dijous, 14 de desembre de 2017

41 Aplec Excursionista dels Països Catalans. Reus (2)


Modernisme de Reus. Crec que cal fer un apartat per a l’Institut Pere Mata, actualment Fundació Pere Mata. La visita a aquest edifici va ser una de les excursions culturals. Va ser construït entre finals de segle XIX i principi del XX segons projecte de Lluís Doménech Montaner com a hospital per a malalts mentals, patrocinat per un grup de comerciants, industrials i professionals lliberals de Reus. Va suposar un avanç des del punt de vista de la salut i del tractament humà als malalts mentals, tot i que hi havia pavellons diferenciats per sexe i per classe socials i per tipus de malaltia (qui podien pagar estaven al pavelló dels distingits, i els que no pagaven, ingressaven a altres pavellons). Actualment continua funcionant com a hospital psiquiàtric, concertat amb la Generalitat Catalana. No obstant això, el pavelló dels distingits està fora de servei i és el que es mostra, com a arquitectura modernista, amb visites guiades. Per a més informació podeu consultar el següent enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Institut_Pere_Mata
Publique unes fotos (una petita mostra).

Als jardins de la fundació Pere Mata. Foto feta per Carles Martí.

dimarts, 12 de desembre de 2017

41 Aplec Excursionista dels Paisos Catalans. Reus (1)


Des del 6 al 10 de desembre hem gaudit de natura, art, gastronomia, reencontre amb amics, convivència i, potser, d'altres coses de les quals ara m'oblide i aniré recordant a poc a poc. En primer lloc, l'enhorabona als organitzadors de l'Aplec: Associació Excursionista Catalunya de Reus, Club Excursionista Reddis, Secció Excursionista del Centre de lectura, Secció
Excursionista del C.N. Reus Ploms i Secció Excursionista del Reus Deportiu. L'organització d'un esdeveniment com aquest és difícil i complicat. També vull expressar l'enhorabona i la gratitud al Centre Excursionista de Pedreguer, i personalment a Vicent, per l'eficaç treball d'unes quantes persones, per tal que moltes altres poguérem gaudir de l'aplec. Xapó!
Publique unes fotos de la inauguració oficial (o acte de benvinguda) al teatre Bartrina, dins de l'edifici del Centre de lectura, on un magnífic orfeó ens va delitar amb música representativa i identitària dels països de parla catalana (a vegades corejada pel públic). A mi sempre m'emociona l'estaca. Tot i que no és la més identitària, representa la resistència i la lluita contra l'opressió, i amb això sempre em sent identificat. També vull enviar una salutació a Joan Costa, que durant tants anys ha treballat organitzant aplecs i desplaçaments i que enguany, per motius de salut, no ha pogut estar-hi. Ànim Joan, recuperat aviat. I, per descomptat, estant a Reus, un record per a Enric Poch, aquell homenot, reusenc, que va ser fundador del CEP i el seu president durant tants anys.
En acabant, en el vestíbul del teatre, en el mateix lloc on s’exposaven els cartells dels diversos aplecs excursionistes dels PPCC (Reus i C.E. Pedreguer no han faltat a cap), gestionat, una vegada més pel CEP, ens van convidar a una copa de vermut i una picadeta. Boníssim, xe!
Entre els assistents, el meu equip al complet.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Contra la violència masclista


No queda res a dir contra la violència masclista. Contra els maltractaments, assassinats, violacions, sols aprofitaran accions contundents. Dissabte en la concentració a Pedreguer organitzada per Femme Força hi va haver un element nou: Or d'un minut de silenci, vam fer un minut de soroll. El minut de silenci està devaluat, no aprofita per a res. El minut de soroll expressa millor el que cal fer. El silenci, la discreció, el respecte contra la violència masclista, ha quedat demostrat que no porta enlloc. Soroll, molt de soroll, irreverència, crits, molestar, perquè tothom s'adone que el problema és greu, molt greu i que ni les administracions públiques ni els partits polítics majoritaris ni una gran part de la societat, tenen gens d'interés a solucionar. Cal fer soroll, menys paraules i més soroll. Molt de soroll.

dimecres, 8 de novembre de 2017

VACUNES

Resultat d'imatges de enfermeraÉs temps de vacunes, especialment la de la grip, quasi obligada per als vells (persones majors diuen alguns, no sé per què). Fa uns dies i a conseqüència d’una analítica amb un resultat prou “normal”, per ser el d’una persona de la meua edat, el metge en va ordenar que em vacunara contra la grip i contra un virus que tots portem dins i que causa pneumònia. Després em va advertir que la vacuna contra la pneumònia havia de pagar-la i el seu cost és de vuitanta euros.
Em vaig vacunar contra la grip però no contra la pneumònia. El doctor em va preguntar perquè no m’havia vacunat contra la pneumònia i em va soltar un seguit d'arguments en defensa de la vacuna basant-se en la gran quantitat de morts que provoca la malaltia, especialment amb persones majors, va dir Li vaig contestar que no estava disposat a pagar per una vacuna per qüestió de principis.
--Els principis són més importants que la salut?—va preguntar el metge
--No doctor—li vaig respondre— la salut és la cosa més important, i els meus principis es basen precisament en aquesta premissa.
A continuació li ho vaig acabar d’explicar:
L’objectiu més important d’un estat, el més sagrat, l’ineludible (al meu entendre) és la salut de les persones que hi formen part. Per tant si la vacuna és necessària o molt convenient per a la salut de la ciutadania, ha d’anar a carreg de l’estat (seguretat social, servei nacional de salut, etc.) Per a què volem un estat si no es fa càrrec de defensar la nostra salut? Pot ser que algú pense que la missió de l’estat és disposar de policia per a reprimir vagues que puguen perjudicar el gran capital, o reprimir les persones que vulguen independitzar-se de l’estat. Si és així, jo no vull cap estat, o si puc triar, vull un estat que no reprimisca els treballadors ni a qui vulga ser independent sinó que es dedique a protegir la salut de les ciutadanes i ciutadans, l’educació i el benestar social.
Davant el parar sorprés del doctor, com dient que ell no pot fer res al respecte i, potser, pensant que el problema sempre és de pressupostos, vaig deixar caure:
-- Amb tot el que ens roben els nostres polítics, especialment els que ara ens governen, hi hauria de sobra per a una assistència sanitària digna, investigació contra càncer i malalties rares, una educació pública digna i uns serveis socials com es mereix la ciutadania.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

DEMOCRÀCIA.


Que l’actuació dels antidisturbis de l’1 d'octubre a Catalunya va ser repressora, desproporcionada i va faltar als més elementals drets humans és claríssima, a la vista de testimonis de fiar (amics íntims i familiars) i els testimonis gràfics que m’enviaven en temps real, més altres que s’han vist arreu de la xarxa i TV. A més a més, l’actuació policial era innecessària, perquè si el referèndum (que segons l’estat espanyol no era referèndum) era il·legal, no calia res més que considerar il·legal el resultat i no calia ni retirar urnes ni carregar contra qui volia votar pacíficament i amb llibertat.

 La detenció de dos líders (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) d’associacions defensores del dret d’autodeterminació (recordeu la Declaració Universal de Drets Humans) i els arguments de la jutgessa, converteix Espanya en un país de la Unió Europea on hi ha presos polítics.

 No sembla que ambdues coses hagen consternat els governs dels estats membres de la Unió Europea, que miren cap a un altre lloc amb el pretext que es tracta d’assumptes interns. No m’estranya gens, per dos motius. Primer: algú recorda que els països europeus es preocuparen realment de la falta de democràcia a Espanya durant el franquisme? Segon: L’ascens de l’extrema dreta arreu de països europeus, no us diu res?

Els demòcrates europeus (supose que encara en queden) han de recordar el pastor Martí Niemöller:

 “Quan els nazis varen venir pels comunistes, vaig callar perquè jo no era comunista. Quan varen venir pels socialistes, vaig callar perquè jo no era socialista. Després van venir pels sindicalistes, i vaig callar, perquè jo no era sindicalista. Després van venir pels jueus. i vaig callar, perquè jo no era jueu. Llavors van venir per mi, però no quedava ningú per a protestar”

dimecres, 11 d’octubre de 2017

XXVI PREMI D'HONOR VILA DE PEDREGUER



El XXVI Premi d'honor Vila de Pedreguer (2017) al mèrit cultural ha sigut concedit al Casal Jaume I. Segons l'acta del Jurat, "per la promoció i dinamització de la vida social, cultural i política del municipi. Després de divuit anys, és ja una entitat consolidada, un element referencial en el teixit associatiu de Pedreguer, que treballa desinteressadament per fomentar la cultura, la música, la paraula, l’art, el respecte pel medi ambient i el nostre patrimoni." Em considere part del Casal i conseqüentment, n'estic orgullós i desvanit del premi. Jo vaig ser quatre anys membre del Jurat i no el vaig proposar mai, precisament per això, perquè em considerava part.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

... i el rei va parlar.


Anit va parlar el rei. Si algú esperava una crida al diàleg, s’ha quedat esperant. Ni tan sols una lleu insinuació que parlant s’arreglen les coses. No hi ha més camí que la llei. Immobilisme implacable. Però, perquè ens hem de moure si estem bé com estem? Més encara si els que parlen de moviment fan referència a aquesta paraula tan lletja, tabú, horrible, terrorífica, perillosa com és “república”? No sols immobilisme sinó que amb la gesticulació senyalant amb el dit, a manera de ceptre, deixava clar que el “mando y ordeno” de la seua autoritat és inqüestionable. No sols s’hereten bancals i noms, també actituds. Ja sabeu que el Decret de Nova Planta està ben vigent, segons el tribunal Constitucional.


També es va dirigir als catalans dient-los que no estan a soles. No sé a quins catalans es dirigia, supose que no als que van ser atacats per les forces de seguretat de l’estat, sinó al que supose que ell considerarà la majoria. El problema és que no volen saber qui ni quants són la majoria, cosa que se sabria amb un simple referèndum pactat.
Però per a què arriscar-se? I si després algú demana un altre referèndum per a decidir la forma de govern a Espanya? (república o monarquia).
 “ que se sienten... “

diumenge, 1 d’octubre de 2017

URNES

"El más noble destino de las urnas es ser rotas" (José Antonio Primo de Rivera. Discurso fundacional de Falange Española)

dijous, 21 de setembre de 2017

Senyor Iceta


El secretari general del PSC, el senyor Iceta, fa una crida al diàleg per a resoldre el problema Catalunya. I diu quin és l’objectiu del diàleg: “Conseguir un mayor autogobierno de Cataluña y un estado federal en España”. Però... Senyor Iceta, quin diàleg és aquest que abans de començar ja sabem quin ha de ser el resultat? ¿I si Catalunya no vol més autogovern sinó independència? ¿I si Espanya no vol convertir-se en estat federal? ¿Perquè tanta discussió absurda de si el poble català vol o no el referèndum, si el poble català vol o n o la independència? Facen el referèndum i sabrem quina és la realitat. Després tots acceptem democràticament i esportivament el resultat, ens donem la ma i tan amics. Quin és el problema que és inconstitucional? No era inconstitucional permetre limitar el dèficit? Es va permetre. No és inconstitucional canviar la llei del tribunal constitucional i dotar-lo de capacitat per a imposar sancions? Imposa sancions. No era inconstitucional l’amnistia fiscal? Es va fer. I no continue perquè no dispose de més espai. Per a solucionar el problema català, sols cal una cosa, senyor Iceta: voluntat política de solucionar-lo democràticament. És a dir, consultant al poble i sense el prejudici de “España una, grande y libre”

dimecres, 20 de setembre de 2017

JO VAIG VIURE EL FRANQUISME


Jo vaig viure el franquisme, i quan la guàrdia civil o policia nacional (els grisos, ho recordeu?) entraven a cases, empreses, locals de partits o institucions culturals (que en realitat eren polítiques) a escorcollar i detenien persones no per haver furtat, robat, estafat sinó per activitats polítiques, les persones amb vocació democràtica, foren ciutadans sense cap responsabilitat política, periodistes, sindicalistes, o persones amants de la llibertat i la democràcia, protestàvem per les actuacions policials. i prenien part a favor de la llibertat i en contra de la dictadura. El que està passant a Catalunya li dèiem "Estat d'excepció". L'actuació del govern espanyol a Catalunya és autoritària com ho eren les actuacions polítiques de la policia franquista. Cap diferència. Diuen alguns que és diferent perquè ara hi ha una constitució. Abans també, es deia "Fuero de los Españoles". Que la d'ara és legal, la d'abans també ho era. Que la d'ara s'ha votat per la ciutadania? Ah! ja comprenc, la diferència és que ha de votar la ciutadania perquè siga democràtica... aleshores perquè no deixen votar els catalans? Qui no es pronuncie serà còmplice. Usant l'únic mitjà que tinc que és aquest blog, declare que CONDEMNE PÚBLICAMENT LA POLÍTICA REPRESSORA DEL GOVERN ESPANYOL I EM SOLIDARITZE AMB LES INSTITUCIONS CATALANES I AMB TOTA LA CIUTADANIA QUE VOL VOTAR, TANT SI SON INDEPENDENTISTES COM SI SON UNIONISTES. VISCA LA DEMOCRÀCIA. VISCA LES URNES. FORA LES METRALLETES, FORA LA NOVA DICTADURA!

