SOBRE LES VELETES

19 de març (del dietari)

         Hui m'han qualificat de ser veleta. No ha estat cap mena d'insult, sinó una dita exempta d'ira, sense malícia ni rancúnia. Però això m'ha fet pensar. Opine que paga la pena reflexionar al respecte --no sols per mi, benvolgudes amistats, sinó per a tots-- perquè el tema és força interessant. Sóc veleta? Sou vosaltres veletes?. Crec que primer que res cal convenir què és ser veleta, decidir la seua definició, acordar què entenem per veleta.

         Si ser veleta és ser còmode, deixar-se portar sense defensar les idees ni criteri propis, sense lluitar, jo gosaria dir, sense por d'equivocar-me, que no ho sóc. Una gran part de la meua vida he anat contra corrent i, quan he anat riu avall, ha estat per convicció no per interés personal.

         Hi ha dos classes de persones. Les de pinyó fixe, que no necessiten pensar ni escoltar ningú perquè mai no canviaran, no poden canviar perquè les seues idees són molt clares i estan en possessió de la veritat. Per una altra banda estan les persones intel·ligents que escolten i poden canviar d'opinió si arriba algú i els convencen que estaven en un error, o si descobreixen l'error per ells mateixos. Observeu que fins i tot la santa església catòlica apostòlica i romana, tan infal·lible, dogmàtica, monolítica i granítica, ha acceptat ja, després de segles, això si --i potser encara amb alguna ombra d'indecisió-- que el planeta Terra gira al voltant del Sol i no al contrari. 

         Si conseqüentment amb aquest argument, la segona classe de persones, en canviar d'opinió, s'han convertit en veletes, aquestes veletes poden anar con tra corrent. Per una altra banda, es pot ser veleta i força coherent. Jo crec que sóc les dos coses. I vosaltres benvolgudes amistats que esteu escoltant-me --si és que m'escolta algú-- també ho podeu ser. La meua opinió i actitud sempre és conseqüència de la meua consciència i el meu enteniment en un moment donat. Ahir, hui i demà. Però com la consciència pot dependre de l'enteniment, i aquest --que és producte del coneixement i de l'experiència que ens atorga la vida-- canvia en les persones intel·ligents, l'opinió i l'actitud poden canviar sense deixar, per això, de ser coherents.

         El problema de la intel·ligència són els sentiments. També cal comptar amb això. La intel·ligència i els sentiments solen estar en una lluita cruel i permanent. Però jo ara plantejaré una altra qüestió. Les persones que sempre tenen d'acord, en pau i plàcida convivència els sentiments i la intel·ligència, no seran, sense saber-ho, persones de pinyó fixe? I encara pitjor, hi ha persones que tenen intel·ligència i no tenen sentiments. Els grans malfactors de la humanitat, durant tota la història, han estat persones intel·ligents i sense sentiments. Tot i que potser el que destaca en aquest tipus de persones no és la intel·ligència sinó l'habilitat per a semblar intel·ligents.

         Tornem, però, al principi. Sóc un veleta? Potser un poquet, si. I vosaltres?

BAJOQUERES

(Del meu dietari) 

16 de març

         Hui he sembrat bajoques. He aprofitat que ja estem a la segona quinzena de març i que fa lluna vella. Només sóc un petit llaurador amateur, però els meus avantpassats per part de mare van ser llauradors professionals especialitzats en hortalisses, concretament bajoques, i jo em limite a seguir els seus ensenyaments. Això de transmetre el saber pràctic de generació a generació es diu cultura popular, i en aquest cas li podem afegir el segon cognom: rural. Sóc conscient que encara pot fer fred i que això perjudicarà que broten les llavors fins i tot poden arribar a perdre's, però si voleu bajoques primerenques --són les que el meu avi Colau i els seus fills venien més cares al "prado"-- cal arriscar un poc. Sempre esteu a temps de ressembrar.

         Diuen que si se sembren en lluna nova els brots creixen massa i tota la força va a les rames i no queda energia per a fer fruïts que és el que interessa. Per això convé sembrar-les en lluna vella. No es cap superstició. De tota manera, si per causes insuperables les sembrem en lluna nova, podrem solucionar els inconvenients, explicats anteriorment, tallant els ulls i evitant el creixement excessiu.

         Per a sembrar-les he fet dos cavallons paral·lels orientats llevant-ponent. Per a fer els cavallons rectes, com tot el món sap, convé posar un cordell ben tens nugat a dos estaques clavades sobre la terra. Abans de fer el cavalló he posat fem, en forma de filera i, per damunt, el cavalló. La direcció llevant-ponent permet fer els clots a la part de migdia del cavalló, de manera que rebran el sol de manera més perpendicular i estaran més a reser del fred que pot portar el vent de tramuntana.

         És convenient sembrar les bajoques aprofitant una bona saó i no regar-les després. Si la terra fa crostra degut al reg, pot dificultar l'eixida de les plantes. Jo no ho fet així, perquè actualment no reguem a fila i, si no plou, no pots triar. Per a solucionar-ho, tape les llavors --cinc, o millor sis, per clot-- amb turba i després les arruixe. Massa complicat si es tractara d'un cultiu extens destinat a la comercialització, però el meu és domèstic i no es massa faena. La turba no fa crostra i, si convé, podem tornar-les a regar.

         Quan hagen eixit posaré les gomes de degoteig i després les canyes. Es pot posar un plàstic negre sobre les gomes, cosa que evitarà l'herba, però jo normalment no ho faig. Quan es regava a fila això no es feia.

         Per a evitar que un possible vent fort tombe les canyes amb les bajoqueres, cal clavar les canyes ben fondes. També es pot reforçar amb uns cordells que tensen en direccions contràries per a major resistència al vent.

         Després, a regar-les quan tinguen sed i a collir-les ben tendres. Jo no tire insecticida. Si veig alguna xinxa, l'elimine amb els dits --ja sé que fa una pudor fastigosa, però podeu posar-vos guants de plàstic-- i si hi ha poll, arranque les bajoqueres afectades i les creme abans que es propague. I si no té remei i se sequen totes, mala sort. La professió del llaurador sempre és arriscada i depenent de l'oratge. Què hi farem! Per a menjar bajoques enverinades no cal treballar tant.

"en ves de"

Del meu dietari

9 de març

         Un dels castellanismes que més desfici em fa escoltar és aquell que substitueix "en compte de" o "en lloc de" per "en vez de" De vegades intente proposar que es diga com es deia a Pedreguer antigament, per tal d'aconseguir acabar amb el castellanisme amb una proposta atractiva i popular. Quan jo era xiquet, la frase era, dita tal com sona, " or de". El fet de no trobar aquesta paraula --en el sentit que està dit-- en cap diccionari m'ha obsessionat. Dissabte ho parlava amb Jaume Avellà mentre comentaven el llibre  "Paraules en xarxa", un llibre que naix d'un grup de faceebok, en el que diferents persones aporten paraules en desús o completament desaparegudes però que s'usaven habitualment fa anys. Han fet un llibre interessant, però ningú no ha posat el sintagma "or de" com a sinònim de "en compte de".

         També havia comentat aquest tema amb amigues o amics filòlegs, però sembla que ningú no tenia constància d'haver llegit mai "or de" ni d'haver-ho sentit dir en llengua col·loquial.

         Hui, però, he trobat una possible solució que propose perquè els filòlegs ho analitzen i donen la seua opinió, més docta que la meua, que no ho és gens. La meua proposta seria: A Pedreguer, en compte de dir "en lloc de" deien "en hora de". Perquè l'alternativa ha d'estar en l'espai i no en el temps? Per una altra banda, en castellà es diu "en vez de" que també fa referència a un lloc en el temps. (comproveu la paradoxa. Evitaré desviar-me amb disquisicions sobre les conseqüències de la teoria de la relativitat, massa difícil per a mi). Si dir "en hora de" és correcte i a Pedreguer quan parlem tenim la costum de menjar-nos la meitat de les lletres, és possible que quan jo, de xiquet, sentia dir "or de" el que estaven dient-me era "en hora de".

         No sé si el meu raonament tindrà algun fonament des del punt de vista sociolingüístic o filològic, però crec que m'ha fet superar una antiga obsessió. I si, a més a més, alguna autoritat lingüística em donara la raó, seria molt feliç. I si em digueren que no, no passaria res, ja m'he calfat massa el cap amb aquest tema de tan poca importància.

         Rectifique, una cosa si que és important: cal eliminar el castellanisme "en ves de", per ser un barbarisme, per ridícul i perquè sona malament.

8 de març

Quan jo era jove a l'estat espanyol no se celebrava el 8 de març, dia de les dones treballadores, perquè el règim dictatorial de Franco no ho permetia. Tampoc no celebraven l'1 de maig, o se celebrava distorsionat ideològicament com a festivitat religiosa de Sant Josep Obrer. Ara, amb la nova llei mordassa --jo li diria llei boç que, per ser una paraula més basta i matussera, resulta més realista-- no m'estranyaria que pròximament no es poguera celebrar o que se celebrara posant en perill la integritat física de les --i els-- manifestants i lluitadores per la igualtat. Vinc a dir-ho perquè seria bo --i aquest és l'objectiu-- que arribara un dia que no se celebrara perquè no calguera, és a dir no perquè hi hagueren lleis opressores sinó perquè la igualtat fora tan evident i estiguera tan consolidada i inserida dins la mentalitat ciutadana, dins de les lleis i les costums, que aquesta reivindicació poguera considerar-se com a un fet històric i obsolet, o que si se celebrara que fora com a un record d'un temps considerat quasi prehistòric.
Però mentre això no arribe --i no té pinta d'arribar aviat-- cal continuar la lluita, Una lluita en la que el col·lectiu Femme Força està tenint un protagonisme i un lideratge exemplar, que hem d'aplaudir fins i tot els homes que ens sentim solidaris amb aquesta lluita, i que els desitgem un èxit total i definitiu.
La forma més tràgica i dramàtica --no l'única-- de la desigualtat és sofrir l'agressió, a vegades física, a vegades psicològica, de les seues parelles o exparelles, uns homes que no accepten que les dones tinguen dret a decidir el seu futur ni el seu present i que pretenen que han d'estar submises a les ordres dels homes, arribant a agredir-les fins i tot ocasionant-les la mort. No m'he parat a contar-ho però és possible que, en els darrers anys, el nombre de dones mortes com a conseqüència del maltractament masclista siga superior, dins de l'estat espanyol, a morts per causa d'actes terroristes. Si els governs i els poders mediàtics dedicaren a les dones maltractades la mateixa atenció, i el mateix interés en solucionar el problema, que dediquen --amb tota justícia, vull dir-ho també-- a altres assassinats, ajudarien a combatre  un dels càncers socials més greus de l'actualitat, un càncer vergonyós perquè la seua existència no és natural sinó artificial i, a més, és evitable.

CALORET!

Foto treta de la xarxa i que s'ha publicat en diferents mitjans
(ignore el nom de l'autor, demane disculpes)

El grotesc discurs oficial de la Crida Fallera del 2015, pro-nunciat per l'alcaldessa de València, ha estat un insult greu al valencià --així anomenem al català els valencians al País Valencià--, als ciutadans valencians que el parlem, i a tots el valencians del cap i casal, pel mal gust i el ridícul de la primera autoritat local, que ha embrutat la ciutat que representa. Culpa d'un efecte etílic, d'un excés d'eufòria que li va fer treure el natural, o el que seria pitjor, d'un intent ben calculat de burlar-se del nostre idioma, del més preciat patrimoni cultural que hem heretat dels nostres avantpassats.
Ha demanat disculpes. No és prou. Si vol salvar la dignitat de la ciutat que tan indignament representa, hauria de dimitir.  No ho farà, clar que no.
Però el que em preocupa de veritat no és tot això, sinó el fet que molts valencians del cap i casal, potser la majoria --no tots, també cal dir-ho-- no els ha molestat gens ni mica perquè l'odi que senten envers el valencià és tan fort que voldrien veure'l desaparéixer el més aviat possible. I s'alegren de veure'l humiliat i burlat. Possiblement la intenció era la captació o recuperació del vot d'aquesta mena de gent.
La burla de la senyora Rita ha de ser per a nosaltres, els valencianoparlants, una agullonada que ens fassa reaccionar en defensa del valencià.  Ara més que mai hem d'estimar l'idioma, l'hem de defensar amb ungles i dents i l'hem de dignificar esforçant-nos a parlar-lo ben correctament,  cosa que no sempre fem --reconeguem-ho també-- amb suficient interés. Aquesta és la millor manera de fer-li pagar ben car el seu insult.

SORT QUE TENIM EL GOVERN I LA TV PER A ESTAR INFORMATS.

