TORNEM

 

Sant Miquel dels Reis, 
seu de la Biblioteca 
Valenciana i de
l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua 

Amigues, amics: Després de prop de dos anys d’inactivitat, a octubre reprendré les publicacions en aquest blog. Serà comentant i resumint llibres. Començaré per “Hegemonia o supervivència” de Noam Chomsky, un dels intel·lectuals de més prestigi del segle XXI. Si alguna de les meues amistats vol que l’avise quan publique una entrada nova, que m’ho indique per e.mail  josepcastellovives@gmail.com, comunicant-me la seua adreça electrònica i els rebrà puntualment. La idea inicial és publicar una entrada per setmana (a ser possible sempre el mateix dia). Si vols fer comentaris a les meues publicacions, fes-m’ho saber i miraré de fer-ho possible. Fins aviat.

P.D. Sabeu com anomena Chomsky el col·lectiu al qual pertanyen el grup de persones que van trencar la “Vuelta ciclista”...?

EL TINENT ANGLÉS (Eduard Mira)

Una bona novel·la basada en la guerra de Successió. Pel meu gust, abusa dels circumloquis i de les historietes palatines de l’aristocràcia britànica o alemanya. També crec que el “post escriptum” és massa llarg. Una altra cosa de poc interés per a mi és la formació dels batallons a la batalla d’Almansa (primera línia de cavalleria de l’ala esquerra, segona línia, per la dreta, pel centre, diferents línies d’infanteria, l’artilleria... molt bé per qui estiga interessat en la història de l’estratègia militar, però a mi no em diu res. M’interessa més les causes i conseqüències de la batalla, que també les explica, per cert.
El que m’agrada són les idees, i en el Tinent anglés n’hi ha una que cal ressenyar i subratllar: la guerra de successió és una guerra mundial, en la que l’aristocràcia de diferents estats lluiten contra l’aristocràcia d’altres, en defensa dels propis interessos. Podríem dir interessos nacionals, però interessos de la classe dominant de cada nació, estat o corona. A excepció dels valencians que van lluitar pels interessos del poble, dels treballadors. Atés que la novel·la la llegim hui, encara que tracte d’abans de Carles Marx, podríem dir que al Regne de València la guerra de Successió és una lluita de classes, és la continuïtat de les Germanies. Per això l’aristocràcia de tota Europa castiga el general Basset.  I els valencians no tindrem una veu que ens defense en la Pau d’Utrecht (això ja està fora de la novel·la).
Si en Victus de Sánchez Piñol queda clar que l’aristocràcia catalana té més por al poble català que a la dominació espanyola, en el Tinent anglés d’Eduard Mira, queda clar que, tot i estar en guerra les diferents aristocràcies europees, elles contra elles, a l’hora de la veritat, l’enemic comú és el poble, en aquest cas el poble valencià i el general Basset que el recolzava.
Des del punt de vista literari el que m’ha agradat moltíssim és la presència permanent de la veu de la consciència (o subconsciència), l’alter ego o, concretament, Sanguango. Genial.

L’ILLA DEL DIA ABANS (Umberto Eco)

Primer que tot diré que L’illa del dia abans és, en la meua opinió, un homenatge d’Umberto Eco a Thomas Mann. L’autor fa ús de l’oralitat en la narració i concretament el diàleg amb el lector, que va ser una de les habilitats de Mann mai superades per ningú. Les descripcions en aquesta novel·la, són detallades, precises i riques, com les que feia Mann. També juga amb el concepte del temps i reprodueix reflexions i debats sobre el pensament d’una determinada època.
Una narració basada en unes suposades cartes del protagonista que han arribat a mans del narrador. Narració que en porta una altra inserida (una ficció del protagonista) i algun malson (del mateix protagonista), és a dir, distintes narracions, inserides o paral·leles que obliga al lector a estar ben atent per a no confondre’s. Finalment és el protagonista qui confon la seua realitat amb la seua ficció (!) Amb tot això Eco analitza la psicologia dels novel·listes.
Per si fóra poc, aquesta novel·la es converteix encara en més difícil i pesant perquè Eco s’esplaia en excés amb les disquisicions pseudofilosòfiques i pseudocientífiques prèvies a la il·lustració. Un discurs irracional per bé que explique com era una època, si és massa llarg, es fa pesant, com passa a vegades. Com l’intent del jesuïta que intenta explicar científicament el diluvi universal emprant el concepte del dia abans que està a l’altra banda de l’antimeridià. És possible que l’autor ha volgut fer una crítica a la irracionalitat, crítica que a vegades sembla còmica, o potser s’esplaia amb un sentit de l’humor una mica exagerat.
La trama consisteix en la recerca del misteri (segle XVII) del punt fixe que permeta mesurar la longitud i situar el meridià 180é o antimeridià, amb el supòsit que, per estar un dia abans a l’altra part, es podrà passar del passat al futur en una sola passa.
No apta per a lectors amb poca paciència o poc habituats a la lectura

