dimecres, 24 de febrer de 2021

ELS NOSTRES TEMPS MODERNS (Daniel Cohen)

 



Si un lector que és no economista, com és el meu cas, llig l’assaig que d’un temps determinat fa un economista, basant-se en l’anàlisi que fa de l’evolució del capitalisme, difícilment traurà conclusions assenyades. No obstant això, i ates que la lectura ja s’ha fet, gose a dir dues coses simples. La primera anecdòtica: deia l’autor – el llibre es va publicar l'any 2000— que les polítiques monetàries tenen la solució per a les crisis econòmiques i que, en aquest sentit, el Banc Central Europeu vigilarà i no permetrà que es repetisca alguna de les crisis econòmiques que es van produir entre 1970 i 1990. Bé, tot i acceptar que la de l’any 2007 era diferent de les anteriors –ningú no és exactament igual que el seu germà— aquesta afirmació em fa pensar que el Banc Central Europeu s’ha equivocat o que l’autor l’ha errada. La segona cosa que diré, i per a mi més important, és que l’autor analitza el comportament del capitalisme i la seua necessitat, partint de fets objectius, ocorreguts en estats desenvolupats i industrialitzats, comparant-los entre si, però sense considerar el que passava en països del tercer món. Per exemple, compara fets produïts a França amb fets produïts a els EUA. Tot i no ser expert en economia, considere que el resultat és tan correcte –o incorrecte— com l’enquesta que podria fer un sociòleg respecte a possibles resultats de les pròximes eleccions, basant-se en sondejos fets exclusivament al barri de Salamanca a Madrid o exclusivament en Vallecas.
Ignore si he tret conclusions encertades o no, però la lectura m’ha aprofitat, si més no, com a entreteniment. Cosa que ja és positiva en temps de restriccions per pandèmia. No?

dissabte, 23 de gener de 2021

LA INNOCENT (Isabel-Clara Simó)

 



Fa uns dies, un equip del meu País, la U.E. Alcoià, va eliminar de la copa al totpoderós i galàctic Real Madrid, màxim representant de la Metròpoli, la reialesa i l’iber trenta-cinc. Com a bon aficionat al futbol que soc, calia celebrar aquest esdeveniment, cosa que es fa normalment brindant amb cava junt amb un grup d’amics aficionats. En aquest cas, per motius obvis, el cava podia ser substituït per café licor, preferentment, pel meu gust i per raons nostàlgiques, de la marca coneguda popularment per Burret. Per les limitacions de reunió motivades per la pandèmia de la covid-19, l’esdeveniment no podia realitzar-se i calia aplicar el pla B, consistent en llegir una novel·la d’alguna escriptora o escriptor d’Alcoi, ciutat de l’equip guanyador. Vaig acudir a les prestatgeries on descansen els meus llibres i vaig triar La innocent, d’Isabel-Clara Simó. Podria haver estat una altra. La tria de l’obra va ser, crec jo, intuïtiva o inconscient, però encertada. El cas és que l’edició (Bromera, 1995) té una lletra massa petita per la meua vista actual – fa vint-i-cinc anys, això no suposava cap dificultat— però en canvi la novel·la té dos elements que, pel meu gust, la fan molt agradable a pesar del hàndicap de la lletra: primer, és una novel·la negra amb tots els ingredients que caracteritzen el gènere, especialment la rama clàssica americana –narrador en primera persona, una mort violenta, una dona fatal, un detectiu amb un cert grau de marginalitat i d’etern perdedor, una crítica social subtil, encoberta rere la trama i sobretot, unes pinzellades d'humor— i que a mi tant m’agraden. Segon, en aquest cas, les pinzellades d’humor són tan intenses i tan freqüents que són la característica més important i molt apropiades per l’actualitat, un temps difícil en què la tristor ocasionada pel maleït virus –en els millors dels casos, els iaios, portem prop d’un any sense poder abraçar i besar les netes i els nets— ens pot abocar a situacions de depressió i desànim, fregant la desesperació. Un goig de novel·la.


Poc s’imaginava la iaia –així la coneixien afectuosament els seus alumnes d’institut quan ja era major— que algú aprofitaria la seua novel·la per a, en fer-ne la ressenya, inserir un comentari de futbol, però estic convençut que li faria gràcia que això passava perquè l’equip del seu poble, Alcoi, el de la famosa moral, hi havia eliminat de la competició de copa, contra tot pronòstic, al Real Madrid.

Novel·la recomanable per a tot el públic: adults, joves, lectors exigents, amants de lectures fàcils, aficionats, o no, al futbol, de l’Alcoià, del Barça, del Llevant U.E. ... Fins i tot del Madrid. No decep a ningú.

 

dimarts, 19 de gener de 2021

MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda

 


 
Després de prop de quaranta anys m’he retrobat amb Mercè Rodoreda. He rellegit Mirall trencat que havia llegit a principi de la dècada dels vuitanta. En principi temia el reencontre, per si no trobava el gaudi de la primera vegada. Temor infundat, la capacitat de la Rodoreda de semblar una fidel confident del lector, compartint-ne sentiments i emocions, les descripcions detallades, precises, exactes, no sols de les percepcions físiques sinó fins i tot de les psíquiques, la fan inconfusible. Ha estat un plaer, senyora...

dissabte, 12 de desembre de 2020

TRES ASSAIGS



Editorial Proa ha publicat en un sol tom tres assaigs (El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses) de Jaume Cabré. Reflexions sobre art en general i concretament literatura i música. Els tres assaigs s’acoblen harmoniosament i suposen un gaudi per a amants de l’art, especialment per a les persones apassionades per la lectura. Una reflexió feta art.

dissabte, 7 de novembre de 2020

GUILLEM (Núria Cadenes)

 



En principi havia arribat a pensar que llegir aquest llibre quan he viscut en el temps en què Guillem Agulló va ser assassinat, quan he llegit moltes coses sobre aquest fet i les circumstàncies, quan he vist la pel·lícula “La mort de Guillem” quan conec personalment a la família, poques coses més em podria aportar. Però he comprat (i l’he llegit immediatament) en honor a Guillem i per respecte a l’autora a la qual admire com a persona i escriptora. Anit es va fer la presentació al Casal Jaume I de Pedreguer (gràcies, amigues i amics de la direcció del Casal). Una gran sorpresa en llegir el llibre per la forma en què ens explica coses que sabíem i altres que encara ignoràvem, i un plaer, un immens plaer, haver tingut l’oportunitat de gaudir de la presentació. Gràcies, Núria.



dimecres, 28 d’octubre de 2020

EL HOYO (Manuel Cerdà)

 


Un relat curt quant a extensió física, però llarg quant a capacitat per a fer pensar. Llegir-lo m’ha recordat els relats de Franz Kafka i he vist reminiscències de filosofia existencialista i de lliure pensador. També ens fa pensar en Nietzsche i està escrit amb una ironia dura. La trama: un home cau dins d’un pou. Aconseguirà eixir? Crec que això no és important, la pregunta correcta és si tu, si jo, podràs, podré, eixir del pou del desassosseg de les nostres limitacions, de les regles que ens imposa la societat, de les contradiccions internes. És, sobretot, una introspecció. Un relat recomanable per a totes aquelles persones que els agrade llegir llibres que fan pensar... i pensar lliurement.
Ah! Per als joves no té importància, però els majors que ja tenim la vista deficient, una bona edició amb lletra de tipografia generosa, com és el cas, és d’agrair.
Podeu adquirir-lo a:
https://www.amazon.es/El-hoyo-Manuel-Cerd%C3%A0/dp/B08KLT43VR/ref=sr_1_3?

dilluns, 26 d’octubre de 2020

GALÍNDEZ (Manuel Vázquez Montalbán)


Molta gent de la meua generació vam aprendre a llegir entre línies als finals de la dècada dels anys seixanta i principi dels setanta del segle XX, gràcies, entre alguns altres, a Vázquez Montalban. Els seus articles a Triunfo i les seues novel·les –amb Pepe Carvallo, Biscuter...—ens van fer gaudir i pensar. Encara queden algunes novel·les de qui en un temps va ser un dels meus autors preferits, que no he llegit. Una d’aquestes assignatures pendents era Galíndez, acabada de llegir a final de l’estiu d’enguany.
En llegir a Vázqyez Montalbán cal fer-se preguntes contínuament. Per exemple: per què investigar la figura d’un representant del govern basc en l’exili i no, per exemple, un representant del govern republicà en l'exili? És casualitat o conseqüència d’alguna circumstància aleatòria? Clar que no. Per què la investigadora és una sociòloga estatunidenca i no canadenca, europea o sud-americana? És una qüestió sense gens d'importància i podria haver tingut una altra nacionalitat? Clar que no. Or de la dictadura de Trujillo, l’acció podria haver ocorregut a una altra dictadura sud-americana? Transcorre a la República Dominicana, per casualitat? Clar que no.
La trama de la novel·la hi hauria tingut el mateix interés i el mateix desenllaç si el polític haguera sigut representant del govern de la república en l’exili, si la investigadora haguera sigut argentina, si en compte de la República Dominicana haguera passat a Panamà. Però el missatge de Vàzquez Montalbán no existiria, perquè Trujillo és anomenat “generalísimo”, perquè la policia política d’USA investiga, als anys vuitanta –democràcia-- a una ciutadana del seu estat. Tot això ens fa pensar en el franquisme i la seua policia política. I que significa els serveis d’intel·ligència d’USA i la seua relació amb una ciutadana del seu estat? Per què Galindez, un independentista basc? Alguna relació amb l’Espanya postfranquista?