PRÒRROGA DE VACANCES I PENSAMENT ÚNIC

La pròrroga de les vacances al parlament britànic durant un mes i quatre dies, decretat per la reina Elisabet a instàncies del primer ministre, dóna peu a multitud d’interpretacions sobre la intencionalitat de Johnson, sobre la dificultat de negociar un Brexit suau o sobre el futur de la Unió Europea. Però poca gent se n'adona d’un fet important: l’abús del poder executiu, fins i tot en països de tradició democràtica com el Regne Unit. Suspendre el parlament –encara que siga en forma de pròrroga de vacances—en una època en què s’han de prendre decisions tan importants com el Brexit, és una mostra de l’escalada autoritària dels governs. Per molt que siga constitucional o legal.
I el més dolorós, el més dramàtic, el que més en preocupa és que persones amb tradició democràtica no se n'adonen. I no se n'adonen per estar immersos en el sopor que produeix la inèrcia, la immobilitat i la rutina legalista.
Quan parlen d’aquesta escalada antidemocràtica, els independentistes catalans adverteixen “demà pots ser tu” Poc s’esperaven els parlamentaris britànics que a ells també els podia passar. No és tan greu com dissoldre el parlament català com va fer l’aplicació de l'article 155 de la constitució, però d’alguna manera a ells també els han impedit la missió més important d’un parlament: parlamentar, debatre, dialogar, votar, decidir. En la meua opinió el que està passant és que hi ha una crisi dels fonaments democràtics, i que n'hi ha perquè al poder real (no necessàriament reial) que abans li diem poder fàctic, està guanyant la partida en la qual ens vol imposar la distòpia del pensament únic.

COQUES

Crec que no erre si dic que la meua estimada Lluïsa és (junt amb les seues germanes) una de les millors coqueres de la Marina Alta (que parlant de coques, equival a dir del món) N’he provat de moltes classes i fetes a molts restaurants, mercats, bars, forns, cases particulars. N’he provat de bones i de millors. Cap d’elles com les que fa la Lluïsa, i com les feia sa mare, és una qüestió d’herència cultural i potser genètica. I tot sense publicitat, sense la parafernàlia dels mitjans de comunicació (TV, xarxes), amb la discreció característica d’allò que és realment autèntic. Ara ho he de dir, perquè sóc major i tinc por de morir-me sense haver-ho declarat. Coques de pebrera i tomaca, d’espinacs, d’herbes, de ceba i pésols, i companatge variat, botifarra, sobrassada, espineta, anxoves... totes boníssimes, però jo em quede –qüestió de gust personal—amb la de pebrera i tomaca. Per a beure? És igual, un bon vi o una bona cervesa, fins i tot l’aigua és bona (coles i refrescos industrials, no, per favor). Sempre ho acompanyem d’un bon encisam –a Pedreguer li diem encisam a una ensalada de ceba i tomaca amb oli i sal—raïm, de moscatell o venci negre, i meló d’Alger. A l’estiu, que són millors que mai, les fa junt amb la seua germana Casi, al forn de la seua caseta, i és una festa en la qual participa tot el món, fills, filles, gendres, nores, néts, nétes... qui vulga menjar-ne ha d’ajudar d’una manera o altra.  A mi em toca fer les fotos...  Ja  ho sabieu, no?

LA MEUA RACIÓ (DESPRÉS, D'AMAGAT, REPETISC)

PEDREGUER: DEBAT ELECTORAL 26M

Enguany hem tingut un llarg període electoral que està arribant al final. Ahir, a l’Espai cultural de Pedreguer, vaig assistir al debat de les eleccions locals que organitza, des de 1999, el Casal Cultural Jaume I. L’enhorabona al Casal (enguany amb importants novetats tecnològiques) l’enhorabona a Telepessic que va retransmetre el dabat via youtube, l’enhorabona a Lluís Pons que va tornar a ser el moderador i l’enhorabona als quatre candidats, crec que cadascú va estar a l’altura del que esperava el seu electorat.
En el debat, el candidat de PP va marcar territori des del principi “l’ajuntament és una empresa i la ciutadania la clientela” i a continuació va vindre a dir que l’ajuntament s’ha de gestionar segons les lleis de Mercat. Ideologia neoliberal pura, expressada sense complexos. De llibre. També va fer crítiques a la gestió del govern anterior.
En l’altre costat ideològic, David Prats,el candidat de la CUP-Alternativa municipalista, tot i que també va expressar algunes crítiques a la gestió del govern anterior, es va centrar especialment a exposar la seua proposta programàtica consistent en què el protagonista de la gestió municipal ha de ser el poble, la gent del poble. Aquesta jàssena es recolza en dos pilars robustos i sòlids: a) La municipalització dels serveis públics. b) Participació ciutadana transversal.
Les intervencions del candidat de Compromís va ser la que li pertoca al candidat que en la legislatura anterior ha ostentat el govern: bàsicament defensar la gestió. Això és el que li haguera aconsellat un bon assessor de campanya electoral i això és el que va fer. Les propostes per a la nova legislatura en un segon plànol d’importància.
El candidat del PSPV-PSOE també va intervenir segons el que li pertocava. Un partit que ha governat Pedreguer durant més de la meitat de l’època de la democràcia, que ha tingut sis regidors durant molt de temps i que ara en té dos, ha de ser crític i arriscar el màxim. Sense deixar a banda el programa. Això li haguera aconsellat un bon assessor de campanya i això és el que va fer.
I a continuació, diumenge 26M, a votar.

CONTES DES DE LA PRESÓ. (Oriol Junqueras)

No hi ha barrots de presó, ni distàncies siderals que puguen impedir que un pare bondadós, coratjós, intel·ligent, honest, il·lusionat, estime i eduque al seu fill i la seua filla. No hi ha barrots de presó ni repressió estatal que puga impedir que un poble amb il·lusió, decidit, coratjós puga ser lliure. L’actitud d'Oriol Junqueras, autor de “Contes des de la presó”, és exemplar i emotiva.

Naixement d’Islàndia

Un viatge ben aprofitat el de  Carles Mulet, que amb Naixement d’Islàndia s’ha superat. Ha plasmat el cos i l’ànima d’Islàndia en aquest poemari. El cos amb entranyes incloses i l’ànima amb la tradició precristiana dels viking inclosa, classificant els poemes en els quatre elements tradionals, la terra, l’aigua, l’aire i el foc. I, clar, sense faltar les referències eròtiques d’ esculls i  fiords. Si algun dia viatge a Islàndia –cosa que no crec que passe, però—m’ènduré aquest poemari com si d’un breviari  es tractara,  com a lectura ritual diària. Enhorabona Carles.

Notre Dame de Paris

La destrucció per un incendi de la catedral Notre Dame de Paris és una pèrdua irreparable d’un element importantíssim del patrimoni artístic mundial. Encara que siga reconstruïda, mai no serà igual. Ha caigut una icona de la història i cultura francesa, del cristianisme i, -- recordem Geroge Steiner— d’Europa. Veure l’incendi per televisió o internet en directe ha sigut una experiència dramàtica i dolorosa.
I dit això, diré que una de les primeres coses que em va vindre al cap, va ser una reflexió d’un filòsof que vaig llegir aproximadament al principi dels anys setanta del segle passat, no estic segur si en un assaig o en algun debat. La meua memòria no em permet recordar amb seguretat l’autor, però crec que era Jean-Paul Sartre, o Simone de Beauvoir, o tots dos participant en un debat amb altres intel·lectuals francesos de l’època. Tampoc no estic segur de com era la frase exacta que va encetar la polèmica però era una pregunta semblant a la següent: “Si et donen a triar, salvaries Notre Dame d’una destrucció o la vida d’una persona” A primer cop de vista, la pregunta sembla un parany immoral, una disjuntiva perversa. Jo salvaria els dos. Punt final. Però la pregunta va provocar un fort debat i va aprofitar per a despertar consciències. Veure Notre Dame cremant, veure caure l’agulla més alta, tan majestuosa, tan superba, ha tocat la sensibilitat de moltes persones de bé, moltíssim més, per desgràcia, que la mort de centenars o milers de persones migrants en la Mediterrània que fugen de la guerra, la fam, la misèria. Reconec que totes les persones hem de morir i que, potser per això, no li donem tanta importància a la mort. Però també tot el que han construït les persones ha de morir. Grans palaus, castells, catedrals han sucumbit, i continuaran sucumbint, per la força de terratrémols, bombes, incendis fortuïts o provocats.
De quina pasta estem fets els membres de l’espècie homo sapiens que ens estremim quan mor en la plaça un torero (en el treball) en el camp un futbolista (en el treball), un polític en el parlament (en el treball) i ens passa desapercebuda la mort d’un treballador de la construcció que cau del bastiment (en el treball) o la mort d’una dona assassinada pel seu marit? De quina pasta estem fets que ens commou si cau, víctima de les flames, Notre Dame i mirem cap a un altre costat davant la mort de milers de persones innocents, incloses xiquetes i xiquets, en tantes guerres injustes, innecessàries i evitables?

La pregunta de Sartre, o qui fora, no era tan perversa. A no ser que entenguem el qualificatiu com l’intent de pervertir l’ordre establert.

El racó de Penèlope

Hui toca parlar d’“El racó de Penèlope” de Pasqual Alapont, una agradable novel·la juvenil, amb pinzellades de novel·la negra, uns personatges ben definits, amb l’al·licient de l’acció ubicada al País Valencià, a la Ribera Baixa, amb aroma de mar. Una trama atractiva per a la joventut i amb l’encert d’aprofitar tot això per a retre homenatge a una icona de la literatura universal: L’Odissea.