les fulles s’han fet grans i han pres un color verd intens, ens diu que estem a l’estiu. Si té magranes madures, significa que hem entrat a la tardor. I si li han caigut totes les fulles, estem a l’hivern. Enguany ha anunciat el ple de l’hivern d’una manera peculiar, però molt convincent: completament florit de blanc, com podeu veure en una de les fotos que publique.

Els “hivernòfils” –tinc alguns amics que ho són-- enguany no es poden queixar. Hem tingut un hivern amb fred, neu, pluges, temporals amb trons i llamps, granissol, boira terrera que es tallava amb un ganivet esmussat, vent huracanat, humitat, mal temps... però ara ja estem a la primavera. Benvinguda estimada! Reproduiré un poema que li va dedicar Mossén Cinto Verdaguer                                                     




LI DIUEN FLOR DEL CUCUT
A LA GENTIL "PRIMAVERA"
PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR
EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.
TREMOLA ENCARA DE FRED,
MES TOTA S'ALEGRA
AL SENTIR COM AL CUCUT
LI HA RESPOST L'ORONETA,
ENTONANT UN CÀNTIC NOU
AMB UNA TONADA VELLA:
EL BON TEMPS HA ARRIBAT
BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                     
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

divendres, 24 de febrer de 2017

Fahrenheit 451

Si algú de vosaltres va llegir Fahrenheit 451 a finals dels anys seixanta o principi dels setanta, cosa normal si teniu la meua edat, us recomane que la torneu a llegir. Què recordava jo d’aquesta obra? Fonamentalment, que els sistemes totalitaris no acceptem debats, llibertat d’expressió, llibertat de pensament... en fi una sèrie de valors, tots els quals estan inserits en els llibres. Cosa per la qual el sistema mana cremar-los tots.
Però la relectura de la novel·la de Ray Bradbury, cinquanta anys després – seixanta-quatre després d’El bomber, la primera versió—et deixa bocabadat, perquè hi ha detalls que no recordava, com el paper adoctrinador, alienador i creador d’opinions de la majoria de mitjans de comunicació, els programes brossa de les televisions, i altres. En aquella època sols hi havia un canal –estatal—i no funcionava tot el dia. En aquella època la gent no anava pel carrer amb auriculars sense mirar-se ni parlar-se, no es passava la major part del seu temps lliure encantats davant la televisió ni jugant amb els cel·lulars i altres invents que no existien però que Bradbury imaginava.
Però hi ha algunes frases que deixen la sang freda. Per exemple, li diu un vell intel·lectual a un bomber penedit: “els responsables no sou els bombers, sinó la gent, que va deixar de llegir, de pensar. Els bombers (la policia política) sols sou un complement”. Jo crec que es llegia més a finals dels seixanta, amb Franco viu i envoltats de policia política –i amb major percentatge d’analfabets-- que no hui. Però la més aborronadora de totes és: “Coneixes la llei. On és el teu sentit comú” És una frase del cap dels bombers que actualment repeteix textualment el senyor Rajoy, dirigint-se als catalans que volen un referèndum. I aixina moltes altres.
Però hi ha un fet realment nefast que ja vaig constatar, ara fa un parell d’anys, amb la relectura d’ “Un món feliç” d’Aldous Huxley i que ací es repeteix. Ambdues novel·les estan pensades, o feien pensar, en sistemes totalitaris, com el feixisme o el comunisme soviètic. Però no ha estat aixina, tota la distòpia s’ha complit en el sistema neoliberal.(Ara no entra la policia política dins de casa i et crema els llibres però, amb altres mètodes, el resultat és similar).

dilluns, 20 de febrer de 2017

Els relats del pare Brow


Es tracta d’una col·lecció de cinquanta relats d'aquells que coneguem com a gènere de lladres i serenos o policíacs. La col·lecció està formada per cinc llibres amb un total de quaranta-huit relats més dos relats solts. En l’edició de RBA LA MAGRANA (col·lecció La Negra) s’ha publicat en un sol tom que, conseqüentment, resulta massa extens pel meu gust, a efectes de manejabilitat o de comoditat en l'ús.
Com en altres clàssics de novel·la negra (per exemple Sherlock Homes), el personatge principal, el que resol els crims, no és un professional, detectiu privat o oficial. En aquest cas es tracta d’un capellà catòlic, humil, modest, senzill, discret però també intel·ligent i intuïtiu i, això si, amb cert sentit de l’humor, com està manat en aquest gènere.
L’origen de la saviesa del personatge radica en el coneixement de l’ànima humana, conseqüència de confessions i diàlegs amb pecadors, criminals i descarrilats, tal com ens diu ell mateix. Chesterton ens diu, entre línies, que la religió catòlica –ell va ser creient i practicant—és la millor; els fanàtics o pallassos no són mai catòlics en aquests relats. Aquesta circumstància, però, no lli lleva mèrit a la imaginació i genialitat. El pare Brow actua sempre segons la moral catòlica. Una de les seues característiques és que no delata l’autor del crim, sinó que és el mateix criminal qui es lliura a la policia en sentir-se descobert pel capellà o es suïcida. En altres ocasions, salva un acusat que té totes les proves en contra, demostrant que no era un crim sinó un suïcidi o accident.
Una mostra de la seua moral: el pare Brow permet que un heroi que a més ha comés un crim, siga lloat per la història i s’ignore el crim, a condició que el crim no el pague un innocent. I una reflexió que podria ser vàlida hui, més de cent anys després d’haver estat escrita: “La fama de la riquesa és més dolça que els diners en si”

dilluns, 13 de febrer de 2017

CINC CADÀVERS


Amb un humor, desbordant, quasi irreverent, com una ciclogènesi explosiva, o millor com un tsunami, Josep Franco, un referent de la narrativa actual al País Valencià, fa una crìtica ferotge de la societat en la qual li ha tocat viure. Però, això si, també cal dir-ho, a l’humor fort li afegeix a vegades una ironia fina i tan elegant com una garseta de l’albufera.
Una crònica divertida de la societat actual, concretament a Sant Carles de la Ribera –Llegiu Sueca, si us abelleix-- i els seus orígens, el franquisme. No revelaré res important si dic que la culpa de tot és de l’efecte 2000 que havia de produir –deien— grans catàstrofes en el precís moment del canvi de segle i de mil·lenni.
Trenca un poc amb els cànons de la novel·la de lladres i serenos, al meu modest entendre, atés que el narrador no és l‘investigador ni la possible víctima del malfactor, sinó un tercer personatge que fa de narrador omniscient. La dificultat que això suposa la supera amb genialitat.

dijous, 9 de febrer de 2017

La bíblia andorrana


La meua dosi anual (imprescindible) de novel·la negra és de tres a l’any, quatre com a màxim, i l’època més adient, la que més mono provoca si no complisc, i a la que dedique major quantitat és a finals de gener i principis de febrer. La resta a finals de juliol i primeries d’agost. Us preguntareu si aquest procés cíclic es produeix com els jocs escolars. Mai he comprés perquè a una època tots els xiquets juguen a boletes, de sobte es passa al joc de la trompa i de sobte a marro. Qüestió de moda? Algun líder imposa amb la seua autoritat innata el canvi de cicle? Hi ha algun calendari natural que ho exigeix? Mai no he sabut, però explicaré que el motiu de la meua preferència en l’època de novel·la negra és a causa de la celebració de BCNEGRA que té lloc a Barcelona entre gener i febrer. La segona part, juliol-agost, supose que serà mimetisme subconscient del mig any de les festes de moros i cristians i, ara també, de les festes de “quintaes” de Pedreguer.
Bé. Enguany he començat amb “La bíblia andorrana” d’Albert Villaró. He de dir que no havia llegit res d’aquest autor i que ha complit amb escreix amb la meua necessitat inicial. Villaró sap moure l’interés, crear tensió, fer-vos botar de la cadira. I no li falta --no pot faltar mai en la novel·la negra-- la sal de l’humor fi. La vida familiar i personal del protagonista és com manen els cànons de la novel·la negra. Ha desenvolupat molt bé les tres rames paral·leles de la trama, tot i que, pel meu gust, la tercera i més curta – Meritxell: potser reminiscències d’alguna obra anterior?—li sobrava. Però potser estic quivocat i no sols no li sobra sinó que li dóna un encís especial, mescla de tradició i patriotisme.
Per una altra banda, L’ús de temes de candent actualitat i l’aparició de personatges històrics i reals li dóna a la trama una versemblança i realisme tal que us farà pensar que esteu vivint l’acció.

dimecres, 18 de gener de 2017

Neu i història


La fàbrica de mocadorets de Pedreguer, construïda probablement a principi del segle XX (potser fa cent anys) representa l’inici d'allò que podríem dir –si em permeteu ser un poc pretensiós—la revolució industrial de Pedreguer. Aquesta façana que mostre en la foto, és una icona, atès que a més de representar el principi és, si no vaig errat, l’única fàbrica que queda en peu d’aquella època, tot i que, lamentablement, ha patit alguna modificació (la forma de les finestres) de poca importància. Per una altra banda, la fàbrica, és a dir, la seua activitat va inspirar una cançó popular i amb intenció sociològica molt divertida que, per cert, Lluís el Sifoner ha enregistrat. El cas és que, després de tants anys, poques vegades l’edifici ha vist una nevada com la de hui. Jo, per la meua part, recorde la de 1983, la de l’hivern de 1959-1960 si la memòria no em falla i que no vaig veure per estar estudiant a Alacant, on per cert no va nevar, i no sé si alguna altra de poca importància. Potser n’hi ha hagut unes altres que jo no he conegut i la fabrica si.
Es a dir, la nevada de hui és un fet inaudit i la fàbrica, una mostra d’arquitectura industrial. Per cert, també podria ser un bon lloc per a ubicar un futur museu municipal d’arqueologia industrial.

dilluns, 2 de gener de 2017

QUATRE CONTES RUSSOS


El trànsit del 2016 al 2017 l’he fet llegint “Quatre contes russos” (Alexandr Puixkin, Anton TxèkhovIsaak Bàbel i Nina Berberova). Amb això no vull dir que no he sopat amb amigues i amics la nit de cap d’any o que no he menjat raïm i torró. “No sols de llegir viu l’home” va dir no recorde qui. El llibret – accepteu el diminutiu quant a l’extensió, no quant a la qualitat—va ser editat per la Diputació de Barcelona com a regal als usuaris de la xarxa de Biblioteques, l’any 2009 i l’he comprat en una llibreria de vell. És una mostra de la tradició russa en contes i les accions se situen durant els segles XIX i XX.
Aprofite per a desitjar-vos bon any, salut i bones lectures.