ALLÒ DE LA GEPA

                        A les xarxes socials han aparegut moltes persones que s'han decidit a participar en política (no use ací aquest mot amb sentit pejoratiu), animats per unes circumstàncies actuals que han reanimat a desencantats, frustrats (tampoc ho use en sentit pejoratiu) i desil·lusionats. A mi em sembla positiu que això passe.

            He observat que, algunes d'aquestes persones, estan exultants d'entusiasme fins al punt d'estar segurs que l'opció que defensen --que en alguns aspectes em pot agradar-- serà clarament guanyadora a curt termini. Personaloment crec que això pot ser perillós perquè aquesta actitud sembla exempta d'autocrítica i pot arribar al  fanatisme i, posteriorment,  crear més desil·lusió i frustració si, en breu termini no es complira. Estic referint-me a l'actitud de completa seguretat d'estar en el lloc correcte i que aquest lloc  és el segur guanyador, no a l'actitud d'estar entusiasmat i voler participar.

            Però he observat també un fet més perillós i és que la garantia de l'èxit radica en un líder (el company X o el camarada Y o el senyor Z) que ens portarà pel camí de la victòria (no he escrit victòria amb majúscula per a no ser massa dur)

            No és la meua intenció acusar de res ni al company ni al camarada ni al senyor. Solament lamente que hi haja una part important de la societat, crec que una part majoritària, que no haja aprés dels errors, propis o aliens, i continue sense la més mínima capacitat d'autocrítica.

            Segons l'opinió del vell, quasi tan vell com el dimoni, qui escriu aquestes frases, un vell que, com el mateix dimoni, sap més per vell que per dimoni, quan algú diu: "Ara vindrà (X, Y o Z) i ho solucionarà tot"  (us sona allò del culte a la personalitat? ) està en l'antesala de la prepotència i ha caigut en el mateix error que, prèviament, havien caigut aquells als qual critica. Quan es converteix una opció política en religió i el seu cap visible en profeta, s'ha donat la primera passa d'aquest camí que porta irremissiblement al fracàs (i després al desencant, la frustració i la desil·lusió)

REFERÈNDUMS SOBIRANISTES

Stéphane Dion fa un plantejament força ponderat, i ben raonat, sobre la qüestió dels referèndums sobiranistes, des d'una posició unionista. Però respecte a Catalunya comet un error en una part del raonament: la seua defensa de la unió la basa en l'argument moral que el país que vol la secessió ha estat important per la construcció del país unit i que, d'alguna manera, el país total li pertany a la ciutadania del país secessionista. El problema radica en el fet que, per a ser cert, aquest sentiment ha de ser recíproc, és a dir, que en tot el país total (Canadà Regne Unit, Espanya) s'ha de tindre el mateix sentiment. Això no passa a Espanya, i no passa perquè els partits espanyolistes (unionistes) no han volgut mai fomentar aquesta cultura. Tenim un exemple claríssim, i no em referisc a les tantes campanyes contra el cava català, contra asseguradores catalanes, i altres, sinó a l'estatut de Catalunya, modificat unilateralment per un Tribunal Constitucional caducat. Recordem que havia acabat el seu període de validesa, i que sols es va dictar sentència després que els dos grans partits espanyols arribaren a un acord sobre la renovació del tribunal, fet que demostra --crec jo-- la seua dependència política i conseqüentment la il·legitimitat --si més no, moral-- de la seua resolució. Això va ser el gran error de l'espanyolisme. L'argument del senyor Dion, no val per al referèndum de Catalunya.

          En una cosa si que té molta raó: que no val amagar-se darrere d'una constitució
--atenció una constitució que varen modificar els dos grans partits espanyolistes, tancats dins del Congrés, sense referèndum-- i que el govern s'ha d'afanyar a oferir alternatives. I la de l'estatut, tal com va sortir del Parlament Català --no mutilat, com va arribar al Congrés dels Diputats per obra i gràcia de Zapatero i Mas-- probablement serà insuficient.

         Atenció! L'unionista senyor Dion també expressa un raonament basat en sentiment igualment moral: "Si em diuen que no ens podem separar perquè no tenim capacitat de viure sense el país total --un argument massa sentit a Espanya-- em faig separatista"

         I finalment, si un poble vota a favor de la independència, quina força moral té la llei del país total?

Podeu clicar per a llegir l'entrevista al senyor Dion.

http://internacional.elpais.com/internacional/2014/09/12/actualidad/1410538218_418493.html

RESTAURANT EL MARINO I EL PIRATA PATAXULA.

. És curiós. En una època en la qual l'administració ha abandonat la cultura, i més concretament la literatura en la nostra llengua, va un restaurant i cedeix el seu local a Edicions del Bullent per a fer la presentació d'un llibre infantil, un relat musicat.  Naturalment el llibre parla de la mar i de les coves del Montgó. L'esdeveniment va ser dissabte passat i havia un menú especial per als assistents. S'han aconseguit quatres cosetes: 1º fer cultura, 2 promocionar literatura infantil en valencià, 3 fer passar una estona divertida a xiquets (i de rebot als pares) i 4 fer publicitat pel restaurant. Es poden fer grans coses amb imaginació. L'enhorabona a tots els responsables, i concretament a Vicent Contrí i Núria Sendra que tenen el cap ple de bones idees.

VÁZQUEZ MONTALBÁN

Estava preparant la barbacoa per a torrar unes xulles per a sopar amb uns amics. No tenia cap ventall --o mauranet, com déiem a Pedreguer-- i vaig tirar ma d'un llibre i, usant-lo com a ventall, vaig aconseguir reanimar les brases  "Creieu que els llibres no aprofiten per a res? Doncs ja heu vist que si " vaig dir, dirigint-me als comensals. Els meus amics van assentir, complaguts, de comprovar que els llibres si que aprofiten per a alguna cosa."Si hagueres llegit Vazquez Montalban sabries que aprofiten per alguna cosa més", va dir un d'ells. Jo vaig somriure, però la majoria no ho van entendre. Llàstima, no poden saber el que s'han perdut. No m'he atrevit mai a usar fulls de llibres com feia Pepe Carvalho, tot i que no es perdria res amb alguns dels llibres que conserve. Algun dia hauré de rellegir alguna de les seues novel·les, o fins i tot algun article de Sixto Cámara a Triunfo.

GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.

ECONOMIA GLOBAL

 
La senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagard, ha fet unes declaracions que m'han portat a reflexionar sobre una qüestió que, de tan evident, em passava desapercebuda. Hi ha un fet en el que coincideixen tots els joves del món, sense límit de races, creences religioses o ideologies polítiques: es tracta de la il·lusió i l'esperança que tenen tots d'arribar a vells, de viure molts anys. Potser una minoria, com per exemple soldats i  mercenaris, sols pensen en matar i morir matant, però fins i tot ells, pretenen matar durant moltíssims anys, fins i tot sent vell, abans de morir.
Ara la senyora directora dels diners mundials –supose que és això, més o menys el FMI-- ha dit, amb una claredat meridiana que espanta, que l'economia global no pot resistir que les persones continuen vivint després de velles (jubilades?) És a dir, si no ho he interpretat malament, que l'economia global i les persones majors –vells, vaja-- són incompatibles. Si això és cert i la meua capacitat de deducció no està desbaratada, tots els joves –és a dir tots els que no són vells-- i els vells encara amb més motiu,  hem de ser necessariament contraris de l'economia global.
De vegades les coses són tan senzilles que espanta no haver-se'n adonat abans.
L'atreviment dels representants del capitalisme ha arribat a un límit tan extrem-- ja no intenten enganyar ningú-- que no comprenc com queda algú (que no siga multimilionari) que crega en aquest sistema. Si algú dels qui llegiu aquest escrit, creu en el sistema, per favor que m'explique perquè. A veure si em convencen.

El Pepe Tono

                   Fa uns dies vaig escriure a facebook una broma innocent en la que plantejava una endevinalla que preguntava quina cançó cantaven uns amics, i advertia que no era la Internacional perquè aquesta és una cançó massa revolucionària per a ells. Dos amistats amb un sentit de l'humor exquisit van coincidir que era el Pepe Tono. Ben pensat, però no. Si la Internacional era massa revolucionària per a ells (una premissa que podria ser falsa, o no, però que formava part de la broma), com podia ser el Pepe Tono que encara ho és més? El Pepe Tono –que a Pedreguer tots el considerem el nostre himne-- és la cançó revolucionària per excel·lència. Escolteu la lletra: “Pepe Tono cull-me pomes” li mana la Concepción al seu marit. “Concepción, que altes que estan” li respon el marit, i continua: “si les rames no s'acatxen, pomes no se'n colliran” Reflexionem. Això és una proclama a la insubmissió, una apologia a la desobediència civil. Així començarà la revolució. (Un exemple: si el govern espanyol ordena que no se celebre la consulta sobiranista catalana, i els catalans, insubmisos i desobedients, la celebren i guanya la independència, els catalans no haurien de cantar els segadors sinó el Pepe Tono)

            Alguns pensaran que es tracta d'una broma i que la cançó sols té unes connotacions exclusivament domèstiques. No ho sé. Crec que qui això pensa no coneix els pedreguers. Ací, històricament, hem revestit les idees subversives amb teles casolanes per a mantenir la consciència viva i passar desapercebuts dels censors i vigilants de la repressió. Potser és una lliçó que vam apendre en les germanies, de les que vam sortir ben escaldats. És una característica de la cultura popular, sempre el doble sentit. Com les cartes dels fills, que estaven al front, als pares: "sembrem ceba", deien, i la carta passava la censura i, els pares, a casa, sabien que la guerra es perdia perquè a primera fila reculaven. Això és cultura popular i a Pedreguer en som experts.

            Ara hi ha una versió ampliada del Pepe Tono, excel·lent, que ja es proposa com a himne de La Marina Alta. M'agrada la idea, però tinguem-m'ho clar. Si el Pepe Tono no és revolucionari, no és el Pepe Tono.