diumenge, 29 de març de 2020

EXTRET DEL DIETARI “L’AVENTURA DEL CONFINAMENT”



DIVENDRES 27. Dia 13
Hui també ha fet una pluja intermitent i suau, fina, com si no en tinguera gana, com jo, com molts. La inactivitat genera apatia i l’apatia genera inactivitat, un cercle viciós. Diuen que el sol –els seus raigs ultra violeta— és una de les millors armes per a destruir la majoria de virus, inclòs el coronavirus. Per això, diuen, no hi ha grip a l’estiu. Que vinga, doncs, el sol i la calor i que acabe amb aquest malson. Diguem malson perquè no estem avesats a patir. Imaginem les persones que viuen –si es pot dir viure— a Síria o a països d’Àfrica, bombardejats quasi diàriament, passant fam, caminant molts kilòmetres per a abastir-se d’una marraixa d’aigua, assotats per epidèmies de malalties més mortals que el coronavirus, que fugint de la mort, naufraguen i moren a la Mediterrània, o arriben a Europa on no els deixen entrar i viuen confinats en campaments en condicions infrahumanes. Nosaltres vivim un malson?
Ací la gent cerca responsables, uns donen la culpa al govern per haver actuat tard i malament, uns altres a l’oposició que quan va governar va destruir gran part de la sanitat pública existent aleshores. No pensen que és el sistema el que no ens val. M’agradaria que la ciutadania, al final de la crisi –que durarà més del que la gent creu— tinguera clara una cosa: que la sanitat pública és més important que tots els polítics junts, inclosos tots els reis, que és més important que tots els bancs junts, que l’IBEX 35, que l’exercit i la policia, que el Papa i l’església. Que governe qui governe hauria de posar-se com a objectiu la millor sanitat pública i la millor educació pública possible i la millor política social en benefici dels necessitats. I que totes les altres coses són prescindibles. Alguns diuen que l’exrcit i la policia està col·laborant. És cert, clar. Però si el pressupost de defensa, armament, munició, i altres s’eliminara i es passara a sanitat pública, a aquesta li sobrarien recursos materials i personals per a solucionar el problema sense la participació militar i molt millor que ara. I què faríem del personal militar? Passar-lo a sanitat, per exemple: metges, infermers, auxiliars, zeladors o personal de neteja dins dels hospitals, segons les aptituds de cadascú. Pot ser que algú ho dubte? “Però això no pot ser” diuen alguns, no perquè no puga ser, sinó perquè no els agrada la idea.
Quan passe la crisi del coronavirus caldrà que ens replantegem moltes coses.
...
Em diu l’Àlex que l’hospital comarcal està a vessar, però no col·lapsat, i a la residència de vells de Pedreguer diuen que no hi ha cap malalt de coronavirus. Ben fet pel personal que va tancar la residència quan tocava i que treballa molt bé. Però no abaixem la guàrdia
...
I les mascaretes. Empreses que donen tela i altres materials, i moltes dones que treballen a casa amb les seues màquines de cosir, fent mascaretes per la residència, per la policia local, pel centre de salut i per tot el voluntariat que treballa repartint aliments a casa de vells que no tenen família i de persones necessitades. La solidaritat pren força, tant de bó continue quan passe la crisi. Ens caldrà solidaritat i cooperació.
Després de la crisi sanitària, vindrà la crisi econòmica. Ja es parlava que estava pròxima poc abans del coronavirus. Ara, ha parat la producció (creixement negatiu), ha augmentat l’endeutament públic i privat, i –com sempre— els més dèbils econòmicament són els més perjudicats, produint-se els tres fets en els quals s’aboca qualsevol crisi econòmica, i tot això abans que arribara la crisi per causes endògenes del sistema. Què passarà després? Ens hem de posar les piles.

dilluns, 2 de març de 2020

La investigació (Philippe Claudel)




Novel·la de l'absurd. Es tracta d’unes reflexions en les quals l’autor fa una crítica càustica sobre les injustícies i l’absurditat de la societat actual. Ens diu que l’home no és un llop per a l’home, perquè el llop és un animal social i civilitzat. L’home s’ha convertit en l’anti home, de la mateixa manera que els físics parlen de matèria i antimatèria. La novel·la és un crit contra la violència i la irracionalitat del gènere humà.
Segons Philippe Claudel, cadascú segueix disciplinadament el camí que té predeterminat. Els Investigadors—ací els qui pensen, els qui pregunten— són antisistema i seran exterminats, llençats al femer.
En La investigació trobem reminiscències de l’existencialisme, fet que suposa un doble record de Franz Kafka: la irracionalitat i l’angúnia existencialista.

