dijous, 24 de maig de 2012

PILAR LOPEZ

Acabe de rebre una trista notícia: ha faltat Pilar López, amiga i companya de l'època de la transició, a qui darrerament veia poc, potser, pel meu retir eremita (és un dir). Era periodista i va ser directora del setmanari "dosydos", una d'aquelles iniciatives de vida efímera d'aquella època, tan efímera, que tots els exemplars publicats caben dins d'una vella caixa de sabates que encara conserve en un amagatall quasi secret. També va dirigir "València Semanal" Era una dona intel·ligent, oberta, extro-vertida, de forta personalitat, amb un pronunciat sentit de l'humor i gran amiga dels seus amics. Després va ser funcionària a les Corts Valencianes, cap de protocol si no vaig errat.
Permeteu-me que,  per a honrar la seua memòria, relate un succés que vam protagonitzar entre el dos, fa molts anys.
Un dia vaig viatjar a València a fer una gestió amb la finalitat d'obtindre subvenció per a la restauració d'un edifici  (escoles velles) que l'Ajuntament volia fer i que va executar al cap d'uns anys, destinat a Casa de Cultura. Havia quedat, amb la persona que m'havia d'informar, de veure'ns a les Corts. Durant el trajecte al cap i casal, una notícia per la ràdio en va posar de molt mal humor: el dia anterior s'havia ajornat la sessió plenària de les Corts Valencianes per falta de quòrum (!) "quina poca vergonya" pensava jo. No podia imaginar-me una empresa que deixara de funcionar un dia perquè la majoria de treballadors no els vinguera bé anar a treballar.
En arribar a les Corts, amb suficient temps d'antelació, vaig voler passar a saludar a Pilar. Vaig pensar que em preguntarien si tenia concertada la visita i que jo diria que no, que sols es tractava de saludar-la, una qüestió de cortesia. A continuació devien preguntar-me de part de qui. Si jo deia, de part de l'alcalde de Pedreguer, Pilar respondria:

--Dis-li a l'alcalde que se'n vaja a... (paraula o frase no publicable)

Si deia de part d'un amic, Pep Castelló, eixiria de seguida i em faria una abraçada; però el dia i les circumstàncies mereixien alguna cosa més divertida:

Em vaig dirigir al funcionari que estava darrere del taulell d'informació:

--Bon dia; volia parlar amb la "quefa"

--Ha concertat vosté una entrevista?

--No, es tracta d'una qüestió urgent.

--Diga'm el motiu i miraré de concertar-li una entrevista.

--Vinc a demanar un lloc de treball dels que oferten.

--Disculpe, això no correspon a aquest departament.

--Sí, estic segur que sí, i sé que el que vosté vol es no atendre'm per a donar-li el lloc a algun amic seu--això va ser dit amb un to de veu un poc aspre i força elevat perquè em sentiren tots els funcionaris del voltant.

--Perdone, expliques millor, a quina oferta de treball es refereix?

--M'han dit que els fan falta diputats, que no en tenen prou, i jo demane aquest lloc de treball.

Els funcionaris, de qui jo ja havia aconseguit que em dedicaren la seua atenció, es van mossegar els llavis per a no esclatar a riure i es van mirar uns altres, força divertits.

--No me n'aniré d'ací fins que no parle amb la "quefa"--vaig dir amb fermesa incontestable i vaig aconseguir que una xica, la qual no podia dissimular la seua preocupació per l'escàndol, anara a parlar amb ella. Vaig poder escoltar la veu inconfusible de Pilar:

--Vol ser diputat? I jo vull ser ministra!-- i tot seguit va sortir del seu despatx. En veure'm, encara lluny, em va dirigir una mirada que, durant mig segon, em va expressar una filera de mals-noms que necessitaria mig hora per a dir-los amb paraules. Tantmateix, no va parar de caminar cap on jo esperava. Es va plantar davant de mi, amb cara de pocs amics, els braços de canteret, i amb veu agra i amb el màxim volum, va cridar:

--A veure, vostè què vol?

-- Mire vosté--li vaig respondre amb un posat més humil i assustat, davant la seua actitud tan contundent-- m'han dit que no poden celebrar plenaris per falta de diputats i jo vinc a demanar el lloc de treball.

En aquell moment tots els funcionaris seguien la conversa tan divertits com admirats. Fins i tot, alguna senyoria que passava per darrere fugia a corre-cuita espantat per l'escàndol.

--Si vol ser diputat m'ha de presentar una credencial de la Junta electoral de Zona --Pilar em posava pegues amb termes legals però sense cap delicadesa, clar.

--D'acord facilite'm una instància i una pòlissa de 25 pessetes i cursaré la sol·licitud.

No ho faré més llarg, els funcionaris estaven tan divertits com desconcertats, fins que Pilar va sortir de darrere del taulell, em va fer una abraçada i va dir:

-- Pep... (ací una frase autocensurada) quina alegria de veure't-- i tothom, divertits i sorpresos, van entendre la broma.

Per descomptat que això no va quedar així i, un altre dia, Pilar em va tornar la broma en un succés que potser relataré un altre dia.

Pilar, els teus amics no t'oblidarem mai!

Nota: En la foto, Pilar amb Jaume Avellà i Valerià Carabantes, dinant un "Putxero de Sant Blai" a Casa Juanisela el 3 de febrer de 1990.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada