dimecres, 7 de gener de 2015

DIETARI

7 de gener del 2015.

El "dietarista" quan era xiquet de bolquerets
         Escriure és un vici. Vull dir que és una necessitat, una droga. Hi ha qui parla a soles. Escriure és com parlar a soles, amb la diferència a favor de qui escriu que els altres no saben que parla a soles. A mi m'agrada parlar a soles, tot i que, els que parlem a soles, en realitat no parlem a soles sinó que cadascú parla amb ell mateix, que no és igual. Jo de vagades em conte contes per a torbar-me. O per vici, jo que sé! Però fa un quants dies que no sé què contar-me. Note que s'acaba la imaginació i em conte contes que ja m'havia contat altres vegades. M'hauré fet vell?  Cabilejant com solucionar-ho, m'he plantejat la següent qüestió: perquè fer-ho tan difícil? I si en compte de contar-me contes escric un dietari? Ben mirat, un dietari és la forma més genuïna de parlar a soles sense que els altres se n'assabenten. I no cal imaginació.

           Ja he escrit dietaris altres temporades. De jovenet en vaig escriure un durant anys. Un grapat d'anys més tard --més de vint-- el vaig trobar i, en rellegir-lo, em vaig espantar del mal gust que tenia i el vaig destruir. Tant de bo si em torna a passar el mateix, amb aquest dietari, d'ací a vint anys. Diuen que un dietari és cosa de gent joveneta, però també diuen que els xiquets i els vells som iguals, cosa per la qual queda consensuat i decidit, escriuré(m) el dietari. Rata fiat. Atès que els dietaris són secrets   --clar, sinó quin sentit tindria escriure'ls? seria suficient anar parlant a soles pel carrer-- no el publicaré. Sols de tant en tant, i per tal que els visitants del meu blog Trepig sàpien que encara estic viu, en publicaré algun fragment.



        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada