21 de gener
Elvira Cambrils, escriptora de Pego, va
presentar anit a la Casa de Cultura la seua darrera novel·la Tot el que tinc per
ballar amb tu. Va estar acompanyada a la mesa per quatre persones (Pilar García,
Joseba Rodríguez, Neus Garrigós i Joana Mateu), totes les quals van parlar del llibre des de
diferents perspectives.
La
presentació d'un llibre en forma de tertúlia té més atractiu, per una banda, i
per l'altra, ofereix al futur lector una visió més ampla i opinions més
enriquidores, atès que cadascú veu en una novel·la coses que no veuen altres.
La presentació em va agradar força però no puc dir res del llibre perquè no
l'he llegit. Si que vaig llegir l'altra novel·la de l'autora, El bes de l'aigua en el que, a
més de la prosa fàcil i fluida, com a mi m'agrada, reflexa la sensibilitat
feminista de l'autora, i la seua condició de persona solidària i defensora de
les llibertats individual i col·lectives, entre moltes altres qualitats que no
puc resumir en uns pocs paràgrafs.
Intentaré
sintetitzar l'opinió de les persones que participaren en la presentació, dient
que en Tot per ballar amb tu, Elvira Cambrils demostra la seua
capacitat per a explicar el plaer de viure (de la protagonista) gaudint de tot
el que l'envolta. Això si, el que ens envolta, a la protagonista i a la majoria
dels que llegim o llegirem el llibre, és una Cultura --la Cultura Gran-- i el
territori o l'espai físic, natural, on es desenvolupa aquesta cultura, la
Mediterrània.
Des de
la mateixa mesa es va llançar la idea de crear un club de lectura a Pedreguer i
m'han convidat a formar-ne part. En principi, personalment, la idea no
m'entusiasma, tot i que considere que és una bona idea. No em resulta personalment
atractiva, perquè no m'agrada la idea de llegir de manera programada i amb la
inevitable disciplina que això suposa. Jo comence a llegir un llibre i si veig
que no m'interessa, cosa que no vol dir que no és un bon llibre, el tanque i el
deixe a l'estanteria, sense remordiment ni mala consciència, cosa que no em
passava abans.
D'ençà
que estic jubilat que m'he fet la idea que no vull estar lligat a res, llegiré
quan em vinga de gust i el que m'apetisca, de manera un tant anàrquica, sense
estar compromés a res, ni a terminis ni al fet d'haver de donar opinió sobre el
llibre --si em ve de gust opinaré, però sense sentir-me obligat a fer-ho-- ni
complir amb agendes o programacions prèvies. Alguns m'acusaran, amb tota la raó
del món, que sóc un poc insociable, però què voleu que fassa? Ho sóc, què hi
farem! Crec que això forma part de la meua manera de ser i que sempre he
intentat reprimir-me. Ara vull ser jo i si jo soc insociable, individualista, i
franctirador --fins i tot, si voleu, un poc eremita-- ho seré. Repetisc, sense
remordiments ni mala consciència.
És
possible que algunes persones em consideren sociable, amable, cortés… si això
passa serà perquè s'ho mereixen tant que no he pogut evitar-ho, però per res
més.
