dimarts, 14 d’abril de 2020

L’ANY QUE VA CAURE PARIS (Francesc Vilanova)



Francesc Vilanova  porta a terme una investigació respecte a les opinions, publicades en periòdics i revistes o no publicades en l’época sinó escrites en dietaris, referents a la II guerra mundial i més concretament en els mesos previs i posteriors a la caiguda de França en mans dels nazis. Són articles dels intel·lectuals franquistes de Barcelona, germanòfils, i els dietaris de liberals aliadòfils –no publicats fins la mort de Franco— que esperaven silenciosament la victòria de les democràcies amb l’esperança de poder tombar el règim dictatorial franquista i la reinstauració d’una democràcia liberal a Espanya.
La retòrica feixista dels articles publicats en La Vanguàrdia, Solidaridad Nacional o Destino posa els pèls de punta i són, més que cròniques periodístiques, mítings polítics. Poden criticar la falta de llibertat a Gran Bretanya, per exemple, pel fet de detindre les autoritats a un dirigent nazi anglés –en plena guerra contra l’Alemanua nazi—al 1940, quan les tropes alemanyes han envaït França i és evident l’atac contra Anglaterra, mentre afalaguen la disciplina férria, incondicional i sense escletxes dels alemanys respecte l’autoritat del Fürer i la persecució de jueus.
Quan  a l’estat espanyol del 2020, en plena crisi del coronavirus, llegisc opinions dels coneguts com a “demòcrates de tota la vida” –alguns dels quals, armats amb cadenes, feien de reforç a la policia en les manifestacions sindicals o polítiques del finals dels anys setanta, o punxaven rodes als cotxes dels opositors al franquisme— criticant l‘autoritarisme del govern social-liberal de “la Nación” que nega drets als espanyols en la seua lluita contra la pandémia, pense que les coses, i la mentalitat de la dreta espanyola, han canviat molt poc des de 1940 al 2020.

Cap comentari:

Publica un comentari