Llegir, de tant
en tant, una novel·la negra, no sols no fa cap mal sinó que, fins i tot, resulta força agradable. Tot i que, en el meu
cas, la novel·la negra és un gènere de principi d’any –influenciat segurament
per la celebració de BCNEGRA-- i del mes d’agost –potser a causa de la
calitja—enguany he caigut en la temptació durant la segona quinzena de març,
vés a saber perquè.
Ara
li ha tocat el torn a un clàssic, un dels clàssics per excel·lència de la negra
americana, Raymond Chandler, concretament
La finestra alta. El
detectiu clàssic representa una mescla de agre-dolç ben administrat. El seu caràcter és una
mescla de paternalisme i solidaritat, de fanfarroneria i sensibilitat, de prepotència
i generositat, de cinisme i d’ètica. Amb tot i això, és ben cert que la
prepotència, la fanfarroneria, el fet de mostrar-se un tipus dur, no és res més
que un recurs del personatge per dissimular davant de l’entorn, la realitat
dels seus punts dèbils.
Un
denominador comú de tota novel·la negra és el sentit de l’humor que, això si,
canvia segons l’autor i les seues circumstàncies, nacionals i històriques.
Philip Marlowe
és, sense cap dubte, un model ben genuí de detectiu privat de novel·la negra,
dotat amb tots els atributs més característics del gènere, capaç inclús de fer
aflorar la bona fe i bondat de l’inspector de policia de torn.
Reproduïsc una
frase treta del final de l’obra:
“Vaig tenir una
sensació curiosa mentre veia
desaparèixer la casa, com si hagués escrit un poema que fos molt bo, l’hagués
perdut i sabés que no seria capaç de recordar-lo mai més.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada