TRUMP-RAJOY-SUSANA

Em quede bocabadat de veure votants del PP espantats perquè a USA han guanyat els republicans. Rajoy és igual que Trump! Estic observant més dramatisme en l'elecció de Trump que en la de Rajoy com a candidat més votat o com la del PSOE investint a Rajoy. M'agradaria que algú m'explicara la diferència.

El fet sobre el qual cal reflexionar, és perquè americans d'origen hispà, afroamericans, musulmans, treballadors... poden votar a Trump. O si voleu, ho dic d'una altra manera: el que cal reflexionar és perquè a Espanya, la majoria de classe mitjana, destruïda pel PP, de treballadors mal pagats convertits en treballadors parats sense paga o amb paga miserable, voten al PP o al PSOE, que al cap i a la fi, ha permés el govern de Rajoy per por a la independència de Catalunya o per por al radicalisme de Podemos-IU.

I si voleu, us diré --i si no voleu, no ho escolteu, però ho diré igual-- quin és el resultat de la meua reflexió: El vot als partits de dreta, per part de les classes populars, creix directament proporcional a la moderació o dretanització dels partits d'esquerre.

Potser algun politòleg, polític, sociòleg, filòsof, teòleg, historiador o matemàtic no estiga d'acord amb això, però serà perquè de tan savis que són, miren coses tan abstractes que estan cecs i no veuen el que tenen davant dels ulls. 

P.S. El que he escrit ho haguera pogut escriure d'una manera políticament més correcta, però no ho he fet perquè no m'ha donat la gana. Val?

ABSTENCIÓ PER IMPERATIU?

 Primer que res he de dir que la decisió del PSOE d’investir Rajoy amb l’abstenció, no m’ha escandalitzat (ja no), ni m’ha frustrat, ni m’ha decebut, ni m’ha sorprés. Aquest era el meu pronòstic des de fa temps, des d’abans de l’eslògan NO És NO. I no perquè siga un mag endevinador, sinó perquè qualsevol persona políticament ben informada, observant la trajectòria del PSOE hauria de saber on anava a parar. He sigut militant del PSOE després d’haver passat per Convergència socialista i PSPV, però fa molts anys que estic lluny d’ell, molt lluny i cada dia més, però els conec. He de dir també que l’actitud de Pedro Sánchez, de qui he discrepat molt, ha estat digna, lògica, honrosa i l’única possible. Qui ha estat secretari general i vol tornar-ho a ser no pot ser indisciplinat, però no podia ajudar a investir Rajoy, cosa per la qual, sols li quedava una sortida. Ben fet. M’ha alegrat que el PSC haja sigut valent i s’haja desmarcat de la disciplina del PSOE. Tant de bo --per ells i pels treballadors catalans-- que desconecten totalment. El meu respecte i admiració –per la valentia i coherència—dels socialistes que han votat no. Però considere que “abstención por imperativo”, és hipocresia, no voler-se mullar i voler fer creure que la militància de base és estúpida. Està bé això de votar la constitució per imperativo legal, però quin imperatiu legal els obliga a l’abstenció a la investidura de Rajoy, quina llei? La constitució dóna dret a cada diputat i diputada a votar en consciència, sense pressions ni imposicions. Una altra cosa és que tinguen por de perdre el lloc de treball o dit d’una manera políticament incorrecta, perdre el pessebre que concedeix la direcció del partit i al mateix temps quedar-se amb la consciència tranquil·la o quedar bé amb la militància de base. Mal fet, o esteu a un costat o a l’altre, però als dos a la vegada a més d'una estafa és una burla.

Referent als diputats al Congrés del PSOE valencià, és una llàstima que no hagen tingut la valentia dels catalans, tot i que, com sabem, el seu estatus és diferent. Però mirant la cara d’aquests diputats, no es pot esperar res més.

El gran problema del PSOE és que en els seus debats interns, xoquen, com dos trens a gran velocitat, el discurs ideològic racional i els interessos privats. Ai!

Llibertat d'expressió

Primer que res he de dir que estic en contra de manifestacions i actes que impedisquen la llibertat d'expressió, com per exemple la de Felipe González de fa uns pocs dies. Sense apel·latius: això no és democràtic. Tot el món té dret a la llibertat d'expressió.
Dit això: Si tot el món té dret a la llibertat d'expressió, la pregunta és: les persones que van impedir la conferència del senyor González, tenen les mateixes oportunitats d'usar la seua llibertat d'expressió que té ell? Podem exigir el mateix respecte a les llibertats dels altres a aquells que no poden exercir les seues que a aquells que tenen accés a tots els drets i a totes les llibertats? Sols un exemple: Té les mateixes oportunitats d'expressar-se una mare fadrina que no té treball i que no pot pagar la hipoteca i el banc la fa fora de casa, que el polític que no fa una llei que --d'acord amb la constitució!-- ho impedisca? I si aquesta dona per a protestar va a manifestar-se davant de la casa del polític, s'ha de considerar que està fent un escrache il·legal i pot anar la policia i detenir-la? No han impedit el seu dret a la llibertat d'expressió?
Les declaracions i tot el renou dels mitjans de comunicació a favor del dret d'expressió de l'expresident de govern --i no sé de quants consells d'administració, però crec que, fins i tot de El País!-- i en contra dels que han impedit la seua conferència és, conscientment i amb alevosia, desproporcionada. En l'exemple anterior --no m'ho invente, hem viscut casos així-- els mitjans de comunicació què hi han subratllat i on han posat la nota? En l'impediment de la llibertat d'expressió de la dona desnonada o en la suposada il·legalitat de la manifestació dita escrache?

Què podem fer?

La solució no està escrita--permeteu-me emular Machado-- l'hem d'escriure mentre avancem. No obstant això, és bo saber que hi ha virtuts que son imprescindibles per a resistir. La solidaritat i la cooperació son probablement les dues més necessàries. El sentit tribal, de vegades tan menyspreat per tiris i troians, és un punt de partida, sense ignorar que cap tribu pot viure al marge de les altres. Com diu l'ecologisme, "pensa en global, actua en local" I no oblidem que el carrer és nostre i que hem de fer-ne ús si el poder perjudica quelcom d'aquests serveis públics: salut, educació o protecció social al depenent, al malalt, al necessitat, tres serveis que ens protegeixen a la gran majoria, fins i tot a molts que no creuen en ells. De vegades passa que la diferència entre una persona que es considera classe baixa, diguem-ne pobres que necessiten aquests serveis, i una altra que es considera classe mitja i creu no necessitar-los, sols és una: que el segon no té consciència de pertànyer a la primera. La capacitat d'aconseguir que una gran part de la ciutadania es mantinga en aquesta falta de consciència és, en democràcia, l'arma més important del poder econòmic i financer; i es valdrà de l'instrument mediàtic per a aconseguir-ho, especialment de la TV i fins i tot de la premsa escrita i ràdio. En els llibres tenim una possibilitat de conscienciar-nos amb llibertat. Ens hem de conscienciar tots i, entre tots, hem de construir el futur. Una vegada posats, per què no construir un futur completament nou, diferent del passat? És possible? Si volem, si. Com serà aquest futur? Ho hem de dir entre tots.

PITJOR ENCARA.

I pitjor encara ho tenen els que no disposen d'un treball. Les perspectives son dramàticament negatives. Ens amenaça el neoliberalisme més salvatge. El capital va a imposar les seues regles de joc: si necessites treballar per a menjar, aquestes son les condicions, si vols les agafes, si no, busca't la vida. La proposta dels nostres governants (portanoves i delegats del Capital) és que si acceptem aquestes regles de joc, hi haurà treball per a tots, tots podrem (mal)viure i podrem dir que hem sortit de la crisi. Però el que passarà és que viurem en una greu crisi permanent. Els retalls són en salut, educació i solidaritat social, els serveis bàsics i necessaris per a la gent senzilla. Forces armades i exercit, no. Faran falta per a mantenir l'ordre; és a dir per a protegir els grans beneficiats del sistema liberal contra les possibles protestes dels famolencs aturats. Ah!, Berni Eclestone, el de la Fórmula 1, tampoc no ha sofrit l'acer de la tisorada. Això és el neoliberalisme: el sistema capitalista portat a l'extrem més dur, podran viure els guanyadors, els grans campions de la competició, els número 1--el segon classificat és el primer perdedor, diuen els gurus d'aquest sistema-- és la llei de la selecció natural, el peix gord es menja el menut, la llei de la selva en una paraula; pitjor encara, en la selva es tendeix a l'equilibri, ací no. Què podem fer?

VA DE BO!

Dames i cavallers, va de bo! S'han acabat les festes nadalenques; si, aquelles festes que celebrem amb fastuositat, luxe i consum desmesurat per a commemorar que un nen--el més gran lider religiós de la seua època-- va nàixer en la humilitat, en un pesebre sense més calor que el proporcionat per un burret i un bou. Ara cal tornar a la realitat, una realitat que ens traslada forçosament a una nova humilitat: el personal docent i personal sanitari valencians ja saben que van a perdre ingresos, cosa que --no cal tindre un coeficient intel·lectual elevat per a entendre-ho-- perjudicarà als serveis públics de l'educació i la sanitat; he dit als serveis públics, no a les empreses privadas que, per graciosa concessió administrativa o simple concert, exploten aquests serveis amb els diners de la Generalitat o l'Estat, és a dir, amb els diners dels contribuents. I la resta de les empreses privades ja tenen clar el camí a seguir: disminuir despeses de personal, sense permetre que això afecte a la producció, la qual ha d'augmentar. Tot això ho han de suportar els treballadors, funcionaris o personal laboral, treballant per les administracions, per a les empreses privades o com autónoms, en una època en la que pujarà el preu de la calefacció i els impostos, entre altres, El nostre governant major--un híbrid de dama de ferro i Pinoccho amb barba-- és molt religiós i molt cristià i vol que tornem a la humilitat del primer cristianisme-- he dit el primer cristinainsme, el cristianisme, no el de la Conferència Episcopal i altres insitutucions religioses-- que oblidem calefaccions elèctriques o de gas; qui no tinga un burret i un bouet s'haurà de tapar amb bona cosa de mantes si vol romandre calentet. I per a treballar caldrà afanyar-se més per a entrar en calor. Els governants volen que recordem que Jesús va nàixer en un pesebre sense ajuda de matrona ni metges i que per a educar-se van ser suficient els seus pares i l'ajuda dels grans sacerdots. El que no desitgen que recordem és que va ser un contestatari i que es va rebelar contra el poder contituit. Sortosament això es provisional, com va dir aquell governant, ja quasi oblidat però de qui no reneguen el seus hereus polítics que encara ostenten el poder, no passarem fam i fred durant molt de temps, en uns mesos, en arribar juny o juliol, no passarem fred.

DUBTES ELECTORALS (MÉS ENCARA)

Els dubtes m'atabalen, potser perquè no entenc res. A veure...  diu un candidat que quan governe exigirà a les autonomies que els diners que envie l'estat han de ser invertits en determinats serveis. Tot i que potser  jo estaré d'acord amb els serveis en els que s'han d'invertir, m'atabala la següent pregunta: Aquest diners que l'estat envia a les autonomies, no han sortit primer dels ciutadans de les autonomies per a anar a l'estat? En algunes autonomies, com la nostra, no és cert que l'estat ens torna moltíssims menys diners dels que li hem enviat? De tant anar i tornar, els diners no es maregen? a l'any 1978, no va haver un ample consens polític per a aprovar la Constitució que preveïa unes autonomies a les que els pertanyia unes determinades competències segons els corresponents estatuts?  Com pot dir ara l'estat en quins serveis--de competència autonòmica-- s'han de invertir els diners de les autonomies? I si ho ferem al contrari? I si les autonomies cobraren dels seus ciutadans, li enviaren a l'estat la part que corresponga segons criteris objectius i proporcionals, i li exigira al govern de l'estat en què s'ho ha de gastar? Massa preguntes, potser?
Diu una candidata: "hi ha massa administracions, massa nivells de presa de decissions, cal eliminar-ne, cal eliminar les autonomies" Probablement té raó, i ho dic amb els dubtes i la humilitat normal de qui ha cregut en la viabilitat d'aquests nivells polítics i ara dubta si estava equivocat.  Si tenim Govern de l'Estat, Congrés de Diputats, Senat, Diputacions Provincials, Corts Valencianes, Consell Valencià, i volem eliminar despeses, quantes més millor, perquè or de llevar-ne dos--les dos últimes-- no eliminem les quatre primeres i estalviarem molt més?
M'ha telefonat un bon amic i m'ha dit: "si dubtes, no votes" Xé qué fort!, jo volia votar...
Hi ha algú per ací que puga ajudar-me?

DUBTES ELECTORALS

He escoltat en la campanya electoral: "Per a donar serveis públics (atenció sanitària, educació...) han d'existir els impostos. Per a poder pagar impostos la gent ha de tenir treball. Per a que la gent tinga treball, subvencionarem les empreses que en creen" És lògic, tu!  Tic un dubte, però: Estan dient-me que els treballadors han de pagar dos impostos, un per a poder portar els fills al metge o a l'escola, i l'altre per a subvencionar a l'empresa que li pagarà el jornal? O no ho he entés be? Veritat que sembla que diguen: si vols treballar, cobra menys i paga mes impostos? No, no ho crec, serà que sóc mal pensat? O que pense massa? 

Els polítics estan desacreditats. Ens diuen "menys ideòlegs i més tecnòcrates" Pense que tenen raó. He mirat el curriculum dels tecnòcrates i tots han estat presidents del banc central del seu país, vicepresidents del Banc Central Europeu, Conseller Delegat d'algun banc privat important... Tenen raó, els financers ens van clavar--per tal de guanyar, ells, molts més diners--dins de la crisi. Si coneixen el camí d'entrar, sabran com hem de sortir. El meu dubte és: seguiran el camí que als treballadors, jubilats i autònoms ens coste menys sacrificis, o el camí que a ells, el món de les finances, els aporte més beneficis? Potser faig mal de plantejar-me tantes preguntes estèrils...També he sentit dir que l'única candidatura que es presenta és una tal  "MARQUEL" Si és cert, per a què votar? Quin partit és aquest? Té res a veure--sona paregut-- amb això que diuen "MERCATS"? Per cert, què són els mercats? Té res a veure amb això que fem els dissabtes als porxes, o els diumenges al polígon de Les Galgues? Alguns diuen que no, res a veure! Diuen que es tracta d'un eufemisme--collons! quanta parauleta-- i que en realitat el que volen dir quan diuen "mercats" és capitalisme financer, exclusivament especulatiu. Massa difícil per a mi... Si algú em pot ajudar...
(Tinc més dubtes per a demà, però deixeu-me descansar p.v., estic atabalat. )

Constitució i democràcia

Durant molt de temps, determinats partits han dividit l'espai polític en dos blocs, els "constitucionalistes" i els altres. Els primers clarament democràtics i els Altres de dubtosa credibilitat democràtica, segons els primers. Per als primers la Constitució és un dogma sagrat, tot i que aquell dogma te unes persones (Tribunal Constitucional) elegides pels partits "constitucionalistes" que tenen la capacitat de fer la lectura correcta de la Sagrada Constitució. Aquest grupet reduït de persones--tan reduït que caben dalt d'un microbús-- van considerar anticonstitucional una reforma d'estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya (aproximadament un 80% de vots), aprovat pel parlament espanyol i finalment aprovat en referèndum pel poble català. Alguns "constitucionalistes" miraven de negar-li legitimitat dient que la participació en el referèndum va ser escassa (quina broma!). Ara es reuneixen dos representants de dos partits "constitucionalistes" i acorden modificar una Constitució que havia nascut d'un consens de nou o deu partits--no m'he parat a contar-los-- i que va ser ratificada per referèndum dels ciutadans espanyols. Tot això després de totes les lectures restrictives per a les nacionalitats perifèriques que han fet diferents governs "constitucionalistes" des del 23-F amb el vist i plau del grupet del microbús. Aquella Constitució que mai no em va agradar però que sempre he respectat per motius pragmàtics i de convivència, ja no em mereix cap respecte, perquè no la respecten els constitucionalistes que tenen, a més a més, la capacitat de fer la lectura que els convé... i queda demostrat que no te res de "sagrada" i que no cal ser constitucionalista per a ser demòcrata.