dilluns, 22 d’agost de 2016

La Rosa de Alejandria

Afegeix la llegenda
Darrerament, i per motius que ara no ve al cas relatar, la meua capacitat --i temps i ganes-- per llegir és superior a la disponibilitat de diners per comprar llibres. Això fa que he hagut de recórrer a familiars i amistats --que per cert han respost molt generosament-- i fins i tot he rebuscat entre les prestatgeries. De vegades et trobes amb algun llibre bo que convé rellegir, perquè és com si llegires un altre llibre, perquè les persones anem madurant i canviant.

Cercant, doncs, per les prestatgeries de la caseta m'he trobat una novel·la (La Rosa de Alejandria) de Manuel Vázquez Montalban. Al principi suposava que l'havia llegit, perquè jo sóc animal de costums fixes --que trenque contínuament-- segons les quals, la novel·la negra, i conseqüentment La rosa de Alejandria de Vázquez Montalban, es llegeixen a l'estiu, cosa que justificaria que el llibre estiguera a una prestatgeria de la caseta del Trepig on passe --recordant la meua senyora Joana Escorna-- els mesos de calor i bon oratge. Però no recordava haver-lo llegit i m'he posat a la feina. Trobar-te amb l'amic Biscuter, aquell geni de la cuina avantguardista, o al mateix Pepe Carvalho, sempre un bon sibarita, o amb el fet que els fulls dels llibres s’usen per encendre el foc, no demostra que has llegit el llibre, clar. Però quan he trobat una referència a quan Carvalho va ser agent de la CIA i va redactar un informe per comunicar a la Secretaria d'Estat, sobre les remors d'un possible desembarque de forces internacionals per a desbancar Franco i posar al seu lloc a Juan Goytisolo, he deduït que no l'havia llegit perquè, a no ser que m'haguera oblidat del fet com a conseqüència de fer-me vell --que també potser perquè la realitat és la realitat-- una bomba com aquesta no en vindria de nou.

Bé, el cas és que quan un sofreix un procés fortíssim d'artrosi, com és el meu cas i, com a conseqüència, un dolor horrorós de ciàtica que, amb una obstinació, perseverança, persistència i constància de crueltat indescriptible, dura mesos i mesos i que, conseqüentment, provoca una depressió fosca i rastrera, llegir Manuel Vázquez Montalban no et curarà l'artrosi, ni tampoc la ciàtica però alegra la vida de tal manera que t'oblides de la depressió i fins i tot la superes.

Llegir Vázquez Montalban –havia oblidat la seua mestria narrant històries complexes-- també porta a trobar-te amb alguna reflexió d'una lucidesa extraordinària, com quan una senyora alcaldessa --atenció: alcaldessa com a muller del senyor alcalde, que l'evolució i el feminisme avancen a poc a poc-- li diu a Pepe Carvalho: "Aquí hay franquismo desde siglos antes que mandara Franco" I un pensa que continuarà haguen-ne per secula secolorum, a no ser que peguem a fugir col·lectivament i política.

Bé, el cas és que ara pagaria per trobar algun exemplar de la revista Triunfo --potser en algun racó me'n queda algun exemplar arnat-- i poder llegir aquella columna "La Capilla Sixtina" que firmava un tal Sixto Càmara. Amb això sí que es curava fins i tot l'artrosi (en aquella època no en tenia, tot siga dit)

Potser algun dia contaré el succeït d'una vegada --d'estiu, és clar-- que llegia una novel·la de Manuel Vázquez Montalban, crec que Mares del Sur, però no posaré la mà dins del foc, fet que em va posar en una de les situacions més compromeses de la meua vida i de la que vaig sortir-me'n d'una manera poc intel·ligent i menys diplomàtica. Però ara no puc, que aquesta entrada ja és massa llarga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada