Aquí mano jo (Maribel Torres)

 

De tant en tant va bé una novel·la negra, per a relaxar-vos. Un gènere que porta implícit una crítica social, en aquest cas els problemes laborals de les Kellys. Les dones més pobres i vulnerables són les que més sofreixen maltractament masclista. La detectiva Adriana Miralles accepta l’encàrrec d’investigar l’assassinat d’un novel·lista i el suïcidi de la suposada assassina, víctima de violació (que la policia dona com a cas tancat), sabent que és un encàrrec que no cobrarà, però que ha d’acceptar per ètica professional i personal. Una trama ben treballada que, pel meu gust, li falta salpebrar amb un polsim més d’humor. Recomanable.

Trabajo, consumismo y nuevos pobres (Zygmunt Bauman)

 

Es tracta d’un assaig sobre l’evolució de la societat des de la revolució industrial a la societat de consum o societat postmoderna i com canvia el concepte de “pobre” durant aquest procés. Una frase que sintetitza el sistema: “Quan parle l’economia que calle l’ètica”
Aquest assaig, publicat per primera vegada el 1998, exposa una situació que adquireix una actualitat sorprenent. Ve a dir que no poder consumir és motiu de depressió, crea problemes mentals. Una afirmació que ve a corregir la meua opinió sobre quin és el motiu de la depressió i problemes mentals que ha creat la pandèmia del covid-19 i especialment el confinament. No és –com jo creia—la por a la pandèmia, la por a una malaltia estesa per tot el món que pot ocasionar una catàstrofe mundial. No és tampoc el fet de perdre mobilitat, per si mateix, sinó el fet de no poder consumir com voldríem.
Una conclusió: El sistema no accepta l’oci, sinó el descans com a un carburant per a reposar forces i continuar treballant i consumint. El dret a la mandra suposaria donar prioritat al que “es pot fer” sobre el que “cal fer”, és a dir, treure la productivitat de la lògica del mercat, cosa que seria una contradicció vista des d’aquesta lògica.
El menyspreu i la violència als indigents té com a objectiu que els treballadors accepten la conveniència de treballar a qualsevol preu i en les condicions que els imposen per por a veure’s abocats a la indigència.
El neoliberalisme, ens diu l’autor, no vol regularitzacions, normes; però els consumidors tampoc en volen. El que no perceben els consumidors és que, com a treballadors que són, la desregularització els deixa desemparats.
Hui no és pobre qui no treballa, sinó qui no consumeix. Hi ha un bon pobre? Sí, el pobre invisible, aquell que assumeix el seu destí de pobre i passa inadvertit per a no molestar als no pobres, als consumidors.

La vida precària (Antoni Gómez)

 

“La vida precària” (Antoni Gómez) és una recopilació d’articles de premsa, publicats a Levante EMV. Són cròniques d’actualitat política, social i cultural. El fet de publicar-se en un sol llibre, ofereix una visió de conjunt, amb l’avantatge de veure-ho des de la perspectiva que ofereix el pas del temps, però sense que haja perdut actualitat. Recomanable.

NORUEGA (Rafa Lahuerta)

 

Una novel·la en forma de memòries en la que he vist diferents coses. Al principi he entés que l’autor feia una immersió en la retícula social de la Ciutat Vella de València, principalment durant la dècada dels 70 i 80. Aquesta és la primera impressió. Però va convertint-se, també, en l’expressió d’espant o nostàlgia davant la inexorable fatalitat de la vida—tant de persones com del seu entorn— que es diluïx com el fum. Però finalment he compartit l’opinió d’Elena, un dels personatges més importants que segons diu es tracta de “voler ressuscitar absències” Independentment de la interpretació que li donem, és una novel·la recomanable.

ELS NOSTRES TEMPS MODERNS (Daniel Cohen)

 

Si un lector que és no economista, com és el meu cas, llig l’assaig que d’un temps determinat fa un economista, basant-se en l’anàlisi que fa de l’evolució del capitalisme, difícilment traurà conclusions assenyades. No obstant això, i ates que la lectura ja s’ha fet, gose a dir dues coses simples. La primera anecdòtica: deia l’autor – el llibre es va publicar l'any 2000— que les polítiques monetàries tenen la solució per a les crisis econòmiques i que, en aquest sentit, el Banc Central Europeu vigilarà i no permetrà que es repetisca alguna de les crisis econòmiques que es van produir entre 1970 i 1990. Bé, tot i acceptar que la de l’any 2007 era diferent de les anteriors –ningú no és exactament igual que el seu germà— aquesta afirmació em fa pensar que el Banc Central Europeu s’ha equivocat o que l’autor l’ha errada. La segona cosa que diré, i per a mi més important, és que l’autor analitza el comportament del capitalisme i la seua necessitat, partint de fets objectius, ocorreguts en estats desenvolupats i industrialitzats, comparant-los entre si, però sense considerar el que passava en països del tercer món. Per exemple, compara fets produïts a França amb fets produïts a els EUA. Tot i no ser expert en economia, considere que el resultat és tan correcte –o incorrecte— com l’enquesta que podria fer un sociòleg respecte a possibles resultats de les pròximes eleccions, basant-se en sondejos fets exclusivament al barri de Salamanca a Madrid o exclusivament en Vallecas.
Ignore si he tret conclusions encertades o no, però la lectura m’ha aprofitat, si més no, com a entreteniment. Cosa que ja és positiva en temps de restriccions per pandèmia. No?

LA INNOCENT (Isabel-Clara Simó)

 

Fa uns dies, un equip del meu País, la U.E. Alcoià, va eliminar de la copa al totpoderós i galàctic Real Madrid, màxim representant de la Metròpoli, la reialesa i l’iber trenta-cinc. Com a bon aficionat al futbol que soc, calia celebrar aquest esdeveniment, cosa que es fa normalment brindant amb cava junt amb un grup d’amics aficionats. En aquest cas, per motius obvis, el cava podia ser substituït per café licor, preferentment, pel meu gust i per raons nostàlgiques, de la marca coneguda popularment per Burret. Per les limitacions de reunió motivades per la pandèmia de la covid-19, l’esdeveniment no podia realitzar-se i calia aplicar el pla B, consistent en llegir una novel·la d’alguna escriptora o escriptor d’Alcoi, ciutat de l’equip guanyador. Vaig acudir a les prestatgeries on descansen els meus llibres i vaig triar La innocent, d’Isabel-Clara Simó. Podria haver estat una altra. La tria de l’obra va ser, crec jo, intuïtiva o inconscient, però encertada. El cas és que l’edició (Bromera, 1995) té una lletra massa petita per la meua vista actual – fa vint-i-cinc anys, això no suposava cap dificultat— però en canvi la novel·la té dos elements que, pel meu gust, la fan molt agradable a pesar del hàndicap de la lletra: primer, és una novel·la negra amb tots els ingredients que caracteritzen el gènere, especialment la rama clàssica americana –narrador en primera persona, una mort violenta, una dona fatal, un detectiu amb un cert grau de marginalitat i d’etern perdedor, una crítica social subtil, encoberta rere la trama i sobretot, unes pinzellades d'humor— i que a mi tant m’agraden. Segon, en aquest cas, les pinzellades d’humor són tan intenses i tan freqüents que són la característica més important i molt apropiades per l’actualitat, un temps difícil en què la tristor ocasionada pel maleït virus –en els millors dels casos, els iaios, portem prop d’un any sense poder abraçar i besar les netes i els nets— ens pot abocar a situacions de depressió i desànim, fregant la desesperació. Un goig de novel·la.

Poc s’imaginava la iaia –així la coneixien afectuosament els seus alumnes d’institut quan ja era major— que algú aprofitaria la seua novel·la per a, en fer-ne la ressenya, inserir un comentari de futbol, però estic convençut que li faria gràcia que això passava perquè l’equip del seu poble, Alcoi, el de la famosa moral, hi havia eliminat de la competició de copa, contra tot pronòstic, al Real Madrid.

Novel·la recomanable per a tot el públic: adults, joves, lectors exigents, amants de lectures fàcils, aficionats, o no, al futbol, de l’Alcoià, del Barça, del Llevant U.E. ... Fins i tot del Madrid. No decep a ningú.

 

MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda

 

 
Després de prop de quaranta anys m’he retrobat amb Mercè Rodoreda. He rellegit Mirall trencat que havia llegit a principi de la dècada dels vuitanta. En principi temia el reencontre, per si no trobava el gaudi de la primera vegada. Temor infundat, la capacitat de la Rodoreda de semblar una fidel confident del lector, compartint-ne sentiments i emocions, les descripcions detallades, precises, exactes, no sols de les percepcions físiques sinó fins i tot de les psíquiques, la fan inconfusible. Ha estat un plaer, senyora...