L'ESMORZAR DEL TREPIG. FREDERIC NIETZSCHE (I)

 

Després de llegir La ciència gaia i El crepuscle dels ídols, he pensat que podria convidar a un esmorzar al Trepig a Frederic Nietzsche, reprenent un antic costum abandonat fa alguns anys, en la que esmorzava amb personatges importants, generalment filòsofs, després d’haver llegit algun dels seus llibres. Tot i que jo em sent bastant còmode en soledat, també és cert que, de tant en tant, vull dir esporàdicament, sense convertir-ho en res habitual, és bo xerrar amb algú, especialment durant els àpats –com a valencià, l’esmorzar és l’àpat per excel·lència—i en la corresponent sobretaula.

Però, la pregunta és: acceptarà el senyor Nietzsche compartir taula amb un vulgar treballador, privat d’espenta espiritual, demòcrata, altruista, antibel·licista, defensor de la igualtat i sense antecedents coneguts d’aristocràcia o noblesa? Com tots els meus lectors saben, Nietzsche odia tots aquests defectes, però el no ja el tinc, em vaig respondre a mi mateix, a més, de vegades la solució està en com es planteja la qüestió, i vaig decidir escriure-li una carta, convidant-lo a esmorzar. “Honorable senyor Nietzsche. Per la present em permet convidar-lo a esmorzar a la meua propietat a la partida El Trepig, terra de canyamel, descendent de la senyora de Pedreguer, Joana Escorna, terra trepitjada també pel cèlebre poeta Ausiàs March, senyor de Beniarjó i marit de la senyora... i comentar amb vosté algunes de les seues brillants opinions... No puc oferir bones referències meues per tal que accepte la invitació, soc una persona major, antiquada, que no ha fet res útil en la vida i que no ha pogut adquirir cap propietat com a producte del treball, sols dispose de petites propietats d’origen hereditari...”

Podeu comprovar que no he mentit en res. Si soc descendent de la senyora Escorna, em preguntareu? Clar que no, no em referia a mi, sinó a la propietat, no sé si per un error –qui no n’ha comés mai cap?— estarà mal redactat...

El cas és que, sorprenentment, el senyor Nietzsche va acceptar la meua invitació i per a esmorzar vam menjar uns nutrients naturals, senzills, però saborosos i que van satisfer el seu instint –i el meu, clar—de gaudir d'alimentar el cos.

Intentaré transcriure tan fidelment com em permeta la meua escassa habilitat literària -- i la fràgil i esquifida memòria— el diàleg que va acompanyar l’esmorzar i la corresponent sobretaula.

Per a esmorzar li vaig preparar unes xulles de xai torrades a la brasa. Res de menjar vegetarià. Com els lectors saben, el meu convidat diu que menjar en excés arròs condueix a l’ús de narcòtics, i les creïlles a l’ús de l’alcohol. Bé, res d’arròs ni de creïlles. L’únic menjar considerat vegetarià que li vaig servir va ser una llesca de pa de ségol torrat i untat de mantega. Si, sí... ja sé que untar el pa torrat amb mantega or de suc de tomaca i oli d’oliva és una aberració gastronòmica, però, què voleu? Es tractava de quedar bé amb un alemany que odia el menjar vegetarià.

--Senyor Nietzsche, vosté va dir en una ocasió que no escriu perquè l’entenguen tots sinó sols qui vosté vol.

--Si això vaig dir, i també que la meua autoritat rau en el fet que no m’entenguen. Jo escric perquè m’entenguen exclusivament els que saben llegir que, sortosament són una minoria, soc un privilegiat que escriu per a privilegiats, per la minoria, no per la massa, estic orgullós, esvanit que no m’entenga el vulgus.

-- Per cert, conec llicenciats en estudis universitaris que no entenen res del que vosté escriu, que no han llegit mai un poemari i que són incapaços de qualsevol intent de creació literària, per modesta que fora.

