ESCOLES ESPORTIVES MUNICIPALS

Anit es va celebrar l'acte de campanya electoral més important de tots els que se celebren a Pedreguer: El debat dels candidats a alcalde-alcaldessa que des de 1995, si no vaig errat, organitza el Casal Cultural Jaume I de Pedreguer. Tots van dir alguna cosa amb la que estic d'acord i altres en les que no. Des d'ací l'enhorabona a tots els candidats-candidata, al moderador i, com no, al Casal Cultural Jaume I.
No tenia intenció de debatre ni polemitzar sobre res del que es va dir, però es va fer un comentari que no puc obviar perquè la meua consciència no m'ho permet, i perquè les persones afectades em mereixen un gran respecte. Es va insinuar que el mèrit de l'èxit de l'esport base de Pedreguer és conseqüència de la gestió privada, atès que altres pobles que la tenen pública la volen privatitzar vist l'èxit competitiu de les escoles de Pedreguer.
No estic d'acord en absolut, crec de manera ferma que això no és cert. L'èxit de les escoles esportives municipals de Pedreguer radica en els seus monitors-es, entrenadors-es, coordinadors-es, la majoria d'ells de Pedreguer i... el que és més important, formats esportivament en les mateixes escoles esportives municipals. I on està el secret? En el criteri que generalment s'ha seguit en l'esport base en el nostre poble des dels primers monitors esportius escolars, iniciativa municipal de la dècada dels 80, segons el qual l'esport base no ha de concedir la màxima importància al resultat de la competició sinó en considerar l'esport com un element de l'educació integral dels menors (esportivitat, germanor, esperit d'equip, solidaritat, respecte mutu, etc. etc.)  Aquest criteri, aquesta filosofia esportiva, porta com a una de les conseqüències --tot i no ser la més important, tot i semblar una contradicció que no ho és-- un èxit en resultats competitius a llarg termini. El mèrit d'algunes persones que formen part de l'equip d'educadors esportius han estat reconeguts a nivell federatiu del País Valencià, i altres s'ho mereixen igualment.
En conseqüència, la municipalització del servei, directament o mitjançant la gestió dels mateixos clubs no ha de fer por a ningú, si se segueix el mateix criteri i es compta amb les mateixes persones que entrenen i coordinen.

Càller (Cagliari)

Dimarts, 5 de maig (del meu dietari. Fragment del 05-05-2015)

Desembarquem a Càller (en sard Casteddu de Callaris o simplement Casteddu, en italià Cagliari) (Sardenya). El primer escut que veig en una façana és la quatribarrada amb la creu de Sant Jordi a la part superior (Creu de Sant Andreu ha dit la guia, si no ho he entés malament) Hem visitat el Palau Reial, antiga residència del virrei de Sardenya. En eixir he firmat en el llibre de visites: Josep Castelló. Pedreguer. País Valencià. Volia afegir "PPCC Estat Federats" però no cabia tot. No tinc una cal·ligrafia bonica, però ací m'ha eixit una lletra clara, elegant, perfecta, sense deixar de ser la meua lletra amb la seua peculiaritat i singularitat, com dirien els grafòlegs.

Saló d'actes del Palau

La catedral és preciosa, d'estil barroc, amb escultures de marbre de la Toscana. Els retaules de les capelles són preciosos. Cagliari ha substituït Tànger en el circuït d'aquest creuer per motiu de l'atemptat de fa uns mesos, cosa que ha augmentat el turisme multiplicant-lo. Em sembla que en aquesta ciutat la gent encara no s'ha fet la idea que són un lloc turístic i actuen d'una manera normal, si hom permet l'expressió. Vull dir que encara no han avorrit els turistes i el seu comportament no és despectiu, com en alguns llocs d'Itàlia, ni submís, con en alguns altres llocs de vocació turística. No han canviat el seu "modus vivendi". Per exemple, la Lluïsa i jo hem pres una cervesa a la terrassa d'un bar, i al nostre costat hi havia uns "cagliarians" prenent també una cervesa. No he vist cap diferència entre ells i nosaltres, com si tots fórem del mateix poble. El cambrer també ens ha tractat com si fórem de Cagliari, com si ens coneguérem de sempre. Serà perquè encara no tenen un excés de turisme. El cas és que aquest ambient de familiaritat m'ha agradat. Per una altra banda, el preu de la cervesa la meitat que a Palermo i… res a veure amb el de Roma.

Una de les portes de la ciutat

Façana de la catedral

Retaule a una capella a la cripta (a l'abside)

Una capella a la catedral

Dependència

L'òpera de Palermo

Relax

19 de maig (del dietari)   

         He comés una imprudència greu. He provat un producte tòxic que provoca dependència i, clar, m'he intoxicat. Ara no puc deixar-ho. O no puc agafar-ho, no sé com explicar-ho. El cas és que no puc tornar a la normalitat. Fa sols unes setmanes jo era una persona normal. De matí obria l'ordinador, llegia la premsa digital, comprovava si tenia algun e.mail important, que meresquera ser llegit, i si ho era i també mereixia que el responguera,  ho feia. Després entrava al facebook i pegava una miradeta, no llarga, també és cert, i posava alguns "m'agrada", o no els posava, depenent del que hi havia i del meu estat d'humor. Fins i tot tinc un bloc o dos --per favor, que algú m'aclarisca si s'escriu bloc o blog… o és igual, ja no cal-- al que, de tant en tant, posava un escrit i alguna foto. Un d'ells es diu Trepig i l'altre es diu la Jota de l'Albardanera. Aquest el vaig fer per al Grup de Danses de Pedreguer, esperant que algun dels seus membres posara coses, però al final ningú no s'ha animat. També passejava per alguns blocs d'amics, com el Nausica de Carles Mulet i alguns d'altres. Bé, fins i tot feia alguna compra per internet, no moltes és cert, però en feia alguna, sobre tot llibres digitals (e.books) que llisc mitjançant un lector Kindel, perquè tinc un problema de "catarates" que em dificulta llegir sobre format paper,  i amb el Kindel puc fer la lletra més grossa i negra, cosa que em permet llegir amb certa comoditat.

         Tota la meua desgràcia va començar un dia que vaig decidir anar de vacances. Un creuer per la Mediterrània, a bord d'un gran vaixell, amb totes les comoditats i luxes que jo no podia ni imaginar-me que existien, però amb un inconvenient: no pots parlar pel mòbil ni entrar amb l'ordinador a internet perquè un parell de cridades o dues estonetes d'internet et pot costar més que el viatge. No és el viatge el que és car, sinó comprar roba, souvenirs, fotos --a excepció de les que et fas tu--  fer-te gin tònics i, més que res,  telefonar o entrar a internet.

         Advertit com estava, vaig deixar a casa l'ordinador i he estat una setmana sense ell. Ara he tornat però m'he intoxicat de desgana d'ordinador i, per molt que m'esforce, no puc ni obrir-lo. He hagut de demanar ajuda a una amiga psicòloga. M'ha dit que aquesta dependència a no necessitar l'ordinador sol ser greu, i de vegades irreversible, en persones majors que han llegit llibres de paper, han escrit amb bolígraf --o pitjor encara si alguna època han usat ploma, com és el meu cas-- i han llegit diaris d'aquells d'abans que després empraves per a embolicar l'entrepà o netejar els cristalls de les finestres. La meua amiga psicòloga m'ha aconsellat que, atès que durant el viatge no vaig deixar d'escriure un dietari --amb bolígraf i paper, clar-- que agafe un fragment, el retalle i l'apegue al bloc Trepig. I a continuació que pose un enllaç al facebook. M'ha dit que, una vegada fet això, que intente corregir-lo al mateix bloc. Si ho aconseguisc i tinc paciència i constància, pot ser que em desintoxique i torne a ser una persona normal sense dependència de no dependència. No ho sé, no ho sé… és molt dura aquesta dependència. Ai senyor!

EL CENTRE DE SALUT DE PEDREGUER

18 d'abril

         Anit vaig assistir a una assemblea informativa de la Plataforma de Defensa de la Sanitat Pública de La Marina Alta. Es va tractar, entre altres, el tema del Centre de Salut de Pedreguer. Segons la Plataforma, la construcció del nou centre --per al qual, l'Ajuntament va cedir el solar l'any 2008, si no em falla la memòria, fa set anys!-- és responsabilitat del Consell, perquè mai Marina Salut ha signat cap compromís per a construir-lo ni la Conselleria de Sanitat li ha exigit la construcció. L'actual Centre de Salut de Pedreguer és una construcció de principis dels vuitanta del segle passat, construït pel Consell Preautonómic en un solar municipal, antic quarter de la guàrdia civil, quan a Pedreguer hi havia dos metges i un ATS per atendre la salut pública. Actualment hi ha 5 metges, 5 infermeres, dos administratius… (no sé si ho he comptat bé) i podríem tenir més personal qualificat i més serveis --com tenen altres pobles de la comarca-- si hi haguera espai suficient. Quan es va construir l'actual edifici, encara no existia l'hospital de la Pedrera ni hi havia centres de salut a la comarca, sinó uns ambulatoris a algun poble més gran o el que deien "casa del metge" Però d'això fa aproximadament  trenta anys. Hui el Centre de Salut de Pedreguer és obsolet, antiquat i no passaria la inspecció preceptiva per a una apertura d'establiment de servei sanitari. Per exemple no hi ha ascensor per tal que els malalts --que poden ser vells o descapacitats temporals o permanents-- puguen pujar al primer pis. Es pot qualificar amb una sola paraula ben senzilla: és tercermundista.

