PRIMAVERA.

                                             Ja estem a la primavera! Jo no tinc cap estació meteorològica, com l’amic J. Miguel Femenia, però tinc a casa un “estaciòmetre” que mesura i em diu –en el seu idioma—a quina estació estem. Es tracta, en realitat, d’un bonsai de magraner. Quan comença a brotar amb llucs que al principi tenen un color foc i que va convertint-se a poc a poc en verd, significa que estem a la primavera. Quan les fulles s’han fet grans i han pres un color verd intens, ens diu que estem a l’estiu. Si té magranes madures, significa que hem entrat a la tardor. I si li han caigut totes les fulles, estem a l’hivern. Enguany ha anunciat el ple de l’hivern d’una manera peculiar, però molt convincent: completament florit de blanc, com podeu veure en una de les fotos que publique.

Els “hivernòfils” –tinc alguns amics que ho són-- enguany no es poden queixar. Hem tingut un hivern amb fred, neu, pluges, temporals amb trons i llamps, granissol, boira terrera que es tallava amb un ganivet esmussat, vent huracanat, humitat, mal temps... però ara ja estem a la primavera. Benvinguda estimada! Reproduiré un poema que li va dedicar Mossén Cinto Verdaguer                                                     

LI DIUEN FLOR DEL CUCUT

A LA GENTIL "PRIMAVERA"

PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR

EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.

TREMOLA ENCARA DE FRED,

MES TOTA S'ALEGRA

AL SENTIR COM AL CUCUT

LI HA RESPOST L'ORONETA,

ENTONANT UN CÀNTIC NOU

AMB UNA TONADA VELLA:

EL BON TEMPS HA ARRIBAT

BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                     
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

Fahrenheit 451

Si algú de vosaltres va llegir Fahrenheit 451 a finals dels anys seixanta o principi dels setanta, cosa normal si teniu la meua edat, us recomane que la torneu a llegir. Què recordava jo d’aquesta obra? Fonamentalment, que els sistemes totalitaris no acceptem debats, llibertat d’expressió, llibertat de pensament... en fi una sèrie de valors, tots els quals estan inserits en els llibres. Cosa per la qual el sistema mana cremar-los tots.
Però la relectura de la novel·la de Ray Bradbury, cinquanta anys després – seixanta-quatre després d’El bomber, la primera versió—et deixa bocabadat, perquè hi ha detalls que no recordava, com el paper adoctrinador, alienador i creador d’opinions de la majoria de mitjans de comunicació, els programes brossa de les televisions, i altres. En aquella època sols hi havia un canal –estatal—i no funcionava tot el dia. En aquella època la gent no anava pel carrer amb auriculars sense mirar-se ni parlar-se, no es passava la major part del seu temps lliure encantats davant la televisió ni jugant amb els cel·lulars i altres invents que no existien però que Bradbury imaginava.
Però hi ha algunes frases que deixen la sang freda. Per exemple, li diu un vell intel·lectual a un bomber penedit: “els responsables no sou els bombers, sinó la gent, que va deixar de llegir, de pensar. Els bombers (la policia política) sols sou un complement”. Jo crec que es llegia més a finals dels seixanta, amb Franco viu i envoltats de policia política –i amb major percentatge d’analfabets-- que no hui. Però la més aborronadora de totes és: “Coneixes la llei. On és el teu sentit comú” És una frase del cap dels bombers que actualment repeteix textualment el senyor Rajoy, dirigint-se als catalans que volen un referèndum. I aixina moltes altres.
Però hi ha un fet realment nefast que ja vaig constatar, ara fa un parell d’anys, amb la relectura d’ “Un món feliç” d’Aldous Huxley i que ací es repeteix. Ambdues novel·les estan pensades, o feien pensar, en sistemes totalitaris, com el feixisme o el comunisme soviètic. Però no ha estat aixina, tota la distòpia s’ha complit en el sistema neoliberal.(Ara no entra la policia política dins de casa i et crema els llibres però, amb altres mètodes, el resultat és similar).

Els relats del pare Brow

Es tracta d’una col·lecció de cinquanta relats d'aquells que coneguem com a gènere de lladres i serenos o policíacs. La col·lecció està formada per cinc llibres amb un total de quaranta-huit relats més dos relats solts. En l’edició de RBA LA MAGRANA (col·lecció La Negra) s’ha publicat en un sol tom que, conseqüentment, resulta massa extens pel meu gust, a efectes de manejabilitat o de comoditat en l'ús.
Com en altres clàssics de novel·la negra (per exemple Sherlock Homes), el personatge principal, el que resol els crims, no és un professional, detectiu privat o oficial. En aquest cas es tracta d’un capellà catòlic, humil, modest, senzill, discret però també intel·ligent i intuïtiu i, això si, amb cert sentit de l’humor, com està manat en aquest gènere.
L’origen de la saviesa del personatge radica en el coneixement de l’ànima humana, conseqüència de confessions i diàlegs amb pecadors, criminals i descarrilats, tal com ens diu ell mateix. Chesterton ens diu, entre línies, que la religió catòlica –ell va ser creient i practicant—és la millor; els fanàtics o pallassos no són mai catòlics en aquests relats. Aquesta circumstància, però, no lli lleva mèrit a la imaginació i genialitat. El pare Brow actua sempre segons la moral catòlica. Una de les seues característiques és que no delata l’autor del crim, sinó que és el mateix criminal qui es lliura a la policia en sentir-se descobert pel capellà o es suïcida. En altres ocasions, salva un acusat que té totes les proves en contra, demostrant que no era un crim sinó un suïcidi o accident.
Una mostra de la seua moral: el pare Brow permet que un heroi que a més ha comés un crim, siga lloat per la història i s’ignore el crim, a condició que el crim no el pague un innocent. I una reflexió que podria ser vàlida hui, més de cent anys després d’haver estat escrita: “La fama de la riquesa és més dolça que els diners en si”

CINC CADÀVERS

Amb un humor, desbordant, quasi irreverent, com una ciclogènesi explosiva, o millor com un tsunami, Josep Franco, un referent de la narrativa actual al País Valencià, fa una crìtica ferotge de la societat en la qual li ha tocat viure. Però, això si, també cal dir-ho, a l’humor fort li afegeix a vegades una ironia fina i tan elegant com una garseta de l’albufera.
Una crònica divertida de la societat actual, concretament a Sant Carles de la Ribera –Llegiu Sueca, si us abelleix-- i els seus orígens, el franquisme. No revelaré res important si dic que la culpa de tot és de l’efecte 2000 que havia de produir –deien— grans catàstrofes en el precís moment del canvi de segle i de mil·lenni.
Trenca un poc amb els cànons de la novel·la de lladres i serenos, al meu modest entendre, atés que el narrador no és l‘investigador ni la possible víctima del malfactor, sinó un tercer personatge que fa de narrador omniscient. La dificultat que això suposa la supera amb genialitat.

La bíblia andorrana

La meua dosi anual (imprescindible) de novel·la negra és de tres a l’any, quatre com a màxim, i l’època més adient, la que més mono provoca si no complisc, i a la que dedique major quantitat és a finals de gener i principis de febrer. La resta a finals de juliol i primeries d’agost. Us preguntareu si aquest procés cíclic es produeix com els jocs escolars. Mai he comprés perquè a una època tots els xiquets juguen a boletes, de sobte es passa al joc de la trompa i de sobte a marro. Qüestió de moda? Algun líder imposa amb la seua autoritat innata el canvi de cicle? Hi ha algun calendari natural que ho exigeix? Mai no he sabut, però explicaré que el motiu de la meua preferència en l’època de novel·la negra és a causa de la celebració de BCNEGRA que té lloc a Barcelona entre gener i febrer. La segona part, juliol-agost, supose que serà mimetisme subconscient del mig any de les festes de moros i cristians i, ara també, de les festes de “quintaes” de Pedreguer.
Bé. Enguany he començat amb “La bíblia andorrana” d’Albert Villaró. He de dir que no havia llegit res d’aquest autor i que ha complit amb escreix amb la meua necessitat inicial. Villaró sap moure l’interés, crear tensió, fer-vos botar de la cadira. I no li falta --no pot faltar mai en la novel·la negra-- la sal de l’humor fi. La vida familiar i personal del protagonista és com manen els cànons de la novel·la negra. Ha desenvolupat molt bé les tres rames paral·leles de la trama, tot i que, pel meu gust, la tercera i més curta – Meritxell: potser reminiscències d’alguna obra anterior?—li sobrava. Però potser estic quivocat i no sols no li sobra sinó que li dóna un encís especial, mescla de tradició i patriotisme.
Per una altra banda, L’ús de temes de candent actualitat i l’aparició de personatges històrics i reals li dóna a la trama una versemblança i realisme tal que us farà pensar que esteu vivint l’acció.

Neu i història

La fàbrica de mocadorets de Pedreguer, construïda probablement a principi del segle XX (potser fa cent anys) representa l’inici d'allò que podríem dir –si em permeteu ser un poc pretensiós—la revolució industrial de Pedreguer. Aquesta façana que mostre en la foto, és una icona, atès que a més de representar el principi és, si no vaig errat, l’única fàbrica que queda en peu d’aquella època, tot i que, lamentablement, ha patit alguna modificació (la forma de les finestres) de poca importància. Per una altra banda, la fàbrica, és a dir, la seua activitat va inspirar una cançó popular i amb intenció sociològica molt divertida que, per cert, Lluís el Sifoner ha enregistrat. El cas és que, després de tants anys, poques vegades l’edifici ha vist una nevada com la de hui. Jo, per la meua part, recorde la de 1983, la de l’hivern de 1959-1960 si la memòria no em falla i que no vaig veure per estar estudiant a Alacant, on per cert no va nevar, i no sé si alguna altra de poca importància. Potser n’hi ha hagut unes altres que jo no he conegut i la fabrica si.
Es a dir, la nevada de hui és un fet inaudit i la fàbrica, una mostra d’arquitectura industrial. Per cert, també podria ser un bon lloc per a ubicar un futur museu municipal d’arqueologia industrial.

QUATRE CONTES RUSSOS

El trànsit del 2016 al 2017 l’he fet llegint “Quatre contes russos” (Alexandr Puixkin, Anton Txèkhov, Isaak Bàbel i Nina Berberova). Amb això no vull dir que no he sopat amb amigues i amics la nit de cap d’any o que no he menjat raïm i torró. “No sols de llegir viu l’home” va dir no recorde qui. El llibret – accepteu el diminutiu quant a l’extensió, no quant a la qualitat—va ser editat per la Diputació de Barcelona com a regal als usuaris de la xarxa de Biblioteques, l’any 2009 i l’he comprat en una llibreria de vell. És una mostra de la tradició russa en contes i les accions se situen durant els segles XIX i XX.
Aprofite per a desitjar-vos bon any, salut i bones lectures.