dijous, 5 de març de 2015

8 de març



Quan jo era jove a l'estat espanyol no se celebrava el 8 de març, dia de les dones treballadores, perquè el règim dictatorial de Franco no ho permetia. Tampoc no celebraven l'1 de maig, o se celebrava distorsionat ideològicament com a festivitat religiosa de Sant Josep Obrer. Ara, amb la nova llei mordassa --jo li diria llei boç que, per ser una paraula més basta i matussera, resulta més realista-- no m'estranyaria que pròximament no es poguera celebrar o que se celebrara posant en perill la integritat física de les --i els-- manifestants i lluitadores per la igualtat. Vinc a dir-ho perquè seria bo --i aquest és l'objectiu-- que arribara un dia que no se celebrara perquè no calguera, és a dir no perquè hi hagueren lleis opressores sinó perquè la igualtat fora tan evident i estiguera tan consolidada i inserida dins la mentalitat ciutadana, dins de les lleis i les costums, que aquesta reivindicació poguera considerar-se com a un fet històric i obsolet, o que si se celebrara que fora com a un record d'un temps considerat quasi prehistòric.
Però mentre això no arribe --i no té pinta d'arribar aviat-- cal continuar la lluita, Una lluita en la que el col·lectiu Femme Força està tenint un protagonisme i un lideratge exemplar, que hem d'aplaudir fins i tot els homes que ens sentim solidaris amb aquesta lluita, i que els desitgem un èxit total i definitiu.
La forma més tràgica i dramàtica --no l'única-- de la desigualtat és sofrir l'agressió, a vegades física, a vegades psicològica, de les seues parelles o exparelles, uns homes que no accepten que les dones tinguen dret a decidir el seu futur ni el seu present i que pretenen que han d'estar submises a les ordres dels homes, arribant a agredir-les fins i tot ocasionant-les la mort. No m'he parat a contar-ho però és possible que, en els darrers anys, el nombre de dones mortes com a conseqüència del maltractament masclista siga superior, dins de l'estat espanyol, a morts per causa d'actes terroristes. Si els governs i els poders mediàtics dedicaren a les dones maltractades la mateixa atenció, i el mateix interés en solucionar el problema, que dediquen --amb tota justícia, vull dir-ho també-- a altres assassinats, ajudarien a combatre  un dels càncers socials més greus de l'actualitat, un càncer vergonyós perquè la seua existència no és natural sinó artificial i, a més, és evitable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada