divendres, 25 d’agost del 2017

EL TINENT ANGLÉS (Eduard Mira)


Una bona novel·la basada en la guerra de Successió. Pel meu gust, abusa dels circumloquis i de les historietes palatines de l’aristocràcia britànica o alemanya. També crec que el “post escriptum” és massa llarg. Una altra cosa de poc interés per a mi és la formació dels batallons a la batalla d’Almansa (primera línia de cavalleria de l’ala esquerra, segona línia, per la dreta, pel centre, diferents línies d’infanteria, l’artilleria... molt bé per qui estiga interessat en la història de l’estratègia militar, però a mi no em diu res. M’interessa més les causes i conseqüències de la batalla, que també les explica, per cert.
El que m’agrada són les idees, i en el Tinent anglés n’hi ha una que cal ressenyar i subratllar: la guerra de successió és una guerra mundial, en la que l’aristocràcia de diferents estats lluiten contra l’aristocràcia d’altres, en defensa dels propis interessos. Podríem dir interessos nacionals, però interessos de la classe dominant de cada nació, estat o corona. A excepció dels valencians que van lluitar pels interessos del poble, dels treballadors. Atés que la novel·la la llegim hui, encara que tracte d’abans de Carles Marx, podríem dir que al Regne de València la guerra de Successió és una lluita de classes, és la continuïtat de les Germanies. Per això l’aristocràcia de tota Europa castiga el general Basset.  I els valencians no tindrem una veu que ens defense en la Pau d’Utrecht (això ja està fora de la novel·la).
Si en Victus de Sánchez Piñol queda clar que l’aristocràcia catalana té més por al poble català que a la dominació espanyola, en el Tinent anglés d’Eduard Mira, queda clar que, tot i estar en guerra les diferents aristocràcies europees, elles contra elles, a l’hora de la veritat, l’enemic comú és el poble, en aquest cas el poble valencià i el general Basset que el recolzava.
Des del punt de vista literari el que m’ha agradat moltíssim és la presència permanent de la veu de la consciència (o subconsciència), l’alter ego o, concretament, Sanguango. Genial.

dissabte, 12 d’agost del 2017

CONTES VALENCIANS (Blasco Ibáñez)


Es tracta d’una edició de contes de Blasco Ibáñez, traduïts al valencià (un valencià popular, ben adient per l’estil dels contes) per José A. López Camarillas. El que no era normal és que uns contes populars i COSTUMISTES estigueren escrits en un idioma que el poble NO tenia COSTUM de parlar. Ara queda més coherent i els contes són més autèntics, més popular i més costumistes.

dijous, 10 d’agost del 2017

SOM UNA COLÒNIA



 "El Decret de Nova Planta promulgat el 29 de juny de 1707 va suposar la definitiva abolició i derogació dels Furs de València".( Argument del Tribunal Constitucional espanyol per a eliminar el dret civil valencià aprovat per les Corts Valencianes).

1. Felip V justifica el Decret de Nova Panta (29 de juny de 1707) “por justo derecho de conquista”

2. El Tribunal constitucional elimina el dret civil valencià basant-se amb el Decret de Nova Planta

3. Ergo... el dret civil valencià queda eliminat i la justificació és “por justo derecho de conquista”.

Crec que això vol dir que, segons el Tribunal Constitucional, que té l’última paraula en temes judicials a Espanya, els valencians som una colònia d’Espanya. No?

Prenem nota i actuem en conseqüència... sense por, i sense complexos:
 IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

divendres, 4 d’agost del 2017

EL PENSAMENT I L’ACCIÓ


Quan vaig veure la ressenya del llibre a Vilaweb, em va vindre a la memòria un fet de fa molts anys, important i emotiu: la meua amistat amb Josep Maria Costa va començar amb una discussió producte d’un malentés, d’un accident dialèctic o d’alguna jugada incomprensible dels nostres subconscients. El debat consistia que és abans el pensament o l’acció? L’any aproximat, 1961, poc abans de “Nosaltres els valencians” del que vaig tindre notícia mitjançant el mateix Josep Maria. D’això parlaré tranquil·lament una altra vegada.
Ara, però, anem al llibre. Diferents autors (Ferrar Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera, Giaime Pala i Antoni Rico) han investigat i opinat sobre la influència de Marx i Gramsci en Joan Fuster, amb diferents conclusions. Crec que el que hem de tenir en compte, la cosa més important, és que Joan Fuster era un intel·lectual i un lliurepensador. Com a intel·lectual tenia set de coneixements i no podia deixar passar l’oportunitat de llegir Marx i Gramsci entre tantíssims altres. Com a lliure pensador, ni el pensament de Marx ni el de Gramsci ni el de cap altre pensador, filòsof, teòleg o polític no es convertirà mai en doctrina ni en dogma. De tota manera, paga la pena llegir aquest llibre format per diferents petits assajos.