VIATJAR DESCANSA

Ja tenim a les llibreries el darrer poemari --en el futur n'arribaran molts més, segur!-- de Carles Mulet Grimalt: Viatjar descansa, editat per 3i4 com a guanyador del XXXV Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Si atrau com un imant llegir els poemes de Carles Mulet Grimalt, si el prestigi d'aquests Premis és innegable, afegiu-li una edició excel·lent que acaba de convertir el llibre en un petit tresor. He anat per ell abans que no s'exhaurira i em quedara sense.

La publicació m'ha agafat mentre llegia dos llibres a la vegada, cosa que no acostume a fer. Tres és massa per a mi, cosa per la qual, acabat d'arribar a casa des de la llibreria Mestral, l'he obert

 --crec que al principi sols pretenia fullejar-lo-- i l'he llegit tot d'una tirada sense poder llevar-li la vista del damunt. Però us promet que no el desaré a la prestatgeria, sinó que es quedarà damunt la taula, per a rellegir-lo més tranquil·lament quan acabe els que em porte actualment entre mans.

Em resulta difícil atrevir-me a parlar de poesia perquè no em considere --no sóc-- ni expert ni especialista, però em resulta impossible suportar la temptació de dir alguna cosa, tot i que potser els "doctors de l'església poètica" més preparats que no jo, puguen retraure'm que Carles té coses millors. Es tracta de la seua sensibilitat per l'admiració de la Dona, en qui veu amb una tendresa, estima i adoració insuperables, totes les seues qualitats, tota la seua bellesa, tota la seua força vital. Però no sols té la sensibilitat de veure-ho, sinó que té la genialitat d'expressar-ho poèticament, amb una senzillesa i autenticitat dificilíssima d'expressar negre sobre blanc de tan fàcil que sembla. Gest de la dona, n'és un de tants.

Enhorabona Carles!

LA SEGA

LA SEGA.- Martí Domínguez (Edicions Proa)

Un discurs narratiu clar i entretingut, en forma de memòries –però amb personatges ficticis-- ben estructurat per tal de mantenir l’interès de la trama des del primer moment fins al final –final amb sorpresa, com ha de ser-- on queda constància de l’ofici de periodista i la formació científica i humanística de l’autor

            L’acció està situada en les comarques interiors valencianes, veïnes d’Aragó, durant la postguerra, amb les activitats dels maquis –i les seues lluites internes-- la repressió franquista, les delacions, les revenges, la capacitat de lluita de la resistència a la dictadura, el sofriment i el temor constant dels masers, enfrontant-se amb dignitat a les circumstàncies adverses, l’adaptació com a principi de conservació de tota criatura, planta, animal o persona, en aquell ambient extremadament difícil i inhòspit. Però també la solidaritat, l’ajuda al veí, les ganes que el malson passe i la vida millore.

            “L’odi es congria al cor de les persones com les tempestes al cor de les muntanyes. I quan cau la primera gota ja no hi ha escapatòria i cal buscar  un ràfec i posar-se a cobert.”

           Un lèxic ric, precís, minuciós tant en les descripcions morfològiques com paisatgístiques, ben adaptat a la parla de la zona de l’interior i un cant al respecte i conservació de la natura però també a l’altra natura, la cultura, la nostra cultura, el nostre idioma, amb pinzellades d’homenatge a alguns dels seus grans defensor.

            Però més que res és un estudi rigorós de la mentalitat i la psicologia dels masers i de la seua dura activitat que un dia canviarà completament... perquè la vida, tota la vida,  és evolució, com va demostrar Darwin.

            Un plaer de lectura, xe.

NO TENEN LLEU!!!

Jo creia haver arribat al límit de la capacitat de sorpresa, de indignació, d’escandalitzar-me, però no, no arribe mai, perquè gent tan afanosa com Rosell i la seua CEOE no tenen límits. No sols és la poca vergonya i el cinisme, és també la satisfacció, l’orgull, la prepotència, la seguretat que demostren pel fet de tindre tot el poder, poder, sobre les institucions, sobre els béns, sobre les persones, sobre la política en general.

