KOSSOVE

Sèrbia anuncia un referèndum per a reconéixer la independència de Kossove. La Unió Europea va fer una conferència als Balcans per a tractar dels problemes de la zona. Rajoy (Espanya) no hi va assistir perquè això podia significar que recsoneixia Kossove (Espanya és un dels pocs estat europeus que no reconeixen Kossove). Sí que va signar l’acord perquè oficialment el document era prou neutre. Ai! La diplomàcia com és bona. Els anuncis oficials són una cosa i el que de veritat hom li va ser exigit a Sèrbia, era més contundent: o solució pacífica i democràtica o no entra en la Unió Europa (o faixa o caixa). Rajoy (Espanya) no va estar present i, conseqüentment, no es va assabentar de tot el que es va parlar. Sort ha tingut Mariano d’haver sigut expulsat del govern espanyol perquè la notícia és d’infart. Crec que Pedro Sánchez hauria de prendre nota de la indirecta, si voleu dir indirecta a un dard enverinat dirigit al cor. Clar que –diran alguns— ni Sèrbia és Espanya ni Kossove Catalunya. Clar que –dic jo— no hi ha més cec que qui no vol veure. En democràcia els problemes polítics no es poden resoldre amb càrregues policials, presons preventives i estats d’excepció. Europa ha dit a Sèrbia que ha de reconéixer Kossove i Sèrbia farà un referèndum perquè la seva constitució no accepta la independència de l’antiga regió. L’anunci és del 2 de juny. Preneu nota. És l’anunci de Sèrbia més que la presa de possessió de Pedro Sánchez el que ajudarà a canviar certes coses (i l’actitud ferma dels catalans, sens dubte). Al temps.

EMBOLIC

A veure si entenc l’embolic que ha passat a Catalunya. Si algun dels fets no és correcte, per favor, qui estiga millor informat que m’ho explique. El que jo entenc és:
1. El parlament de Catalunya va proclamar la República de Catalunya. El govern d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució, ratificat pel Senat, suspenent de funcions el govern de Catalunya, i assumint-les,  fins que hi haja un nou govern. A continuació va convocar eleccions autonòmiques.
2. La Comissió Permanent de les Corts Catalanes, impugna davant del Tribunal Constitucional l’aplicació de l’article 155. El Tribunal Constitucional, ho admet a tràmit però no suspèn cautelarment l’aplicació del 155. Per què? Perquè per a demanar al·legacions a les parts, resultarà que les dues parts –govern de l’Estat i govern de l’Autonomia—en aquell moment són la mateixa institució, el govern de l’Estat. Sembla raonable. Continuem.
3. Se celebren les eleccions, es constitueixen les Corts Catalanes, elegeixen President i mesa de les Corts. Elegeixen President de la Generalitat. El rei signa el nomenament. La Generalitat de Catalunya ja té un President nou ! (que agrade o no, és una altra història).
4. El President de la Generalitat designa un govern i ho notifica al govern de l’Estat per tal que ho publique al DOGC. El govern de l’Estat NO ho publica al DOGC, cosa per la qual a Catalunya no hi ha govern (pel fet de no publicar-se al DOGC) el govern de l’Estat continua governant a Catalunya i el Tribunal Constitucional continua sense poder suspendre cautelarment el 155.
5. El raonament del govern de l’Estat és que els consellers designats estan acusats – però NO CONDEMNATS!—per rebel·lió i sedició. Aquestes accions són secundades pels partits PP, PSOE i C’s.
6. Tot això s’ha fet d’acord amb la llei i conseqüentment és democràtic.
No em quadra. Algú pot explicar-me on està l’error?

CONTROL

Crec que no vaig errat si dic que l’església catòlica està perdent parroquians any rere any. A mitjan segle passat i fins i tot a les acaballes, la concurrència als temples era major que ara, amb molta diferència. Abans les religions, ací concretament la catòlica, exercia una influència important sobre la consciència del poble. Actualment el poder de l’església catòlica no radica en el control directe de les consciències de la majoria de la població, sinó en la influència sobre una minoria ben qualificada, aquella que controla els centres de poder real: governants, consells d’administració de les grans empreses i altres instàncies de la classe dominant. Que la majoria de la gent no assisteix als actes litúrgics és cosa sabuda. Que amb tot i això l’església catòlica encara gaudeix, entre d’altres, dels beneficis del Concordat i d'estar exenta del IBI gràcies als nostres governants, també. Que al segle XXI hàgem tingut o tinguem ministres d’interior que condecoren verges per a agrair la protecció a la policia, i ministres d’Economia que fan pregàries a la mare de Déu perquè l’economia de l’estat millore, són fets igualment de domini públic.
Però el fet que la majoria de la població haja deixat d’anar a missa, vol dir que ja no practica cap religió? O hi ha una altra religió més subliminar i menys evident? Perdoneu-me per gosar a dir que els informatius televisius, la majoria d’entrevistes i tertúlies que emeten les cadenes més importants, fins i tot els programes de concursos i els comentaris dels partits de futbol cerquen influir i influeixen ideològicament en l’opinió pública tant o més que les antigues o actuals homilies durant les misses.
Perquè l’objecte més important de la religió és col·laborar amb el poder constituït per a controlar el poble, mitjançant els gurús, sacerdots, profetes o  directors espirituals de qualsevol religió. Accepte que teniu el dret a dir-me que aquesta opinió està formada a partir de lectures de lliurepensadors com Bertran Rossell i altres filòsofs i que aquestes filosofies també suposen una religió perquè han format la meua opinió. Accepte que teniu dret a pensar-ho però permeteu-me que em defense dient que, com a mínim, la filosofia no té dogmes i el seu discurs és racional, els filòsofs generalment són d’esperit innovador i crític, al contrari que els religiosos i que, a més a més, no formen part de governs (ni de conferències episcopals) ni, sobretot, dels consells d’administració de les grans empreses. Però per controlar el poble, la religió usa dos instruments: la creació d’opinió mitjançant les homilies (o els informatius televisius) i l’adquisició d’informació dels pecats, defectes, virtuts, necessitats, debilitats de la població, cosa que anteriorment es portava a terme mitjançant la confessió i ara no. Ara, però, el poder té internet, allò que diem la xarxa on publiquem els nostres desitjos, de vegades fins i tot els inconfessables, els nostres projectes, les nostres idees, a vegades innòcues, però també potser, a vegades, perilloses per al sistema. Aquests pecats comesos per “l’internetaire”, poden ser captats, processats, analitzats i classificats pels serveis d’intel·ligència dels grans estats –estats que, com la religió, també està al servei del Poder— i tenir-nos controlats per a neutralitzar la nostra acció si anara a produir-se i no fóra convenient per qui mana.
Una característica de la confessió que cal remarcar és la discreció del confessor, el secret de la confessió és inviolable. La literatura i el cinema han produït obres famoses basades en fets, reals o ficticis, en els que el protagonista, el confessor, ha posat en perill la pròpia vida per no revelar el secret de confessió. Actualment el Poder (el Poder en majúscula) també ha imposat una mena de secret de confessió mitjançant les lleis de protecció de dades. Però tot i les possibles debilitats d’un capellà, em fie més d’una persona que no d’un sistema que ningú sap mai qui controla ni com. Crec que ningú no pot garantir que allò que tu escrius i deses en el “núvol”, no vaja un altre i ho trega... o que caiga a conseqüència d’una pluja, si em permeteu la broma. A més, les lleis – en plural perquè cada país té la seua, supose—tenen una vàlvula d’escapament ben curiosa que consisteix en el fet que quan tu dones les teues dades a hisenda, al banc, a l’assegurança, a la companyia del gas, a una operadora d'internet o al sistema sanitari et fan signar una autorització perquè puguen fer ús de les dades en determinades circumstàncies. Jo ja fa anys que no sóc catòlic practicant i no em confesse, però sí que practicava els sagraments de xiquet i de jove, i no recorde que cap capellà em diguera mai “d’acord, guardaré el secret de confessió d’allò que em diràs a excepció del que siga interessant per a l’organització a la qual pertany o que puga ser d’interés públic”.
El que volia dir, i perdoneu-me si m’he allargat massa per a tan poca cosa, és que podem canviar de religió però cada vegada estem més controlats. En definitiva, parafrasejant l’antic adagi: “de religió canviaràs però del control no escaparàs”

DEMOCRÀCIA PAUPÈRRIMA?

Fa uns dies, en un sopar tertúlia amb uns companys, vàrem debatre sobre la qualitat i salut de la democràcia espanyola. El tema va eixir a col·lació per un comentari meu sobre els presos polítics –presó preventiva— per haver complit amb el programa electoral amb què es van presentar, fet que, al meu entendre, demostra la poca qualitat de la democràcia. L’actuació dels antidisturbis, carregant contra ciutadanes i ciutadans, algunes ancianes, que sols pretenien votar pacíficament, és una altra prova de l’estat anèmic de la democràcia a l’estat espanyol. Un dels tertulians al·legava que la democràcia a Espanya gaudeix de molt bona salut, que els polítics independentistes estan tancats per haver faltat a la llei i que l’actuació de la policia i G.C. va ser correcta i proporcionada. Per a demostrar aquesta darrera asseveració, va aportar com a prova irrefutable que “no varen matar ningú”. En el seu dia ja vaig posar una entrada al Facebook dirigida a les meues amistats, en la que els reiterava aquesta amistat i estava orgullós d’ella, independentment del partit que foren i de si són sobiranistes o unionistes... però que s’abstinga de dir-me amic qui justifique la càrrega dels antidisturbis contra la ciutadania que volia votar pacíficament l’1 d’octubre. La prova de “l’absència de morts en les càrregues policials” va exhaurir la meua capacitat de mantenir la calma i el to de la discussió va pujar a un nivell de decibels perillosos per uns timpans dèbils per motiu de l’edat avançada.
Vaig exposar l’argument que si el referèndum era il·legal
–il·legal segons quina llei? L’espanyola, la catalana o la internacional?— sols calia que els tribunals invalidaren el resultat, però que, en qualsevol cas, les càrregues era un greu atemptat contra els drets humans i a la bona pràctica democràtica. He de dir que aquest argument és compartit per organismes tan poc radicals com Amnistia Internacional i l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU, atés que a l’informe anual de 2017 consta Espanya amb l’actuació dels antidisturbis l’1 d’octubre.
A continuació vaig exposar més arguments sobre l’escassa salut de la democràcia espanyola, com queda demostrat pel resultat de tantes sentències del tribunal de La Haya (uns joves que havien cremat un retrat del rei, Otegui que havia estat condemnat per un simple exercici de llibertat d’expressió, i altres condemnats polítics), pels processos oberts contra titellaires i cantants de rap... Recordem també els monuments, les plaques commemoratives, els noms dels carrers que encara reten homenatge al franquisme, i que costa tant de retirar, tot i una llei de memòria històrica que no acaba de complir-se, la renovació del ducat de Franco i l’existència d’una associació en honor del dictador que gaudeix de suculentes subvencions. També la reacció corporativista –salvem les excepcions individuals que calga— del sistema judicial, la seua sorpresa i mostra de dignitat ferida davant les protestes feministes per l'anomenada sentència de la “manada”, demanant un respecte al sistema que aquest no aplica a les dones quan són agredides per homes,
I per si no fóra poc, pensem en l’alt nivell de corrupció política, tant en quantitat com en qualitat. Bé, el cas és que al final vaig dir que “Actualment a Espanya hi ha tan poca democràcia com quan Franco” Vaig exagerar? Jo crec que sí. Ara recorde els cinc afusellats, ja en temps d’agonia del dictador, els morts de Vitòria, les tortures (també n’hi ha hagut en democràcia!) ... i lamente el que vaig dir. No es pot comparar res amb el temps de Franco. Tanmateix...
Em ve a la memòria un fet acadèmic de l’any 1960 (o 1961 no estic segur). Un professor d’institut, catedràtic d’història (*), ens va explicar la Reconquista. Va dibuixar un mapa de la península Ibèrica i va fer una ratlla que anava aproximadament des del centre dels Pirineus a la desembocadura del riu Segura, aproximadament he dit, doncs el dibuix era prou esquemàtic. I ens va explicar (en castellà, clar) que hi havia dues reconquistes. Una que va començar a Covadonga “que no es la nuestra” i una altra que va començar amb la Marca Hispànica, que és la nostra i que explicaré durant el present curs. Si al final de curs ens ha sobrat temps, potser veurem alguna cosa de “la otra” reconquista, va acabar dient.
Cap dels alumnes, ni el director de l’institut, ni cap pare d’alumne, ni el governador Civil, ni el ”delegado local del Movimiento”, ni el professor de “formación del espíritu nacional”, ni cap bidell possiblement vigilant de l’ortodòxia del Règim i confident de la “brigada politicosocial”, no van denunciar el meu professor d’història. Hui en dia, tal com estan el PP i C’s, en pla caça de bruixes al més pur estil macartista, no estic segur que no demanaren que fóra denunciat anònimament, empresonat preventivament i jutjat per adoctrinament escolar. No em negareu que si a aquella l'anomenaven democràcia orgànica, a aquesta podríem dir-li democràcia paupèrrima.

(*) No diré el nom del professor ni el de l’institut. El professor ja ha faltat, supose, però no em fie del que siga capaç de fer algun actual defensor i salvador de la Pàtria.

FI D’ETA

Ho plantege amb un poc de retard perquè el transcurs del temps fa analitzar les situacions amb més objectivitat i menys apassionament. Confesse que quan l’IRA va anunciar una treva, em vaig alegrar. Quan va signar la pau amb el Regne Unit, l’alegria va ser immensa. M’agradaria la desaparició de qualsevol tipus de terrorisme, com el d’Al Qaeda, i qualsevol tipus de violència.

Dit això, he de confessar el que podria ser considerat un greu pecat: En vaig alegrar moderadament el dia que ETA va anunciar una treva provisional, em vaig alegrar més quan va anunciar que abandonava definitivament la lluita armada, i m’he alegrat moltíssim quan ha anunciat la dissolució. És cert que no tinc familiars ni amics que hagen sigut víctimes del terrorisme d’ETA, i segurament aquesta circumstància em permet veure les coses de diferent manera de qui ha sigut víctima, però no entenc, no puc entendre de cap manera, que hi haja persones que no s’alegren o que posen “peròs” a la seua alegria per la dissolució d’ETA.

Comprenc que les víctimes de terrorisme --i de qualsevol violència— senten dolor, i em solidaritze amb elles, però m’agradaria que aquestes víctimes, i sobretot els polítics que diuen defensar-les, s’alegraren de saber que ningú més serà víctima del terrorisme d’ETA i posaren l’accent en aquesta alegria per damunt d’altres consideracions. Algú, de manera exemplar,  ho fa així, com la família d’Ernest Lluch. No podent evitar el passat, el que ara i ací importa és que no hi haurà més víctimes d’ETA. Tant de bo poguérem dir el mateix de tots els terrorismes... i de totes les violències.

AÏLLATS

Tan nefast va estar l’excés d’eufòria de l’espanyolisme quan van detenir Puigdemont a Alemanya, com l’excés de ràbia que ha vomitat quan la justícia alemanya l’ha deixat en llibertat. L’editorial de Jiménez Losantos és el botó de mostra més expressiu però no l’únic, per desgràcia. Els dos extrems del mateix discurs revelen que per part de l’espanyolisme –espanyolisme com a ideologia—no es pot esperar diàleg o vocació de trobar una via pacífica de negociació i resoldre el problema mitjançant la negociació política i democràtica. Sols es pot esperar que a Espanya hi haja també un col·lectiu suficient nombrós i amb l’autoritat política, moral i intel·lectual necessària per a construir una opció de trellat que porte a una solució civilitzada del problema.
L’actuació de la justícia alemanya, la belga, les declaracions del govern suís negant-se a què Falciani siga moneda de canvi amb Rovira, les investigacions del govern belga sobre espionatge espanyol dins de Bèlgica (targetes de geolocalitzadors a Puigdemont), la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg respecte als joves catalans condemnats per la justícia espanyola per injúries al rei, l’informe de l’Alt Comissionat de l’ONU declarant que a Espanya es van vulnerar els drets humans en les càrregues policials de l’1 O, la declaració que encomana Espanya a respectar els drets civils de Jordi Sànchez, units a la vergonyosa multitud de casos de corrupció política que arriba a extrems tan miserables com el cas del màster de Cifuentes, les baralles infantils de la casa reial, tot junt fa pensar que Espanya es quedarà en poc temps, completament aïllada del món civilitzat.
La declaració d’Ivo Vajgl, exministre d'Afers Estrangers eslové i actual eurodiputat “Si no aturem Rajoy, el corrent autoritari s’escamparà per tot Europa” és ben expressiva de la realitat política a Espanya i a Europa, però falta dir una cosa: a Rajoy l’ha d’aturar, abans que ningú, la ciutadania espanyola. I no sols és Rajoy, també és tot el PP i Ciutadans i la major part del Gran Poder Mediàtic Espanyol i fins i tot el PSOE que està tan marejat que no sap diferenciar entre Espanya i espanyols, entre interessos del poder econòmic i financer i interessos dels treballadors, entre lleis i democràcia.
Jo no veig per cap lloc eixa ciutadania espanyola capacitada i disposada a crear una alternativa a l’autoritarisme, a l’arbitrarietat, a la corrupció, al desgovern i a la misèria moral que actualment governa Espanya. La solució del Principat de Catalunya és clara i ferma. Els altres haurem d’encetar el mateix camí ben aviat o ens quedarem aïllats dins l’illa.

De poble

Ser de poble, en molts aspectes, és una sort. Fins i tot en alguns aspectes intranscendents, com el de l’exemple que ara exposaré. Primer hauré de dir, que també els de poble podem ignorar fets que normalment atribuïm a gent de poble, de la mateixa manera que, una persona de ciutat pot tenir coneixements que normalment atribuïm a gent de poble. Fetes les excepcions, anem a la qüestió. He llegit en una novel·la el següent paràgraf:  “...  ni tan sols a eixes primeres hores de matí corria una miqueta d’aire...”  L’autor, que mereix tot el meu respecte i admiració, es referia a un dia d’estiu en el qual s’endevinava que seria calorós perquè a l’eixida del sol no corria l’aire. Ni tan sols a eixes primeres hores del matí.
L’autor és una persona de ciutat. Si haguera sigut de poble, si haguera anat alguna vegada a tirar sulfat a les tomaqueres o als ceps, o a tirar herbicida a l’herba roquera que creix a la vora dels màrgens o a la canyota que resisteix pels racons dels bancals, on no arriben les aixades de les mules mecàniques, hauria sabut que aquestes feines s’han de fer de bon matí i no a qualsevol altra hora del dia. Perquè és just a aquestes primeres hores del matí quan normalment no corre ni una miqueta d’aire i el sulfat no et crema els ulls ni l’herbicida no vola incontroladament a contaminar les hortalisses. I que, consegüentment, del fet que a les primeres hores del matí no corre ni una miqueta d’aire no podem deduir que farà un dia de calor, perquè això passa a qualsevol estació de l’any, i a continuació pot fer calor o fred.
Reconec que molta gent de poble no és llauradora i normalment no va a tirar sulfat ni herbicida, però als nostres pobles no és fàcil trobar algú que no hi haja fet ni vist fer aquestes feines o, si més no, n’haja sentit parlar alguna volta, encara que siga esmorzant amb els amics.