dilluns, 18 d’abril de 2016

La metamorfosi



Vaig rebre, com un gran honor, la invitació que em va fer l’amiga Pilar Garcia per a parlar als seus alumnes de Literatura universal, sobre Franz Kafka. Vaig treure unes notes que tenia de diferents lectures del cèlebre autor i vaig preparar una xerrada. Però posteriorment, assabentat que el llibre que els alumnes tenen de lectura obligada és La metamorfosi, he decidit rellegir-lo. I com passa quasi sempre que rellegim un llibre, he fet una lectura diferent, com si llegira un altre llibre diferent del que vaig llegir fa alguns anys. Una nova experiència.
Aquesta re-lectura m’ha aportat unes idees noves, no sols complementàries de les anteriors sinó, fins i tot en certa manera, contradictòries. Tampoc ens hauria d’estranyar, Kafka és un autor ple de contradiccions. Ho és perquè la societat està plena de contradiccions, i la seua obra és, en gran part, una crítica a la societat i, conseqüentment, a les contradiccions de la societat.
La Metamorfosi expressa el sentiment de soledat que experimenta la persona que sofreix una desgràcia particular, especialment si aquesta desgràcia el converteix en diferent. Aquesta idea del conte procedeix de la primera lectura però ara he vist més coses. Fins i tot la família de la víctima l’abandona i el manté amagat, perquè si les persones del seu entorn, veïns, conciutadans, amics, se n’assabenten de la desgràcia, la mateixa família perdrà prestigi, i serà considerada una família maleïda, que ha caigut en desgràcia –ha estat castigada-- i de la que cal allunyar-se. L’individu i la mateixa família es converteixen en marginats. Aquesta és la realitat social que ens volia mostrar Kafka. Però això no és una condemna de Déu ni de l’Autoritat, ni de la Societat. La culpa de la marginació és sols de qui ha sofert la desgràcia, de qui es margina per no ser capaç d’evitar la desgràcia. Per això, finalment, la família, decideix desfer-se’n del desgraciat. Aquest plantejament apareix en altres obres de Kafka, si més no en El Castell, que és la que millor recorde per ser la darrera lectura de Kafa, abans de rellegir La metamorfosi. En El Castell, Amàlia ha ofés l’autoritat i és castigada. Però és castigada per l’Autoritat? No exactament. F.K. ens diu que el càstig va implícit en la mateixa actitud del castigat, en el seu sentiment de culpabilitat. És autocàstig. Consegüentment és el propi castigat qui s’ha de considerar no culpable i actuar com a tal, per tal que la societat el perdone.

Crec que no es tracta d’un plantejament que fa Kafka personalment per si mateix, sinó que forma part de tota una ideologia basada en l’existencialisme, el moviment filosòfic que va fundar Kierkegaard, personatge molt admirat per Franz Kafka.

2 comentaris:

  1. Pep, moltes gràcies pel teu interés. Molt interessant l'entrada del blog i la teua participació a l'aula.

    ResponElimina
  2. Pep, moltes gràcies pel teu interés. Molt interessant l'entrada del blog i la teua participació a l'aula.

    ResponElimina