            Tracta de vuitcentista el dret a un treball fixe, és a dir defensa el dret de la selva, el dèbil a morir (de fam o misèria), i el malalt, i el discapacitat, i el major, i el massa jove... i també  qui discrepa, qui reivindica  condicions de treball i de vida digne. Els treballadors, cada dia de matí, a la plaça, al mercat laboral, a ser llogats, o no. Però ell –o altres—que són propietaris d’una empresa, o moltes, han de tenir el dret de la propietat per sempre més, i si no funciona amb els beneficis del capital que pretenen, la culpa serà dels treballadors que no rendeixen i conseqüentment, per no ser “decimonónic”, al carrer. Flexibilitat laboral li diu a això el liberalisme econòmic, un liberalisme, aquest sí huitcentista i continuador del feudalisme anterior. Mai no en tenen prou!. Aquestes actituds haurien de ser considerades crims contra la humanitat. No tenen lleu.

Els valencians, des de quan són valencians?

Vicent Baidal ( València ,1979) després de llargues investigacions ens ofereix aquest llibre que hi haurien de llegir tots els valencians.
Algunes idees que he tret:

1.- El trencament musulmà-visigòtic, i després el cristià-musulmà, és tan traumàtic que les restes de cada una de les civilitzacions anterior al respectiu trencament són nul·les o purament anecdòtiques. Aquest fet el ratifiquen els investigadors antropològics. Ni Espanya ni el Regne de València són d'origen romà ni visigòtic, ni musulmà.

2.- La fundació del Regne de València és una estratègia de Jaume I per a neutralitzar el poder i pressió dels senyors feudals aragonesos i les seues pretensions expansionistes. Els catalans havien conquistat i poblat Mallorca, sense la participació dels aragonesos, i aquests volien ser compensats conquistant València, cosa a la qual s'oposava Jaume I.

3.- Jaume I legisla (primer els Costums i després els Furs) i declara que el seu ús és obligat i prohibeix que els jutges usen unes altres lleis (en contra del que pretenen els senyors feudals aragonesos) "en la ciutat o en alcun loch del terme altre del Regne de València" Aquest fet marca el naixement del Regne de València.

4.- Cau el mite de l'imperialisme català referent a València. Queda demostrat històricament que, després dels Furs de València, els senyors feudals aragonesos continuen pressionant per tal que València estiga legislada pels furs aragonesos, i són els pobladors catalans (població majoritària) els que volen i defensen que el Regne de València tinga els seus Furs independents dels d'Aragó.

Estic d'acord en què aquest plantejament no és nou, però les investigacions i aportacions documentals de Vicent Baidal, ho deixen meridianament clar.
El que he exposat són unes poques anotacions de les moltes que he fet i que, en cas d'exposar-les totes, farien massa llarg un article per a aquest blog. Llegiu el llibre i no us perdeu la resta.

Supersitició

Actualment no vaig al cinema tan sovint com quan era jove. Tinc una col·lecció en DVD de les millors pel·lícules, i de tant en tant en pose una. Però alguna volta vaig al cine Pessic o a les multisales, en aquest darrer cas a veure alguna novetat. Com ahir, que vaig anar a veure El Toro. Es tracta d’un triller, una pel·lícula de gàngsters, com déiem a la meua joventut. Un film dur i violent. Però el rerefons de la pel·lícula em va recordar un conte d'Oscar Wilde, El crim de Lord Arthur Savile, tot i que, un i altre tenen poc en comú. Una de les característiques dels gàngsters és que són supersticiosos i beats. La beateria no sols és una varietat de superstició, sinó que, a més a més, és una estratègia del beat per a fer veure a la societat, que és una persona pietosa, és a dir bona persona i generosa. Jo he vist, en ambdós casos, El Toro i El Crim, una crítica a la superstició, amb un toc d’humor que ens diu que fugint del que, per superstició, hom creu que passarà, es provoca el fet que es vol evitar. Una altra cosa que em recorden els gàngsters, sempre supersticiosos i beats, és l’exemple –sols és un exemple, que ningú no es done per al·ludit—d’aquell economista que imposa medalles a la marededéu miraculosa per a aconseguir que millore l’economia del seu país o de la seua empresa. 

 No puc imaginar si, a més d'economista, fóra ministre!

Mojácar, Níjar, cap de Gata.

Hui toca demanar perdó a les amistats de

facebbok i seguidors del blog, per haver-vos abandonat amb motiu d'un viatge per terres de Níjar, Almeria, cap de Gata, Mojácar, amb base a la platja d'aquest poblet tan pintoresc. Les meues amistats, sabeu que quan faig un viatge de relax, com aquest, no porte ordinador, ni tablet, ni esmarfs --no sé ni com es diu-- que em permeten entrar en el blog o en facebook. Això si, sempre porte una maquineta, ara una Nikon D5000 amb objectiu Tamron SP 17-50 F/2.8 (72 mm) Un equip modest però que compleix amb escreix amb l'objectiu de captar algunes imatges per a recordar.

El camp de Níjar no és, socialment parlant, com el va descriure Antonio Goytisolo, fa més de cinquanta anys. Però l'orografia, les paleres, piteres, espart, la terra seca, desèrtica, les muntanyes, ara albines, ara obscures, són, naturalment, les mateixes que va descriure aquell viatger. Apartat de les platges, els poblets menuts amb termes grandíssim ens parlen d'una economia depressiva, tot i que actualment ha millorat gràcies al turisme i una transformació de l'agricultura. Amb tot i això, la riquesa --en tots els llocs però allà més-- beneficia, amb diferència abismal, a una reduïda minoria. A la costa, com en la nostra, economia de serveis, gràcies al turisme. Però en la costa d'Almeria hi ha menys massificació i un major respecte pel paisatge i el medi ambient.

 Publique unes quantes fotos: Almeria, Níjar, cap de Gata, eixides de sol des de la platja de Mojácar (podia fer-les des de l'habitació de l'hotel), fetes caminant pel sender de Macenas (per penya-segats entre la mar i la muntanya) o navegant per la costa.

La metamorfosi

Vaig rebre, com un gran honor, la invitació que em va fer l’amiga Pilar Garcia per a parlar als seus alumnes de Literatura universal, sobre Franz Kafka. Vaig treure unes notes que tenia de diferents lectures del cèlebre autor i vaig preparar una xerrada. Però posteriorment, assabentat que el llibre que els alumnes tenen de lectura obligada és La metamorfosi, he decidit rellegir-lo. I com passa quasi sempre que rellegim un llibre, he fet una lectura diferent, com si llegira un altre llibre diferent del que vaig llegir fa alguns anys. Una nova experiència.
Aquesta re-lectura m’ha aportat unes idees noves, no sols complementàries de les anteriors sinó, fins i tot en certa manera, contradictòries. Tampoc ens hauria d’estranyar, Kafka és un autor ple de contradiccions. Ho és perquè la societat està plena de contradiccions, i la seua obra és, en gran part, una crítica a la societat i, conseqüentment, a les contradiccions de la societat.
La Metamorfosi expressa el sentiment de soledat que experimenta la persona que sofreix una desgràcia particular, especialment si aquesta desgràcia el converteix en diferent. Aquesta idea del conte procedeix de la primera lectura però ara he vist més coses. Fins i tot la família de la víctima l’abandona i el manté amagat, perquè si les persones del seu entorn, veïns, conciutadans, amics, se n’assabenten de la desgràcia, la mateixa família perdrà prestigi, i serà considerada una família maleïda, que ha caigut en desgràcia –ha estat castigada-- i de la que cal allunyar-se. L’individu i la mateixa família es converteixen en marginats. Aquesta és la realitat social que ens volia mostrar Kafka. Però això no és una condemna de Déu ni de l’Autoritat, ni de la Societat. La culpa de la marginació és sols de qui ha sofert la desgràcia, de qui es margina per no ser capaç d’evitar la desgràcia. Per això, finalment, la família, decideix desfer-se’n del desgraciat. Aquest plantejament apareix en altres obres de Kafka, si més no en El Castell, que és la que millor recorde per ser la darrera lectura de Kafa, abans de rellegir La metamorfosi. En El Castell, Amàlia ha ofés l’autoritat i és castigada. Però és castigada per l’Autoritat? No exactament. F.K. ens diu que el càstig va implícit en la mateixa actitud del castigat, en el seu sentiment de culpabilitat. És autocàstig. Consegüentment és el propi castigat qui s’ha de considerar no culpable i actuar com a tal, per tal que la societat el perdone.

Crec que no es tracta d’un plantejament que fa Kafka personalment per si mateix, sinó que forma part de tota una ideologia basada en l’existencialisme, el moviment filosòfic que va fundar Kierkegaard, personatge molt admirat per Franz Kafka.