dimarts, 4 de febrer de 2020

SANT BLAI 2020 (1)



Sant Blai ha tingut enguany doble sessió de danses. Diumenge, al carrer que porta el nom del sant, ha tingut lloc la dansà, amb participació de dansaires de diferents pobles de la comarca que ens han honrat amb la seua companyia. Com ja és tradicional en aquesta actuació, en acabant hi ha hagut xocolate i fartons, organitzat per la rondalla del Grup de Danses Pedreguer, per a combatre el fred, tot i que enguany li haguera anat més bé granissat d’orxata, per l’oratge primaveral ben atípic per aquesta època de l’any. Adjunte algunes fotos de la primera part.
























divendres, 10 de gener de 2020

“El corto tiempo de las cerezas” (Manuel Cerdà)



Una novel·la històrica. Dit així, de manera tan senzilla, sembla poca cosa, però és tot el contrari. No és una novel·la de ficció dins d’un entorn històric correcte, sinó que l’autor, Manuel Cerdà, ens conta la història de la segona meitat del segle XIX i principi del XX introduint uns personatges de ficció que li donen interés al relat, sense perdre mai el rigor historicista, a allò que, d’una altra manera, seria un fred relat històric. Algun crític l’ha comparat amb Kenn Follet, amb certes matisacions. Per a mi les matisacions són: en primer lloc que Manuel Cerdà, com a historiador que és, ha posat el rigor històric i l’ètica personal de l’historiador per damunt de l’interés literari, sense que això, i ací radica el mèrit, disminuïsca l'interés de la novel·la. En segon lloc, Manuel Cerdà és un humanista, un expert en qualsevol manifestació artística –arquitectura, pintura, escultura, música...— i els seus coneixements com a professor de la història de l’art queden ben reflectits.
El personatge que fa de nexe entre les diferents parts del món i distintes èpoques, és Samuel —l’altre ego de l’autor?—nascut a Muro que, acabat de nàixer, es desplaça amb la seua família a Alcoi i és testimoni i cronista de les lluites obreres durant la revolució industrial a aquesta ciutat, una de les més representatives de la lluita obrera.
Samuel és partidari d’una revolució que cree una nova societat sense explotadors i explotats, però és un escèptic en el sentit que és conscient que una gran part de la classe treballadora és insolidària i no lluita per a alliberar-se col·lectivament, sinó que sols creu en la millora individual. Els diàlegs amb el seu amic Esclafit semblen reflexions del mateix autor respecte a les seues disquisicions entre les conviccions a favor de la lluita per l’alliberament de la classe treballadora i l’escepticisme respecte de l’èxit d’aquesta lluita per falta de solidaritat de la mateixa classe treballadora, com hem exposat anteriorment. Però Samuel és, primer que res i sobretot, el cronista de la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Destacaré també l’habilitat de l’autor per a acabar el llibre, donant-li un toc creatiu al final més lògic i adient.
“El corto tiempo de las cerezas” i “Adiòs, mirlo, adiós (Bye bye Blackbird)” són dos llibres diferents que formen un conjunt que l’autor ha titulat”Tiempos de cerezas y adioses” Es poden llegir per separat i en qualsevol ordre però jo recomane fer-ho seguint l’ordre de l’autor perquè “Adiós mirlo Adiós (bye bye Blackbird)” és la històra del segle XX i lògicament és continuació cronològica de “El corto tiempo de las cerezas”
En qualsevol cas, lectura recomanable per a tothom i, gosaria a dir, imprescindible per als amants de la història. Ja em direu.

dilluns, 23 de desembre de 2019

SATÈL·LITS (Elisenda Solsona)



Aquesta recopilació de relats ha estat una agradable sorpresa. Imaginació, fantasia, amor i desamor, lluna i no lluna. Elisenda Solsona és una mestra de l’estructura narrativa. Recorda els contes d’Andersen que tenen la lluna com a narradora, però ací és tot el contrari: no sols no relata la lluna sinó que, quan devia estar la lluna plena, ha desaparegut.
Una de les constants dels relats són les relacions de parella, amb tempestes meteorològiques que anuncien tempestes emocionals de les parelles, plenes de paràboles: l’atracció de la Terra sobre la lluna deixa d’existir i el satèl·lit se’n va amb un altre planeta.

dimecres, 27 de novembre de 2019

TERENCI DEL NIL (Terenci Moix)




