divendres, 20 de març de 2015

SOBRE LES VELETES


19 de març (del dietari)
         Hui m'han qualificat de ser veleta. No ha estat cap mena d'insult, sinó una dita exempta d'ira, sense malícia ni rancúnia. Però això m'ha fet pensar. Opine que paga la pena reflexionar al respecte --no sols per mi, benvolgudes amistats, sinó per a tots-- perquè el tema és força interessant. Sóc veleta? Sou vosaltres veletes?. Crec que primer que res cal convenir què és ser veleta, decidir la seua definició, acordar què entenem per veleta.
         Si ser veleta és ser còmode, deixar-se portar sense defensar les idees ni criteri propis, sense lluitar, jo gosaria dir, sense por d'equivocar-me, que no ho sóc. Una gran part de la meua vida he anat contra corrent i, quan he anat riu avall, ha estat per convicció no per interés personal.
         Hi ha dos classes de persones. Les de pinyó fixe, que no necessiten pensar ni escoltar ningú perquè mai no canviaran, no poden canviar perquè les seues idees són molt clares i estan en possessió de la veritat. Per una altra banda estan les persones intel·ligents que escolten i poden canviar d'opinió si arriba algú i els convencen que estaven en un error, o si descobreixen l'error per ells mateixos. Observeu que fins i tot la santa església catòlica apostòlica i romana, tan infal·lible, dogmàtica, monolítica i granítica, ha acceptat ja, després de segles, això si --i potser encara amb alguna ombra d'indecisió-- que el planeta Terra gira al voltant del Sol i no al contrari. 
         Si conseqüentment amb aquest argument, la segona classe de persones, en canviar d'opinió, s'han convertit en veletes, aquestes veletes poden anar con tra corrent. Per una altra banda, es pot ser veleta i força coherent. Jo crec que sóc les dos coses. I vosaltres benvolgudes amistats que esteu escoltant-me --si és que m'escolta algú-- també ho podeu ser. La meua opinió i actitud sempre és conseqüència de la meua consciència i el meu enteniment en un moment donat. Ahir, hui i demà. Però com la consciència pot dependre de l'enteniment, i aquest --que és producte del coneixement i de l'experiència que ens atorga la vida-- canvia en les persones intel·ligents, l'opinió i l'actitud poden canviar sense deixar, per això, de ser coherents.
         El problema de la intel·ligència són els sentiments. També cal comptar amb això. La intel·ligència i els sentiments solen estar en una lluita cruel i permanent. Però jo ara plantejaré una altra qüestió. Les persones que sempre tenen d'acord, en pau i plàcida convivència els sentiments i la intel·ligència, no seran, sense saber-ho, persones de pinyó fixe? I encara pitjor, hi ha persones que tenen intel·ligència i no tenen sentiments. Els grans malfactors de la humanitat, durant tota la història, han estat persones intel·ligents i sense sentiments. Tot i que potser el que destaca en aquest tipus de persones no és la intel·ligència sinó l'habilitat per a semblar intel·ligents.
         Tornem, però, al principi. Sóc un veleta? Potser un poquet, si. I vosaltres?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada