CALORET!

Foto treta de la xarxa i que s'ha publicat en diferents mitjans
(ignore el nom de l'autor, demane disculpes)

El grotesc discurs oficial de la Crida Fallera del 2015, pro-nunciat per l'alcaldessa de València, ha estat un insult greu al valencià --així anomenem al català els valencians al País Valencià--, als ciutadans valencians que el parlem, i a tots el valencians del cap i casal, pel mal gust i el ridícul de la primera autoritat local, que ha embrutat la ciutat que representa. Culpa d'un efecte etílic, d'un excés d'eufòria que li va fer treure el natural, o el que seria pitjor, d'un intent ben calculat de burlar-se del nostre idioma, del més preciat patrimoni cultural que hem heretat dels nostres avantpassats.
Ha demanat disculpes. No és prou. Si vol salvar la dignitat de la ciutat que tan indignament representa, hauria de dimitir.  No ho farà, clar que no.
Però el que em preocupa de veritat no és tot això, sinó el fet que molts valencians del cap i casal, potser la majoria --no tots, també cal dir-ho-- no els ha molestat gens ni mica perquè l'odi que senten envers el valencià és tan fort que voldrien veure'l desaparéixer el més aviat possible. I s'alegren de veure'l humiliat i burlat. Possiblement la intenció era la captació o recuperació del vot d'aquesta mena de gent.
La burla de la senyora Rita ha de ser per a nosaltres, els valencianoparlants, una agullonada que ens fassa reaccionar en defensa del valencià.  Ara més que mai hem d'estimar l'idioma, l'hem de defensar amb ungles i dents i l'hem de dignificar esforçant-nos a parlar-lo ben correctament,  cosa que no sempre fem --reconeguem-ho també-- amb suficient interés. Aquesta és la millor manera de fer-li pagar ben car el seu insult.

SORT QUE TENIM EL GOVERN I LA TV PER A ESTAR INFORMATS.

            Jo creia, pobre infeliç de mi, que la crisi havia estat ocasionada pel poder financer (els bancs, vaja) que amb el seu exagerat afany de guanyar diners havien convençut a la classe treballadora de menor poder adquisitiu que podIen i es mereixien ser rics. Era suficient hipotecar-se, comprar cases, mobles, cotxes (bons cotxes) i ja ho pagarien a poc a poc. L'argument perquè el pobre ho acceptara eren dos: 1.- les cases que ara compres per 100 valdrà 150 d'aci a sis mesos. 2.-Si ara guanyes 1000 euros al mes, d'aci un  any en guanyaràs 1200 perquè l'economia va a més, i podràs pagar el teu préstec fàcilment, i t'hauràs convertit en classe mitja. Després li deien a aquell pobre desgraciat que es creia classe mitja perquè ja tenia casa, mobles i cotxes i podia gaudir de vacances tots els anys: Tu pots ser com la classe superior, sols ens has d'aportar deu mil euros, o vint mil i participaràs d'uns fons d'inversions que compren cases i que augmentaran el seu valor en més d'un cinquanta per cent a l'any, amb els teus diners comprarem unes hipoteques que paguen uns rèdits elevadíssims i seràs ric en poc temps.

            Va arribar un moment que les cases no es podíen vendre i, aleshores, quin era el seu valor? Zero. La classe mitja ho havia perdut tot, la classe treballador d'escàs poder adquisitiu, no podia pagar les hipoteques (devien molt més d'hipoteques que el valor de la seua propietat, que per cert no era propietat seua perquè la tenia hipotecada) i per tant no tenia res de res de res.

            Si, jo creia, pobre de mi, que això era la crisi. I també creia que, a conseqüència d'això, uns bancs devien diners a uns altres bancs. I que, per exemple, uns bancs "espanyols" --em permeteu posar cognoms als bancs?-- devien diners a uns bancs "alemanys". I que aquests van manar a frau Merkel que els ajudara a reclamar. I que la frau Merkel va dir al senyor Rajoy. "Mira bon amic. Aixó se soluciona de la següent manera: El meu govern li dona al teu el deute que els teus bancs tenen amb els meus, vosaltres ho doneu als vostres bancs i ells als meus. Els bancs estan en pau entre ells i el vostre govern em paga a mi el deute. "I com ho pagarem?, va preguntar Rajoy" "Molt fàcil, home --li va respondre la frau Merkel-- puges l'IVA, rebaixes les despeses públiques (lleves mestres, lleves professors, lleves metges, no pagues als dependents, congeles les pensions... " Rajoy va acceptar i la frau Merkel li va donar a la banca alemanya l'import del deute de la banca espanyola, deute que ara, segons el tracte, l'estat espanyol  deu a l'alemany i que li pagarà, si pot, amb els diners que s'estalvia amb metges, mestres professors i treballadors públics"

            Això és el que creia jo, pobre de mi. Per sort, els senyors Margallo, Montoro, De Guindos, Rajoy…  m'han aclarit que no, que jo estava equivocat. M'han aclarit que si ara ens falten metges, mestres i professors, que si els aturats cobren menys i no pugen les pensions, és perquè l'estat espanyol va participar (en molt menys del que ens diuen) en el rescat de Grècia i ara SYRIZA, l'infame govern d'aquell país, no vol pagar-nos als treballadors espanyols el que ens deu.

            Sort que tenim el govern i la TV per a estar informats.

ASSEMBLEA OBERTA DE LA CUP PEDREGUER

         Diumenge passat, de matí, es va celebrar una assemblea oberta, convocada per la CUP de Pedreguer per a escoltar opinions sobre diferents qüestions d'interès que afecten la ciutadania de Pedreguer: Economia local, Centre de Salut, Serveis públics municipals, i cadastre-IBI. Hi vaig assistir i vaig tindre una gran alegria de comprovar que hi ha molta gent jove que s'interessa pels problemes col·lectius del nostre poble. Crec que feia molts anys que la joventut no es mobilitzava com ara. La crisi desperta consciències, però encara eren pocs, tot i que llevar-se els llençols de damunt un diumenge de matí és un mèrit per la gent jove.  Em va recordar l'època de la transició, les assemblees democràtiques, amb una mitja d'edat inferior però amb menys experiència i amb menys formació i preparació que en l'actualitat. Per cert, algunes persones, poquetes, d'aquella època hi van estar presents. Hi ha futur. Ànim i endavant!

ÈTICA BLOQUERA

        Els que estem avesats a llegir i a interpretar el que llegim, sabem que moltes vegades un titular amb preguntes (per exemple "Corrupció en Fulanito?  Que ha fet dels diners?"), tot i que legalment pot ser una pregunta (retòrica) en realitat és llegit per la majoria de lectors com una afirmació. O si més no, com una sospita tan greu que, si no es demostra el contrari, és certa. L'Ètica periodística (i bloquera, diria jo) exigeix que, abans d'escriure una cosa així, s'ha de preguntar i constatar el que s'afirma (afirmació amagada darrere d'una pregunta retòrica, en aquest cas). La resposta pot ser "si no es cert, l'afectat que ho desmentisca"  És una resposta feixista. Podria passar que ho llegiren tots llevat de l'afectat. Podria ser que l'afectat ho llegira passat cert temps i que la rectificació aprofitara per a ben poc.

            Això ve a compte d'un blog del que no diré el nom per no fer-li publicitat en el que l'autor dels escrits (que s'amaga amb covardia i nocturnitat darrere del nom d'una senyora fictícia) possiblement mogut per algun ressentiment difícil de comprendre per una ment sana, atempta miserablement contra l'honorabilitat de certa institució a la que no li arribarà mai a les soles de les sabates.

            Disculpeu-me per un article tan fosc. No diré el nom verdader de l'autor perquè tinc por que, en cas de fer-ho, s'òmpliga de caca la pantalla i perquè si ho llegeix i vol tindre un poc de seny i consultar un psiquatra, potser li diagnostiquen una doble personalitat i li tornen la salut (home firmant amb nom de dona, fets d'extrema dreta disfressats d'extrema esquerre, etc.).

            Per cert, a mi no em val l'argument que algú s'amaga darrere d'un pseudònim per a escapar de la falta de llibertat d'expressió. Si l'autor del blog parlara malament de la Corona, a les 24 hores l'haurien descobert i estaria tancat a la presó, tot i el pseudònim. El pseudònim, en aquest cas, sols aprofita d'escut perquè la víctima de l'escrit, que no té cap poder, t'escopinye a la cara, ben merescudament, quan et veja pel carrer. 

          Ah! un aclariment crec que innecessari: no tinc res a veure amb la víctima de l'escrit.

Stendhal i Tsipras

       En la novel·la El roig i el negre, Stendhal pinta, amb detalls magistrals,  la societat francesa de la primera meitat del  segle XIX.  Julien, el personatge principal,  és el fill d'un fuster pobletà que arriba a Paris de secretari del marques de la Mole, on tracta amb l'aristocràcia més refinada. Julien enamora a la filla del marqués que és el desig de la flor i nata de París, i ell, que odia a l'aristocràcia pel fet de ser una classe superior a la seua i que mai no li permetran estar al seu nivell, sent un gran plaer d'humiliar els altres pretendents pel fet de ser amat per una aristòcrata però mai no sent plaer del simple amor, fet que ja li havia passat en una altra aventura amorosa amb una senyora burgesa de classe superior a la seua. Quina llàstima!  La lluita de classes no per a treure'n profit sinó com a objectiu en ella mateixa, sense una base científica. En un moment donat, la filla del marqués menysprea un ric i nobilíssim pretenent en defensa de Julien, I Aquest se sent molest perquè la seua amant, en parlar amb poca cortesia al seu rival, ha ofés la dignitat masculina. És a dir, dins d'un episodi de lluita de classes (premarxiana, d'acord) l'home se sent solidari amb l'home de la classe superior. No m'atrevisc a opinar si Stendhal, en criticar la seua societat, arribava fins a aquest punt --crec que si-- o si es una simple descripció sense intencionalitat crítica.

         El cas és que --i això si que és pura casualitat-- jo llegia aquest passatge de la novel·la en un moment clau de la lluita de classes al segle XXI (mort i difamat el senyor Marx) Un nou govern a Grècia gosa dir que no reconeix la troika. Sols per sentir dir això ha valgut la pena no haver mort en el 2014, pose per cas. Feia anys que no hi havia a Europa una postura tan subversiva (llegiu revolucionaria, esquerrana, progressista, el que vullgueu a condició que signifique una lluita del que està baix contra qui l'oprimeix). Però aquest govern està format exclusivament per homes! No hi haurà a Grècia cap dona capacitada per a ser ministra? O fer una dona ministra seria una ofensa a la dignitat masculina?

         Mentre la subversió (llegiu altra vegada el que vullgueu) no és integral no és res. No es pot estar en contra del poderós sistema financer i acceptar com la cosa més normal que hi haja masclisme, no es pot ser revolucionari i feminista i acceptar com la cosa més natural que hi haja nacions amb la seua cultura xafada i menyspreada per l'estat d'una nació més poderosa. Ser exclusivament anticapitalista, feminista o nacionalista (estic usant malament aquest terme, seria més correcte dir internacionalista, totes les nacions amb els mateixos drets) no aprofita per a res.

         O mirem de fer-ho tot o mai no farem res.

III MITJA MARATÓ OCAIVE.

Diumenge vinent, hi haurà a Pedreguer un dels esdeveniments esportius més importants del calendari, no sols de Pedreguer sinó fins i tot de la Marina Alta: III Mitja Marató de muntanya i III Cursa i Marxa de muntanya (21 i 13,4 km respectivament. Participació massiva d'esportistes i desplegament espectacular de persones en l'organització. Centre Excursionista de Pedreguer, Rebentar o Morir i Club d'Atletisme Cametes, units una vegada més organitzant aquest esdeveniment esportiu, en la seua tercera edició. 
Podeu participar en la cursa o marxa o podeu assistir a animar els participants, però no s'ho perdeu, seria imperdonable.

Això serà una mostra, un aperitiu, del que espera als mateixos organitzadors per al mes d'octubre que tindrà lloc el XXXIX Aplec Excursionista dels PPCC. Una prova de les ganes que hi ha a Pedreguer de quedar bé, és el fet que l'oferta de voluntaris per a ajudar a l'organització ha superat la necessitat. Enguany jo no estaré en cap control, ni tampoc no participaré, però faré algunes fotos per a publicar-les en aquest blog. Ara en publique algunes de la segona edició (l'any passat). Ah! Les empreses que col·laboren en l'organització d'esdeveniments esportius com aquest també es mereixen un aplaudiment.
 

CARBALLO-CARVALHO

A una sèrie policíaca de TVE li han posat a un inspector de policia el nom de Carballo. Es un policia antipàtic, envejós, resentit... i el que és pitjor, torturador i corrupte. Cal tindre mala bava per a posar-li Carballo (sona igual que Carvalho) a aquest personatge. No crec en les casualitats. Tots els qualificatius que he dit que té el personatge de la sèrie haurien de ser atribuïbles a l'autor o guionista, responsable de la malifeta. Ometré el nom de la sèrie i del guionista, no paga la pena, fer-los publicitat gratuïta. Per cert, és un bon moment de rellegir alguna novel·la de Vazquez Montalban i gaudir de la bondat, honorabilitat  i genialitat del verdader Pepe Carvalho... (els amics de cuina valenciana, gaudirien de les seues receptes)