dilluns, 25 de febrer del 2013

Hi ha morts que pesen cent anys

El darrer premi Andròmina va ser guanyat ex aequo per" Hi ha morts que pesen cent anys" de Tomàs Llopis que, com tots sabeu, és un professor i escriptor  de La Marina Alta (pegolí de Beniarbeig, amb algunes arrels pedregueres) La presentació del llibre tindrà lloc al Casal Jaume I, l'u de març a les 20:00, amb presència de l'autor, i correrà a càrrec de Carles Mulet, també professor i escriptor.
He començat a llegir el llibre; m'agradaria acabar-lo abans de la presentació, però no sé si tindré temps: ja sabeu que les bones lectures --com els bons menjars, i perdoneu la comparança-- s'han de fer sense pressa i assaborint-ho. En principi puc dir que es tracta d'una novel·la que, per a mi, té diferents atractius: litereturitza una part important de la nostra història i a  la nostra comarca amb una versemblança (no oblidem que no deixa de ser una novel·la) que aconsegueix que el lector se senta part d'ella. Per una altra banda, Tomàs Llopis fa ús de la narrativa inserida --que tant m'agrada!-- practicant el joc de les nines russes amb una habilitat i mestria admirables. No falteu; mentrestant, si voleu una altra opinió i més informació --i de més qualitat, tot s'ha de dir-- entreu al blog Nausica de Carles Mulet.

divendres, 22 de febrer del 2013

Economia del bé comú

Aquest concepte ideat per Christian Felber (austríac, professor d'economia, filòleg...) intenta resoldre una contradicció ètica del sistema capitalista, canviant l'ordre econòmic. Els dos pilars bàsics del sistema són: afany de lucre i competivitat econòmica (tenir); Felber proposa canviar-los per uns altres dos pilars, bé comú i cooperació (ser). Em recorda els pensadors que provocaren el maig Francès, però si aquells eren força teòrics i elitistes, aquest ho explica amb una claredat meridiana i ho mostra en uns gràfics elementals que qualsevol persona pot entendre. Si economia es satisfer necessitats, els diners són un instrument, no una meta; el PIB (el Déu sagrat del sistema capitalista) no mesura la qualitat de vida, cosa per la qual cal abandonar aquest concepte com a mesura de l'economia. Ho explica d'una manera pedagògica i demostra que el producte d'una empresa --o d'un estat-- és pot mesurar -- el fet de mesurar l'allunya dels filòsofs, Eric Froom, Marcuse i altres-- i l'apropa a la realitat quotidiana (l'economia està més prop de la física que no de la metafísica). La conseqüència de poder mesurar el resultat de l'economia del bé és que deixa de ser una utopia irrealitzable i es converteix en un objectiu que podem aconseguir. I la sorpresa: quan creus que estàs davant d'un antisistema, et diu que no, que ell és el sistema i l'antisistema és allò que actualment ens estan imposant; la majoria de constitucions europees --l'espanyola també-- diuen que l'objectiu i obligació de l'estat és el bé comú. Però després, en la pràctica en ho neguen. És a dir, no proposa canviar el sistema econòmic sinó l'ordre econòmic. M'apunte.
Mireu la presentació que ha fet a TV3:    

dijous, 21 de febrer del 2013

Intersindical 1, Marina Salut, 0

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha sentenciat a favor de la demanda que va interposar Intersindical Salut contra l'amortització de 165 places de personal estatutari que van passar a personal laboral, fet que es va portar a terme a juny de 2009. A banda dels perjudicis ocasionats als treballadors, probablement aquella decisió no tindrà conseqüències irreparables, i es podrà solucionar tres anys més tard. Però què passaria si decisions com tancar les urgències de nit als centres de salut resultaren il·legals, com manté la Plataforma de Defensa de la sanitat Pública, i haguera danys personals irreparables? Seria suficient indemnitzar? o hi hauria responsabilitat penal pels que van prendre la nefasta decisió?

dimecres, 20 de febrer del 2013

GRAFFITI


Ausiàs March, trist per la mort de la meua senyora --la Senyora de Pedreguer i del Trepig-- ha fet un graffiti  al mur de contenció del pont sobre el Serpis, a l'entrada de Gandia per l'avinguda de les Germanies. Adjunte les fotos que ho demostren.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Nos el Rei

El rei té al seu servei: la reina, els cavalls, les torres, els alfils i els peons. Mentre hi haja rei hi haurà partida. Però sols el rei usa el plural majestàtic: Nos el Rei! 

divendres, 8 de febrer del 2013

Tornen les mobilitzacions en defensa de l'escola pública i en valencià. Dissabte 9 de febrer a les17:30, a la Plaça de Sant Agustí a València.  El futur és nostre però l'hem de guanyar. Ànim i endavant!

dimarts, 5 de febrer del 2013

Espanyol v.nacionalista espanyol

Quina és la diferència entre un espanyol--que estima Espanya-- i un nacionalista espanyol? La diferència acostuma a ser que el nacionalista espanyol diu "yo no soy nacionalista español, soy español" i l'espanyol no nacionalista no té cap inconvenient en definir-se com a nacionalista espanyol, basant-se en el fet que estima Espanya. Què curiós! Mireu, per favor, què diu una persona que s'auto-qualifica com a nacionalista espanyol. A Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política, jo gosaria qualificar-lo com a un internacionalista amb sentiment de ser espanyol-- dos conceptes que no són contradictoris i que podem discutir, si voleu-- Ell té el sentiment de ser espanyol i jo no. En totes les altres coses, crec que coincidim. Quina llàstima que no siguem més.
http://www.youtube.com/embed/ylQFZZMHOxk

dissabte, 2 de febrer del 2013

TERRATRÈMOL



Tot i que probablement no es puga condemnar els dirigint del PP per sobre-cobraments clandestins i que, per a aquestes polítics, per molt evident que siga un fet, aquest no ha existit si no hi ha condemna judicial --recordem el cas Naseiro en el que Zaplana va ser elegit Molt Honorable després d'un escàndol de corrupció en el que es va veure implicat-- una part important d'electors de dretes, els menys dogmàtics i més honestos, passaran factura a Rajoy i al PP. Els escàndols de corrupció actuals són irresistibles per dos motius diferents al de la pròpia naturalesa de la corrupció. Primer, perquè està esguitant a expresidents de autonomies, president de govern i membres de cases reials, de tots els colors --no es tracta de simples regidors o funcionaris de poble-- Segon, perquè la ciutadania no pot perdonar aquests cassos extrems, ni mirar cap a un altre lloc, quan una gran part de la gent està atemorida per l'amenaça de la fam i, fins i tot, n'hi ha que estan passant gana, o greus necessitats.
Per una banda, retalls en atenció sanitària i educació públiques, reformes laborals que han suposat atemptats greus als drets dels treballadors, augment dels impostos al consum que afecten negativament la capacitat adquisitiva de les classes populars. Per una altra banda, parlamentaris europeus que es neguen a viatjar a Brussel·les en classe turística perquè la seua dignitat exigeix anar en primera, parlamentaris que cobren dietes de desplaçament quan tenen el domicili al lloc on suposadament es desplacen---i que a més a més criden "que se jodan" referint-se als treballadors aturats i sense prestacions-- polítics amb beneficis socials i fiscals que no poden somniar els treballadors, i ara... corrupció generalitzada i al més alt nivell.
El terratrèmol és tan fort que, si el govern tinguera sentit de la responsabilitat, declararia l'estat d'emergència amb alarma roja. És a dir dimissió del govern, dissolució de les corts generals i convocatòria d'eleccions generals constitucionals. Sí, constitucionals; quina democràcia és aquesta que s'imposa una constitució a una ciutadania una gran part de la qual (tots els que tenen menys de 52 anys) no l'han votada?