--Això és culpa del sistema que democratitza l’ensenyament. Han omplit les universitats de gent vulgar. L’educació superior ha de ser exclusiva per als privilegiats. A Alemanya les universitats s’han marcat com a objectiu formar gent per a treballar pel sistema. Tot plegat, és un error. Error és massificar les universitats, mesclar els superiors amb els esclaus, i error és pretendre que els treballadors siguen persones sabies i cultes per a rendir més en el treball. Els treballadors no tenen necessitat de ser cultes ni savis, ni convé que ho siguen. Per una altra banda, les Universitats no pretenen que els treballadors siguen cultes i savis, sinó que aprenguen a ser útils i efectius en el treball, cosa que va en detriment dels que no van a la universitat per a aprendre a treballar sinó per a fomentar la seua capacitat creativa i enaltir l’esperit sense pretensions d’eficàcia laboral, perquè no han de treballar ni ho necessiten.

-- Però convé que l’estat procure facilitar als ciutadans l’accés a la cultura, no?

--No! No convé, ja ho he dit. Això és democràcia, socialisme. A més l’estat i la cultura, no ens enganyem amb això, són antagònics. L’un viu de l’altre, l’un prospera a costa de l’altre. Totes les grans èpoques de la cultura són èpoques de decadència política: allò que és gran en el sentit de la cultura ha estat apolític i fins i tot antipolític

-- En el Crepuscle dels ídols vosté va escriure: “... la incapacitat de no reaccionar a un estímul no és sinó una altra forma de degenerescència...” Aquesta idea jo ho expressaria en paraules intel·ligibles per a tothom i diria: “Reprimir un estímul és una altra forma de degeneració”

El meu convidat pega un bot de sorpresa, tus i quasi llança el menjar que havia introduït a la boca.

--Vosté no sap escriure! On he vingut jo? Cal saber dansar amb la ploma, cal aprendre a escriure. Encara sort que sap llegir. Pel que sembla, el llenguatge ha estat inventat només per a coses mediocres, comunicables, segons l’opinió d’alguns filòsofs de la moral de sordmuts. Per als alemanys jo soc un enigma, no m’entenen. El vulgus diu: que savi és el senyor Nietzsche, quines coses més boniques i certes escriu. I si preguntes: I que diu el senyor Nietzsche en els seus escrits?, et contestaran: No ho sé, però que bonic i que ben dit.

-- Això em recorda un acudit entre dues beates comentant l’homilia de la missa major d’un orador sagrat.

-- No m’ofenga comparant-me amb religiosos cristians. El cristianisme ha estat fins ara la més gran desgràcia de la humanitat. Va canviar la cultura per la moral. Els grecs van situar la cultura en el lloc correcte, en el cos. El cristianisme en l’ànima, creant una moral que va en contra dels instints. Van heretar dels jueus el concepte de lliure albir. La Llibertat, quina estafa! Perquè la gent t’obeïsca t’ha de tindre por; perquè et tinga por, l’has d’amenaçar en castigar-lo per no obeir-te; i per a castigar-lo per no obeir-te, ha de ser LLIURE per a decidir si t’obeeix o no; perquè si no és lliure en triar, no el pots castigar per triar el que tu no vols que trie. Per això els profetes i teòlegs han inventat la farsa del lliure albir, per a justificar el càstig que sofrirà qui no obeïsca

--Vosté està en contra de la llibertat?

-- En contra de la llibertat, diu? La llibertat tal com la concebeix la tradició judeocristiana, no existeix; els humans estem condicionats per moltes circumstàncies que ens limiten la pràctica de la llibertat. Sap que és llibertat? Llibertat significa fer cas als instints i no a la moral, llibertat significa que els instints virils que exulten amb la guerra i amb la victòria dominen sobre els altres instints, per exemple sobre el de la 'felicitat’. L’home lliure és guerrer. Llibertat és estar contra la moral. Els moralistes aconsellen tenir autodomini, és a dir, reprimeix els instints per a obeir el que et manen. Qui seguisca el consell mai serà lliure, s’empobreix i mai no coneixerà res nou ni diferent. Vosté es creu lliure perquè li permeten votar cada quatre anys entre quatre o cinc, o deu candidatures. Això no és llibertat, han limitat la seua llibertat a quatre o cinc o deu candidatures, però no té llibertat per a votar a qui vulga o el que vulga si allò que vol votar o vol fer no està inclòs dins d’aquests límits.

--Això que acaba de dir em sona a anarquisme.

-- Anarquisme, diu? L’anarquisme és decadència. Quan l’anarquista, com a portaveu de capes socials decadents, clama dret, justícia, igualtat davant la llei, ho fa tan sols perquè es troba sota la pressió de la seua incultura... Quan l’anarquista se sent malament, pobre, sense recursos, pensa que la culpa ha de ser d’un altre ... Si jo soc un miserable, llavors també ho hauries de ser tu, pensa l’anarquista. És partint d’aquesta lògica que es fa la revolució. Donar la culpa als altres, crea plaer. Tot el que és altruista, tot el que no és egoisme, com l’antibel·licisme, l’anarquisme, el socialisme, la democràcia, és decadència.

--Aleshores, si vosté considera decadent la democràcia i també l’anarquisme, si considera que llibertat no significa anar a votar entre tres, quatre o deu candidatures, quina seria la solució?

--La societat és com un ramat, ha d’ser dirigida per un pastor, una persona superior que pertanya a una cultura superior. Aquest home excepcional és conseqüència de l’atavisme d’un poble i dels costums d’aquest poble...

-- Atavisme?, raça?... Costums, cultura... Està pensant amb la raça ària com una raça i una cultura superior?

-- La humanitat ària és pura, genuïna, si és això el que em pregunta.

-- Vosté és conscient que les seues opinions podrien haver inspirat el nazisme de Hitler?

- No hi veig perquè

-- Després de vostè morir Hitler va crear un partit polític basat en la ideologia que la raça ària i Alemanya com a bressol, havien de dominar tota Europa per ser la raça i la nació genuïna, pura i superior i que calia eliminar les impureses, fer desaparéixer els jueus, els gitanos i altres races i cultures per ser inferiors...

--Em sembla molt bé, però jo no soc responsable del que pensen o facen uns altres... o del que hagen fet els nazis

-- És un fet que Hitler pensava com vosté i, uns anys després de vostè exposar les seues idees, va actuar en conseqüència.

-- Està cometent un error. Que un fet precedisca un altre no vol dir que és la seua causa, són fets que succeeixen cronològicament l’un a continuació de l’altre, però això no suposa causa i efecte. Però parlant de Hitler he de dir que, segons el que m’han contat, ha estat el personatge més gran que ha donat Europa des de Napoleó. Són els dos grans genis d’Europa. L’un al segle XIX, l’altre al XX. El vostre segle XXI no ha donat cap personatge verdaderament superior, genial, fora de sèrie. M’haguera agradat conéixer’l.

-- Un geni? Com pot ser un geni un dirigent que mana executar matances massives, que va envair països provocant una guerra amb milions de morts.

-- La guerra és heroïcitat, és glòria i honor. És la mare de tot el que és bo. Fins i tot, la bona prosa es crea amb la guerra. Té l’exemple amb Lleó Tolstoi, entre altres. Vosté hauria de prendre nota per a millorar la seua escriptura.

-- Per una altra banda, Hitler no respectava la igualtat davant la llei, ni de les persones ni dels pobles, ni de les cultures...

-- Igualtat! Ja tenim ací la parauleta màgica de la Revolució Francesa, l’esdeveniment més nefast de la història de la humanitat. Igualtat, el verí més verinós que s’haja inventat mai. La igualtat no existeix ni pot existir. Hi ha éssers superiors i éssers inferiors i, sortosament, no hem sigut, ni som, ni serem mai iguals.

-- Però vosté, senyor Nietzsche, critica a les persones sense capacitat de dirigir el seu destí i que cauen en el ramat deixant-se guiar pel pastor.

-- Clar que ho critique, però la majoria de gent és així, ni jo ni ningú podem evitar-ho, estan condemnats a obeir i a deixar-se portar irremissiblement pel pastor. És el destí de les persones vulgars. Sols i exclusivament els privilegiats no ens deixem guiar per ningú. Aquesta és la diferència entre els éssers superiors, aquells que pertanyem a la noblesa, els que hem heretat una cultura i una capacitat creativa i el vulgus que no té i mai no podrà tindre aquestes virtuts. L’home superior – que ha de sentir-se orgullós de ser-ho— i l’esclau que accepta ser-ho.                                                 .../...