LA VIA CATALANA (III)

LA CAUSA POLÍTICA. No em referiré a les causes per les quals Catalunya té dret a ser independent--són obvies-- sinó a les causes que han fet possible el procés d'independència. Jo en propose dos: Una política i una altra sociològica.

La política és que Espanya no va acceptar un Estatut d'Autonomia, aprovat pel 80% del Parlament Català, aprovat pel Parlament Espanyol --després d'uns improcedents retalls pactats entre el President del Govern espanyol i el President de la Generalitat catalana-- i aprovats en referèndum pel poble català. El procés era constitucionalment legal i conseqüentment devia ser vàlid. El que acabe d'escriure --jo no soc ningú per a parlar de dret constitucional-- està avalat, entre altres, pel professor Perez Royo, reconegut internacionalment com a expert constitucionalista i gens sospitós de ser independentista català.

Tots sabem que a partir del pacte Zapatero-Mas de retallar la proposta d'estatut sortit del Parlament català, una part de la ciutadania que estava d'acord amb l'estatut i no es plantejava, de moment, la independència, va canviar d'opció. Després de la sentència del tribunal constitucional --format per càrrecs polítics, caducats i menys preparats des del punt de vista constitucional que Perez Royo i altres especialistes vetats per motius partidistes-- els independentistes catalans es van multiplicar.

Si descartem la intervenció militar, perquè en cas de produir-se el món civilitzat es posaria a favor de la pau, és a dir de qui no ha usat armes sinó urnes (Catalunya) i el govern espanyol optara per la via de suspendre l'autonomia o part d'ella, l'augment de partidaris de la independència podria ser més espectacular que l'augment que es va produir després de la sentència del tribunal constitucional. Aleshores serà impossible parar el procés. L'avanç de l'independentisme no sols és mèrit polític dels independentistes, sinó també del govern espanyol i més que ningú, mèrit polític del PP, amb la complicitat del PSOE, qui ara, massa tard, opta per un estat federal i a qui caldria dir-li el que li van dir a Boabdil ("Plora com a dona el que no has sabut defensar com a home").

LA VIA CATALANA (II)

LA DIPLOMÀCIA

En el món actual, ni Catalunya ni ningú no pot ser un estat independent si no té el reconeixement d'una part im portant dels altres estats. Els polítics independentistes hauran de portar a terme una eficaç ofensiva diplomàtica per a aconseguir la independència i no conformar-se amb el referèndum o amb la simple declaració d'independència per les Corts. Per una altra banda, el món occidental no pot negar el reconeixement a un poble que vol la independència i ho persegueix mitjançant mètodes democràtics com  és un referèndum. Espanya no pot respondre amb actituds violentes contra una iniciativa democràtica catalana. Europa, Estats Units, Canadà (Xe, això és l' OTAN!) no ho permetrien, perquè ells són, i ho han de demostrar, demòcrates. Dir que el referèndum sols serà democràtic si es fa per tot Espanya és un argument que fa riure a la resta dels països democràtics. A mi em sembla veure -- les circumstàncies de la vida em van ensenyar a llegir entre línies-- una certa actitud europea favorable a la llibertat dels catalans a decidir. No se si vaig errat, però aclarisc: favorable a la llibertat de decidir, tot i que puguen no ser partidaris que Catalunya siga independent; son qüestions distintes. Obviament a França no li fa goig una Catalunya independent, però no acceptaria una intervenció militar espanyola. El desprestigi que el govern espanyol s'ha guanyat per tot Europa no sols amb la corrupció sinó en la manera de tractar-la, i amb la seua actitud poc intel·ligent front a la via catalana, i poc democràtica en altres aspectes, és una carta important favorable als independentistes catalans si saben jugar bé la via diplomàtica (observeu com li cou al govern espanyol la visita del President de la Generalitat a Israel)

 

SOBRE LA VIA CATALANA (I)

CONSIDERACIONS PRÈVIES

Per a entendre el procés independentista de Catalunya s'ha de tindre en compte, primer que res, aquella característica dels catalans a la que li diguem seny. El seny (digueu-li, si voleu, trellat, prudència, mesura, paciència) fa que quan la independència és un objectiu difícil i que, a més a més, intentar-lo i no aconseguir-lo pot portar a una situació pitjor, la independència, deia, té pocs seguidors. Si l'objectiu independentista mostra possibilitats de ser aconseguit, guanya adeptes. El fet que cada dia hi haja més independentistes és perquè cada dia s'albira majors possibilitats. Un dels símptomes més clars de la possibilitat --que ja el vaig anotar en aquest mateix bloc-- és el fet que els espanyolistes (és més propi dir unionistes) adverteixen dels inconvenients que tindrà (tindria, diuen) una Catalunya independent. Comprovar que la premsa de l'España profunda ja fa enquestes sobre la independència --saben que els seus lectors són radicalment contraris-- per a desanimar els independentistes amb el resultat, es pot considerar com a símptoma clar.  És a dir, és com llegir "Crónica de una muerte anunciada", sembla que tot el món sap, des del principi, que el resultat final és Catalunya independent. Ortega i Gasset deia que el problema català consistia en plantejar-lo i que si es negava i no es permetia el debat, no existiria. Fa uns quants anys ningú no el plantejava. I ara els unionistes fan enquestes!

PODEM!!!

Sembla que van a reobrir les urgències de nit als centres de salut de la Marina Alta. Des d'ací --i amb totes les reserves, perquè una persona prudent mai no s'ha de fiar de les promeses de qui acostuma incomplir-les-- dir que m'alegre i que felicite totes i tots els que van anar a ocupar les instal·lacions dels centres de salut en les diferents convocatòries, sense distincions de partits (fins i tot als del PP, si van anar alguna vegada. Jo no en vaig veure, però reconec que potser n'hi havia algun). Diuen que estadísticament ha augmentat la demanda d'assistència urgent de nit. Clar, a la darrera convocatòria hi vam ser més de tres-centes persones les que vam demanar assistència des de les 10 de la nit fins més de mitja nit. L'enhorabona a la Plataforma per la Sanitat Pública i que aprofite per a apendre la lliçó: Si volem, reobriran les urgències, tornarà l'assistència de gestió pública i la millorarem, tornarà l'educació pública de qualitat i la millorarem, tornarem a aconseguir una televisió pública valenciana (i de més qualitat, clar) i aconseguirem que els nostres governants (si no els d'ara, uns altres) accepten que la cultura és alguna cosa més important i diferent que les traques, les falles i els bous al carrer. Recordeu Lluís Llach: si estirem tots, ella caurà... i molt de temps no pot durar.

REFLEXIONS DEL DIA DE LA CONSTITUCIÓ

 

Quan pensem en feixisme, generalment pensem en barbaritats de gran envergadura: judicis sense garanties processals, camps de presoners en condicions infrahumans, camps d'extermini. Però per a arribar a aquest extrem, els governs feixistes han passat per altres estadis, han passat per portar a terme una política infrademocràtica, que pot passar desapercebuda per una part de la societat escassament sensible als modes democràtics. Ho explicaré amb alguns exemples: Si un governant és aücat quan es dirigeix per la via pública a un acte oficial i passant per davant d'un col·legi en horari de "recreo", els xiquets s'afegixen espontàniament a la cridòria i la policia va a fer-los callar, eixe acte de la policia es una pràctica normal d'un sistema democràtic? Si un regidor enregistra en vìdeo els xiquets --no podem saber amb quin motiu-- és un acte normal en una societat democràtica. Si després el govern obre un expedient al col·legi, és un procediment justificable des del punt de vista d'una democràcia formal? Quan passen aquestes coses encara no s'ha arribat al punt dels camps d'extermini, però algú pot dubtar que es camina per un camí on falta sensibilitat democràtica i que aquesta via pot arribar a les barbaritats de gran envergadura dels sistemes feixistes? O les persones que tenim sensibilitat democràtica, espavilem i entrem en acció, o ben aviat, més prompte del que creguem, haurem caigut dins d'un pou profund i fosc de falta de llibertats, del que no podrem eixir sense pagar un alt preu de sang i llàgrimes. Em negue a permetre amb submissió que els meus fills i néts visquen en un sistema feixista sense llibertats. De res m'haurà servit viure si morira amb aquest temor i perill. Jo pertany a una generació que va fer el trànsit d'un sistema feixista a una democràcia amb l'aprovació d'una constitució de la que hui celebrem el seu 35 aniversari, una constitució que creiem era una garantia de democràcia. Hui, 35 anys després, crec que les constitucions per elles mateixes --ni aquesta ja obsoleta, ni cap altra-- no aprofiten per a res si la ciutadania no està disposada a lluitar dia a dia i sense descans per les llibertats. No oblidem que Hitler va construir el feixisme a partir d'un sistema democràtic. I ara portem el mateix camí.

　

RTVV TE NOM DE DONA

Existeix un paralel·lisme entre la violència masclista i la liquidació de RTVV. Els masclistes, els més extrems vull dir, arriben a matar la seua dona i dir : "la maté porque era mia" (que em perdonen els i les castellanes si dic que la frase sona millor en castellà, tot i que, maltractadors, n'hi ha en tots els llocs). Per al PP valencià, RTVV era la seua dona (amb el concepte que els maltractadors tenen de la seua dona) és a dir, per al PP RTVV havia de fer la faena de prostituta, criada que neteja el draps bruts i senyora que els acompanya als actes oficials. Quan alguna d'aquestes funcions ja no tenien l'eficacia esperada (per poca audiència o per perspectives de separació... poden perdre les eleccions) han decidit liquidar-la. "La liquido porque és mia". Això és de veritat el que pensen, i també ho pensen en castellà, clar. Amb tot i això, el Molt Honorable assegura que la mort de RTTV no perjudicarà la identitat valenciana... "porque haremos venir a los de Madrid y ellos nos hablaran en valenciano" ha dit més o menys. Quina pena!

SEGURETAT VERSUS LLIBERTAT

La nova llei de seguretat ciutadana posa sobre la taula, una volta més, el vell dilema de la democràcia burgesa: Què és primer, la llibertat o la seguretat? L'argument de qui defensa la seguretat és "sense seguretat no hi ha llibertat. Com que la llibertat és més important, per a garantir-la, ha de prevaldre la seguretat" Aquest argument és una fal·làcia, per absurd i contradictori. Si acceptarem que podria ser vàlid expressat en termes abstractes, encara deixaria de ser-ho quan s'aplicara en la pràctica. Per a resoldre la disjuntiva el primer que cal aclarir és "llibertat o seguretat per a qui?" Evidentment, seguretat per a qui vol exercitar la llibertat (dic evidentment perquè en cas contrari no caldria discutir) Si qui vol exercitar la llibertat de protestar contra un acte del govern --ací ja entrem en un plantejament concret-- ha de demanar permís al govern contra el que vol protestar i el govern nega el permís ... la seguretat de qui està protegint el govern? Potser la dels qui no volen protestar? Doncs que no protesten! Potser defensa la llibertat de qui governa de fer-ho com vullga sense perill que li protesten? Quan, en democràcia, la disjuntiva és entre el poder (qualsevol poder) i la ciutadania, la llibertat ha de ser per la ciutadania per definició de democràcia, i la seguretat que necessita la ciutadania és la de poder exercitar la llibertat. El cas del professor en cadira de rodes amb una pancarta a favor de l'educació pública, davant la casa d'una consellera autonòmica d'educació, sancionat pel delegat de govern, és patètic. Però és aquest tipus de relació entre llibertat i seguretat, és aquest tipus de democràcia a la que ens volen portar. Sempre que un govern retalla les llibertats ho fa en nom de la seguretat. No a la llei de seguretat ciutadana. Nota: la foto, extracta del periòdic Levante EMV és de les manifestacions de l'IES Lluís Vives (Primavera Valenciana) Amb la nova llei, podem anar a la presó (el fotógraf, el responsable de Levante EMV i jo) per publicar aquestes fotos.