dimecres, 5 de desembre de 2018

AUGMENTA L’EXTREMA DRETA?



Respecte a l’opinió de l’ascens espectacular de l’extrema dreta a l’estat espanyol, com a la resta d’Europa, voldria exposar la meua opinió personal.
Estic d’acord que Espanya és l’estat d’Europa on més força té l’extrema dreta, o un dels que més força té. Tanmateix, no estic d’acord amb qui diu que a Espanya, l’extrema dreta ha augmentat darrerament de forma espectacular. Crec que a l’estat espanyol l’extrema dreta té ara, aproximadament, la mateixa força –o un poquet més-- que tenia quan governava Aznar. Arribe a aquesta conclusió per diferents motius: a) Els líders de Ciudadanos i els de Vox han estat militants del PP. b) Aznar ha donat suport en diferents moments a Casado, a Rivera i a Abascal. c) Aznar va declarar fa poc que quan va deixar el PP, va deixar una dreta unida, i ara està desunida (és a dir PP-C’s-VOX van per separats però anaven junts i podrien anar junts) Conseqüentment aquells a qui ara els diguem extrema dreta, no són res nou sinó la dreta de sempre, a una part de la qual, ara li diguem —i no sé per què abans no li déiem—extrema dreta. És a dir, s’ha fet més visible, però no és res nou ni ha crescut espectacularment. Ha estat sempre present, tot i que no tan visible, més dissimulada.
El segon error que es comet, a parer meu, sobre aquest tema, és la responsabilitat del suposat ascens de l’extrema dreta. Molts diuen que és culpa de l’independentisme català. No sé si és un gran error o una enorme i flagrant manipulació dels creadors d’opinió. A Catalunya hi ha partidaris de la independència, partidaris d'estar dins d’una república federal espanyola, partidaris d’una Espanya de les autonomies i partidaris d’una Espanya centralista sense miraments. Això es diu, en principi, pluralitat política. No és cap dels elements que formen aquest conjunt el responsable en essència de cap extremitat. No és cap element sinó l’actitud d’algun element el què definirà si hi ha democràcia o no n’hi ha. El que defineix la falta de democràcia, és a dir l’extremisme, és la violència. Votar no és violència. Reprimir a qui vol votar amb antidisturbis i disparant bales de goma, sí que és violència. La il·legalitat del fet de votar és una excusa molt barata i de poc pes, per respondre amb violència. Per exemple: Al ministre Montoro i el president de govern Rajoy, no els han enviat –ni vull que ho facen, clar—els antidisturbis per haver decretat una amnistia fiscal que el TC ha declarat inconstitucional. Ni els han acusat d’estafar els espanyols i no estan tancats en presó preventiva. I quan el TC ha declarat que el govern, fins i tot quan està en funcions, està obligat a rendir comptes davant el parlament, tampoc s’ha enviat els antidisturbis ni s’ha tancat en presó preventiva a Rajoy per incomplir la llei quan no va acceptar el control parlamentari.
I parlant de violència, parlem de la violència més indigna, que és la injustícia que aplica la justícia. La Constitució espanyola diu que ningú no serà privat del dret a ser elector i elegible si no està expressament condemnat a perdre aquest dret. No sols ho diu la Constitució sinó, a més a més, la Declaració Universal de Drets Humans i el Conveni Europeu de Drets Humans, firmats per Espanya. No cal ser expert en lleis per a saber-ho. Bé, la Justícia espanyola, el jutge Llarena concretament si no vaig errat, va negar el dret a defensar la seua candidatura a President de la Generalitat Catalana a Jordi Sànchez. I no va permetre usar el dret d’electors a altres diputats en presó preventiva o exiliats. A més, quan els presos polítics, en presó preventiva, presenten un recurs al TC, aquest, tot i haver-los admés a tràmit, no els resol en 30 dies, incomplint la llei (el mateix TC!), per a evitar que els presos recurrisquen al Tribunal Europeu de Drets Humans que, segons l’experiència recent amb presos turcs, segurament condemnarà Espanya. Totes aquestes actituds de violència institucional són responsables de donar força a l’extrema dreta, d’animar-los a fer-se visibles. Quan el PSC va anar a manifestacions amb VOX en contra de l’independentisme, tot i ser un dret que ningú no li pot negar, el que va fer va ser ajudar al partit d’extrema dreta a fer-se visible i a donar-li legitimitat.
És a dir, ni l’homosexualitat, ni els immigrants, ni els negres, ni els independentistes, ni els rojos –on estan?—són responsables de l’actual visibilitat de l’extrema dreta. I si m’ho permeteu, exposaré una altra opinió: quan els partits d’esquerra es desplacen cap a la dreta per motius electoralistes, el que fan és espentar als partits de dreta més cap a la dreta. Però això tampoc és res nou.

dijous, 29 de novembre de 2018

CENTRE DE SALUT (2)