dimarts, 19 de setembre de 2017

La mala hora


No cauré en la temptació d’explicar-vos l’habilitat narrativa de García Márquez, seria una pedanteria per part meua. Permeteu-me, però, que transcriga una frase de la novel·la. La mare d’un jove que està detingut demana a un advocat que presente unes “memoriales” en defensa del seu fill. L’advocat li respón: “En estos tiempos la justícia no se hace con papeles, se hace a tiros”
García Márquez apreciava Catalunya i admirava l’idioma català. Concretament era un admirador de Mercè Rodoreda. També va estar ben compromés amb la lluita per la llibertat. Si hui vivia, estic ben segur que seguiria amb interés el procés català, i veient la policia, armada fins a les dents, requisar urnes i paperetes, probablement diria:
“En estos tiempos la democràcia no se hace con urnas, se hace con metralletas”
Que trist, no?

divendres, 15 de setembre de 2017

REFERÈNDUM PACTAT?



A mi em costa creure que una persona com el senyor Juncker que presideix la Comissió Europea, amb tanta experiència com a polític, parlamentari, orador, que tinga un despiste i recomane a les autoritats catalanes que, en cas de guanyar el SI el referèndum i proclamar l’estat català, que enceten negociacions amb la Unió Europea per a acordar les bases de la integració de Catalunya. Em costa de creure, però com soc molt ingenu, m’ho creuré (que ha sigut un despiste).
Al cap de poques hores (no dies... però tampoc minuts) i probablement a instàncies de la diplomàcia espanyola (pensar que no ha estat la diplomàcia espanyola, és considerar-la inepta i inútil) la Unió Europea va matisar que “naturalment si es tractara d’un referèndum pactat”¿No vol dir això que considera possible (o fins i tot convenient) un referèndum pactat? ¿I no és això diametralment oposat a allò que està dient Rajoy des del primer dia del procés en el sentit que no acceptarà mai un referèndum a Catalunya?
Si Europa diu aquestes coses a Rajoy en públic, ¿que no li dirà en privat? Diu Rajoy que tots els dies li telefonen caps de govern europeus animant-lo i solidaritzant-se amb ell. ¿Perquè serà que tot i la meua ingenuïtat, no m’ho puc creure?

divendres, 25 d’agost de 2017

EL TINENT ANGLÉS (Eduard Mira)


Una bona novel·la basada en la guerra de Successió. Pel meu gust, abusa dels circumloquis i de les historietes palatines de l’aristocràcia britànica o alemanya. També crec que el “post escriptum” és massa llarg. Una altra cosa de poc interés per a mi és la formació dels batallons a la batalla d’Almansa (primera línia de cavalleria de l’ala esquerra, segona línia, per la dreta, pel centre, diferents línies d’infanteria, l’artilleria... molt bé per qui estiga interessat en la història de l’estratègia militar, però a mi no em diu res. M’interessa més les causes i conseqüències de la batalla, que també les explica, per cert.
El que m’agrada són les idees, i en el Tinent anglés n’hi ha una que cal ressenyar i subratllar: la guerra de successió és una guerra mundial, en la que l’aristocràcia de diferents estats lluiten contra l’aristocràcia d’altres, en defensa dels propis interessos. Podríem dir interessos nacionals, però interessos de la classe dominant de cada nació, estat o corona. A excepció dels valencians que van lluitar pels interessos del poble, dels treballadors. Atés que la novel·la la llegim hui, encara que tracte d’abans de Carles Marx, podríem dir que al Regne de València la guerra de Successió és una lluita de classes, és la continuïtat de les Germanies. Per això l’aristocràcia de tota Europa castiga el general Basset.  I els valencians no tindrem una veu que ens defense en la Pau d’Utrecht (això ja està fora de la novel·la).
Si en Victus de Sánchez Piñol queda clar que l’aristocràcia catalana té més por al poble català que a la dominació espanyola, en el Tinent anglés d’Eduard Mira, queda clar que, tot i estar en guerra les diferents aristocràcies europees, elles contra elles, a l’hora de la veritat, l’enemic comú és el poble, en aquest cas el poble valencià i el general Basset que el recolzava.
Des del punt de vista literari el que m’ha agradat moltíssim és la presència permanent de la veu de la consciència (o subconsciència), l’alter ego o, concretament, Sanguango. Genial.

dissabte, 12 d’agost de 2017

CONTES VALENCIANS (Blasco Ibáñez)


Es tracta d’una edició de contes de Blasco Ibáñez, traduïts al valencià (un valencià popular, ben adient per l’estil dels contes) per José A. López Camarillas. El que no era normal és que uns contes populars i COSTUMISTES estigueren escrits en un idioma que el poble NO tenia COSTUM de parlar. Ara queda més coherent i els contes són més autèntics, més popular i més costumistes.

dijous, 10 d’agost de 2017

SOM UNA COLÒNIA



 "El Decret de Nova Planta promulgat el 29 de juny de 1707 va suposar la definitiva abolició i derogació dels Furs de València".( Argument del Tribunal Constitucional espanyol per a eliminar el dret civil valencià aprovat per les Corts Valencianes).

1. Felip V justifica el Decret de Nova Panta (29 de juny de 1707) “por justo derecho de conquista”

2. El Tribunal constitucional elimina el dret civil valencià basant-se amb el Decret de Nova Planta

3. Ergo... el dret civil valencià queda eliminat i la justificació és “por justo derecho de conquista”.

Crec que això vol dir que, segons el Tribunal Constitucional, que té l’última paraula en temes judicials a Espanya, els valencians som una colònia d’Espanya. No?

Prenem nota i actuem en conseqüència... sense por, i sense complexos:
 IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

divendres, 4 d’agost de 2017

EL PENSAMENT I L’ACCIÓ


Quan vaig veure la ressenya del llibre a Vilaweb, em va vindre a la memòria un fet de fa molts anys, important i emotiu: la meua amistat amb Josep Maria Costa va començar amb una discussió producte d’un malentés, d’un accident dialèctic o d’alguna jugada incomprensible dels nostres subconscients. El debat consistia que és abans el pensament o l’acció? L’any aproximat, 1961, poc abans de “Nosaltres els valencians” del que vaig tindre notícia mitjançant el mateix Josep Maria. D’això parlaré tranquil·lament una altra vegada.
Ara, però, anem al llibre. Diferents autors (Ferrar Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera, Giaime Pala i Antoni Rico) han investigat i opinat sobre la influència de Marx i Gramsci en Joan Fuster, amb diferents conclusions. Crec que el que hem de tenir en compte, la cosa més important, és que Joan Fuster era un intel·lectual i un lliurepensador. Com a intel·lectual tenia set de coneixements i no podia deixar passar l’oportunitat de llegir Marx i Gramsci entre tantíssims altres. Com a lliure pensador, ni el pensament de Marx ni el de Gramsci ni el de cap altre pensador, filòsof, teòleg o polític no es convertirà mai en doctrina ni en dogma. De tota manera, paga la pena llegir aquest llibre format per diferents petits assajos.

dijous, 27 de juliol de 2017

L’ILLA DEL DIA ABANS (Umberto Eco)


Primer que tot diré que L’illa del dia abans és, en la meua opinió, un homenatge d’Umberto Eco a Thomas Mann. L’autor fa ús de l’oralitat en la narració i concretament el diàleg amb el lector, que va ser una de les habilitats de Mann mai superades per ningú. Les descripcions en aquesta novel·la, són detallades, precises i riques, com les que feia Mann. També juga amb el concepte del temps i reprodueix reflexions i debats sobre el pensament d’una determinada època.
Una narració basada en unes suposades cartes del protagonista que han arribat a mans del narrador. Narració que en porta una altra inserida (una ficció del protagonista) i algun malson (del mateix protagonista), és a dir, distintes narracions, inserides o paral·leles que obliga al lector a estar ben atent per a no confondre’s. Finalment és el protagonista qui confon la seua realitat amb la seua ficció (!) Amb tot això Eco analitza la psicologia dels novel·listes.
Per si fóra poc, aquesta novel·la es converteix encara en més difícil i pesant perquè Eco s’esplaia en excés amb les disquisicions pseudofilosòfiques i pseudocientífiques prèvies a la il·lustració. Un discurs irracional per bé que explique com era una època, si és massa llarg, es fa pesant, com passa a vegades. Com l’intent del jesuïta que intenta explicar científicament el diluvi universal emprant el concepte del dia abans que està a l’altra banda de l’antimeridià. És possible que l’autor ha volgut fer una crítica a la irracionalitat, crítica que a vegades sembla còmica, o potser s’esplaia amb un sentit de l’humor una mica exagerat.
La trama consisteix en la recerca del misteri (segle XVII) del punt fixe que permeta mesurar la longitud i situar el meridià 180é o antimeridià, amb el supòsit que, per estar un dia abans a l’altra part, es podrà passar del passat al futur en una sola passa.
No apta per a lectors amb poca paciència o poc habituats a la lectura

dimarts, 4 de juliol de 2017

Un, ningú, cent mil.


