NATURA QUASI MORTA (Carme Riera)

He acabat la lectura de”Natura quasi morta” de Carme Riera, una novel·la negra amb una trama ben desenvolupada, més transparent o menys complexa que la clàssica novel·la negra americana. L’acció transcorre en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, ambient ben conegut per l’autora, un món que retrata amb les seues virtuts i petites misèries.
Al contrari del que és característic de la novel·la negra en la qual el protagonista principal és un detectiu privat o policia amb molta personalitat i uns tics inconfusibles, ací la força queda diluïda entre l’inspector Josep Lluçanés i la sotsinspectora Manuela Vázquez –homenatge al pare literari de Carvalho— que presenten certes pinzellades identitàries però perden importància per la fragmentació, a més de ser persones “massa normals” pel meu gust, normalitat, però, que atorga versemblança. Si comparem amb la novel·la negra americana, també falta el personatge de Dona Fatal que ací és substituït per Home Prepotent, una novetat, o una substitució, en el gènere que propose comptabilitzar a favor de Carme Riera, tot i que, en literatura, jo sóc fan de les dones fatals.
I l’humor negre? Xe, substituir un animalet de carn i ossos per un de plàstic té molta gràcia. És humor negre, sarcàstic, burleta o... exigències del guió?
Una lectura interessant, entretinguda i agradable. Que qui és l’assassí o assassina? Home, això no es diu. Llegiu-la.

L’ANY QUE VA CAURE PARIS (Francesc Vilanova)

Francesc Vilanova  porta a terme una investigació respecte a les opinions, publicades en periòdics i revistes o no publicades en l’época sinó escrites en dietaris, referents a la II guerra mundial i més concretament en els mesos previs i posteriors a la caiguda de França en mans dels nazis. Són articles dels intel·lectuals franquistes de Barcelona, germanòfils, i els dietaris de liberals aliadòfils –no publicats fins la mort de Franco— que esperaven silenciosament la victòria de les democràcies amb l’esperança de poder tombar el règim dictatorial franquista i la reinstauració d’una democràcia liberal a Espanya.

La retòrica feixista dels articles publicats en La Vanguàrdia, Solidaridad Nacional o Destino posa els pèls de punta i són, més que cròniques periodístiques, mítings polítics. Poden criticar la falta de llibertat a Gran Bretanya, per exemple, pel fet de detindre les autoritats a un dirigent nazi anglés –en plena guerra contra l’Alemanua nazi—al 1940, quan les tropes alemanyes han envaït França i és evident l’atac contra Anglaterra, mentre afalaguen la disciplina férria, incondicional i sense escletxes dels alemanys respecte l’autoritat del Fürer i la persecució de jueus.

Quan  a l’estat espanyol del 2020, en plena crisi del coronavirus, llegisc opinions dels coneguts com a “demòcrates de tota la vida” –alguns dels quals, armats amb cadenes, feien de reforç a la policia en les manifestacions sindicals o polítiques del finals dels anys setanta, o punxaven rodes als cotxes dels opositors al franquisme— criticant l‘autoritarisme del govern social-liberal de “la Nación” que nega drets als espanyols en la seua lluita contra la pandémia, pense que les coses, i la mentalitat de la dreta espanyola, han canviat molt poc des de 1940 al 2020.

FRAGMENT DEL DIETARI "L'AVENTURA DEL CONFINAMENT" (III)

DIVENDRES10. Dia 27

...

La meua reflexió de hui és respecte a la relació entre turisme a la nostra costa i preu dels nostres productes agrícoles (per exemple els cítrics). Si jo fóra jove i tinguera ganes de treballar, faria un treball d’investigació per a desenvolupar la següent tesi: La inviabilitat econòmica dels productes agrícoles d’exportació valencians és una estratègia del sistema capitalista global europeu per a possibilitar que els treballadors europeus puguen passar unes setmanes de vacances anuals a un lloc de clima agradable, i a un preu que els siga assequible, de manera que les vacances a bon preu supose una vàlvula d’escapament a la pressió del treball, atés que si les vacances foren massa cares per les seues possibilitats, el malestar els portaria a altres reivindicacions laborals. Si el preu dels productes agrícoles d’exportació valencians (taronges) tingueren un preu que permetera viure econòmicament bé (imaginem-nos entre vuit i deu euros l’arrova en bancal segons qualitat i varietat) els treballadors valencians preferirien treballar al camp que al sector terciari i el salari de cuiners, cambrers, personal de neteja, de jardineria pujaria i convertiria el turisme en un luxe que no estaria a l’abast de treballadors i funcionaris europeus, cosa per la qual reivindicarien drets laborals. Resultat: Mercat laboral europeu pacificat gràcies als valencians.
Ara entendríem perquè a Europa s’importen taronges de Sud-àfrica o Marroc, si la Unió Europea va nàixer, entre altres coses, per a protegir els productes i comerç dels països membres.
Per a demostrar-ho: a) fer una taula amb els preus dels productes agrícoles d’exportació valencians des d’abans del boom turístic fins ara amb relació amb l’IPC. b) Fer una taula amb els salaris dels treballadors de diferents punts d’Europa i els valencians. c) Fer una taula comparativa dels preus de determinats productes turístics (des de preu d’una cervesa o un dinar estàndard o una copa al lloguer d’un apartament) a la nostra costa amb diferents llocs d’Europa. d) Fer una taula amb l’evolució dels conflictes laborals a Europa des d’abans del boom turístic a la nostra costa fins a l'actualitat.
Crec que amb tot això, entre altres dades, es demostraria la meua tesi.

FRAGMENT DEL DIETARI "L'AVENTURA DEL CONFINAMENT" (II)

Dimarts 7. Dia 24 del confinament.
Hi ha un virus tant o més perillós que el coronavirus, tot i que no és mortal biològicament, però que ataca a la capacitat humana d’analitzar i de pensar. No sé com es diu però va inserit en els missatges que s’envien per les xarxes socials. Els símptomes són: qui el sofreix es creu tot el que li diuen per les xarxes sense gens d’esperit crític i, a més a més, ho repeteix i ho comunica a tothom ben orgullós, de manera que la irracionalitat o la falta d’aplicació d’allò que es diu lògica axiomàtica (expressió que popularment es coneix com a sentit comú) passa a dominar el cervell del subjecte passiu —crec que es diu ostatge.
Hi ha persones intel·ligents que si els dius una cosa que xoca amb la lògica, no s’ho creuen i t’ho fan saber raonant el perquè. Però si a la mateixa persona li dius la mateixa cosa per mitjà de les xarxes socials, no filtra la informació pel sedàs de l’anàlisi de la lògica, s’ho empassa i, a més a més, ho conta a altres com si haguera fet un descobriment important. Ho he comprovat en distintes ocasions i no m’atreviria a afirmar que jo no haja caigut alguna vegada en el mateix parany, però ara explote perquè la més recent –tot i que ja fa setmanes que la veig—em fa enfadar. Es tracta d’una publicació que ix en Facebook i que demana que qui la llegisca que responga amb un “hola” perquè de sis-centes amistats que té sols vint-i-cinc poden veure el que publica i tots els que responguen podran veure-ho a partir de la resposta. Però (lògic!) sols poden respondre aquelles persones que ho han llegit prèviament, cosa per la qual no necessitarien respondre per a poder-ho llegir. I comprove que persones molt intel·ligents –o això cec jo— reprodueixen el missatge perquè les seues amistats puguen seguir les seues publicacions. Si a curt termini el virus –li hauré de posar nom— té eixos efectes, quins no tindrà a llarg termini!, idiotitzar totalment i absoluta a totes les persones? Que tots deixem de pensar i fem allò que ens manen fer sense qüestionar-nos res? Estic pensant a abandonar Facebook i totes les aplicacions de les xarxes —aïllar-me, confinar-me— encara que, per una altra banda, estic convençut que ben usades ajuden al coneixement. Què hi faré?

FRAGMENT DEL DIETARI “L’AVENTURA DEL CONFINAMENT” (I)

DIVENDRES 27. Dia 13
Hui també ha fet una pluja intermitent i suau, fina, com si no en tinguera gana, com jo, com molts. La inactivitat genera apatia i l’apatia genera inactivitat, un cercle viciós. Diuen que el sol –els seus raigs ultra violeta— és una de les millors armes per a destruir la majoria de virus, inclòs el coronavirus. Per això, diuen, no hi ha grip a l’estiu. Que vinga, doncs, el sol i la calor i que acabe amb aquest malson. Diguem malson perquè no estem avesats a patir. Imaginem les persones que viuen –si es pot dir viure— a Síria o a països d’Àfrica, bombardejats quasi diàriament, passant fam, caminant molts kilòmetres per a abastir-se d’una marraixa d’aigua, assotats per epidèmies de malalties més mortals que el coronavirus, que fugint de la mort, naufraguen i moren a la Mediterrània, o arriben a Europa on no els deixen entrar i viuen confinats en campaments en condicions infrahumanes. Nosaltres vivim un malson?
Ací la gent cerca responsables, uns donen la culpa al govern per haver actuat tard i malament, uns altres a l’oposició que quan va governar va destruir gran part de la sanitat pública existent aleshores. No pensen que és el sistema el que no ens val. M’agradaria que la ciutadania, al final de la crisi –que durarà més del que la gent creu— tinguera clara una cosa: que la sanitat pública és més important que tots els polítics junts, inclosos tots els reis, que és més important que tots els bancs junts, que l’IBEX 35, que l’exercit i la policia, que el Papa i l’església. Que governe qui governe hauria de posar-se com a objectiu la millor sanitat pública i la millor educació pública possible i la millor política social en benefici dels necessitats. I que totes les altres coses són prescindibles. Alguns diuen que l’exrcit i la policia està col·laborant. És cert, clar. Però si el pressupost de defensa, armament, munició, i altres s’eliminara i es passara a sanitat pública, a aquesta li sobrarien recursos materials i personals per a solucionar el problema sense la participació militar i molt millor que ara. I què faríem del personal militar? Passar-lo a sanitat, per exemple: metges, infermers, auxiliars, zeladors o personal de neteja dins dels hospitals, segons les aptituds de cadascú. Pot ser que algú ho dubte? “Però això no pot ser” diuen alguns, no perquè no puga ser, sinó perquè no els agrada la idea.
Quan passe la crisi del coronavirus caldrà que ens replantegem moltes coses.
...
Em diu l’Àlex que l’hospital comarcal està a vessar, però no col·lapsat, i a la residència de vells de Pedreguer diuen que no hi ha cap malalt de coronavirus. Ben fet pel personal que va tancar la residència quan tocava i que treballa molt bé. Però no abaixem la guàrdia
...
I les mascaretes. Empreses que donen tela i altres materials, i moltes dones que treballen a casa amb les seues màquines de cosir, fent mascaretes per la residència, per la policia local, pel centre de salut i per tot el voluntariat que treballa repartint aliments a casa de vells que no tenen família i de persones necessitades. La solidaritat pren força, tant de bó continue quan passe la crisi. Ens caldrà solidaritat i cooperació.
Després de la crisi sanitària, vindrà la crisi econòmica. Ja es parlava que estava pròxima poc abans del coronavirus. Ara, ha parat la producció (creixement negatiu), ha augmentat l’endeutament públic i privat, i –com sempre— els més dèbils econòmicament són els més perjudicats, produint-se els tres fets en els quals s’aboca qualsevol crisi econòmica, i tot això abans que arribara la crisi per causes endògenes del sistema. Què passarà després? Ens hem de posar les piles.

La investigació (Philippe Claudel)

Novel·la de l'absurd. Es tracta d’unes reflexions en les quals l’autor fa una crítica càustica sobre les injustícies i l’absurditat de la societat actual. Ens diu que l’home no és un llop per a l’home, perquè el llop és un animal social i civilitzat. L’home s’ha convertit en l’anti home, de la mateixa manera que els físics parlen de matèria i antimatèria. La novel·la és un crit contra la violència i la irracionalitat del gènere humà.
Segons Philippe Claudel, cadascú segueix disciplinadament el camí que té predeterminat. Els Investigadors—ací els qui pensen, els qui pregunten— són antisistema i seran exterminats, llençats al femer.
En La investigació trobem reminiscències de l’existencialisme, fet que suposa un doble record de Franz Kafka: la irracionalitat i l’angúnia existencialista.

SANT BLAI 2020 (1)

Sant Blai ha tingut enguany doble sessió de danses. Diumenge, al carrer que porta el nom del sant, ha tingut lloc la dansà, amb participació de dansaires de diferents pobles de la comarca que ens han honrat amb la seua companyia. Com ja és tradicional en aquesta actuació, en acabant hi ha hagut xocolate i fartons, organitzat per la rondalla del Grup de Danses Pedreguer, per a combatre el fred, tot i que enguany li haguera anat més bé granissat d’orxata, per l’oratge primaveral ben atípic per aquesta època de l’any. Adjunte algunes fotos de la primera part.