Passeig pel Duoro (Relat de ficció)

Visitar una ciutat com Porto és una tasca esgotadora. Hom gaudeix dels monuments arquitectònics, de l'art religiós i civil, però sempre pujant i baixant per carrerons que moltes vegades són estrets i sempre força empinats. Arriba un moment que hom necessita descansar i, com que cal aprofitar el temps, la solució és un passeig pel Duoro amb alguna d'aquestes barques que recorren el riu mostrant els ponts i una bella panoràmica de la ciutat, amb una perspectiva diferent, mentres descanses i et relaxes. Per tot això vam decidir embarcar-nos. Vam seure prop d'un grup de joves, possiblement estudiants en viatge d'oci o d'estudi a la ciutat més industrial de Portugal. Eren uns joves alegres que feien rialles i es divertien amb comentaris que jo no escoltava.

Ern vaig fixar en una xica del grup, rossa natural, de cabells sedosos, llavis moderadament carnosos, suggeridors i apetitosos; la mirada trista, perduda en l'infinit, però a la vegada encisadora, com melancòlica o potser delatora d'un enyor aclaparador i irresistible. Els que em coneixen, saben que tinc un caràcter fàcilment enamoradís i que sóc incapaç de resistir-me davant una xica d'aquestes característiques. No us estranyarà, doncs, que em quedara boig per ella. Però atés que sóc força tímid i sobretot ho sóc amb les xiques--i la meua timidesa no té remei quan estic enamorat-- no gosava dirigir-li la paraula. Finalment, amb un esforç sobrenatural i titubejant vaig aconseguir preguntar:

--Perdona, et trobe trista, et passa res?

La xica, de qui mai no he sabut el nom, em va mirar i no em va respondre; no amb paraules, però va fer un lleuger, quasi imperceptible, moviment de cap, negant. Una negació que podria ser un "no, però sí" o un "no ho sé" o un "no gaire"; també podria ser un “no estic bé”

--Sents enyor per la terra, per la família?--vaig continuar indagant.

Va repetir el mateix suau moviment de cap que havia fet abans, com a resposta negativa a la meua pregunta.

--Potser sents enyor del teu nuvi?

Ara es va girar per a mirar-me directament. En canviar la posició de la cara respecte al vent ocasionat pel moviment de la barca, una grenya li va tapar la cara; la va retirar d'esma amb un delicat moviment de la mà des de la cara cap al bescoll; la seua mirada es va creuar amb la meua, va somriure i, sense dir res, va parpellejar suaument. No hi havia cap dubte, era un sí clar, potser un “sí però no et preocupes que ho superaré” o un "sí, però a tu què t'importa?"; però un sí ferm, sense dubtes, al cap i a la fi.

Els seus ulls, que van brillar dins d'aquella cara que semblava feta de porcellana xinesa, de faccions harmonioses, pell pàl·lida, però ara dèbilment encesa pel sol potent que brillava en un cel blau, clar i esmolat, van acabar de tornar-me boig.

--Puc fer res per fer-te'l oblidar?-vaig gosar preguntar de forma dèbil però decididament i valerosa.

--No!--va exclamar fort i clar, mentrestant feia un somriure ample i divertit.

Jo vaig tirar mà i vaig treure de la màniga una frase que tinc preparada per si, en casos com aquest, el resultat no m'és propici --com acostuma ser sempre, si no recorde malament-- i vaig dir per a justificar-me

--No cregues que ho he fet per molestar-te ni perquè sóc un viejo verde, ho he fet perquè volia animar-te atès que estaves trista.

--Muito obrigada-- va exclamar imitant la cortesia portuguesa, mentre em dedicava un somriure amable que mai no oblidaré.

(A les companyes i companys del curs de valencià i a Mònica, la professora.)

Caçar elefants

Caçar elefants no sols és una irresponsabilitat; és immoral; és una obscenitat. Fora els que cacen elefants!

L'FMI TÉ RAÓ

Sóc conscient que a la majoria de persones que visiten aquest blog els resultarà dur llegir aquesta afirmació. Però us convé conéixer la realitat tot i que és ben dura. De la mateixa manera que un bon governant ha de governar aplicant mesures econòmiques que poden ser impopulars, també un bon bloquer ha de dir coses que no agraden, si convé que se sàpien. I aquest és el cas. L'FMI té raó: l'esperança de vida ha augmentat i consegüentment l'edat de jubilació ha d'augmentar proporcionalment. Algú podrà argumentar que si ajornen l'edat de jubilació, com que el treball que hi ha és el que és, els joves no tindran feina. Però això té solució; es tracta d'aplicar la teoria que he defensat durant tota la meua vida: com que quan hom és major l'artrosi no et permet viatjar, ni l'úlcera et permet gaudir de la gastronomia dels diferents països, ni la salut et permet anar de discoteca durant tota la nit, jo sempre he defensat que hom ha d'estar jubilat des que cadascú acabe els estudis fins que complisca 65 anys i, aleshores, començar a treballar. Aquesta teoria que jo he defensat--i he portat a la pràctica-- durant tota la vida, m'han valgut desqualificacions com: destrellatat, malfeiner, mandrós,  poca-solta, boig, estúpid, babau, beneit... Ara, però, l'FMI ve a donar-me la raó. Amb tot i això, com que ni l'FMI ni la patronal ni els mercats, no en tenen mai prou, crec conéixer quina serà la pròxima idea: un decret llei que prohibisca als pensionistes --quedarien exclosos els que guanyen suficient amb les pròpies rendes i no necessiten de les pensionetes de l'Estat-- prohibisca al pensionistes, dic, viure més de 65 anys.

UN MATÍ A AVEIRO

 El viatge per terres de Portugal va incloure una visita--visita de metge-- a Aveiro, una petita i tranquil·la ciutat que, tot i no poder-la considerar una ciutat monumental, disposa de suficient atractiu per a afirmar que paga la pena visitar-la. Ací vaig optar per separar-me dels meus acompanyants i anar al meu aire. La decisió va estar basada en el fet que jo no podia renunciar a visitar una exposició fotogràfica (amb això coincidisc amb l'amic Carles Mulet). Si a una ciutat fan exposicions fotogràfiques significa que es tracta d'una ciutat oberta al món, de mirada ampla, que s'interessa per la vida; i si el viatjant passa de llarg per davant de l'exposició, no cal que cerque res més perquè no ho trobarà. Els meus amics necessitaven una bona i refrescant cervesa i un passeig en barca pel riu. Però sols disposàvem d'un matí i no hi havia temps per a tot. Per això ens vam separar. Les fotos de l'exposició no eren "riques" --permeteu-me l'expressió-- sinó de zones desèrtiques i de persones humils. Què difícil és fotografiar amb llum dura, excessivament intensa i paisatges amb pocs colors! Però si els fotògrafs tenen ofici i art --i els autors de l'exposició ausades que en tenen!-- el resultat és bellíssim.

Encara vaig tindre temps de visitar el museu de la ciutat. Era l'antic convent de Jesús, construït amb l'ajuda del rei Alfons V de Portugal i on va ingressar ben aviat la seua filla, la princesa Joana, més tard Santa Joana (algun dia donaré la meua opinió de perquè les filles dels reis, i altres sense ser-ho com el nostre paisà Sant Vicent Ferrer, tenen més possibilitat de ser sants). El museu no és gran, cosa que resulta positiva, perquè el visitant el veu tot sense cansar-se. Jo destacaria un quadre de la santa (clar!) i un altre de la mare de Déu de la llet que em va recordar, no sabia perquè, el que el pare Elies va despenjar d'una capella de l'església de Benisania segons conta Carme Miquel a “La mel i la fel” (en arribar a casa i consultar la novel·la observe sorprés i corprés que no es tracta del mateix quadre, la Mare de Déu és diferent però el Jesuset d'ambdós quadres, el del museu i el de la portada de la novel·la, s'assemblen com si es tractara del mateix xiquet. O a mi m'ho sembla). També cal destacar la cordialitat dels vigilants del museu que, amablement, t'avisen que no et perdes aquesta sala que estàs passant de llarg, que et convé visitar el claustre, que observes amb atenció aquell quadre...

Quan vaig arribar al lloc d'encontre, la Lluïsa donava menjar als coloms i li vaig fer una foto pareguda a la de les Rambles de Barcelona l'any 1970 (com passa el temps!).

I com a prova que Aveiro és una ciutat força agradable--pel meu gust, si més no-- adjunte també una de les fotos que es poden fer pels seus carrers.

Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa

Una de les retallades més importants en quantitat i qualitat dels pressupostos generals  de l'estat és la que ha sofert la inversió prevista pel Corredor Mediterràni. Aquesta inversió, en cas de fer-se, beneficiaria l'economia valenciana, de manera que, en compte d'una despesa, seria una inversió que portaria beneficis que ajudarien a superar la crisi, però no beneficiaria la vertebració política de l'Estat Espanyol. Diu l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa:

"Mentre que per als polítics i enginyers espanyols el paper del ferrocarril és, sobretot, un instrument de cohesió de l’Estat, des de l’Arc Mediterrani es veu com una eina al servei de l’economia productiva. El xoc d'interessos, doncs, resulta inevitable."

Si primer que res aplicàrem la racionalitat, independentment que forem d'esquerres o de dretes, d'aquest o de l'altre partit, valencians o castellans, al Corredor Mediterràni no li retallaríem ni un cèntim i es faria urgentment. Però si primer que res som alguna cosa, abans que sers racionals, ens costarà sortir de la crisi i en sortirem mal. I no ho dic jo, mireu qui ho diu:

 http://octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1592

Coïmbra.

La nostra escapada a Portugal va incloure una visita a Coïmbra. Primer que res vam visitar El Monestir de les Clarisses on vam retre homenatge a la nostra compatriota Isabel de Portugal filla de Pere II, rei de València, i néta del nostre primer rei, Jaume el Conqueridor. A Portugal és coneguda com la Reina Santa. Isabel va deixar constància de  la generositat, solidaritat, intel·ligència i habilitat diplomàtica que la caracteritzaven, virtuts que històricament han estat presents en el poble valencià, tot i que ara, sembla que les hem perdudes… però confiem que les recuperarem.

Vam dinar a la terrassa del restaurant O Patio: bacallà al forn amb un fregit de verdures que estava exquisit i que vam banyar amb vi de la casa (verd i roig). Està situat a una placeta tranquil·la i encantadora a la part alta de la ciutat, per on no transiten cotxes. El café, com sempre, boníssim i barat. Al nostre costat una parella d'artistes dibuixaven el que possiblement era l'esbós d'una futura pintura, dibuix que em van permetre fotografiar conservant la perspectiva de la plaça. Ens sentíem tan a gust que la Paquita va cantar i la Lluïsa va ballar una jota valenciana i, abans de marxar, la dansa pedreguera, clar. Després vam assistir a un concert de fado i vam comprar el disquet (CD) que presentaven

Si aneu, us recomane la biblioteca antiga de la Universitat, molt bonica, tot ique els incunables estan guardats en un altre lloc més segur. Vam veure alguns estudiants uniformats amb el trage, encorbatats i la capa portuguesa, tot negre.

--Seràn antics repetidors--va fer broma algú.

Porto (i 2)

No tenia previst fer una altra entrada sobre Porto,  però la faré  perquè vull remitir-vos a les entrades del Nausica que podeu trobar en el comentari que Carles fa a la meua entrada d'ahir. I al mateix temps aprofite per a expresar una reflexió que s'havia quedat dins del tinter i que està en consonància amb els comentaris de Carles, sobre la societat civil: m'agraden especialment aquelles ciutats que, a més de catedrals i palaus, tenen edificis comercials singulars. La Llibreria Lello que cita Carles amb una foto preciosa, el Café Majèstic, i fins i tot la façana d'una tenda de roba al carrer Santa Caterina, la de la foto adjunta, que em va recordar la façana modernista d'un forn de Palma, són un bon exemple de ciutats en les que els estaments eclesiàstics, militars i polítics no tenen l'exclussiva d'escriure la història.