El cas Peníscola

Hi ha novel·les amb trama seriosa, de trellat, transcendental, o si més no, que fan pensar amb coses importants. Amb tot i això poden ser divertides i també poden tenir sentit de l’humor. Normalment –també hi ha excepcions—tenen qualitat literària.
Hi ha unes altres novel·les que tenen una trama destrellatada, plena de situacions absurdes, inversemblants, amb situacions de bogeria límit i que normalment els falta qualitat literària.
“El cas Peníscola” (Manel Joan i Arinyó) és un cas híbrid. Té totes les circumstàncies del segon grup, però, mira per on, amb qualitat literària.
Recomanable per a persones amb depressió de qualsevol origen o que necessiten emocions fortes, o que siguen de riure difícil. No cal prendre píndoles.
Riureu a gust.
Ah! M’oblidava. És una novel·la de lladres i serenos.

Talismà (presentació)

Abans de la presentació de Talismà, el darrer poemari de Carles Mulet, l’havia llegit un parell de voltes. Els poemes m’havien agradat per la musicalitat de les paraules i el ritme de les estrofes, però... Llevat de poques excepcions em costava d’entendre el missatge del poeta, em semblava irreal. Pot ser, pensava jo, els anys no perdonen i he perdut facultats intel·lectuals com n’he perdut, i això és força evident, de físiques.
Vull dir, abans de continuar, que la presentació de Tomàs Llopis la vaig considerar la més pedagògica de totes les presentacions de llibre que recorde. Així li ho vaig dir a l’amic, i veí de cadira, Josep Maria Costa qui em va respondre dient que havia estat una lliçó magistral. Els dos vam coincidir també en lamentar-nos per no haver enregistrat l’acte. La categoria que atorga ser catedràtic de llengua i literatura catalana, i l’experiència de tota una vida dedicada a l’ensenyament, va donar com a resultat el que he dit.
El presentador va començar dient que el poemari és difícil d’explicar, com és difícil de llegir, perquè aparentment és irracional i irreal (em vaig sentir alleugerit), perquè exposa la realitat des de la visió del poeta, una visió subjectiva, clar, però no irracional.
Després, Carles ho va arrodonir, nuant-se intel·lectualment i mostrant-nos la seua visió de la vida, expressada poèticament. Cadascú veiem la vida des d’una perspectiva diferent però, a més a més, cadascú l’expressa segons els seus sentiments.
A més de tot això, sempre ens quedarà l’etern dubte: la realitat és la idea que està fora de la cova i sols alguns privilegiats poden entendre, mentre uns altres sols veuen el reflex interior? O hi ha tantes realitats, tants universos com persones i la visió subjectiva (la del poeta en aquest cas) és l’única realitat possible?

El umbral de la eternidad

 Un llibre és un regal que mai no es pot menysprear, tot i que no t’agrade. Potser la culpa és de qui ha rebut el regal que no ha sabut donar a conéixer les seues preferències literàries. El regal d’un llibre i (o) d’una flor –preferentment, pel meu gust, una rosa roja, encara que no siga el dia de Sant Jordi—són regals que sempre s’han d’agrair.

He vingut a dir això perquè em van regalar, fa un parell de setmanes –moltes gràcies!-- “El Umbral de la eternidad” (traducció al castellà) de Ken Follet, amb el segell de best-seller, una edició en lletra petita que em resulta difícil de llegir per problemes de la vista. Respecte a aquest llibre he de dir tres coses. Primera, sols acostume a llegir en castellà (espanyol) obres que han estat escrites originalment en aquest idioma. Segona, tinc un poc d’al·lèrgia als best-sellers. Tercera, des de fa un pocs anys, em resulta força difícil llegir lletra petita.
Però abans he dit que un llibre és un regal que s’ha d’agrair, i això suposa intentar llegir-lo. Si et cau de les mans, el deixes caure, però ho has intentat. També he de dir que no em suposa cap problema greu llegir en castellà encara que siga traducció i que, a més a més, sempre intente superar els prejudicis (ho dic respecte als best-sellers).
Al principi m’ha agradat que les diferents històries (dècada dels 60 del segle XX) porten implícites crítiques contra els atemptats als drets humans, tant en la Unió Soviètica com en els Estats Units. Especialment d’agrair el fet que una dona negra dels Estats Units, és una lluitadora contra doble marginació, com a negra i com a dona.
Però quan porte prop de dues-centes pàgines llegides i me’n falten un millar, comence a esperar alguna cosa més perquè la defensa de la llibertat, la igualtat i els drets civils ja està feta. I el que espere són recursos narratius originals i qualitat literària per a poder suportar el millar de pàgines que falten (una altra cosa seria que estiguera arribant al final) I aleshores el recurs narratiu de l’autor (o autors) és especular sobre la vida privada i íntima d’un personatge mundialment conegut i admirat per una gran multitud, el que es diu una “famós” o un famós per excel·lència com va ser el president Kennedy, narrant suposades relacions sexuals, ben detallades, amb alguna de les secretàries del gabinet de la Casa Blanca. Un recurs, per a mi, de mal gust, perquè Kennedy no és un personatge de ficció i no és ètic clavar-se en la vida íntima d’una persona real, aprofitant-se de la seua fama, sobretot si ja ha faltat i no pot defensar-se, per tal d’aconseguir l’interés morbós de la “Xafarderia”.
I dit això i alliberat d’un pes que m’aclaparava, continuaré llegint fins que em caiga definitivament de les mans o arribe al final. (per a poder-ho suportar, aniré alternant aquesta lectura amb alguna altra).

TALISMÀ (Carles Mulet)

Ja tinc la darrera joia de Carles Mulet: Talismà, un poemari amb el qual va guanyar el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.
He fet una llegida ràpida, abans de fer-ne una altra pausada i tranquil·la, com toca, per tal de treure-li tot el suc, que faré després de la presentació que tindrà lloc el 24 de maig a la Casa Municipal de Cultura, a les 20.00, a càrrec de Tomàs Llopis i l’autor.

Sols comentaré, de moment, la primera perla: en obrir el llibre et trobes amb una dedicatòria genial. Quina sort, Pilar. Enhorabona a tots dos.

El navegant (Joan-Lluís Lluís)

L'autor parteix d’una fantasia més impossible que inversemblant, però segueix a continuació un relat realista (que aconsegeuix que case bé amb la fantasia que es manté) creant una novel·la d’aventures, amb interés i emocions fortes però amb un rerefons molt interessant sobre les contradiccions humanes, les frustracions, l’evolució, l’imperialisme i unes reflexions sociolingüistes. “Tot ha de servir per a impedir que una llengua mori”. Tracta sobre l’evolució de les llengües, considera la diversitat dialectal com a riquesa idiomàtica, defensa que tots els idiomes són útils per a expressar qualsevol concepte o teoria, que cada u d’ells veu el món d’una manera particular, és a dir, l’idioma com a mare de la cultura i la ciència, i una pregunta impossible de respondre: les llengües tenen un origen?

A banda de totes aquestes reflexions i moltes altres que podreu trobar, la trama atrapa el lector des del principi fins al final i l’autor demostra que domina a la perfecció la tècnica narrativa.

ANDALUSIA OCCIDENTAL I SUD DE PORTUGAL

Llegint a Isla Cristina

Caça fotogràfica

Un viatge per Andalusia occidental i sud de Portugal –sense ordinadors ni tablets, clar-- ha estat la causa d’estar incomunicat amb Pedreguer i la resta del món durant vuit dies, llevat d’un parell de telefonades a la família... i la notícia que els granotes som de primera divisió.
Hem provat la gastronomia de la zona, molt bona per cert, des del cuixot ibèric de bellota (a Jabugo) fins la gamba blanca (de tercera eh!) i algunes altres tapes i algun tast de vi dolç.
També vam fer una visita guiada per Doñana que, per a dir-ho tot, no paga la pena: et porten amb autobús o microbús per una carretereta perimetral –cosa lògica i natural, atés que s’ha d’evitar molestar els animals— però que sols permet veure, des de lluny i amb un poc de sort, alguns exemplars de les espècies més comunes.

A El Rocio, des don vam començar la visita al parc, vam comprovar que hi ha més cases de “Hermandades” que habitatges, i moltíssims bars i restaurants. Totes aquestes cases de “Hermandades”, que venen a ser com les nostres càbiles, estan coronades amb creus, com si foren capelles i tenen a l’interior un bonic pati andalús. En tot el poblet sembla respirar-se una flaire espiritual i de devoció mariana, però segons diuen, els dies de la festa de El Rocio, acompanyant la música i balls de sevillanes i rocieres, corre més l’alcohol que l’aigua beneïda. En fi, com en tots els llocs.
Hem visitat la mina de Riotinto. Les espectaculars i impressionants coves d’Aracena: especialment sorprenent la galeria eròtica, en la que resulta difícil creure que les estalactites són obra de la natura i no d’un gran escultor pornogràfic. 

Platero a Moguer

També Moguer, on plovia a cànters, cosa que ens va impedir baixar del cotxe. Amb tot i això, vaig poder fer una foto a ”Platero”. Juan Ramón Jiménez deia que Platero i ell passejaven sota un polsim suau i agradable. Res a veure amb la pluja torrencial que vam suportar nosaltres i que ens va obligar a abandonar Moguer i els voltants i dirigir-nos a Portugal on l’oratge era més amable.

Em va agradar Isla Cristina, amb el port, el mercat de marisc i records de Blas Infante; fent-nos els despitats vam burlar la vigilància dels guardes jurats i vam aconseguir entrar a les naus del port pesquer, on carregaven els tràilers amb caixes d’aladroc i marisc per a distribuir-los, supose, per les grans cadenes de supermercats.

Homenatge a Blas Infante

Mercat (plaza) d'Isla Cristina

Port pesquer d'Isla Cristina

Carrer de Bollullos

Lluïsa a Bollullos

Reixa a Bollullos

A Bollullos, amb carrers bonics i cases amb les típiques reixes andaluses, vam visitar un seller i ens van convidar a tastar els diferents vins dolços; per a mi una sorpresa el vi de taronja el qual desconeixia i que potser algun dia gosaré elaborar-ne.

Ayamonte

Ayamonte, on la Lluïsa i Manolo van cantar el fado del contrabandista d’aquesta ciutat i la seua amant de Santo Antònio, basat en una història real de final trist i dramàtic, com toca. L’ajuntament hi havia commemorat el dia de la República amb una exposició fotogràfica de les víctimes de la repressió franquista a aquella comarca, la qual encara vam poder veure al pati de l’ajuntament, un patí andalús molt bonic, com tants d’altres.

Pati amb exposició a l'ajuntament d'Ayamonte

Niebla

Lluïsa a Niebla

Niebla. Al museu d'Elena Whishau

Niebla i les seues muralles i el petit però encantador museu en honor a Elena Whishau.

I a Portugal, Vila Real de Santo Antònio i Faro, ciutats actualment encarades també al turisme.

Missal a la catedral de Faro

Ens vam assabentar que Isla Cristina li van posar aquest nom –abans era Isla Higuerilla, per una figuera—per un donatiu que va fer la regenta Maria Cristina, per afavorir aquest lloc que sofria dificultats. Era la mateixa època que a Barcelona el govern de la regent reprenia, bombardejant la ciutat, les revoltes de les Bullangues, revoltes dels treballadors catalans en contra de la política de corrupció i del domini capitalista que pràcticament els matava de fam, de les que parlava en l’anterior entrada, comentant la novel·la La fada negra.

La fada negra. Xavier Theros.

Una novel·la amb una trama policíaca ben interessant –la investigació de diversos crims-- que navega per un oceà amb turmentes de dependències patològiques, que ens mostra les conseqüències psicològiques de sofrir situacions límits, especialment passar fam, la lluita per la supervivència i, finalment, una estranya solidaritat.

Tota aquesta ficció dins d’un entorn geogràfic i històric tractat amb rigor, ben documentat i força interessant: La revolta de la Jamància (o Camància) a Barcelona, ciutat revolucionària per excel·lència, l’any 1843. Aquesta revolta va ser la darrera de les deu bullangues ( nom amb el qual es coneix les revoltes populars que van tindre lloc a Barcelona entre 1836 i 1843).

Imprescindible pel amants de la novel·la històrica. És premi Josep Pla 2017.