JOSEP LLUÍS BAUSSET

Ha faltat Josep Lluís Bausset, el darrer gran simbol del valencianisme.

Va ser un dels signants de les Normes de Castelló de 1932 en representació de l'Agrupació Valencianista Escolar, va impulsar les revistes Parlem i Vencill, participà en el Primer Congrés d'Història del País Valencià i en diverses campanyes del Secretariat per l'ensenyament de l'Idioma. També va contribuir a les celebracions dels Premis d'Octubre durant els anys 70. L'any 2007, en commemoració del 300 aniversari de la batalla d'Almansa, va encapçalar el manifest conegut popularment com manifest Basset-Bausset.

Amic i contertulià dels malguanyats Joan Fuster, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner o Francesc Ferrer Pastor, Bausset és l’exemple més clar de coherència i de compromís cívic amb la llengua i el nostre País, compromís que li va valdre el I Premi Vicent Ventura de la Universitat de València i posteriorment el Premi d’Actuació Cívica Catalana de la Fundació Jaume I de Barcelona, Premi Valencià de l´any 2000, de la Fundació Huguet de Castelló, Premi de periodisme Martí Domínguez de l´Ajuntament d´Algemesí. Era president d´honor del Bloc Jaume I de l´Alcúdia, soci d´honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana i membre d´honor de la Fundació Ernest Lluch. L'any 1988 va ser guardonat amb el “saque d'honor”, premi concedit per la federació de pilota valenciana.  
Joan Fuster, va dir d’ell que era «un personatge subterrani, dels més admirables del País Valencià» L'any passat va ser Premi d'Honor Vila de Pedreguer.
Descanse em pau. El nostre homenatge serà recordar-lo sempre.

Nota:Aquesta foto, potser l'ùltima feta al professor Bausset, la vaig fer el 15-11-2011 quan el vam visitar a sa casa de l'Alcúdia amb motiu de la concessió del Premi d'Honor Vila de Pedreguer, al mèrit cultural.

Bous al carrer: BIC ?

Al País Valencià encara queda, sortosament, alguna institució, amb suficient trellat, per a fer que no sentim sempre vergonya de ser valencians. L'Acadèmia de Sant Carles--que va estar presidida pel més il·lustre dels pedreguers, l'arquitecte Gilabert-- s'ha pronunciat en contra de la iniciativa de demanar que la festa dels bous al carrer siguen declarades Bé d'Interés Cultural. Una persona com jo, que de jove he corregut totes les entrades de bous de les festes de juliol, i que, conseqüentment, no crec que puga ser acusat d'anti festes de bous al carrer i que, com els meus amics saben, la vesprada de la final de la copa del món de futbol (Espanya-Holanda) vaig ser dels pocs que van triar els bous en compte del futbol, i em vaig quedar a la plaça, sóc el més indicat --perdoneu la immodèstia-- per a dir que hem de diferenciar entre diversió i cultura i que confondre els dos termes, com els nostres governants pretenen, és voler abocar --encara més!-- el poble valencià en un abisme profund i obscur. Els bous al carrer és una diversió antiga i important a les festes de moltíssims pobles valencians, però voler-ho considerar Bé d'Interés Cultural no és res més que un altre intent perquè els valencians perdem la poca lucidesa que ens queda.

ELS AMICS DE LES ARTS

Organitzat pel Casal Jaume I, el grup AMICS DE LES ARTS oferirà un concert, a l'Espai Cultural, el 10 de juny, diumenge, a les 19:00. Podem adquirir anticipadament entrades al Pub Quatre Estacions, al Bar La Musical i al mateix Casal Jaume I. Preu: 15 euros. No ho deixeu per a demà, podeu quedar-se sense entrades, perquè n'hi ha un nombre limitat.

Festival Internacional de folklore de Pilsen.

El 16è Festival Internacional de folklore de Pilsen se celebrarà des del 13 fins el 17 de juny; és un dels actes del Consell Internacional d'Organitzacions de Festivals de Folklore i Arts Populars; sense cap dubte és un dels festivals de folklore més importants d'Europa i hi participaran grups dels cinc continents. Entre ells, el Grup de Danses de Pedreguer que arribarà precedit de l'èxit aconseguit en altres festivals internacionals Diepenheim-Holanda 2010); segons ens diuen, s'aprecia força la vistositat i varietats dels vestits i la llibertat aparentment espontània--de vegades ho és-- dels moviments dels dansaires, característiques comuns de tots els grups valencians. El nostre grup és conscient de la responsabilitat que ha assumit i ha reforçat el sistema d'assaigs per tal d'estar al nivell adient.  El Grup de Danses sortirà de Pedreguer dimarts 12 i arribarà (via aèria) el mateix dia a Pilsen. Després visitaran, durant dos dies, Praha, i tornaran el dia 19.

Pa per a hui, fam per a demà

Vaig a analitzar, mirant d'aplicar la lògica i el sentit comú--alguns diuen que és el menys comú dels sentits-- la qüestió de la privatització d'alguns dels serveis de l'assistència sanitària. Si les empreses privades s'afanyen a fer-se càrrec d'aquesta gestió és perquè saben que guanyaran diners. El benefici que obtindrà l'empresa, a càrrec de qui anirà, qui el pagarà? L'administració? Els treballadors de la sanitat? Els usuaris? Jo crec que directament o indirectament, el pagarem tota la ciutadania, i aquesta asseveració és fàcil de demostrar: si ho paguen els usuaris, ho paga la totalitat de la ciutadania --bo, accepte que qui no usa aquest servei públic i recorreix sempre al privat, és a dir persones força benestants, els qui no ho necessiten, no sortiran perjudicats-- Si ho paga l'administració ho paguem entre tots, per definició. Si ho paguen els treballadors (menys personal i més feina pels que hi treballen, és clar que repercutirà negativament en el servei i, conseqüentment,  perjudicarà la majoria. Aleshores, per què no gestiona l'administració tots els serveis de l'assistència santària i s'estalvia pagar els beneficis que obtindran les empreses privades? Ens diuen que és més barata la gestió externa. Serà perquè els gestors públics no saben gestionar-ho. Si és això, per què no els fem fora? Quan els directius d'una gran empresa fan mal la gestió que se'ls encomana, el consell d'administració els fa fora. De la mateixa manera la ciutadania hauríem de fer fora els responsables de l'administració: Conseller, subsecretari i director general (i també ministres i presidents de governs, clar). Però no, no els fem fora ni ells dimiteixen, perquè, segons ens diuen, resulta més econòmic cedir la gestió per uns altres motius, uns motius que la gent del carrer no acabem d'entendre; si més no, jo no ho entenia. Ara, però, he vist una explicació comprensible del petit benefici de l'administració, concretament la Generlitat Valenciana, en el nostre cas: cobraran de bestreta els dos primers anys. És a dir, pa per a hui i fam per a demà. No és arriscat suposar que, igual que ha passat i continua passant amb l'AP-7, serà pràcticament impossible fer tornar el servei a l'administració pública, d'on no hauria de sortir-ne mai.

PILAR LOPEZ

Acabe de rebre una trista notícia: ha faltat Pilar López, amiga i companya de l'època de la transició, a qui darrerament veia poc, potser, pel meu retir eremita (és un dir). Era periodista i va ser directora del setmanari "dosydos", una d'aquelles iniciatives de vida efímera d'aquella època, tan efímera, que tots els exemplars publicats caben dins d'una vella caixa de sabates que encara conserve en un amagatall quasi secret. També va dirigir "València Semanal" Era una dona intel·ligent, oberta, extro-vertida, de forta personalitat, amb un pronunciat sentit de l'humor i gran amiga dels seus amics. Després va ser funcionària a les Corts Valencianes, cap de protocol si no vaig errat.

Permeteu-me que,  per a honrar la seua memòria, relate un succés que vam protagonitzar entre el dos, fa molts anys.

Un dia vaig viatjar a València a fer una gestió amb la finalitat d'obtindre subvenció per a la restauració d'un edifici  (escoles velles) que l'Ajuntament volia fer i que va executar al cap d'uns anys, destinat a Casa de Cultura. Havia quedat, amb la persona que m'havia d'informar, de veure'ns a les Corts. Durant el trajecte al cap i casal, una notícia per la ràdio en va posar de molt mal humor: el dia anterior s'havia ajornat la sessió plenària de les Corts Valencianes per falta de quòrum (!) "quina poca vergonya" pensava jo. No podia imaginar-me una empresa que deixara de funcionar un dia perquè la majoria de treballadors no els vinguera bé anar a treballar.

En arribar a les Corts, amb suficient temps d'antelació, vaig voler passar a saludar a Pilar. Vaig pensar que em preguntarien si tenia concertada la visita i que jo diria que no, que sols es tractava de saludar-la, una qüestió de cortesia. A continuació devien preguntar-me de part de qui. Si jo deia, de part de l'alcalde de Pedreguer, Pilar respondria:

--Dis-li a l'alcalde que se'n vaja a... (paraula o frase no publicable)

Si deia de part d'un amic, Pep Castelló, eixiria de seguida i em faria una abraçada; però el dia i les circumstàncies mereixien alguna cosa més divertida:

Em vaig dirigir al funcionari que estava darrere del taulell d'informació:

--Bon dia; volia parlar amb la "quefa"

--Ha concertat vosté una entrevista?

--No, es tracta d'una qüestió urgent.

--Diga'm el motiu i miraré de concertar-li una entrevista.

--Vinc a demanar un lloc de treball dels que oferten.

--Disculpe, això no correspon a aquest departament.

--Sí, estic segur que sí, i sé que el que vosté vol es no atendre'm per a donar-li el lloc a algun amic seu--això va ser dit amb un to de veu un poc aspre i força elevat perquè em sentiren tots els funcionaris del voltant.

--Perdone, expliques millor, a quina oferta de treball es refereix?

--M'han dit que els fan falta diputats, que no en tenen prou, i jo demane aquest lloc de treball.

Els funcionaris, de qui jo ja havia aconseguit que em dedicaren la seua atenció, es van mossegar els llavis per a no esclatar a riure i es van mirar uns altres, força divertits.

--No me n'aniré d'ací fins que no parle amb la "quefa"--vaig dir amb fermesa incontestable i vaig aconseguir que una xica, la qual no podia dissimular la seua preocupació per l'escàndol, anara a parlar amb ella. Vaig poder escoltar la veu inconfusible de Pilar:

--Vol ser diputat? I jo vull ser ministra!-- i tot seguit va sortir del seu despatx. En veure'm, encara lluny, em va dirigir una mirada que, durant mig segon, em va expressar una filera de mals-noms que necessitaria mig hora per a dir-los amb paraules. Tantmateix, no va parar de caminar cap on jo esperava. Es va plantar davant de mi, amb cara de pocs amics, els braços de canteret, i amb veu agra i amb el màxim volum, va cridar:

--A veure, vostè què vol?

-- Mire vosté--li vaig respondre amb un posat més humil i assustat, davant la seua actitud tan contundent-- m'han dit que no poden celebrar plenaris per falta de diputats i jo vinc a demanar el lloc de treball.

En aquell moment tots els funcionaris seguien la conversa tan divertits com admirats. Fins i tot, alguna senyoria que passava per darrere fugia a corre-cuita espantat per l'escàndol.

--Si vol ser diputat m'ha de presentar una credencial de la Junta electoral de Zona --Pilar em posava pegues amb termes legals però sense cap delicadesa, clar.

--D'acord facilite'm una instància i una pòlissa de 25 pessetes i cursaré la sol·licitud.

No ho faré més llarg, els funcionaris estaven tan divertits com desconcertats, fins que Pilar va sortir de darrere del taulell, em va fer una abraçada i va dir:

-- Pep... (ací una frase autocensurada) quina alegria de veure't-- i tothom, divertits i sorpresos, van entendre la broma.

Per descomptat que això no va quedar així i, un altre dia, Pilar em va tornar la broma en un succés que potser relataré un altre dia.

Pilar, els teus amics no t'oblidarem mai!

Nota: En la foto, Pilar amb Jaume Avellà i Valerià Carabantes, dinant un "Putxero de Sant Blai" a Casa Juanisela el 3 de febrer de 1990.

PARANYS

Alguns miren d'obrir nous debats referent a la crisi econòmica i la situació que generen les retallades; un d'ells tracta de dilucidar què és prioritari --i conseqüentment què convé presservar de les retallades amb més decissió-- si l'assistència sanitària o l'educació. L'altre planteja si hem de concedir benestar social als immigrants, atès que no hi han  recursos per a tots. Es tracta de paranys en els quals la ciutadania ha d'evitar quedar enviscada. No em dedicaré, ara i ací, a demostrar el dret que tenim tots els ciutadans a que no ens retallen ni l'assistència sanitària ni l'educació, ni tampoc els drets dels immigrants. Si ho fera, cauria en el parany que mire de denunciar. El debat és i ha de ser el següent: Qui ha de pagar les conseqüències de la crisi? qui l'ha generada  amb el seu afany desmesurat de guanyar més i més o la ciutadania que no té cap culpa? Argumentar que la crisi és una qüestió tècnica i no ideològica i que la solució també ho ha de ser, és pur sofisme, una gran estafa; la tènica és creació dels humans i està al seu servei. Si la utilitzen els neoliberals --els amos dels diners, per dir-ho clar-- estarà al seu nservei, i si la tècnica la utilizen aquells que han de treballar per a viure --he dit per a viure, no per multiplicar la seua fortuna-- aquesta tècnica serà diferent però també solucionarà la crisi, tot i que la solució serà diferent. Plantejar que sempre ho paga el mateix, el poble ras, és resignar-se, el pitjor parany de tots. No caiguem en paranys!