Festes 2013

Permeteu-me un parèntesi en les vetllades amb kafka, per a parlar de les festes que, ben mirat, ja són un parèntesi en la vida normal del nostre poble.

Presente tres postulats --crec que acceptats per tots-- i una interrogant proposta de conclusió.

a)Si em demanaren una definició de les festes de Pedreguer, jo diria que són unes festes plurals. Hi ha de tot.

b)Diuen que a Pedreguer som poc aplaudidors.

c)A aquestes festes jo he vist aplaudir amb entusiasme dues vegades: al final de l'actuació de les danses i al final del concert a l'església (quina ovació: llarga, intensa i emotiva)

d)I la meua reflexió que pot aprofitar, si voleu, com a proposta de conclusió seria la següent: Serà que a Pedreguer no som parcs en aplaudir, sinó que tenim bon gust?

Publique unes fotos de festes. Per favor, si voleu reproduir-les, no oblideu citar l'autor, i no useu fotos per a fer publicitat sense el permís de l'autor, siga qui siga (no és legal ni ètic).

LES VETLLADES DEL TREPIG; FRANZ KAFKA (III)

 

Max Brod. Foto extreta de
http://kafka.ovh.org/pages/otoczenie-kafki/max-brod.php

--Quan vaig estar a Praga, en pujar al castell, vaig comprendre que vostè s'havia inspirat en ell per a donar títol a la seua novel·la.
--El castell de la meua ciutat és un lloc físic, el castell de la meua novel·la és una paràbola.
--Sí, però vostè titula la seua novel·la "El castell" per certa similitud amb el castell físic. No em negarà que hom pot apropar al castell de Praga, fins i tot arribar-hi, sense tindre la percepció que s'ha arribat; i una cosa molt pareguda passa en la seua novel·la.

--És cert, però això sols podria ser una coincidència.

--Sí, una coincidència, però no casual. El Castell representa el Cel, el Regne de Déu. Hi viuen els sants als qui vostè anomena funcionaris, i el Pare, Déu,,. a qui vostè anomena el Comte al qual no ha vist mai ningú.

--Això té certa semblança amb el que ha dit M. B.
--Sí, certa semblança, però què fa vostè, un foraster, vivint en el poble?
--Jo? Voldrà dir K!--ho diu amb un irònic parar de sorprés.
--K és Kafka; per cert, segons el seu amic, al principi la novel·la es narrava en primera persona. Després vostè va canviar el Jo de Kafka, pel K de Kafka.
--M. B. És un delator-- i fa un somriure calculadament mal disimulat
--D'acord, però vostè no ha respost la meua pregunta: Què feia al poble?
--Anava a treballar d'agrimensor.
--D'agrimensor o de bidell, però això sols és la forma, l'aparença, El contingut és un altre.
--A veure que li ha dit M. B. al respecte?
--No M. B. No m'ha dit res al respecte, ho dic jo.
--Endavant!
--El poble és el cristianisme, els fidels cristians.
--Això!! Jo soc jueu, vostè.ho sap!
--Correcte, vostè és un jueu entre els cristians, és a dir, un foraster.
--I què hi faig a aquell poble, segons vostè, si es pot saber?
--Va a la recerca de la salvació. El Déu de l'antic testament, Jehovà, és força sever i l'ha condemnat a vostè (no sabem perquè) a sofrir la tuberculosi. Atès que Jesucrist s'ha proclamat el Mesias i ha vingut a alliberar la humanitat i perdonar, vostè vol anar amb ell, amb els cristians, amb l'esperança de salvació... de la salvació del seu cos, amb l'esperança de curar.
-- El meu cos! sols m'importa l'eternitat, si és que existeix. A més jo no he dit mai que crega en els miracles.
--És clar que no! Es tracta d'una paràbola, m'ho ha confirmat vostè
--I perquè suposa que el poble que hi ha al castell és el cristianisme?
--A Praga les sinagogues, els comerços jueus, els seus cementeris, estan a la part baixa de la ciutat; la catedral que representa el cristianisme, està al capdamunt del tossal del castell. Vostè va abandonar la part de baix i va pujar a viure dalt.
--Estic d'acord amb tot el que ha exposat, jo mateix li ho confirme, però també és falç si tenim en compte que no crec en Déu, tot i la meua educació jueva, ni crec en l'eternitat ni en la salvació ni la condemna divina, no crec en res i això em tortura.
--Vostè és ateu?
--Jo no he dit que siga ateu, vostè posa en la meua boca paraules que jo no he dit, jo pretenc el perdó diví i poder anar al cel, però primer que res vull saber si la humanitat tenim dret a anar-hi, si hi ha una vida eterna, espiritual... però en qualsevol cas primer que res està la meua consciència.
--És a dir vosté diu que creu, però a continuació diu que vol creure, és a dir que no creu. Les seues contradiccions, la seua indecissió,les situacions que crea, són tan irracionals i absurdes, que aquest concepte en grau superlatiu actualment l'anomenem kafkià

--Què diu ara? Kafkià el grau superlatiu d'irracionalitat? Nyàs! I això ho diu un valencià. Ningú no es veu la gepa! Hi ha alguna cosa més irracional que la història recent dels valencians, de la Comunitat Valenciana?

--Del País Valencià, per favor.

– Si clar, del Regne de València. Ha ha ha! Hi ha alguna cosa més absurda i irracional que un poble que no sap com es diu? o que s'auto-denomina com si fora una finca d'habitatges? Si volien qualificar la meua obra d'irracional i absurda, haurien d'haver-li dit valenciana.

--Tranquil, no es bo discutir de nit. Propose que ens calmem i anem a dormir--li dic jo, tractant de sorti-me'n del parany en el que m'he ficat.
– Estic d'acord, jo necessite descansar... i vostè aclarir-se les idees.

LES VETLLADES DEL TREPIG; FRANZ KAFKA (II)

Franz Kafka és un home jove però malalt, molt malalt; tanmateix no és un derrotat, sinó un lluitador amb esperança, que es lamenta cridant estrepitosament però que no es resigna, sinó que té fe amb la seua salvació, o més bé, vol tindre fe.

--Senyor Kafka el seu amic i editor Max Brond diu que vostè és un home profundament religiós i és des d'aquesta perspectiva que cal analitzar la seua obra.

--Efectivament, si algú em coneix bé, aquest és M.B.
--El respecte i temor que vostè sent per Jehovà, l'impedeix criticar-lo obertament per haver-lo condemnat a sofrir la tortura de la tuberculosi i es queixa davant un sistema abstracte.
–No crec meréixer-me la tortura d'una tuberculosi que m'ofega. Però no sols és la tortura pròpia d'una malaltia dolorosa i cruel, és la tortura que suposa no saber perquè en condemnen a mi. Quin delicte he comés? Perquè no sóc informat dels meus drets?; quin és el dret processal al que m'he d'enfrontar?, perquè he nascut si el meu destí era estar malalt i morir jove? Qui és el Déu o la força sobrenatural que em fa passar per aquesta situació dolorosa que ningú no m'explica? I si em mor, després què passarà? Perquè ningú no m'informa?
--Vostè ha publicat " carta al pare", una missiva llarguíssima, plena d'amargor, una atepeïda llista de greuges. A qui va dirigida?
--Al meu pare, evidentment, però no presente cap memorial de greuges, tot el contrari, reconec la meua culpa, la meua incapacitat per a estar a l'altura del que mon pare es mereixia.
--Evidentment, però jo crec que va dirigida, també, al Pare amb majúscula, a Jahovà.
--Mon pare és una persona que imposa una disciplina al seus fills i és força sever amb qui no compleix, però ho fa per amor, pel nostre bé, el que passa és que jo sóc un poc rar i no sé adaptar-me. Altres persones, en el meu lloc, se sentirien ben còmodes, però a mi m'ofega, em crea complexe d'inferioritat; davant la presència d'un ser tan perfecte, poderós, savi... em sent com un microbi insignificant.
--Aixó mateix podria dir respecte de Jehovà
--No use en va el nom de Jehovà!
--En "carta al pare" vostè l'acusa d'immoral i hipòcrita.
--Si per actuar de manera diametralment diferent a allò que ordena.
--Jehovà prohibeix matar i després ordena a Abrham matar el seu fill.
--Sacrificar-lo
--Sacrificar-lo llevant-li la vida, és a dir, matar-lo

--Tinc son, propose que ens retirem a dormir.

--D'acord, continuarem demà, bona nit.

LES VETLLADES DEL TREPIG; FRANZ KAFKA (I)

 

Foto aconseguida en la xarxa.
Ignore l'autor

El viatge a Praga, l'any passat  amb el Grup de Danses de Pedreguer, em va permetre conéixer, un poc millor, Franz Kafka, cosa que em va animar a convidar-lo a un  esmorzar al Trepig. Una decisió força gosada, ho reconec. (No és igual transcriure una suposada entrevista amb un filòsof a qui li fas dir el que interpretes que pensa, amb les mateixes o unes altres paraules, segons el que has llegit, que un novel·lista que, tot i tenir una vena de filòsof, no escriu generalment expressant directament el seu pensament, i per tant has d'interpretar el que pensa mitjançant els seus personatges, la trama, els temes, l'estil, etc. Tinc, primer que res, el recurs de l'opinió del seu bon amic i editor, Max Brond qui ha explicat amb millor coneixement de causa, les motivacions del novel·lista) Veure la seua ciutat, amb l'emblemàtic castell, els carrerons empinats, la ubicació de diferents elements en el nucli urbà... va acabar de descobrir-me el veritable Franz Kafka --o això he cregut-- i m'ha espentat a assumir el risc. En breu, doncs, rebré la seua visita i us transcriuré la nostra entrevista. Com sempre, demane perdó de bestreta al meu convidat per si l'he malinterpretat,  als crítics literaris i als filòsofs per envair el seu territori i a M.B. per fer ús del seu descobriment --respecte la motivació religiosa de F. K. -- i després gosar contradir-lo en quant a la idea finalista del meu convidat. Ah... una altra cosa: finalment, imposat per ell. hem decidit que no vindrà a esmorzar sinó a sopar, la llum artificial, la penombra, l'ambient nocturn –potser també la son-- creen una atmòsfera més íntima i suavitzen el rigor fred de les entrevistes... humanitzen l'encontre, en una paraula.

El Castell

Praga

He acabat de llegir "El castell" de Franz Kafka després de poc més d'un any d'haver començat la lectura; una lectura compartida, clar, amb altres –fins i tot altres de Kafka que ja havia oblidat-- I que de tant en tant abandonava durant un parell de mesos per diferents raons. La lletra petita de l'edició que he llegit (Folio-Proa) ha influenciat, però no ha estat la causa principal de la lentitud, sinó la necessitat de llargues reflexions sobre què volia transmetre l'escriptor de Praga, com també prendre gran quantitat de notes que massa vegades comprovava que es contradeien entre si, i desmuntaven la meua hipòtesi inicial, obligant-me a rellegir, o descansar per a evitar un sentiment de frustració i escapar-me de l'ansietat i sensació d'impotència en la que, probablement, pretenia enfonsar-nos aquest gran novel·lista i filòsof. Continuaré.

Damnatio memoriae de Mox Nox

Damnatio Memoriae, el nou disc del grup MOX NOX --del que forma part el meu fill Lluís-- ha guanyat el premi Ovidi al millor disc de rock en valencià. Podeu descarregar-lo gratis en el següent enllaç de Mox Nox.

http://moxnox.bandcamp.com/

Nota: les fotos següents corresponen a la recent actuació a Pedreguer durant la nit de les Trobades de l'Escola en Valencià.

Antoni Lluís Carrió

Ens ha deixat Antoni Lluís Carrió qui ha passat tota la seua vida treballant per la cultura i la recuperació dels senyals d'identitat del País Valencià. Amb ell vaig compartir activitats cíviques en el tardofranquisme i l'inici de la transició. Hem avançat, sí, però si comparem els resultats amb les il·lusions d'aquella època, hem avançat poc. La vida de les persones és massa curta per a veure resultats. Continuarà vivint en la nostra memòria.