La imatge desitjada (J. Vicent Viel)

Una novel·la policíaca ambientada en la València de l’edat Mitjana, en la que el cap de guaita ha de descobrir, sota la pressió d’un senyor negociant, ric i important amb ambicions polítiques, qui ha robat una imatge de la mare de Déu propietat del citat senyor. Té els elements d’una novel·la negra, però crec que no és apropiat parlar d’aquest gènere en un relat que té lloc al segle XIV. Per una altra banda, el cap de guaita juga amb gran avantatge respecte a un detectiu del segle XX o XXI, perquè algunes confessions s’aconsegueixen gràcies a les accions ben expeditives de l’època, i no gràcies a l'enginy del detectiu. Podem dir que és entretinguda i, al mateix temps, està ben ambientada en la València de l’edat mitjana.

L'amor també mata (Josep Franco)

Novel·la negra (curta) de Josep Franco, en la que una prostituta es converteix en escriptora per a narrar un cas d'un inspector de policia jubilat amb qui conviu i ha compartit algun projecte empresarial fracassat. Com a característica de qualsevol novel·la negra té el seu rerefons politicosocial, i el puntet d'humor imprescindible que ací es converteix quasi en una novel·la d'humor. El relat, en primera persona --característica del gènere-- és desimbolt i té l'espontaneïtat que se li suposa a la narradora, amb les limitacions que, de vegades, l'imposen els correctors, i que ella ho adverteix amb una gràcia que sols pot tindre la mestria literària de Josep Franco. Es llegeix d'una sola tirada.

A Trenc d’alba (Agustí Colomer)

 Llibre de memòries, escrites per un fill, en primera persona clar, narrant la joventut de son pare, des del principi de la república fins al final de la guerra. Un jove que compagina harmònicament la seua fe cristiana, conseqüència de l’educació religiosa rebuda als salesians d’Alcoi (Patronat de la joventut obrera) i els moviments revolucionaris, a l’institut Obrer de València, on va ser militant anarquista.

Roses negres a Kosovo

Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats, sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi. Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents, encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant, a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a Kòsovo.

La maledicció dels Palmisano

Rafael Nadal ens presenta una novel·la de tema antibel·licista –també antifeixista-- en la qual ens mostra el sofriment de la gent d’una comarca, d‘un poble i, concretament, unes famílies –al sud d’Itàlia-- com a conseqüència de les dues guerres mundials. Comença amb un pròleg narrat en primera persona un dia d’agost del 2012, continua el cos central de la novel·la amb narrador omniscient, que transcorre des del principi de la primera guerra mundial fins al final de la segona, i un epíleg que és la continuació del pròleg i, conseqüentment, torna a la narració en primera persona, el mateix dia d’agost unes hores més tard.
El relat va guanyant interés capítol a capítol, mostrant l’horror i el sofriment, l’odi, l’amor i la solidaritat, i arriba al final a ser força emotiu. Però una genialitat de l’autor, expressada en clau simpàtica en l’epíleg –com la sal i el pebre que li faltava a un bon guisat-- deixa el lector amb un somriure a la boca.
Tot i que el poble central del relat –i els personatges i la trama central—són ficticis, la resta es desenvolupa en un entorn, llocs i fets, reals.

Pio Baroja

 Las inquietudes de Shanti Andía
La darrera setmana he tornat la vista enrere i he llegit Pio Baroja. La seua narrativa em recorda la de Josep Pla (o al revés, tant fa). No sols per l’estil realista, senzill, elegant, sinó perquè també tenen elements comuns: el coneixement de la mar –i del món que viu de la mar i en la mar—el plaer dels passejos per les muntanyes, el lèxic precís però no rebuscat, les descripcions detallistes. Més aventurer Baroja –o els seus relats—més tranquil i reflexiu Pla. A banda de l’idioma, un escriu en espanyol i l’altre en català, tot i que com a corresponsal de premsa també ho va fer en castellà. No debades Josep Pla admirava Baroja. Crec que no vaig molt errat si afirme que Baroja és un dels millors escriptors en llengua espanyola de la primera meitat del segle XX, tot i que potser la seua llengua materna era l’euskera. És curiós que els millors escriptors en llengua espanyola siguen de la perifèria o iberoamericans.“Las inquietudes de Shanti Andia” són les memòries d’un mariner aventurer. Unes aventures que no crec que tindrà res a veure amb la vida de Baroja, però ben emmarcades dins dels fets històrics dels vaixells negrers, i pirates del mar. Les descripcions del poble de l’aventurer, Lúzaro –nom fictici—del port, dels seus voltants, de la temible bravura de la mar, el drama dels naufragis, fa pensar en Donostia, la seua ciutat natal.
Després li ha tocat el torn a “Zalcaín el aventurero” també de Baroja. Aventures basades en la guerra carlina. Sense llevar-li mèrits a Baroja, el ben cert és que vaig llegir fa unes quantes setmanes una altra novel·la sobre la guerra carlina –“La filla del capità Groc” que vaig ressenyar en aquest blog—que supera la de Baroja, tant en la profunditat dramàtica, com en la incursió en els problemes socials que provoca la guerra, com en la capacitat narrativa de l’autor per a donar-li interés. Cosa que vol dir que la literatura en català té un nivell de qualitat molt elevat.

L’EXTENSIÓ DEL TEMPS

“En una conversa de café de fa pocs dies, algú va dir que havien estat tants els escriptors al llarg de la història que sempre seria possible trobar-ne un encara per descobrir” Aquest text extret de “L’extensió del temps” em ve pintat. Fins ara no havia descobert a Xulio Ricardo Trigo, amb l'agreujant que el llibre el tenia en una prestatgeria, oblidat probablement des de feia anys.
En la descripció de Compostel·la, de la ciutat vella, caminant per les rues, amb les seues cases i tavernes, amb la pluja persistent sobre les lloses, recordant estades anteriors, compagina una tècnica descriptiva perfecta amb aquella imaginació que naix d’un estat d’ànim indestriable de l’enyor que sent per la ciutat. Sols he estat una vegada a Santiago –perdó a Compostel·la—però si tinc oportunitat de tornar, m’enduré el llibre amb mi i llegiré algun fragment prenent-me un vi o una cervesa Estrella de Galícia, en alguna d’aquelles tavernes, si tinc la sort que continuen igual. Crec que no, ja he dit que han passat massa anys.
El llibre, que no és tant una novel·la com un llibre de viatges barrejat amb crítica literària i reflexió filosòfica i dietari, mostra els coneixements de l’autor, que estima la literatura, especialment la poesia, catalana i també la gallega... i els clàssics universals. Quant a les seues reflexions més originals està aquella que diu que en la reflexió, és a dir en el pensament especulatiu, l’art és la tercera via entre la deducció i la inducció. He reflexionat llargament mirant de rebatre-ho, però no puc, he arribat a la conclusió que és cert.
Maleït siga el follet que em va amagar aquest llibre! (el perdone, però, perquè al final ben cert és allò de més val tard que mai).

Vida, obra i secrets d’Helena Mascort

Divendres 30 de setembre es va celebrar a Dénia l’entrega dels premis de difusió de cultura popular que atorga (i publica el llibre) Edicions del Bullent. Com en totes les edicions l’editorial va tindre la gentilesa de regalar-nos un llibre als assistents. Enguany m’ha tocat la novel·la juvenil “Vida, obra i secrets d’Helena Mascort” La novel·la té l’aurèola d’haver sigut Premi de narrativa juvenil Enric Valor, que atorguen la mateixa editorial i l’Ajuntament de Picanya, cosa que li dóna prestigi i fa suposar que és excel·lent, però no a tots els lectors adults els agrada la literatura juvenil. A mi si, tot i que no és la més preferida. A més, aquesta col·lecció (Esplai) té una lletra de grandària suficient per a la meua visió ja un poc deteriorada. Però enguany es donaven determinades circumstàncies que feien que el regal fóra més d’agrair.
Per un costat estic jubilat, per l’altre he estat tot l’estiu i part de la primavera passada patint una cruel ciàtica a conseqüència d’una artrosi que suporte des de fa anys però que darrerament s’ha agreujat. Això m’ha suposat una certa immobilització. Les dues coses juntes han fet que darrerament ha augmentat el meu temps per la lectura. Però la mateixa malaltia (fisioterapeuta, algunes medecines, etc.) han buidat la meua butjaca. Total, que actualment tinc molta més capacitat de lectura que de comprar llibres, cosa per la qual, la novel·la que en un altre temps potser inconscientment hauria pogut anar a una prestatgeria on hauria estat en una llarga llista d’espera –com he dit en altres ocasions—l’he començada tan aviat com he acabat el que em portava entre mans. I l’he llegida tota d’un colp.

Aquesta novel·la m’ha sorprés. L’autora, Dolors Garcia i Cornellà, psicòloga i educadora, ha usat molt bé els seus coneixements de la ment i el comportament humà i de les tècniques d’ensenyament. És una apologia a la lectura, dirigida a la gent jove i una lliçó per a interpretar tot allò que l’autor-autora d’una novel·la ens diu entre línies i de manera més o menys velada, voluntàriament o involuntària, conscientment o inconscient. "Escriure, de vegades, és portar dues vides, i no tothom ho sap fer bé". Si jo fóra professor de literatura, la recomanaria a l’alumnat de finals d’ESO o de batxiller. La novel·la, quant a la trama –la part més visible—ens mostra els secrets d’una escriptora i, finalment, el més important de tots. Però... queda un enigma a resoldre pels lectors: Què significa l’última lletra aïllada i gran, com una lletra capital, del final de la novel·la?

El camí de les estrelles. Emili Piera

A mi no m’ha interessat mai el camí de Sant Jaume ni els pelegrins, dit siga amb tot el respecte a un i altres. Però vaig comprar el llibre. Supose que era l’any 2010 –és l’any de l’edició—Jo passejava per la fira del llibre de València, unes hores abans –o després?—de fer la presentació de la meua novel·la infantil “El Montgó i l’esbarzer”, si no vaig errat, quan vaig veure Emili Piera dins d’una caseta. Al seu davant un munt d’exemplars de "El camí de les estrelles. Pelegrins a Santiago”  El vaig saludar. No crec que puga dir que som amics, però hem compartit alguna tertúlia i una bona taula, un bon putxero de Pedreguer, cosa que és important en les relacions entre persones com Emili i jo. Em va dir que el llibre eren les memòries d’un viatge de pelegrinatge a Santiago amb bicicleta. El vaig comprar i me’l va firmar. El llibre es va quedar en una prestatgeria perquè estaria llegint algun altre llibre i, cosa que em passa de vegades, va quedar en llista d’espera, que de tan llarga –com la de molts malalts a Marina Salut—va quedar oblidat.
Bé, el cas és que ara l’he trobat i li ha tocat el torn. Conta el viatge amb bici (ell, Laura i Paco) però no ho fa d’una manera lineal: comença per l’arribada a Santiago. Diu Piera que el camí no s’acaba a Santiago sinó que comença a Santiago. Després conta el viatge per etapes, del final al principi, al mateix temps que va incrustant records d’un altre viatge, a peu, de 1986.
Supose que hauran canviat moltes coses des que l’autor va fer els viatges i quan jo ho he llegit, però crec que l’esperit és el mateix. Un camí que a molts els aprofita, o fins i tot el fan, per reflexionar. L’autor també fa alguna reflexió entre teològica o metafísica, però en qualsevol cas, panteística. Un llibre de viatges que no està escrit a la manera clàssica en el que l’autor parla d’ell en tercera persona, ni està escrit de forma lineal però que té totes les qualitats dels bons llibres de viatge. En fi, un camí de sacrifici per a gaudir del paisatge i de la gent “sense necessitat de voler demostrar res”.

Bola de greix

Pilar García em va recomanar el conte de Guy Maupassant, Bola de Greix, per la seua semblança amb la pel·lícula La diligència. El tema va sortir quan parlàvem de Franz Kafka i jo vaig trobar una semblança de La Cabina dels Germans Marx, amb determinat passatge de la novel·la El Castell, però no m’atrevia a dir si els Marx es van inspirar en Kafka o si es tracta de dues idees paral·leles. El mateix dubte va exposar Isabel respecte Bola de Greix i La diligència.

Trobar aquest conte m’ha costat molt de temps, però finalment he pogut llegir-lo, en un llibre en el qual es recopilen diversos contes, però em referiré exclusivament a "Bola de Greix" Estava molt interessat en la lectura, perquè la Diligència és, en la meua opinió, una gran pel·lícula, no sols per la direcció i les interpretacions, sinó també, en gran mesura, pel guió.

Està claríssim que hi ha una gran similitud en el plantejament d’ambdues obres que fa pensar que el guionista de La diligència es va inspirar en Bola de greix, com molt bé deia Pilar. En La diligència hi ha més personatges, és a dir, cada persona és un personatge diferent. En Bola de greix --l'acció també té lloc majoritàriament en una diligència-- hi ha diferents persones que formen el mateix tipus de personatge. Crec que és més completa La diligència. Tanmateix crec que  Bola de greix és més impactant. La hipocresia i l’egoisme dels rics i poderosos, i fins i tot de les bones monges catòliques, tot i la seua humilitat, o el "laissez faire" del revolucionari republicà són d’un realisme aborronador i esfereïdor.

ORIENT-OCCIDENT Dues històries d’amor

 Fa uns mesos, en una llibreria, vaig tenir el llibre entre mans, dubtant si comprar-lo o no, per raons massa extenses per a explicar-les ara. Finalment vaig optar per comprar-lo i el vaig deixar en una prestatgeria. Quan li ha tocat el torn de llegir-lo he tornat a dubtar, però finalment l’he llegit.

Es tracta d’una novel·la amb dues històries d’amor, o quatre, o de desamor, amb un flashback que comprèn quasi la totalitat del relat, amb altres flashbacks interiors, ben estructurada i amb recursos que atrauen l’interés del lector. En un d’ell, pel meu gust, ha abusat un poquet, però ja sabem que sobre gustos no hi ha color.

La trama transcorre principalment entre Natzaret i Jerusalem, i en menor mesura a Barcelona i Palma. Fa una bona descripció urbana, social, política de les ciutats palestines, amb les injustícies sofrides pels palestins i la doble injustícia de les dones palestines, que a més a més han d’estar sotmeses al domini ofegador del pare, del marit o dels germans. No falta la tragèdia conseqüència del fanatisme religiós.

Parla, amb coneixement de causa naturalment, del món i les dèries dels escriptors, de les vanitats de les enveges i gelosies, de les relacions a vegades difícils amb els editors....

En definitiva, una bona novel·la de Maria de la Pau Janer. Ah! Sobre altres qüestions, i recordant que l’acció principal passa a Natzaret, direm allò de: “Qui estiga lliure de pecat, d’erros o de contradiccions, que llance la primera pedra”

FRANCO UNA HISTORIA ALTERNATIVA

L’amic i veí Carles Martí m’ha deixat un llibre –gràcies Carles—d’un gènere al qual no tinc afecció: es tracta d’història alternativa o ucronia, com diuen alguns. L’he llegit, clar que si, per curiositat i perquè en tota mena de gèneres pot haver coses bones. El llibre “Franco una història alternativa” està compost per vuit relats.
El primer, “Ñ” no el podia suportar, em cauïa de les mans i l’he deixat caure. El segon “Luz Inhumana” l’he pogut llegir per allò del missatge, de la trama subjacent, com diu el crític de guions cinematogràfics Robert Mckee. És un relat antinuclear, en el que la història alternativa sols és un suport anecdòtic, i jo m’apunte sempre a la lluita antinuclear. “El Àngel Rojo” m’ha resultat entretingut per allò de les pel·lícules de superherois, hereus dels còmics i perquè denúncia el feixisme. El que m’ha agradat pel seu sentit de l’humor ha estat “El derbi”. La trama es desenvolupa al voltant d’una final de la copa del Generalísimo (amb Franco, Hitler, Goebbels i altres presents) entre el franquista Real Madrid i el falangista Atletico de Madrid. Quan algú li explica a Goebbels que s’ha inventat la televisió i que tots en tindran un aparell a casa, respon: “Amb aquest aparell dominarem l’opinió i la voluntat de la gent” I penses que, efectivament, Goebbels i els seus amics encara viuen i controlen les televisions. Molta gràcia el dubte del protagonista al final del relat, que no revele per si algú vol llegir-lo.
Dels altres, poc que ressenyar. Decididament, el gènere com a tal, no m’agrada

Ramon Llull (Contes exemplars)

De tant en tant, però sense abusar, m'agrada fer una incursió per la literatura clàssica i antiga, que de vegades és clàssica sense ser de l'antiguitat. Atés que l'estiu dóna per a tot, i aprofitant que enguany és l'any Llull, he llegit Contes exemplars que no és res més que una recopilació de contes extrets del Llibre de les meravelles i de l 'arbre de les ciències, entre altres, No qüestionaré --ni pensar-ho-- la qualitat de l'obra de l'escriptor mallorquí ni la seua vida ni la importància de la seua obra en la història de la literatura catalana. Però estem parlant de l'Edat Mitjana que ens queda molt lluny.
Ramon Llull vol convéncer a jueus, musulmans i no creients sobre la importància més gran de la religió cristiana i, en definitiva, que és l'única vertadera. Proposa dos mètodes: un és el raonament mitjançant fets i arguments (els contes exemplars entre altres) amb els quals pretén demostrar la millor virtut del cristianisme. Però aquests arguments estaven dirigits a persones amb una formació cultural suficient per a poder entendre'ls, tot i que --en la meua modesta opinió-- qualsevol anàlisi racional, els invalida en el seu objectiu. Pel poble pla --i ací és on vull anar a parar-- el fet que el cristianisme és la religió vertadera s'ha de demostrar mitjançant els miracles.
Qui escriu aquestes ratlles,sense ànim d'ofendre ningú, entén que això vol dir que al poble li han de CONTAR uns miracles. I quan dic contar em referisc a l'accepció que la paraula té com a ficció. I em ve al cap que el millor predicador, el millor conversor de tots els temps, va ser el nostre Vicent Ferrer a qui, com molts sabeu, li tinc un afecte especial. El seu gran miracle, a banda del xiquet de Morella que va refer i tornar a la vida després que sa mare el guisara trossejat per a convidar a dinar el futur sant, va ser convertir a Ferran d'Antequera en rei dels Valencians, catalans, mallorquins i aragonesos.
Però, per a què ningú m'interprete malament, faig constar el meu respecte, al gran clàssic mallorquí. Ramon Llull, va abandonar fortuna i família, va estudiar i treballar molt per predicar i defensar, pacíficament, les seues conviccions. Cosa que li va portar pobresa, empresonament i maltractament. Com els nostres polítics d'avui en dia vaja.

La filla del capità Groc

La filla del capità Groc (Víctor Amela. Edicions Planeta)
Guanyadora del Premi Ramon Llull 2016, aquesta novel·la històrica relata les tragèdies de la guerra dels Carlins a les comarques del Maestrat i Ports de Morella, comarques de l’interior del País Valencià, amb els seus masos on vivien famílies que tot i les dificultats climàtiques, podrien haver sigut feliços, en contacte amb la natura, la solidaritat de les diferents famílies de masers i la seua economia de supervivència però sense necessitats inventades o imposades, com les de la majoria de l’actualitat. Però la guerra, especialment per ser una guerra civil on a pobles menuts on tot el món es coneix i es veuen diàriament, quedaran enfrontades per delacions, traïcions i fins i tot mort o col·laboració amb la mort de familiars per part de veïns i amistats.
L’autor usa molt bé els localismes idiomàtics d’aqueles comarques i demostra el coneixement de la seua societat i del seu estil de vida. La vida del Groc un capità carlí admirat i seguit per una gran part dels seus veïns és ”...una vida que és metàfora d’entrega a una causa més enllà de tota raó i tota mesura...” diu l’autor en epíleg personal de l’obra.
Una obra dominada per la fatalitat, com en una tragèdia grega, on la mort, d’una manera determinada i concreta, és l’única solució a un final digne. Et trobes en la contradicció de l’empatia que provoca una persona honesta i fidel a les seues idees, i el rebuig a violències innecessàries. Si algú ha conegut algun carlí convençut—jo si—l'ajudarà a entendre determinades maneres de ser d’algunes persones.
“... fill, tant de bo mai veges una cosa així! Tant de bo no hi haja guerres a Espanya quan tu creixes...” li diu el pare al seu fill acabat de nàixer. Però el xiquet complirà 48 anys –això ja no forma part de la novel·la—i coneixerà la tragèdia d’una altra guerra, la de 1936-1939.
És una coincidència estranya i curiosa que jo haja llegit en unes poques setmanes de diferència, una altra novel·la amb les tragèdies de la guerra, en els masos de les mateixes comarques, escrita per Martí Domínguez –La Sega—de la que vaig escriure unes opinions en aquest blog fa unes setmanes, i aquesta que hui he ressenyat. Emoció, dramatisme, fatalitat.

La vella capitana (Josep Maria Espinàs)

A l'estiu tots llegim més, potser a causa de les vacances, fins i tot jo mateix que tinc vacances permanents des de fa anys. Per això alguns periòdics aprofiten per a recomanar llibres o demanar a personatges famosos que en recomanen. Per aquesta raó, m'he decidit a llegir un dels llibres que he vist recomanats a Vilaweb, La vella capitana (Ed. la campana), no sé si el morbo que els vells tenim respecte a la mort ha tingut alguna cosa a veure. Diré, tot i que té poca importància que l'he llegit en format digital, per un costat perquè em costa uns eurets més barat i per l'altre, i més important, perquè puc augmentar la grandària de la lletra, fet que em permet una lectura més còmoda (els anys no passen debades).
El llibre, curt i com a recull d'articles, és agradable i fàcil de llegir. No és un tractat teològic, ni metafísic ni filosòfic sinó, més aviat, un llibre costumista amb una forta dosi d'ironia, escrit amb un estil desenfadat i columnista, com correspon a un escriptor periodista com és Josep Maria Espinàs. Divertit i entretingut, ben adient per a l'estiu.

Coses de poble (Bernant Capó)

Costumari valencià/1. Coses de poble, de l'escriptor i periodista (i Premi d'Honor al mèrit cultural de Pedreguer, tot cal dir-ho) Bernat Capó, editat per Edicions del Bullent, és un llibre de lectura agradable. Una recopilació d'articles publicats en Informació d'Alacant, si no vaig errat, en el que ens conta coses de poble --costums, festes, oficis, jocs, tradicions, etc.-- que estan desapareixent o han desaparegut-- per culpa principalment de la tecnologia i els canvis socials que ha provocat. Un dels llibres que li ha donat a Bernat Capó la fama del millor escriptor costumista de la nostra comarca, i que caldria que llegiren els joves perquè trobaran paraules que els resultaran desconegudes per estar en desús pel motiu, abans indicat: estris antigament usats per uns oficis (uns oficials) que han desaparegut. Una persona major s'alegrarà de tornar a llegir algunes de les paraules escrites en aquest llibre, un dels pocs --o potser l'únic-- que em faltava llegir de l'amic Bernat.

El falconer de Beniarjó de Joan Mestre

Feia temps que volia llegir aquest poemari de Joan Mestre i Fornes, amb coberta dissenyada per Constantí, per diferents raons: la curiositat de llegir un poeta de Pedreguer que conec de tota la vida però de qui ignorava la seua habilitat per la poesia. També pel títol tan atractiu. el falconer de Beniarjó sols es pot referir a una persona a qui, òbviament, va dedicat el poemari i que és un dels grans poetes valencians de tots els temps. I, finalment, perquè intuïa, i no podia ser d'una altra manera, que alguns dels poemes estarien dedicats a la meua senyora, la segona esposa del falconer i poeta, Joana Escorna, senyora de Pedreguer i del Trepig, on estiuetge tots els anys. Ha estat un plaer.