Han passat més de noranta anys des que Luigi Pirandello va escriure aquesta novel·la (novel·la?) fins que jo la llegira, fa un parell de setmanes, aprofitant la primera traducció al català. Una sorpresa, no tant pel contingut com pel fet de coincidir amb Pirandello sobre la diversitat de persones dins del mateix jo, o de Tal persona. És com allò dels colors: Quan tu veus un objecte i jo també, coincidim en donar-li un nom determinat al seu color, però... ¿els dos veiem el mateix color? Probablement no. El final és un poc sarcàstic, però no es pot esperar una altra cosa, venint de Pirandello.

divendres, 23 de juny de 2017

El cas Peníscola


Hi ha novel·les amb trama seriosa, de trellat, transcendental, o si més no, que fan pensar amb coses importants. Amb tot i això poden ser divertides i també poden tenir sentit de l’humor. Normalment –també hi ha excepcions—tenen qualitat literària.
Hi ha unes altres novel·les que tenen una trama destrellatada, plena de situacions absurdes, inversemblants, amb situacions de bogeria límit i que normalment els falta qualitat literària.
“El cas Peníscola” (Manel Joan i Arinyó) és un cas híbrid. Té totes les circumstàncies del segon grup, però, mira per on, amb qualitat literària.
Recomanable per a persones amb depressió de qualsevol origen o que necessiten emocions fortes, o que siguen de riure difícil. No cal prendre píndoles.
Riureu a gust.
Ah! M’oblidava. És una novel·la de lladres i serenos.

dijous, 25 de maig de 2017

Talismà (presentació)


Abans de la presentació de Talismà, el darrer poemari de Carles Mulet, l’havia llegit un parell de voltes. Els poemes m’havien agradat per la musicalitat de les paraules i el ritme de les estrofes, però... Llevat de poques excepcions em costava d’entendre el missatge del poeta, em semblava irreal. Pot ser, pensava jo, els anys no perdonen i he perdut facultats intel·lectuals com n’he perdut, i això és força evident, de físiques.
Vull dir, abans de continuar, que la presentació de Tomàs Llopis la vaig considerar la més pedagògica de totes les presentacions de llibre que recorde. Així li ho vaig dir a l’amic, i veí de cadira, Josep Maria Costa qui em va respondre dient que havia estat una lliçó magistral. Els dos vam coincidir també en lamentar-nos per no haver enregistrat l’acte. La categoria que atorga ser catedràtic de llengua i literatura catalana, i l’experiència de tota una vida dedicada a l’ensenyament, va donar com a resultat el que he dit.
El presentador va començar dient que el poemari és difícil d’explicar, com és difícil de llegir, perquè aparentment és irracional i irreal (em vaig sentir alleugerit), perquè exposa la realitat des de la visió del poeta, una visió subjectiva, clar, però no irracional.
Després, Carles ho va arrodonir, nuant-se intel·lectualment i mostrant-nos la seua visió de la vida, expressada poèticament. Cadascú veiem la vida des d’una perspectiva diferent però, a més a més, cadascú l’expressa segons els seus sentiments.
A més de tot això, sempre ens quedarà l’etern dubte: la realitat és la idea que està fora de la cova i sols alguns privilegiats poden entendre, mentre uns altres sols veuen el reflex interior? O hi ha tantes realitats, tants universos com persones i la visió subjectiva (la del poeta en aquest cas) és l’única realitat possible?

dimecres, 17 de maig de 2017

El umbral de la eternidad


 Un llibre és un regal que mai no es pot menysprear, tot i que no t’agrade. Potser la culpa és de qui ha rebut el regal que no ha sabut donar a conéixer les seues preferències literàries. El regal d’un llibre i (o) d’una flor –preferentment, pel meu gust, una rosa roja, encara que no siga el dia de Sant Jordi—són regals que sempre s’han d’agrair.
He vingut a dir això perquè em van regalar, fa un parell de setmanes –moltes gràcies!-- “El Umbral de la eternidad” (traducció al castellà) de Ken Follet, amb el segell de best-seller, una edició en lletra petita que em resulta difícil de llegir per problemes de la vista. Respecte a aquest llibre he de dir tres coses. Primera, sols acostume a llegir en castellà (espanyol) obres que han estat escrites originalment en aquest idioma. Segona, tinc un poc d’al·lèrgia als best-sellers. Tercera, des de fa un pocs anys, em resulta força difícil llegir lletra petita.
Però abans he dit que un llibre és un regal que s’ha d’agrair, i això suposa intentar llegir-lo. Si et cau de les mans, el deixes caure, però ho has intentat. També he de dir que no em suposa cap problema greu llegir en castellà encara que siga traducció i que, a més a més, sempre intente superar els prejudicis (ho dic respecte als best-sellers).
Al principi m’ha agradat que les diferents històries (dècada dels 60 del segle XX) porten implícites crítiques contra els atemptats als drets humans, tant en la Unió Soviètica com en els Estats Units. Especialment d’agrair el fet que una dona negra dels Estats Units, és una lluitadora contra doble marginació, com a negra i com a dona.
Però quan porte prop de dues-centes pàgines llegides i me’n falten un millar, comence a esperar alguna cosa més perquè la defensa de la llibertat, la igualtat i els drets civils ja està feta. I el que espere són recursos narratius originals i qualitat literària per a poder suportar el millar de pàgines que falten (una altra cosa seria que estiguera arribant al final) I aleshores el recurs narratiu de l’autor (o autors) és especular sobre la vida privada i íntima d’un personatge mundialment conegut i admirat per una gran multitud, el que es diu una “famós” o un famós per excel·lència com va ser el president Kennedy, narrant suposades relacions sexuals, ben detallades, amb alguna de les secretàries del gabinet de la Casa Blanca. Un recurs, per a mi, de mal gust, perquè Kennedy no és un personatge de ficció i no és ètic clavar-se en la vida íntima d’una persona real, aprofitant-se de la seua fama, sobretot si ja ha faltat i no pot defensar-se, per tal d’aconseguir l’interés morbós de la “Xafarderia”.
I dit això i alliberat d’un pes que m’aclaparava, continuaré llegint fins que em caiga definitivament de les mans o arribe al final. (per a poder-ho suportar, aniré alternant aquesta lectura amb alguna altra).

dilluns, 15 de maig de 2017

TALISMÀ (Carles Mulet)


Ja tinc la darrera joia de Carles Mulet: Talismà, un poemari amb el qual va guanyar el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.
He fet una llegida ràpida, abans de fer-ne una altra pausada i tranquil·la, com toca, per tal de treure-li tot el suc, que faré després de la presentació que tindrà lloc el 24 de maig a la Casa Municipal de Cultura, a les 20.00, a càrrec de Tomàs Llopis i l’autor.

Sols comentaré, de moment, la primera perla: en obrir el llibre et trobes amb una dedicatòria genial. Quina sort, Pilar. Enhorabona a tots dos.

divendres, 12 de maig de 2017

El navegant (Joan-Lluís Lluís)


L'autor parteix d’una fantasia més impossible que inversemblant, però segueix a continuació un relat realista (que aconsegeuix que case bé amb la fantasia que es manté) creant una novel·la d’aventures, amb interés i emocions fortes però amb un rerefons molt interessant sobre les contradiccions humanes, les frustracions, l’evolució, l’imperialisme i unes reflexions sociolingüistes. “Tot ha de servir per a impedir que una llengua mori”. Tracta sobre l’evolució de les llengües, considera la diversitat dialectal com a riquesa idiomàtica, defensa que tots els idiomes són útils per a expressar qualsevol concepte o teoria, que cada u d’ells veu el món d’una manera particular, és a dir, l’idioma com a mare de la cultura i la ciència, i una pregunta impossible de respondre: les llengües tenen un origen?

A banda de totes aquestes reflexions i moltes altres que podreu trobar, la trama atrapa el lector des del principi fins al final i l’autor demostra que domina a la perfecció la tècnica narrativa.

divendres, 5 de maig de 2017

ANDALUSIA OCCIDENTAL I SUD DE PORTUGAL

Llegint a Isla Cristina
Caça fotogràfica

Un viatge per Andalusia occidental i sud de Portugal –sense ordinadors ni tablets, clar-- ha estat la causa d’estar incomunicat amb Pedreguer i la resta del món durant vuit dies, llevat d’un parell de telefonades a la família... i la notícia que els granotes som de primera divisió.
Hem provat la gastronomia de la zona, molt bona per cert, des del cuixot ibèric de bellota (a Jabugo) fins la gamba blanca (de tercera eh!) i algunes altres tapes i algun tast de vi dolç.
També vam fer una visita guiada per Doñana que, per a dir-ho tot, no paga la pena: et porten amb autobús o microbús per una carretereta perimetral –cosa lògica i natural, atés que s’ha d’evitar molestar els animals— però que sols permet veure, des de lluny i amb un poc de sort, alguns exemplars de les espècies més comunes.


A El Rocio, des don vam començar la visita al parc, vam comprovar que hi ha més cases de “Hermandades” que habitatges, i moltíssims bars i restaurants. Totes aquestes cases de “Hermandades”, que venen a ser com les nostres càbiles, estan coronades amb creus, com si foren capelles i tenen a l’interior un bonic pati andalús. En tot el poblet sembla respirar-se una flaire espiritual i de devoció mariana, però segons diuen, els dies de la festa de El Rocio, acompanyant la música i balls de sevillanes i rocieres, corre més l’alcohol que l’aigua beneïda. En fi, com en tots els llocs.
Hem visitat la mina de Riotinto. Les espectaculars i impressionants coves d’Aracena: especialment sorprenent la galeria eròtica, en la que resulta difícil creure que les estalactites són obra de la natura i no d’un gran escultor pornogràfic. 

Platero a Moguer


També Moguer, on plovia a cànters, cosa que ens va impedir baixar del cotxe. Amb tot i això, vaig poder fer una foto a ”Platero”. Juan Ramón Jiménez deia que Platero i ell passejaven sota un polsim suau i agradable. Res a veure amb la pluja torrencial que vam suportar nosaltres i que ens va obligar a abandonar Moguer i els voltants i dirigir-nos a Portugal on l’oratge era més amable.

Em va agradar Isla Cristina, amb el port, el mercat de marisc i records de Blas Infante; fent-nos els despitats vam burlar la vigilància dels guardes jurats i vam aconseguir entrar a les naus del port pesquer, on carregaven els tràilers amb caixes d’aladroc i marisc per a distribuir-los, supose, per les grans cadenes de supermercats.

Homenatge a Blas Infante
Mercat (plaza) d'Isla Cristina



Port pesquer d'Isla Cristina
Carrer de Bollullos
Lluïsa a Bollullos
Reixa a Bollullos

A Bollullos, amb carrers bonics i cases amb les típiques reixes andaluses, vam visitar un seller i ens van convidar a tastar els diferents vins dolços; per a mi una sorpresa el vi de taronja el qual desconeixia i que potser algun dia gosaré elaborar-ne.









Ayamonte
Ayamonte, on la Lluïsa i Manolo van cantar el fado del contrabandista d’aquesta ciutat i la seua amant de Santo Antònio, basat en una història real de final trist i dramàtic, com toca. L’ajuntament hi havia commemorat el dia de la República amb una exposició fotogràfica de les víctimes de la repressió franquista a aquella comarca, la qual encara vam poder veure al pati de l’ajuntament, un patí andalús molt bonic, com tants d’altres.
Pati amb exposició a l'ajuntament d'Ayamonte




Niebla
Lluïsa a Niebla





Niebla. Al museu d'Elena Whishau

Niebla i les seues muralles i el petit però encantador museu en honor a Elena Whishau.


I a Portugal, Vila Real de Santo Antònio i Faro, ciutats actualment encarades també al turisme.
Missal a la catedral de Faro

Ens vam assabentar que Isla Cristina li van posar aquest nom –abans era Isla Higuerilla, per una figuera—per un donatiu que va fer la regenta Maria Cristina, per afavorir aquest lloc que sofria dificultats. Era la mateixa època que a Barcelona el govern de la regent reprenia, bombardejant la ciutat, les revoltes de les Bullangues, revoltes dels treballadors catalans en contra de la política de corrupció i del domini capitalista que pràcticament els matava de fam, de les que parlava en l’anterior entrada, comentant la novel·la La fada negra.

divendres, 21 d’abril de 2017

La fada negra. Xavier Theros.


Una novel·la amb una trama policíaca ben interessant –la investigació de diversos crims-- que navega per un oceà amb turmentes de dependències patològiques, que ens mostra les conseqüències psicològiques de sofrir situacions límits, especialment passar fam, la lluita per la supervivència i, finalment, una estranya solidaritat.
Tota aquesta ficció dins d’un entorn geogràfic i històric tractat amb rigor, ben documentat i força interessant: La revolta de la Jamància (o Camància) a Barcelona, ciutat revolucionària per excel·lència, l’any 1843. Aquesta revolta va ser la darrera de les deu bullangues ( nom amb el qual es coneix les revoltes populars que van tindre lloc a Barcelona entre 1836 i 1843).

Imprescindible pel amants de la novel·la històrica. És premi Josep Pla 2017.