Entre dues-centes i tres-centes persones vam donar ahir a Pedreguer la benvinguda, d’una manera “carinyosa i afectuosa”, a la consellera de Sanitat, per tal de recordar-li  l’abandonament del projecte del Centre de Salut de Pedreguer. Quan ha marxat, hem quedat més defraudats del que estàvem abans de la visita, per una banda per la seua absoluta desinformació sobre el tema i per l'altra perquè sols ens ha promès estudiar-lo amb bona voluntat, és a dir, res de res. Cap garantia (ni interès) d’esmenar els pressupostos del 2019 per a incloure'l i cap garantia que dins d'aquesta legislatura es farà la reversió de l'àrea de salut de La Marina Alta que continua en mans privades (el Molt Honorable va dir en la seua visita a Pedreguer, ara fa aproximadament un any, que abans de l’estiu -passat- s’hauria fet la reversió). Si algú que no coneix Pedreguer es pregunta en quines condicions està el Centre de Salut per a provocar tant d'aldarull, descriuré què passa si una mare embarassada i amb un xiquet d’un parell d’anys visita la consulta de la comare o de la pediatra, per exemple... bé, no cal descriure-ho, simplement recordeu la pel·lícula “Los Intocables”, la famosa escena de l’escalera del final. Penseu només que si algú demanara una llicència d’apertura d’establiment per a muntar una perruqueria a eixe local, l’ajuntament no podria concedir-la per no reunir les condicions que hui en dia s’exigeixen. Però en canvi hi ha  una consulta de medicina familiar, una de comare i una de pediatra. Vergonya! La consellera ha dit que estudiaria la possibilitat d’instal·lar un ascensor. Més vergonya! Amb això (en cas de fer-ho) podria reduir encara més el poc espai que hi ha. A Pedreguer la llista d’espera és llarga per falta de personal, i les especialitats que ofereix són inferiors a la d’altres municipis amb una població semblant per falta d'espai. Sols hi ha una solució, un nou Centre de Salut, ja! ! La consellera parla de mirar de comprar un solar, “el solar està cedit des de fa molts anys” li diuen els representants de la Plataforma, “podríem començar per fer el projecte” diu la consellera, “el projecte està fet des de fa molts anys” li diuen, però la consellera al·lega que l’antic projecte ara no aprofita i que procurarà introduir una esmena als pressupostos del 2019 per a incloure un projecte nou. És a dir, encara estem més arrere de què pensàvem. Total, amb un poquet de sort muntarà una cadira salva-escaleres i ens dirà “i no vos queixeu o vos retirarem la promesa de tractar-vos amb bona voluntat”.
El P.P ens va maltractar durant molts anys i ara el Botànic ha fet igual. Ens veurem!

dilluns, 26 de novembre de 2018

CENTRE DE SALUT (1)



Si a Pedreguer no tenim un Centre de Salut amb les condicions que requereix aquest tipus d’instal·lacions per a una població de  huit mil habitants (Pedreguer i La Llosa de Camatxo), sempre ha sigut per culpa dels Consells del P.P. (el solar està concedit a la conselleria des de fa molts anys). Però ara ja no podem donar la culpa solament a qui ja no governa la Generalitat. En les darreres eleccions autonòmiques i municipals, totes les candidatures prometien que el Centre de Salut de Pedreguer seria una realitat durant l’actual legislatura. Estem arribant al final i no sols no s’ha fet realitat sinó que ni tan sols s’ha començat, ni tan sols està fet el projecte. Ara bé... promeses, sí. Però les promeses, a Pedreguer, ja no ens valen per a res. A les pròximes eleccions, a Pedreguer, passarem factura, fet que tots sabem que és un recurs democràtic. Però la democràcia no sols consisteix a passar factura electoral, també consisteix en la legítima mobilització popular en defensa dels interessos del poble. I això a Pedreguer ho sabem fer. Veritat que si? El primer “round”, estava convocat per al dimecres dia 28 a les 10.30, consistent en una concentració davant de la conselleria de sanitat a València, mentre els representants de la Plataforma per al Centre de Salut es reunien amb la consellera. Però la consellera de sanitat ha decidit que l’entrevista es fera a Pedreguer. Potser una gentilesa per a evitar el desplaçament dels manifestants a València, o potser per a allunyar el soroll de la seu de la conselleria, vés a saber. Bé, la concentració es trasllada a les 12.45 davant l’ajuntament de Pedreguer. La consellera, podeu estar segurs, ens prometrà el que ja ens han promés moltes vegades. Promeses. Però el poble de Pedreguer ja no accepta promeses vanes i oblits humiliants i sabrà respondre a aquest menyspreu del Consell del Botànic. Aquesta concentració solament és el principi de la lluita per a una assistència sanitària justa.

divendres, 23 de novembre de 2018

Per les eres del silenci



Ara que els anys i la salut no em permeten passejar pels senders de les muntanyes i pujar als estimats Pinyons de Laguar, una troballa inesperada m’ha permés tornar a sentir la muntanya, amb el seu aroma de cireres madures o la llum dels ametlers en flor, el soroll de les fonts amb l’aigua freda, l'ombria refrescant sobre la pell, la visió majestuosa dels pinyons, també anomenats, el cavall verd, el flaire de la bruixa morisca que es va exiliar però va deixar el seu esperit vagant per La Vall i, al fons, la Mar Nostra. La troballa a la qual em referisc és “Per les eres del silenci” un poemari de José Miguel Mut Ronda, veí de la Vall de Laguar i Orba i professor de l’IES de Pedreguer, responsable de despertar en alguns joves de Pedreguer –algun nét meu entre altres—l’estima pel teatre. També canta l’amor a la terra i als regals que ella ens ofrena, el vi, l’oli, l’aigua ... Recitaré, amb permís de l’autor, alguns poemes d’aquest llibre en la pròxima vetllada poètica que fem, de tant en tant, uns amics com a sobretaula dels nostres sopars estacionals. Un plaer, José Miguel i continua caminant pels senders de la poesia i del teatre. Gràcies artista, moltes gràcies!

dilluns, 12 de novembre de 2018

PRESENTACIÓ DE "EL DRAC OCAIVE" A PEDREGUER



Divendres dia 9 vàrem fer la presentació de "El Drac Ocaive" a Pedreguer, a la seu del Casal Jaume I. De totes les presentacions que he fet, a diferents llocs, dels llibres que he publicat, aquesta ha estat la més satisfactòria, la més especial i la més entranyable per la participació activa dels meus néts i nétes que van representar una taula redona dels personatges.
Vull donar les gràcies a totes les persones que van assistir,
 per la seua presència. I també a les que, per diferents motius, no hi van estar. També vull agrair el suport de la meua família, especialment a les nétes i néts, verdaders protagonistes de la presentació. Jordi, Lluís, Rosa, Carme, Joan i Pau, no trobe paraules per a expressar quant orgullós i esvanit estic de vosaltres ni quanta és la meua felicitat per haver-vos tingut al meu voltant. Sou únics.

dimecres, 7 de novembre de 2018

IMPOST SOBRE HIPOTEQUES



Bé, si algú no es volia creure que el tribunal Suprem –i la justícia espanyola en general— no eren cecs, amb la sentència sobre l’impost de les hipoteques, quedaran convençuts, supose. I no tant per la sentència sinó per la forma en què s’ha produït: primer a càrrec dels bancs, immediatament després –no sé si a conseqüència d’alguna amonestació verbal—ens diuen “espereu-vos que ho pensarem” i finalment a càrrec dels hipotecats. Ara tots donem la culpa a la justícia perquè no és imparcial. I no ho és, alguna de les sentències del Tribunal de Drets Humans i l’actitud de la justícia alemanya i belga ho confirmen. Ja està? El poder judicial ens governa i crea jurisprudència i els altres poders callen? Què fa el poder legislatiu? Si la gran majoria estem en contra d’aquesta sentència, perquè el poder legislatiu –Congrés de Diputats (diputades)—no aprova ja una modificació de la llei en la qual quede clar que l’impost ha de carregar-se als bancs? Perquè no modifica el codi penal i totes les lleis que calga perquè quede clar que votar no és delicte sinó un acte democràtic? Molt de queixar-nos del poder judicial, però al poder legislatiu, controlat pels partits polítics, els ve molt bé, els resulta molt còmode que els altres decidisquen allò en què ells estan d’acord però no gosen dir-ho.

dilluns, 5 de novembre de 2018

EL MISTERI D’ELX



El dissabte dia 27 d’octubre vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx. Era una assignatura pendent que anava ajornant any rere any. Enguany per ser any parell, i gràcies a la gestió del Casal Cultural Jaume I de Pedreguer –la gestió ha anat a càrrec d’Anna Aurora-- he tingut l’oportunitat d’assistir a una representació extraordinària, en realitat és un assaig general per a la representació del dia 1 de novembre, però que, a efectes artístics—no era qüestió de devoció-- puc considerar que s’ha complert l‘antic desig pendent i ajornat durant anys.
No volia morir-me sense veure el Misteri però, ara que ja ‘he vist, he de dir que tinc altres assignatures pendents. Moltes. Jo crec, i desitge, que quan arribe l’hora, la mort em sorprendrà amb moltes assignatures pendents perquè qui no té assignatures pendents ja està mort, per molt que encara respire.
Seria massa pretensiós per la meua part si intentara explicar-vos el Misteri. A les llibreries i també per la xarxa podeu trobar explicacions extenses i rigoroses, textos, vídeos i altres documents. Però a qui no haja assistit mai personalment a una representació li aconselle que ho faça. Com tantes altres coses, veureu-ho i escoltar-ho “in situ” és una sensació més viva i autèntica que el millor vídeo o àudio.