Fa aproximadament cinquanta anys, Terenci Moix era un dels meus autors preferits, però en llegir-lo sempre tenia la sensació que, potser perquè jo no era suficientment madur o per ingenuïtat, no li treia tot el suc a la seua obra. Ell, sols dos anys major que jo era una persona intel·lectualment madura, tot i que ho negava. Per fi, després de molts anys d’espera, he decidit tornar-lo a llegir. He començat per “Terenci del Nil”, i això que “El dia que va morir Marilyn”, per raons subjectives que ara no explicaré, és la que més m’agradava.
Agraïsc a Maria Aurèlia Capmany la seua ajuda mitjançant el pròleg en el qual adverteix, entre altres coses, que es tracta d’un llibre de viatges romàntic i que Terenci (Ramon Moix Messeguer) va anar a Egipte a la recerca del seu passat, del seu origen, de la seua vida anterior.
Sóc de l’opinió que Terenci Moix va anar a Egipte a cercar l’explicació del misteri més gran de la vida: el misteri de la mort. Per a T.M. la mort és una interrupció de la vida, com un tall, però la vida continua i continuarà mentre hi haja el pas del temps, l’altre gran misteri de la vida (“... la supervivència més enllà de la mort...”). L’obra de T.M. és passió i sentiment, però també angúnia, l’angúnia de l’anonimat, de ser ignorat i oblidat, que és l’altra cara de la mort.
És cert el que diu Maria Aurèlia Campmany, “Terenci del Nil” és un llibre de viatges, però no un llibre de viatges escrit amb objectivitat –que és el que en principi se suposa—sinó prenyat de passió i de subjectivisme.
També és curiós detectar que rellegir un llibre al cap de cinquanta anys, no solament suposa una lectura diferent en quant el lector ha canviat, ha madurat, sinó també perquè les circumstàncies sociològiques del final dels anys seixanta del segle passat eren diferents de les actuals. I en aquest cas han canviat negativament a la vora del Nil. Al final de la dècada dels seixanta a Egipte encara --diu l’autor-- hi havia dones que portaven vel al cap. Ara, quasi no n’hi ha que no en porten. I si he dit negativament, ho he fet per considerar el vel com a senyal de submissió, a la religió o al masclisme.
T.M. ens mostra un Ramon nu i la seua vocació hedonista, però també la seua tendència a gaudir de les coses petites, intranscendents, senzilles, banals i quotidianes.
És crític amb el turisme occidental i el considera com una forma moderna de colonialisme. El turisme és un producte de consum i a Egipte ha comés un greu sacrilegi. El turisme suposa una explotació del poder sobre les persones originàries del lloc turístic, però al mateix temps, també, un domini alienador sobre el turista colonialista. I això no sols a Egipte, sinó també, si en reflexionem, a casa nostra.
No sé si, com diu Maria Aurèlia Capmany, T.M. va anar a Egipte a cercar el seu origen, el seu passat, però sí que és cert que el va trobar. S’identifica amb el jove rei Smenkhare ( “... Ell com jo, només era un pobre noi perdut en les angoixes irresoltes de la vida...”) i de la seua terra (“... el meu país és blau arran de mar naixent, és terra de titans que no han estat valents...”)
(“Perquè Egipte és com la meua terra. Perquè Smenkhare sóc jo. Perquè també sobre la meua ciutat s’hi pongué el sol, i ningú sap si hi tornarà a sortit mai més”).
T.M. s’identifica amb Smenkhare perquè va ser assassinat, per heterodox, pels defensors a ultrança de les lleis ortodoxes, dels dogmatismes i de la intransigència del poder. Però el més greu per a T.M. és que van esborrar el seu nom, negant-li el dret sagrat a passar a la història, i conseqüentment condemnar-lo a ser ignorat i oblidat, és a dir, a la mort de veritat. Per això el fa renàixer, el torna a la vida com a Terenci del Nil. I aquest fet és el que justifica el llibre i el viatge.
He passat en net les notes que havia pres durant la relectura i he reflexionat: Crec que ara ho he entés millor, però continue amb la sensació que encara em falta maduresa per a entendre bé a Terenci Moix i concretament a Terenci del Nil. Intuïsc que caldrà tornar-lo a llegir d’ací uns altres cinquanta anys, però crec que abans caldria viatjar a les valls del Nil.

dilluns, 25 de novembre de 2019

JOAN A LA BANDA DE L'ESCOLA DE MÚSICA



El meu nét Joan (12 anys, primer curs de Conservatori professional) va debutar dissabte dia 23 a la Banda de l’Escola de Música de Pedreguer. El concert que va tindre lloc a l’Espai Cultural, corresponia a la celebració de Santa Cecília de 2019 i va suposar un gran èxit. Enhorabona Joan, a gaudir de la música.