diumenge, 29 de març de 2020

FRAGMENT DEL DIETARI “L’AVENTURA DEL CONFINAMENT” (I)



DIVENDRES 27. Dia 13
Hui també ha fet una pluja intermitent i suau, fina, com si no en tinguera gana, com jo, com molts. La inactivitat genera apatia i l’apatia genera inactivitat, un cercle viciós. Diuen que el sol –els seus raigs ultra violeta— és una de les millors armes per a destruir la majoria de virus, inclòs el coronavirus. Per això, diuen, no hi ha grip a l’estiu. Que vinga, doncs, el sol i la calor i que acabe amb aquest malson. Diguem malson perquè no estem avesats a patir. Imaginem les persones que viuen –si es pot dir viure— a Síria o a països d’Àfrica, bombardejats quasi diàriament, passant fam, caminant molts kilòmetres per a abastir-se d’una marraixa d’aigua, assotats per epidèmies de malalties més mortals que el coronavirus, que fugint de la mort, naufraguen i moren a la Mediterrània, o arriben a Europa on no els deixen entrar i viuen confinats en campaments en condicions infrahumanes. Nosaltres vivim un malson?
Ací la gent cerca responsables, uns donen la culpa al govern per haver actuat tard i malament, uns altres a l’oposició que quan va governar va destruir gran part de la sanitat pública existent aleshores. No pensen que és el sistema el que no ens val. M’agradaria que la ciutadania, al final de la crisi –que durarà més del que la gent creu— tinguera clara una cosa: que la sanitat pública és més important que tots els polítics junts, inclosos tots els reis, que és més important que tots els bancs junts, que l’IBEX 35, que l’exercit i la policia, que el Papa i l’església. Que governe qui governe hauria de posar-se com a objectiu la millor sanitat pública i la millor educació pública possible i la millor política social en benefici dels necessitats. I que totes les altres coses són prescindibles. Alguns diuen que l’exrcit i la policia està col·laborant. És cert, clar. Però si el pressupost de defensa, armament, munició, i altres s’eliminara i es passara a sanitat pública, a aquesta li sobrarien recursos materials i personals per a solucionar el problema sense la participació militar i molt millor que ara. I què faríem del personal militar? Passar-lo a sanitat, per exemple: metges, infermers, auxiliars, zeladors o personal de neteja dins dels hospitals, segons les aptituds de cadascú. Pot ser que algú ho dubte? “Però això no pot ser” diuen alguns, no perquè no puga ser, sinó perquè no els agrada la idea.
Quan passe la crisi del coronavirus caldrà que ens replantegem moltes coses.
...
Em diu l’Àlex que l’hospital comarcal està a vessar, però no col·lapsat, i a la residència de vells de Pedreguer diuen que no hi ha cap malalt de coronavirus. Ben fet pel personal que va tancar la residència quan tocava i que treballa molt bé. Però no abaixem la guàrdia
...
I les mascaretes. Empreses que donen tela i altres materials, i moltes dones que treballen a casa amb les seues màquines de cosir, fent mascaretes per la residència, per la policia local, pel centre de salut i per tot el voluntariat que treballa repartint aliments a casa de vells que no tenen família i de persones necessitades. La solidaritat pren força, tant de bó continue quan passe la crisi. Ens caldrà solidaritat i cooperació.
Després de la crisi sanitària, vindrà la crisi econòmica. Ja es parlava que estava pròxima poc abans del coronavirus. Ara, ha parat la producció (creixement negatiu), ha augmentat l’endeutament públic i privat, i –com sempre— els més dèbils econòmicament són els més perjudicats, produint-se els tres fets en els quals s’aboca qualsevol crisi econòmica, i tot això abans que arribara la crisi per causes endògenes del sistema. Què passarà després? Ens hem de posar les piles.

Cap comentari:

Publica un comentari