divendres, 21 d’abril de 2017

La fada negra. Xavier Theros.


Una novel·la amb una trama policíaca ben interessant –la investigació de diversos crims-- que navega per un oceà amb turmentes de dependències patològiques, que ens mostra les conseqüències psicològiques de sofrir situacions límits, especialment passar fam, la lluita per la supervivència i, finalment, una estranya solidaritat.
Tota aquesta ficció dins d’un entorn geogràfic i històric tractat amb rigor, ben documentat i força interessant: La revolta de la Jamància (o Camància) a Barcelona, ciutat revolucionària per excel·lència, l’any 1843. Aquesta revolta va ser la darrera de les deu bullangues ( nom amb el qual es coneix les revoltes populars que van tindre lloc a Barcelona entre 1836 i 1843).

Imprescindible pel amants de la novel·la històrica. És premi Josep Pla 2017.

dimecres, 12 d’abril de 2017

De los neandertales a los neoliberales (Neil Faulkner)

Una història de la humanitat vista des de l’anàlisi marxista. Potser a moltes persones els fa picor llegir algun llibre o fins i tot escoltar alguna opinió basada en l’anàlisi marxista, pel nom (o etiqueta) de l’anàlisi. Per exemple, un amic que va veure el que llegia em va fer saber que ell tenia superat això del marxisme. Bé. Vaig quedar admirat. Per a què jo poguera dir el mateix caldria primer haver-me llegit tota l’obra de Carles Marx i no tindre cap de dubte sobre les seues idees. Que lluny estic d’això! Una altra cosa ben diferent és que algú no siga revolucionari ni socialista ni comunista, però llegir la història des de l’anàlisi marxista, a més d’una manera racional d’estudiar la història, és una activitat “divertida” pel fet de comprovar com aquesta anàlisi explica fets que han succeït molts anys després de mort el filòsof  Carles Marx. Jo crec que resulta interessant l’experiència no sols pels marxistes, socialistes, comunistes o revolucionaris, sinó fins i tot per a tota aquella persona que està ben lluny d’aquests “istes” però simplement pretén il·lustrar-se. És més, jo crec –perdoneu-me la gosadia—que els teòrics i promotors del neoliberalisme, els mateixos líders d’allò que coneguem com escola de Chicago han estat els que millor han aprofitat, parcialment clar, les lliçons de Marx.
En principi era tot el que volia dir, però ara em ve al cap una associació d’idees ben curiosa. Stalin va trair la revolució –fet potser justificat per alguns per la pobresa en la qual estava enfonsada l’antiga Rússia, més la impossibilitat de fer la revolució a tots els racons del món, més les pressions econòmiques externes—i va convertir la Unió Soviètica en un capitalisme d’estat. I el capitalisme d’estat va esdevenir un estat totalitari dominat per la burocràcia entre altres motius –un d’ells la personalitat autoritària d’Stalin— pel domini dels aparells de l’estat dels antics funcionaris tsaristes més l’arribada al poder dels “arribistes” sense ideologia (ja sabem que tindre ideologia és una de les coses més mal vistes actualment, potser perquè sense ideologia no hi ha cap possibilitat de canvi). I jo no he pogut evitar, tot i les diferències, recordar allò que denominem “la transició espanyola”.

dimecres, 29 de març de 2017

DONACIONS

De vegades somnie en una societat en la qual el govern destina la totalitat del seu pressupost a assistència sanitària, investigació per a prevenir i curar malalties, educació, política social, i que no destina ni un sol euro, ni un sol cèntim a despeses militars. I que els grans empresaris, les grans fortunes feren donacions milionàries per a finançar els exèrcits i no al contrari. Però de sobte desperte i comprenc que en una societat com la descrita no hi hauria grans fortunes amb capacitat de fer donacions milionàries, ni cap necessitat de tenir exèrcits, perquè ningú no tindria gens d'interés a fer guerres. I sort que no hi hauria grans fortunes perquè si n'hi haguera i finançaren l'exèrcit aleshores aquest exèrcit estaria al seu servei i posarien un govern que destinaria la major part del pressupost a despeses militars i reduiria la investigació i assistència sanitària, educació i polítiques socials... i les grans fortunes farien donacions per a curar el càncer... com ara. Conclusió: vull una societat sense grans fortunes i sense exèrcit.

dijous, 23 de març de 2017

UNA REFLEXIÓ PRAGMÀTICA SOBRE EL PROCÈS


De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya (Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos econòmics, clar.

Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes (80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua. ¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant, comproven que l’autocar de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i conduir-lo.

Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa lògica i correcta.


Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible, podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació de una nova societat?.

dimecres, 22 de març de 2017

L’illa de l’holandès (Ferran Torrent)


Una novel·la que no vaig llegir quan va ser publicada, farà prop de vint anys, i que he llegit ara (un exemplar comprat de segona mà) com acompanyament i entreteniment alternatiu a la lectura d’un llibre d’història més llarg i complex que reclama més atenció i concentració, i del qual parlaré pròximament.
L’acció passa en una illa verge al principi del boom urbanístic, amb un regidor que gestiona el desenvolupament amb despotisme i decidit a la urbanització salvatge, enfrontat amb els veïns de l’illa, al capdavant dels quals l’autor ens presenta uns personatges ben curiosos i genuïns. No falta les contradiccions de falangistes versus tecnòcrates. Tot i que alguns lectors han reconegut València com la ciutat de la qual depén l’administració municipal de l’illa, jo he vist més aviat la ciutat d’Alacant i l’illa de Tabarca, tot i que aquesta circumstància és, en qualsevol cas, anecdòtica.

L’illa com a lloc de refugi d’antics –i moderns—pirates, marginats i misantrops, atorga a la novel·la un sabor romàntic i emotiu que aconsegueix que no tinga importància que el final de la trama siga un pèl inversemblant. El guisat està salpebrat amb el to irònic i burleta que caracteritza l’autor de Sedaví.

dilluns, 13 de març de 2017

El general en su laberinto (Gabriel García Márquez)



Simón Bolívar, El Libertador, fa l'últim viatge de la seua vida envoltat pels seus incondicionals i pels records de la seua atrafegada vida, arrebossada de glòria, ben guanyada als camps de batalla, amb la seua genialitat d'estratega militar i als llits de tantíssimes dones de qualsevol estat i condició social, racial o cultural --cosa de la qual, tanmateix, mai no va presumir--. Malalt greu, físicament decadent però mentalment lúcid, sempre generós, desinteressat en qüestió de diners, i entre frustrat i resignat per no haver aconseguit la unitat de l'Amèrica Llatina, el general viatja --mai no se sap si decidit o no-- cap a l'exili total i definitiu. Un viatge narrat amb la màgia inconfusible de García Márquez que no sols furga en la personalitat del personatge sinó també en la del seu poble i que descriu amb el toc poètic de la prosa que el caracteritza, el paisatge i el medi en el qual es desenvolupa el viatge.

dijous, 9 de març de 2017

PRIMAVERA.


                                             Ja estem a la primavera! Jo no tinc cap estació meteorològica, com l’amic J. Miguel Femenia, però tinc a casa un “estaciòmetre” que mesura i em diu –en el seu idioma—a quina estació estem. Es tracta, en realitat, d’un bonsai de magraner. Quan comença a brotar amb llucs que al principi tenen un color foc i que va convertint-se a poc a poc en verd, significa que estem a la primavera. Quan les fulles s’han fet grans i han pres un color verd intens, ens diu que estem a l’estiu. Si té magranes madures, significa que hem entrat a la tardor. I si li han caigut totes les fulles, estem a l’hivern. Enguany ha anunciat el ple de l’hivern d’una manera peculiar, però molt convincent: completament florit de blanc, com podeu veure en una de les fotos que publique.

Els “hivernòfils” –tinc alguns amics que ho són-- enguany no es poden queixar. Hem tingut un hivern amb fred, neu, pluges, temporals amb trons i llamps, granissol, boira terrera que es tallava amb un ganivet esmussat, vent huracanat, humitat, mal temps... però ara ja estem a la primavera. Benvinguda estimada! Reproduiré un poema que li va dedicar Mossén Cinto Verdaguer                                                     




LI DIUEN FLOR DEL CUCUT
A LA GENTIL "PRIMAVERA"
PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR
EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.
TREMOLA ENCARA DE FRED,
MES TOTA S'ALEGRA
AL SENTIR COM AL CUCUT
LI HA RESPOST L'ORONETA,
ENTONANT UN CÀNTIC NOU
AMB UNA TONADA VELLA:
EL BON TEMPS HA ARRIBAT
BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                     
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER