divendres, 10 de gener del 2020

“El corto tiempo de las cerezas” (Manuel Cerdà)



Una novel·la històrica. Dit així, de manera tan senzilla, sembla poca cosa, però és tot el contrari. No és una novel·la de ficció dins d’un entorn històric correcte, sinó que l’autor, Manuel Cerdà, ens conta la història de la segona meitat del segle XIX i principi del XX introduint uns personatges de ficció que li donen interés al relat, sense perdre mai el rigor historicista, a allò que, d’una altra manera, seria un fred relat històric. Algun crític l’ha comparat amb Kenn Follet, amb certes matisacions. Per a mi les matisacions són: en primer lloc que Manuel Cerdà, com a historiador que és, ha posat el rigor històric i l’ètica personal de l’historiador per damunt de l’interés literari, sense que això, i ací radica el mèrit, disminuïsca l'interés de la novel·la. En segon lloc, Manuel Cerdà és un humanista, un expert en qualsevol manifestació artística –arquitectura, pintura, escultura, música...— i els seus coneixements com a professor de la història de l’art queden ben reflectits.
El personatge que fa de nexe entre les diferents parts del món i distintes èpoques, és Samuel —l’altre ego de l’autor?—nascut a Muro que, acabat de nàixer, es desplaça amb la seua família a Alcoi i és testimoni i cronista de les lluites obreres durant la revolució industrial a aquesta ciutat, una de les més representatives de la lluita obrera.
Samuel és partidari d’una revolució que cree una nova societat sense explotadors i explotats, però és un escèptic en el sentit que és conscient que una gran part de la classe treballadora és insolidària i no lluita per a alliberar-se col·lectivament, sinó que sols creu en la millora individual. Els diàlegs amb el seu amic Esclafit semblen reflexions del mateix autor respecte a les seues disquisicions entre les conviccions a favor de la lluita per l’alliberament de la classe treballadora i l’escepticisme respecte de l’èxit d’aquesta lluita per falta de solidaritat de la mateixa classe treballadora, com hem exposat anteriorment. Però Samuel és, primer que res i sobretot, el cronista de la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Destacaré també l’habilitat de l’autor per a acabar el llibre, donant-li un toc creatiu al final més lògic i adient.
“El corto tiempo de las cerezas” i “Adiòs, mirlo, adiós (Bye bye Blackbird)” són dos llibres diferents que formen un conjunt que l’autor ha titulat”Tiempos de cerezas y adioses” Es poden llegir per separat i en qualsevol ordre però jo recomane fer-ho seguint l’ordre de l’autor perquè “Adiós mirlo Adiós (bye bye Blackbird)” és la històra del segle XX i lògicament és continuació cronològica de “El corto tiempo de las cerezas”
En qualsevol cas, lectura recomanable per a tothom i, gosaria a dir, imprescindible per als amants de la història. Ja em direu.