dissabte, 31 de gener del 2015

Stendhal i Tsipras


       En la novel·la El roig i el negre, Stendhal pinta, amb detalls magistrals,  la societat francesa de la primera meitat del  segle XIX.  Julien, el personatge principal,  és el fill d'un fuster pobletà que arriba a Paris de secretari del marques de la Mole, on tracta amb l'aristocràcia més refinada. Julien enamora a la filla del marqués que és el desig de la flor i nata de París, i ell, que odia a l'aristocràcia pel fet de ser una classe superior a la seua i que mai no li permetran estar al seu nivell, sent un gran plaer d'humiliar els altres pretendents pel fet de ser amat per una aristòcrata però mai no sent plaer del simple amor, fet que ja li havia passat en una altra aventura amorosa amb una senyora burgesa de classe superior a la seua. Quina llàstima!  La lluita de classes no per a treure'n profit sinó com a objectiu en ella mateixa, sense una base científica. En un moment donat, la filla del marqués menysprea un ric i nobilíssim pretenent en defensa de Julien, I Aquest se sent molest perquè la seua amant, en parlar amb poca cortesia al seu rival, ha ofés la dignitat masculina. És a dir, dins d'un episodi de lluita de classes (premarxiana, d'acord) l'home se sent solidari amb l'home de la classe superior. No m'atrevisc a opinar si Stendhal, en criticar la seua societat, arribava fins a aquest punt --crec que si-- o si es una simple descripció sense intencionalitat crítica.
         El cas és que --i això si que és pura casualitat-- jo llegia aquest passatge de la novel·la en un moment clau de la lluita de classes al segle XXI (mort i difamat el senyor Marx) Un nou govern a Grècia gosa dir que no reconeix la troika. Sols per sentir dir això ha valgut la pena no haver mort en el 2014, pose per cas. Feia anys que no hi havia a Europa una postura tan subversiva (llegiu revolucionaria, esquerrana, progressista, el que vullgueu a condició que signifique una lluita del que està baix contra qui l'oprimeix). Però aquest govern està format exclusivament per homes! No hi haurà a Grècia cap dona capacitada per a ser ministra? O fer una dona ministra seria una ofensa a la dignitat masculina?
         Mentre la subversió (llegiu altra vegada el que vullgueu) no és integral no és res. No es pot estar en contra del poderós sistema financer i acceptar com la cosa més normal que hi haja masclisme, no es pot ser revolucionari i feminista i acceptar com la cosa més natural que hi haja nacions amb la seua cultura xafada i menyspreada per l'estat d'una nació més poderosa. Ser exclusivament anticapitalista, feminista o nacionalista (estic usant malament aquest terme, seria més correcte dir internacionalista, totes les nacions amb els mateixos drets) no aprofita per a res.

         O mirem de fer-ho tot o mai no farem res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada