DAUALDEU

La revista DAUALDEU, que es publica trimestralment, dedica en el número de l'estiu del 2016, una part majoritària a l'avenc de Pedreguer, amb articles i fotografies de Jordi Doménech, Sergio Rosa, Policarp Garay (el primer geòleg i espeleòleg que va investigar científicament l'avenc) i Vicent Carrió.

La revista que ja ha publicat deu números, és d'una qualitat excel·lent, tant des del punt de vista del contingut (revista de divulgació científica i tecnològica), com d'edició. Enhorabona als promotors dela idea i a tots els col·laboradors.

SOBRE EL SUPOSAT FRAU ELECTORAL

            Escric la present entrada perquè he vist amistats de facebook que no se n’han adonat de la qüestió.

Es tracta d’una plataforma preparada per partits polítics sense cap dubte, tot i que vaja disfressada d’iniciativa independent, en la que es fa sospitar de frau electoral, atès que el ministeri de l’interior ha contractat una empresa privada per a fer el recompte de vots.

            Vaja per davant que considere criticable el fet de donar el recompte a una empresa privada, Però presente unes reflexions.

PRIMER: Aquesta plataforma, i conseqüentment el partit o partits que la promouen, considera la ciutadania ignorant i estúpida. Perquè ho dic?

a)     Un suposat frau a l’estat espanyol portat a terme pel ministeri de l’interior, sols  tindria una duració d’hores, o com a màxim de dies. Perquè com tots sabem o caldria que sabérem, a les taules es fan diferents còpies de les actes, una d’elles va, directament o mitjançant l’empresa contractada a l’efecte, al govern. En base a elles, el ministeri, o l’empresa contractada, dóna els resultats provisionals. Una altra acta va a les Juntes Electorals, i son elles les que fan les actes pels membres del Congrés i del Senat, que son les úniques que tenen validesa, diga el que diga el ministeri de l’interior. Però hi ha més, les candidatures tenen interventors o apoderats en totes les taules o col·legis electorals, els quals es queden amb una còpia de les actes, o en prenen nota, després d’haver estat presents i haver fiscalitzat el recompte. Si alguna candidatura sospita de veritat de frau electoral és perquè s’auto considera inútil.

b)    El que passa en realitat és que alguns volen enganyar els seus propis electors, creant sospites sobre possibles fraus electoral perquè els seus electors o militants no se n’adonen que els seus líders han fracassat.

c)     L’esquerre espanyola –la vella i la nova—continuen amb els vicis ancestrals de la política espanyola: la culpa sempre és dels altres. No hi ha AUTOCRÍTICA. La pregunta que es fan és Què ha passat? Una pregunta abstracta que sols pot portar a una resposta abstracta. La pregunta correcta és . QUÈ HEM FET MALAMENT?  Probablement amb aquesta pregunta trobarien alguna resposta vàlida. Però aquesta resposta podria fer perdre el lloc als líders. Cosa que no els convé.

Si algú dels afectats vol opinió d’un servidor, pot demanar-la, i la donaré,  que un servidor sap molt, no per ser millor que els altres, sinó per què em passa igual que el dimoni, que sabem més per vells que per intel·ligents o dimonis.

UNA IDEA DE TRANSCENDÈNCIA HISTÒRICA

20/08/1993 incendi a la Muntanya gran (Ocaive)

Ahir vaig veure una notícia per la televisió de les que causen una gran alegria perquè suposen una millora per la humanitat de gran calibre. Jo la qualificaria tan transcendental com el descobriment de la roda o la tècnica per a fer foc. Una genialitat d’aquestes que diuen que hi ha un abans i un després.
Tampoc ens ha d’estranyar tant aquesta genialitat, atesa la categoria intel·lectual, científica i tècnica de l’equip que l’ha portada a terme. Tots ells, membres de la direcció del Banc d’Espanya i altres entitats financeres, tenen dos o tres carreres universitàries i diferents màsters, la majoria en universitats europees i dels Estats Units d’Amèrica, universitats totes elles d’elevat prestigi. Per exemple, i posant el cas més modest: llicenciat en ciències empresarials, llicenciat en ciències polítiques i econòmiques, llicenciat en dret, especialitat mercantil, Màster en Alta Gestió d’Entitats Financeres, Màster en Macroeconomia aplicada, Màster enTeoria Marxiana aplicada a l'Economia de la Globalització, i un parell més el nom dels quals –llargs i complexos—ara no recorde.
La idea ja sabeu quina és: Una nova llei de reforma laboral en la qual s’ allibere l’acomiadament (“despido libre i gratuito” en castellà). D’aquesta manera els empresaris s’animaran a crear llocs de treballs per temps indefinit.
La idea m’ha agradat tant, que li ho he contat al meu nét major que enguany ha fet el segon curs de l’ESO, perquè quan siga major recorde haver viscut aquest esdeveniment històric tan important. El meu nét ha reflexionat durant uns segons i m’ha preguntat:
--Iaio, ¿quin valor té un contracte a temps indefinit si l’empresa pot tirar el treballador quan vulga i sense indemnització?
Pobret, perdoneu la seua ignorància, sols és un xiquet de tretze anys!

VIATJAR DESCANSA

Ja tenim a les llibreries el darrer poemari --en el futur n'arribaran molts més, segur!-- de Carles Mulet Grimalt: Viatjar descansa, editat per 3i4 com a guanyador del XXXV Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Si atrau com un imant llegir els poemes de Carles Mulet Grimalt, si el prestigi d'aquests Premis és innegable, afegiu-li una edició excel·lent que acaba de convertir el llibre en un petit tresor. He anat per ell abans que no s'exhaurira i em quedara sense.

La publicació m'ha agafat mentre llegia dos llibres a la vegada, cosa que no acostume a fer. Tres és massa per a mi, cosa per la qual, acabat d'arribar a casa des de la llibreria Mestral, l'he obert

 --crec que al principi sols pretenia fullejar-lo-- i l'he llegit tot d'una tirada sense poder llevar-li la vista del damunt. Però us promet que no el desaré a la prestatgeria, sinó que es quedarà damunt la taula, per a rellegir-lo més tranquil·lament quan acabe els que em porte actualment entre mans.

Em resulta difícil atrevir-me a parlar de poesia perquè no em considere --no sóc-- ni expert ni especialista, però em resulta impossible suportar la temptació de dir alguna cosa, tot i que potser els "doctors de l'església poètica" més preparats que no jo, puguen retraure'm que Carles té coses millors. Es tracta de la seua sensibilitat per l'admiració de la Dona, en qui veu amb una tendresa, estima i adoració insuperables, totes les seues qualitats, tota la seua bellesa, tota la seua força vital. Però no sols té la sensibilitat de veure-ho, sinó que té la genialitat d'expressar-ho poèticament, amb una senzillesa i autenticitat dificilíssima d'expressar negre sobre blanc de tan fàcil que sembla. Gest de la dona, n'és un de tants.

Enhorabona Carles!

LA SEGA

LA SEGA.- Martí Domínguez (Edicions Proa)

Un discurs narratiu clar i entretingut, en forma de memòries –però amb personatges ficticis-- ben estructurat per tal de mantenir l’interès de la trama des del primer moment fins al final –final amb sorpresa, com ha de ser-- on queda constància de l’ofici de periodista i la formació científica i humanística de l’autor

            L’acció està situada en les comarques interiors valencianes, veïnes d’Aragó, durant la postguerra, amb les activitats dels maquis –i les seues lluites internes-- la repressió franquista, les delacions, les revenges, la capacitat de lluita de la resistència a la dictadura, el sofriment i el temor constant dels masers, enfrontant-se amb dignitat a les circumstàncies adverses, l’adaptació com a principi de conservació de tota criatura, planta, animal o persona, en aquell ambient extremadament difícil i inhòspit. Però també la solidaritat, l’ajuda al veí, les ganes que el malson passe i la vida millore.

            “L’odi es congria al cor de les persones com les tempestes al cor de les muntanyes. I quan cau la primera gota ja no hi ha escapatòria i cal buscar  un ràfec i posar-se a cobert.”

           Un lèxic ric, precís, minuciós tant en les descripcions morfològiques com paisatgístiques, ben adaptat a la parla de la zona de l’interior i un cant al respecte i conservació de la natura però també a l’altra natura, la cultura, la nostra cultura, el nostre idioma, amb pinzellades d’homenatge a alguns dels seus grans defensor.

            Però més que res és un estudi rigorós de la mentalitat i la psicologia dels masers i de la seua dura activitat que un dia canviarà completament... perquè la vida, tota la vida,  és evolució, com va demostrar Darwin.

            Un plaer de lectura, xe.

NO TENEN LLEU!!!

Jo creia haver arribat al límit de la capacitat de sorpresa, de indignació, d’escandalitzar-me, però no, no arribe mai, perquè gent tan afanosa com Rosell i la seua CEOE no tenen límits. No sols és la poca vergonya i el cinisme, és també la satisfacció, l’orgull, la prepotència, la seguretat que demostren pel fet de tindre tot el poder, poder, sobre les institucions, sobre els béns, sobre les persones, sobre la política en general.

            Tracta de vuitcentista el dret a un treball fixe, és a dir defensa el dret de la selva, el dèbil a morir (de fam o misèria), i el malalt, i el discapacitat, i el major, i el massa jove... i també  qui discrepa, qui reivindica  condicions de treball i de vida digne. Els treballadors, cada dia de matí, a la plaça, al mercat laboral, a ser llogats, o no. Però ell –o altres—que són propietaris d’una empresa, o moltes, han de tenir el dret de la propietat per sempre més, i si no funciona amb els beneficis del capital que pretenen, la culpa serà dels treballadors que no rendeixen i conseqüentment, per no ser “decimonónic”, al carrer. Flexibilitat laboral li diu a això el liberalisme econòmic, un liberalisme, aquest sí huitcentista i continuador del feudalisme anterior. Mai no en tenen prou!. Aquestes actituds haurien de ser considerades crims contra la humanitat. No tenen lleu.

Els valencians, des de quan són valencians?

Vicent Baidal ( València ,1979) després de llargues investigacions ens ofereix aquest llibre que hi haurien de llegir tots els valencians.
Algunes idees que he tret:

1.- El trencament musulmà-visigòtic, i després el cristià-musulmà, és tan traumàtic que les restes de cada una de les civilitzacions anterior al respectiu trencament són nul·les o purament anecdòtiques. Aquest fet el ratifiquen els investigadors antropològics. Ni Espanya ni el Regne de València són d'origen romà ni visigòtic, ni musulmà.

2.- La fundació del Regne de València és una estratègia de Jaume I per a neutralitzar el poder i pressió dels senyors feudals aragonesos i les seues pretensions expansionistes. Els catalans havien conquistat i poblat Mallorca, sense la participació dels aragonesos, i aquests volien ser compensats conquistant València, cosa a la qual s'oposava Jaume I.

3.- Jaume I legisla (primer els Costums i després els Furs) i declara que el seu ús és obligat i prohibeix que els jutges usen unes altres lleis (en contra del que pretenen els senyors feudals aragonesos) "en la ciutat o en alcun loch del terme altre del Regne de València" Aquest fet marca el naixement del Regne de València.

4.- Cau el mite de l'imperialisme català referent a València. Queda demostrat històricament que, després dels Furs de València, els senyors feudals aragonesos continuen pressionant per tal que València estiga legislada pels furs aragonesos, i són els pobladors catalans (població majoritària) els que volen i defensen que el Regne de València tinga els seus Furs independents dels d'Aragó.

Estic d'acord en què aquest plantejament no és nou, però les investigacions i aportacions documentals de Vicent Baidal, ho deixen meridianament clar.
El que he exposat són unes poques anotacions de les moltes que he fet i que, en cas d'exposar-les totes, farien massa llarg un article per a aquest blog. Llegiu el llibre i no us perdeu la resta.