         Perquè no han construït el nou Centre de Salut de Pedreguer?

         Una altra pregunta: quan es farà?

         I una altra: els partits polítics que es presentaran a les pròximes eleccions autonòmiques adquiriran el compromís de construir-lo?

         I una pregunta final i la millor de totes: Els veïns de Pedreguer, la ciutadania, els usuaris del servei públic de la sanitat, els electors, en fi els pedreguers… què estem disposats a fer perquè es construïsca ja el nou Centre de Salut de Pedreguer?

         Començaré per respondre individualment a la darrera pregunta, a què estic jo disposat a fer? Estic disposat a fer TOT el que calga fer. Repetisc,  per si algú no ho ha llegit bé: TOT! Algú s'apunta?

Sant Vicent Ferrer (al Captivador-La Nucia)

Ahir vaig anar, acompanyant el Grup de Danses de Pedreguer, a l'ermita de Sant Vicent, a la partida del Captivador al terme de La Nucia, on el Grup de Danses de Pedreguer va participar, un any més, en la festa en honor del Sant que celebren els habitants dels pobles del voltant. L'actuació en aquesta festa s'ha convertit per al grup de Pedreguer, en un clàssic. Allí han actuat durant molts anys, en dies que feia un sol que badava les pedres, dies nuvolats o plovent aigua misericòrdia, però, això si, sempre amb la presència de la imatge de Sant Vicent Ferrer, el més gran predicador apocalíptic de tots els temps, i el sant més miraculós de la història.

Sant Vicent va fer, segons diu la llegenda, infinitat de miracles força extraordinaris i fascinadors. Jo, tot i que no entenc de miracles, em quede amb el més transcendent de tots i, a la vegada, el més inversemblant --com a miracle-- Jo li diria el miracle trinitari perquè són, crec jo, tres miracles en un sol: L'elecció de Ferran d'Antequera com a rei dels regnes de la Corona d'Aragó, l'elecció d'Alfons de Borja com a Papa --Calixt III-- i la seua pròpia canonització com a Sant pel primer Papa Borja. Aquest miracle no està registrat com a tal, potser per prosaic.
Hi ha una llegenda (perdoneu-me hui va de llegendes) segons la qual en una conversa entre el predicador  Vicent Ferrer i Alfons de Borja, Vicent li va dir a Alfons: "Jo et faré Papa a tu i tu em faràs Sant a mi" Una profecia que es va complir, o un tracte que va arribar a bona fi, ves a saber. En una ocasió, vaig escoltar una lliçó d'un professor d'història de la UNED, el nom del qual lamente no recordar. Segons el professor, en morir el rei de Castella, i sent menor el seu fill, el germà del Rei, Ferran d'Antequera, pretenia ser regent i tindre cura de l'educació i criança del seu nebod. La vídua, però, temia que si ho consentia, el seu fill no arribaria a viure prou per a regnar i va fer un tracte amb Ferran: La vídua vendria totes les seus joies i propietats personals i li ho donaria a Ferran perquè aquest ho invertira per a aconseguir la Corona d'Aragó, atès que era nebod del rei que havia mort sense successió directa legítima. Fins ací, més o menys, ho he dit de memòria, el resum de la lliçó (això no és llegenda). En aquella època tot es podia aconseguir amb diners. I ara?
Potser, direu amb raó, que s'ha perdut un eslavó de la cadena, però jo crec que és un miracle prodigiós fer tantes coses amb els diners d'unes joies i declararia a Sant Vicent Ferrer com a patró de tots els col·lectius que tinguen res a veure amb l'administració de diners o amb els afers transaccionals, tant si son polítics o públics, com privats.

Sembla que Vicent Ferrer va ser una persona humil que, com Tirant lo Blanc, deia allò de "per a tu els beneficis, per a mi la glòria"  i que va renunciar a ser cardenal. També és cert que va predicar en valencià per tot Europa, fet que li afalaga el mateix Josep Guia. Llàstima que amb Ferran d'Antequera, la classe dominant valenciana, segons deia el professor Alfons Cucó, es va passar al castellà i el poble va quedar orfe com a únic defensor del nostre idioma.

Amén

29 de març.(del dietari)

Hui ha sigut un dia de primavera en tots els sentits: ha lluït el sol, ha fet una temperatura agradable, hi ha flors --els cirers emblanquinats retallats sobre un blau esmolat del cel estaven preciosos-- i oronetes volant…  i hem celebrat l'excursió poètica de la Foradà. Es tracta d'una activitat lúdica que és com un còctel en el que es mesclen esport --no competitiu-- contacte directe amb la natura, cultura i gastronomia. Després de dinar unes bones tertúlies. Es pot demanar res més? Recitals de poesia -- a l'ombria d'un cingle, a la carena de la serra, sota l'arc de la Foradà, dins d'una cova allumenada amb bugies a la que ens han rebut amb l'obsequi d'uns dàtils ben dolços per a reposar forces-- cants, música de corda, esmorzar amb cava i dinar amb plats típics dels pobles de l'interior de la Marina.
Hem gaudit d'artistes consagrats cantant o recitant fins a artistes infantils que garantixen un futur musical i poètic ben esperançador. Cent trenta-cinc participants segons l'organització --quinze segons la policia, va afegir algú perquè no faltara un toc d'humor-- de diferents pobles de la Marina Alta, la Safor, la Ribera, de la mateixa ciutat de València, d'Alcoi, demostren la repercussió que té aquest esdeveniment que hem celebrat per tercer any consecutiu.

Set quilòmetres aproximadament de marxa de muntanya, amb més de 400 metres d'altura acumulada, deixen a una persona de la meua edat -- a mi, no sé què els passarà als altres-- físicament cansat, però mentalment reconfortat i optimista, com molt més jove que ahir, amb més ganes de viure, satisfet de veure que al món, que al meu món, encara hi ha vida i porta camí d' haver-ne per molts i molts anys. Amén.

No vull pensar si l'any vinent podré anar-hi o no, vull pensar que l'any vinent el Casal Jaume I tornarà, un any més, a convocar i organitzar aquest esdeveniment i tindrà igual o més èxit. Amén.

PRIMAVERA

23 de març.

         Ho he mirat al calendari diferents vegades. Fa un parell de dies que estem a la primavera. M'ho confirma, també, unes quantes oronetes que he vist  revolar nervioses al voltant dels nius on van nàixer l'any passat. Elles no necessiten calendari, el porten dins de la seua genètica, saben quan han de venir i quan han de tornar. És sàvia la natura. L'únic motiu de preocupació és que cada anys en venen menys d'oronetes. Antigament no podia contar-les, centenars d'elles volaven voltant els antics nius construïts sota les eixides de les teulades, per totes les eixides de tots els carrers. Ara sols queden, per ací on visc jo, dos o tres nius a la casa d'enfront de la meua. Vicent, l'inquilí de la casa és respectuós amb els animals i no tomba els nius. Recorde que quan era xiquet, a la casa on visc ara, que encara no estava acabada, tenia les finestres tapiades, però quedava uns petits orificis, aproximadament d'un pam quadrat, deixats perquè correguera  l'aire per dins la cambra. Per aquest orificis entraven les oronetes i feien els nius en la cambra, on vivim ara la Lluïsa i jo. Quan mon pare va acabar de construir la casa, va tombar les tàpies i va posar finestres de fusta amb vidres, cosa necessària per a viure les persones, però les oronetes no van poder entrar. Potser eren les avantpassades de les que ara niuen a la façana de Vicent, sota la cornisa. Abans també construïen els nius en galeries i riuraus, però els humans vam procurar expulsar-les de casa nostra per motius d'higiene, atès que tiraven els excrements a terra. Semblava una convivència impossible la dels humans i les oronetes. Ara, cada any en venen menys, son ja molt poquetes les que passen l'estiu amb nosaltres, cosa que fa que cada any hi haja més mosquits i mosques. Caldria investigar i assajar la construcció de nius de manera artificial o crear les condicions adients perquè elles pogueren construir-los, prop d'on habitem les persones però sense que els seus excrements ens perjudiquen, perquè les oronetes ens fan falta.

         Deia que les oronetes m'han confirmat que no existeix error i que, efectivament, estem en primavera. Sols falta que ho confirme, també, l'oratge. Dies nuvolats amb pluges intermitents i fred, és la resistència de l'hivern a abandonar-nos, a perdre el seu domini cruel i dèspota. Tranquil, home!, d'ací uns mesos tornaràs a tindre la teua oportunitat. Deixan's gaudir del bon temps, de poder caminar pel camp sense risc de gelar-nos de fred, de prendre el sol, mig nuets i nuetes, banyar-nos a la mar salada o a les piscines amb clor,suportant la seua olor tan higiènica com, potser, malsana. Descansa una temporadeta i permet que nosaltres descansem també, que puguem deixar d'anar arrupits i carregats  de roba. De tota manera el rellotge no para --el de les oronetes que és el més infal·lible-- i tard o prompte el calor et vencerà… temporalment, clar.