dijous, 31 de març del 2016

La poètica de la Foradà (i 3)

Rosa Castelló Costa
Joan Castelló Palacio,
 8 anys,  autor de
"Un món ple de tot" i
 "La vida"
Carme Castelló Costa
Primer que res demane disculpes per haver interromput la sèrie, per culpa d'uns problemes tècnics. Publique unes fotos de la meua néta Carme, recitant un poema antimilitarista, una altra de la meua néta Rosa recitant el poema "Un món ple de tot", del que és autor el meu nét Joan, i  una altra del mateix Joan recitant el poema "La vida" del que també és autor, poema que reproduïsc a continuació.
La vida
La vida és companyia
felicitat, amistat i amor
però no és odi i enveja
perquè acò seria un error.
Perquè la vida és com un joc de taula
Uns van per un camí
uns altres van per l'altre.
Però el que necessita la vida és amor,
felicitat, amistat i companyia.
                                    Joan Castelló Palacio (8 anys)

dijous, 24 de març del 2016

Campos de Níjar


Com a activitat prèvia a un pròxim viatge a Mojácar, cabo de Gata, Níjar i comarca, he llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo, llibre que m’havia recomanat l‘amic Carles Mulet, i que va ser escrit a la dècada dels 50. De Goytisolo havia llegit Señas de Identidad, fa un grapat d’anys, però crec que res més.
La descripció física de poblets amb els seus carrers i cases, de serres amb la seua vegetació , camins, platges, la calor, el sol, la pols, és formidable. Però jo destacaria  la descripció humana, l’anàlisi del temperament individual i col·lectiu dels habitants de la comarca, i especialment l’anàlisi social.
Amí m’ha impactat l’anècdota del venedor de figues de pala, la seua desesperació i dignitat davant la fam i la necessitat. Les escenes de xiquets, juganers i trapelles, envoltant el foraster és una constant en les visites a poblets menuts, oblidats per tothom, on els xiquets sols tenen el carrer per jugar i on un foraster és una novetat i espectacle.
Crida l’atenció la hospitalitat de la gent de la comarca. Com sempre, la hospitalitat és patrimoni de la gent pobra i humil que viu en pobles menuts.
El llibre –un llibre de viatges però, de vegades,  amb un format novel·lesc—usa un vocabulari ric i precís, amb multitud de localismes que sembla difícil poder-los aprendre en tres dies de viatge per aquelles terres. Potser l’autor havia estat altres vegades per la part d’Almeria o altres zones rurals properes, o ha sabut fer un bon ús del diccionari (o potser jo no sóc prou intel·ligent i em sembla difícil el que realment és fàcil)
No podia faltar un personatge clau: el cacic, el senyoret a qui tots saluden llevant-se la gorra i acatxant el cap, a qui demanen favors i que és l’amo de tots les terres, cases i la majoria de bens de tot el poble. Aquell que diu que els pobres no saben tindre diners, perquè quan n’arrepleguen alguns, els gasten de seguida (Clar!) Aquesta anècdota em recorda una altra ben real, que vaig viure personalment i que contaré en una altra ocasió. Aquest personatge és afecte al règim i conta que ha comprat, amb poquets diners, tot un poblet sencer i que, quan facen la carretera de la costa, valdrà una fortuna. Conta com s’ha fet ric un amic, delegat (del Movimiento, s’entén) en poc temps de manera similar, gràcies al seu talent pels negocis. El seu origen és castellà. Se sent orgullós de pertànyer a una terra de conquistadors, al temps que menysprea els andalusos, als que qualifica de mala gent.

Sempre he cregut que el problema d’Andalusia és que la terra és propietat privada de quatre senyors feudals que no són andalusos, que menyspreen el poble andalús i que no tenen cap interès en fer res que beneficie el poble.

dimarts, 22 de març del 2016

PLUJA I LLÀGRIMES


Ahir va ploure. Alegra veure ploure perquè portem uns anys de forta sequera. Però tots no s’alegren. Per les televisions vam veure que se suspenien algunes processons cosa que ocasionava un fort disgust a alguns confrares. “Tot l’any esperant la processó i ara l’hem de suspendre per culpa de la pluja”, es lamentava un. Jo puc entendre aquesta  tristesa. Uns altres ploraven desconsolats, miraven al cel i semblava que deien “Senyor en què t’hem ofès perquè ens impedisques adorar-te, perquè un càstig tan extremat?”
Milers de turistes de tota Europa venen a territori espanyol a setmana santa, de vacances, per a gaudir del sol i del bon oratge. Estan defraudats, un viatge tan llarg –una o dues hores d’avió, potser hores d’espera per la vaga de controladors,  moltes hores si venen en cotxe— moltes despeses i ara no trobar sol. No hi ha dret. Però poden estar tranquils, ben aviat sortirà el sol.
Les televisions també van mostrar la pluja en els campaments improvisats dels refugiats de la guerra de Síria, campaments prèviament desballestats pel vent, plens de fang per tots els llocs, la gent sense aigua pota ble, amb pocs aliments, mal vestits, fred, fam. Alguns xiquets han perdut els pares –morts per la metralla de la guerra— i no tenen casa on viure –la que tenien va ser destruïda per les bombes de la mateixa guerra--  i per si fora poc, ara pluja. Aquests no ploraven. Ja no ploraven. Potser, al contrari dels confrares.  no tenen fe. Jo crec que ja no tenen fe ni esperança, ni llàgrimes. Ja no els queda res.

A mi la pluja em va agarrar a la caseta. Havia anat a caminar però vaig tindre sort que començara a ploure quan estava prop de la caseta i vaig trobar cobert sense quasi banyar-me. Sort. Veia ploure i em sentia feliç. L’esperit s’alegra de veure ploure –si estàs a cobert—després d’una forta sequera. Aquesta aigua farà una bona saó i podré sembrar hortalissa. Estava feliç. Feliç... i avergonyit de ser europeu. Avergonyit de pertànyer a una societat que es diu civilitzada però no protegeix els civils –la majoria vells i infants—que fugen de la guerra, de la destrucció d’unes armes, d’unes bombes, que potser han fabricat els mateixos europeus. Vergonya i ganes, moltes ganes, de desballestar aquest sistema.

dimecres, 16 de març del 2016

La poètica de la Forad'a (2)


Com ho havia promés, i en espera que me'n passen uns altres (que publicaré en una pròxima tercera entrega), avance un poema satíric recitat després del dinar, durant el café, en una de les taules. Aprofitant, això si, que estem en falles.



"Santa i màrtir"
Santa Rita del grandíssim poder
Magna reina del caloret faller
Excelsa princesa del gin tònic
Memorable comtessa del Vuiton
Tu que has lluït el ferrari roig
Pel circuit urbà de fórmula,
Tu que, amb lluminosa resplendor,
Momos i el Corpus has eclipsat,
Que amb tan gràcils peus has trepitjat
El balcó faller de l’ajuntament
botant i cantant, tota ufana,
Fent burla tan cruel com insolent
de les pobres víctimes del metro.
Que el Cabanyal enderrocaves
Sens pietat a persones ni art.
Màrtir de la justa intifalla:
On ets ara, venerada santa?
Els valencians, amb el nostre amor
Una cançó et volem dedicar:
tots a una veu valencians cantem.

Rita (a) Picassent!, Rita (a) Picassent!
(El iaio intifaller)

dimarts, 8 de març del 2016

IV EXCURSIÓ POÈTICA A LA FORADÀ

Cntrallum: Xavier Richart al tabalaet i
 Cristina Martí a la dolçaina
La IV edició de l'excursió poètica a la Foradà ha superat totes les expectatives. Al recital de poemes que es fa durant el trajecte (un dels objectius), al plaer de caminar per la muntanya gaudint d'un paisatge tan encisador, a l'esmorzar amb cava (un clàssic d'aquesta excursió, però no habitual en les excursions per muntanya), a la dolçaina i tabalet interpretant emotivament la Muixeranga al reser de la Foradà i amb la Mediterrània de fons (una altra constant), enguany hi ha hagut algunes sorpreses. 
Grup de Danses Pedreguer
 (mostra d'activitats tradicionsals)
Grup de Danses de Pedreguer: la dansà





G.D.P. (Júlia Costa fent llata)
Grup de Danses Pedreguer




Trobar-te amb un grup de danses (una representació del Grup de Danses Pedreguer), actuant amb vestits del segle XVIII, a la carena de la muntanya i, quasi al capdamunt, a la cova de la Mora ser rebuts no sols amb l'obsequi dels saborosos i nutritius dàtils, com tots els anys, sinó a més a més, amb la mora ballant el ball dels set vels dins de la cova il·luminada per veles, han convertit aquesta excursió lúdica, esportiva i cultural en una activitat única i singular, capaç de commoure l'esperit més exigent. 
Maite interpretant el ball de la mora
(Foto Teresa Castelló)


Enguany  hom ha arribat a tocar el cel. Ja no podem esperar ni imaginar res més en una excursió de muntanya. Què es farà l'any vinent? Això ja no es pot superar. Publique algunes fotos i, pròximament, la segona part amb alguns dels poemes recitats, acompanyats també de les respectives fotos.
Xavier Richart i Cristina Martí a la dolçana a 2 veus.
interpretant la Muixeranga,
acompanyats per Paco Avellà al tabalet..

Participants en l'excursió poètica a la Fradà.



Un 10 Cum Laude per l'organització i els grups articipants. Enhorabona.