            Jo creia, pobre infeliç de mi, que la crisi havia estat ocasionada pel poder financer (els bancs, vaja) que amb el seu exagerat afany de guanyar diners havien convençut a la classe treballadora de menor poder adquisitiu que podIen i es mereixien ser rics. Era suficient hipotecar-se, comprar cases, mobles, cotxes (bons cotxes) i ja ho pagarien a poc a poc. L'argument perquè el pobre ho acceptara eren dos: 1.- les cases que ara compres per 100 valdrà 150 d'aci a sis mesos. 2.-Si ara guanyes 1000 euros al mes, d'aci un  any en guanyaràs 1200 perquè l'economia va a més, i podràs pagar el teu préstec fàcilment, i t'hauràs convertit en classe mitja. Després li deien a aquell pobre desgraciat que es creia classe mitja perquè ja tenia casa, mobles i cotxes i podia gaudir de vacances tots els anys: Tu pots ser com la classe superior, sols ens has d'aportar deu mil euros, o vint mil i participaràs d'uns fons d'inversions que compren cases i que augmentaran el seu valor en més d'un cinquanta per cent a l'any, amb els teus diners comprarem unes hipoteques que paguen uns rèdits elevadíssims i seràs ric en poc temps.

            Va arribar un moment que les cases no es podíen vendre i, aleshores, quin era el seu valor? Zero. La classe mitja ho havia perdut tot, la classe treballador d'escàs poder adquisitiu, no podia pagar les hipoteques (devien molt més d'hipoteques que el valor de la seua propietat, que per cert no era propietat seua perquè la tenia hipotecada) i per tant no tenia res de res de res.

            Si, jo creia, pobre de mi, que això era la crisi. I també creia que, a conseqüència d'això, uns bancs devien diners a uns altres bancs. I que, per exemple, uns bancs "espanyols" --em permeteu posar cognoms als bancs?-- devien diners a uns bancs "alemanys". I que aquests van manar a frau Merkel que els ajudara a reclamar. I que la frau Merkel va dir al senyor Rajoy. "Mira bon amic. Aixó se soluciona de la següent manera: El meu govern li dona al teu el deute que els teus bancs tenen amb els meus, vosaltres ho doneu als vostres bancs i ells als meus. Els bancs estan en pau entre ells i el vostre govern em paga a mi el deute. "I com ho pagarem?, va preguntar Rajoy" "Molt fàcil, home --li va respondre la frau Merkel-- puges l'IVA, rebaixes les despeses públiques (lleves mestres, lleves professors, lleves metges, no pagues als dependents, congeles les pensions... " Rajoy va acceptar i la frau Merkel li va donar a la banca alemanya l'import del deute de la banca espanyola, deute que ara, segons el tracte, l'estat espanyol  deu a l'alemany i que li pagarà, si pot, amb els diners que s'estalvia amb metges, mestres professors i treballadors públics"

            Això és el que creia jo, pobre de mi. Per sort, els senyors Margallo, Montoro, De Guindos, Rajoy…  m'han aclarit que no, que jo estava equivocat. M'han aclarit que si ara ens falten metges, mestres i professors, que si els aturats cobren menys i no pugen les pensions, és perquè l'estat espanyol va participar (en molt menys del que ens diuen) en el rescat de Grècia i ara SYRIZA, l'infame govern d'aquell país, no vol pagar-nos als treballadors espanyols el que ens deu.

            Sort que tenim el govern i la TV per a estar informats.

ASSEMBLEA OBERTA DE LA CUP PEDREGUER

         Diumenge passat, de matí, es va celebrar una assemblea oberta, convocada per la CUP de Pedreguer per a escoltar opinions sobre diferents qüestions d'interès que afecten la ciutadania de Pedreguer: Economia local, Centre de Salut, Serveis públics municipals, i cadastre-IBI. Hi vaig assistir i vaig tindre una gran alegria de comprovar que hi ha molta gent jove que s'interessa pels problemes col·lectius del nostre poble. Crec que feia molts anys que la joventut no es mobilitzava com ara. La crisi desperta consciències, però encara eren pocs, tot i que llevar-se els llençols de damunt un diumenge de matí és un mèrit per la gent jove.  Em va recordar l'època de la transició, les assemblees democràtiques, amb una mitja d'edat inferior però amb menys experiència i amb menys formació i preparació que en l'actualitat. Per cert, algunes persones, poquetes, d'aquella època hi van estar presents. Hi ha futur. Ànim i endavant!