diumenge, 3 d’abril de 2016

La finestra alta


Llegir, de tant en tant, una novel·la negra, no sols no fa cap mal sinó que, fins i tot,  resulta força agradable. Tot i que, en el meu cas, la novel·la negra és un gènere de principi d’any –influenciat segurament per la celebració de BCNEGRA-- i del mes d’agost –potser a causa de la calitja—enguany he caigut en la temptació durant la segona quinzena de març, vés a saber perquè.
         Ara li ha tocat el torn a un clàssic, un dels clàssics per excel·lència de la negra americana, Raymond Chandler, concretament  La finestra alta. El  detectiu clàssic representa una mescla de agre-dolç  ben administrat. El seu caràcter és una mescla de paternalisme i solidaritat, de fanfarroneria i sensibilitat, de prepotència i generositat, de cinisme i d’ètica. Amb tot i això, és ben cert que la prepotència, la fanfarroneria, el fet de mostrar-se un tipus dur, no és res més que un recurs del personatge per dissimular davant de l’entorn, la realitat dels seus punts dèbils.
         Un denominador comú de tota novel·la negra és el sentit de l’humor que, això si, canvia segons l’autor i les seues circumstàncies, nacionals i històriques.
Philip Marlowe és, sense cap dubte, un model ben genuí de detectiu privat de novel·la negra, dotat amb tots els atributs més característics del gènere, capaç inclús de fer aflorar la bona fe i bondat de l’inspector de policia de torn.
Reproduïsc una frase treta del final de l’obra:
“Vaig tenir una sensació  curiosa mentre veia desaparèixer la casa, com si hagués escrit un poema que fos molt bo, l’hagués perdut i sabés que no seria capaç de recordar-lo mai més.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada