dimecres, 2 de novembre de 2016

Roses negres a Kosovo




Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats, sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi. Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents, encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant, a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a Kòsovo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada