Chomsky ens explica que els intel·lectuals tenen la responsabilitat (com a éssers humans respectables) de fer servir el seu privilegi i estatus per promoure les causes de la llibertat, la justícia, la compassió, la pau i denunciar els abusos dels enemics, però també, de manera més significativa, els crims en què estan implicats, els dels governs propis. (pàg. 65). Després insisteix (pàg. 69) que el privilegi brinda oportunitats i les oportunitats comporten responsabilitats. En conseqüència (ho pose com a un de molts exemples) ens desxifra el significat del discurs oficial nord-americà (durant la guerra del Vietnam) que diu que els EUA no pretén dominar Àsia sinó permetre que siga una societat oberta. Segons Chomsky, la història demostra que oberta significa que els EUA tinga dret a entrar per a portar a terme els seus negocis i, si per a aconseguir-ho ha d’arribar a un genocidi, aquest serà el preu que han de pagar les víctimes per la llibertat (!). Advoca per la denúncia dels intel·lectuals contra l’autoritat que porte a terme atrocitats. Ací, com a intel·lectuals cal considerar, al meu entendre, qualsevol persona que tinga coneixement d’aquestes atrocitats. Entenc que queda clar que qui sent coneixedor de les atrocitats no les denuncia, és còmplice. El poder establert als EUA considera intel·lectuals responsables a aquells que estan al servei del govern, mentre que aquells que se centren en els valors se’ls ignora i menysprea. Però quan es refereixen als intel·lectuals dels països enemics el criteri s’inverteix i es valoren al revés: són responsables els dissidents, aquells que actuen amb ètica i denuncien les atrocitats dels seus governs i menyspreen els qui col·laboren amb les institucions governamentals del país enemic.
Chomsky afirma que “Si bé la responsabilitat de l’intel·lectual és
insistir en la veritat, també ho és entendre els esdeveniments en la seua
perspectiva històrica” (pàg. 44)
“Sonats al marge” és el concepte creat per Mc George Bundy,
conseller de seguretat nacional de Kennedy i Johnson per a referir-se
als intel·lectuals que s’oposen a
la bel·ligerància estatunidenca no per qüestions tàctiques sobre
costos (que seria acceptable per ell) sinó per justícia i ètica.
Als anys 60 del segle XX els EUA incriminava
als intel·lectuals d’adoctrinar la joventut, i condemnava a Bertran
Rossell, Rosa Luxemburg i altres (pàg. 52) a la presó, o
expulsant-los de les universitats i ens recorda que en l’antiguitat a Atenes
també condemnaven a mort a intel·lectuals acusant-los de corrompre la
joventut (en referència a Sòcrates).
Respecte a la Trilateral, Chomsky denuncia que pretenen que el poder ha d’estar
en mans de la riquesa de la nació, d’homes patriòtics
i intel·ligents que “han de protegir l’interés públic contra les
males passades de les majories democràtiques” (i s’autoqualifiquen de
demòcrates).
Kennedy va ordenar que els exèrcits sud-americans amb objectiu de
defensar la nació contra atacs exteriors, que modificaren el seu objectiu per a
lluitar contra els dissidents de l’interior (dissidents dels governs
protegits pels EUA).
Chomsky (que condemna l’acte terrorista de l’11 de setembre) ens recorda que el
primer 11 de setembre (colp d’estat de Pinochet a Xile promogut pels EUA)
va ser més cruel i devastador que el segon. I ens revela que Kissinger va
declarar que aquest acte no va tenir cap transcendència i l’administració de
Nixon va considerar el cop d’estat (i consegüentment tots els crims posteriors
de la terrible dictadura de Pinochet) com la destrucció d’un virus per a evitar
que s’escampara per tota sud Amèrica perjudicant els interessos dels
EUA.
(Pròxima
publicació: Hegemonia o supervivència-I)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada