divendres, 12 d’agost de 2016

VICTUS (Albert Sánchez Piñol)


Fa una setmana vaig acabar de llegir VICTUS d'Albert Sánchez Piñol (Ed. La Campana), amb un retard de quatre anys (!). És el llibre que més m'ha impactat de tots els que he llegit enguany, més que La pell freda o Pandora al Congo del mateix autor, llegits fa anys. A banda que la novel·la té força i va augmentant-la segons avança cap al final, com a novel·la històrica és d'un valor i rigor inqüestionable. Una anècdota de la novel·la fa referència a la resposta d'Alfons el Magnànim a la seua muller la castellana Elionor, quan aquesta diu que a Castella li haurien tallat el coll a Francesc de Vinatea per protestar contra una decisió reial que sotmetia algunes ciutats valencianes a les lleis de Castella --en contra dels furs--, segons queda demostrat en un altre llibre també imprescindible de Vicent Baidal, "Els valencians des de quan són valencians", també referenciat recentment en aquest blog: "Els valencians --i els catalans-- a diferència dels castellans, són lliures, senyora"

Per una altra banda, a mi sempre m'havia donat la impressió que el senyor Casanova, sense negar-li importància, en té menys de la que li concedeix l'institucionalisme català. Després d'aquesta lectura em ratifique en la meua opinió.

A l'alta burgesia catalana, tant al segle XIX com al XX sempre li ha fet més por el poble català, la classe treballadora catalana, que l'imperialisme castellà, ara conegut com a espanyol. Després d'aquesta lectura arribe a la conclusió, que el feudalisme del segle XVIII, antecessors com a classe dominant de l'actual alta burgesia, la por al seu poble era terrorífica i quan parlaven de constitucions i llibertats catalanes, es referien als drets i llibertats de la seua classe, fet que els va fer perdre --si jo no ho he entès malament-- la guerra que acabà l'11 de setembre del 1714, és a dir la que va fer perdre les llibertats de Catalunya (No li he dit Guerra Dinàstica o de Successió, perquè aquesta ja havia acabat abans) La iniciativa de la resistència sempre va ser del poble, sense menysprear alguns nobles que van seguir el poble --posant-se al davant això si-- sempre amb més respecte als nobles botiflers que no al poble independentista.

La crueltat de l'exèrcit francés -- i l'espanyol amb l'agreujant de la seua ineficàcia-- la indiferència del duc de Derwich al cost humà d'una batalla, a qui no l'importava les morts de persones d'ambdós bàndols per tal de guanyar una guerra, sinó exclusivament la seua glòria personal --puta glòria! -- queda ben palesa.

Abans d'això, Almansa, Xàtiva, la Llei de Nova Planta que acaba amb els nostres Furs, les nostres llibertats, el general Basset, tot això queda oblidat o es tracta de gaidó, tot i que va ser tan dramàtic com la defensa i presa de Barcelona.

A qui vulga llegir-lo, cosa que recomane, hauria de llegir primer els annexes finals: la cronologia de la guerra i els personatges, on s'especifica qui són de ficció i qui són històrics, cosa amb la qual evitareu confusions, sense que això perjudique la novel·la.


1 comentari: