dimecres, 5 d’octubre de 2016

El camí de les estrelles. Emili Piera



A mi no m’ha interessat mai el camí de Sant Jaume ni els pelegrins, dit siga amb tot el respecte a un i altres. Però vaig comprar el llibre. Supose que era l’any 2010 –és l’any de l’edició—Jo passejava per la fira del llibre de València, unes hores abans –o després?—de fer la presentació de la meua novel·la infantil “El Montgó i l’esbarzer”, si no vaig errat, quan vaig veure Emili Piera dins d’una caseta. Al seu davant un munt d’exemplars de "El camí de les estrelles. Pelegrins a Santiago”  El vaig saludar. No crec que puga dir que som amics, però hem compartit alguna tertúlia i una bona taula, un bon putxero de Pedreguer, cosa que és important en les relacions entre persones com Emili i jo. Em va dir que el llibre eren les memòries d’un viatge de pelegrinatge a Santiago amb bicicleta. El vaig comprar i me’l va firmar. El llibre es va quedar en una prestatgeria perquè estaria llegint algun altre llibre i, cosa que em passa de vegades, va quedar en llista d’espera, que de tan llarga –com la de molts malalts a Marina Salut—va quedar oblidat.
Bé, el cas és que ara l’he trobat i li ha tocat el torn. Conta el viatge amb bici (ell, Laura i Paco) però no ho fa d’una manera lineal: comença per l’arribada a Santiago. Diu Piera que el camí no s’acaba a Santiago sinó que comença a Santiago. Després conta el viatge per etapes, del final al principi, al mateix temps que va incrustant records d’un altre viatge, a peu, de 1986.
Supose que hauran canviat moltes coses des que l’autor va fer els viatges i quan jo ho he llegit, però crec que l’esperit és el mateix. Un camí que a molts els aprofita, o fins i tot el fan, per reflexionar. L’autor també fa alguna reflexió entre teològica o metafísica, però en qualsevol cas, panteística. Un llibre de viatges que no està escrit a la manera clàssica en el que l’autor parla d’ell en tercera persona, ni està escrit de forma lineal però que té totes les qualitats dels bons llibres de viatge. En fi, un camí de sacrifici per a gaudir del paisatge i de la gent “sense necessitat de voler demostrar res”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada