.JPG) |
La monstera. Un testimoni dels fets
( o dels no fets) |
Hui m'he desdejunat a la terrassa de
llebeig, a la caseta del Trepig, sota el parral de vinci negre que ombreja la
terrassa i que, enguany, està ben carregat. Un menjar senzill i parc com
correspon a una persona humil com jo, amb poques pretensions i que li agrada
viure com un eremita: dos llesquetes de pa
torrat amb un bon raig d'oli verge d'oliva i suquet de tomaca, i un got de café
amb llet que , si he de parlar amb propietat, és llet amb café. En acabant
d'esmorzar he quedat assegut, ben tranquil i relaxat. Una mena de pau
espiritual envaïx el meu esperit, és com una mandra aclaparadora que domina la meua voluntat i no em deixa
llevar.-me de la cadira. O potser no ho dic bé, potser no és la mandra la que
domina la meua voluntat sinó que és la meua voluntat qui no vol abandonar la
mandra.
Una merla mascle –la que té el bec
color carabassa-- creua la terrassa amb el seu vol rasant i aterra sota el gran
gesmiler que tinc a l'esquerra, Em mira i, sense donar massa importància a la
meua presència, se'n va caminant per darrere de la gran monstera que, fa uns
quants anys, vaig plantar sobre una mena d'esfera que forma la rabassa d'una
palmera seca. Als peus de la monstera un
canyaret amb varietat de matisos de verds a ratlles, cau en cascada per la soca
de la palmera que fa de test natural. La merla es perd en direcció a les
tomaqueres. Hauria d'uixar-la, que no s'acostume a visitar les tomaqueres, però
ja ho faré un altre dia, per sort, les tomaques encara estan verdes i no
apetixen a la merla.
Per damunt de l'esbardissa de baladre
del meu veí, s'eleva, allà lluny, el
castell d'Aixa. Qui no conega el territori creurà que es tracta d'un castell
bonic i gran. No, sols queden unes runes
que des d'ací no es poden veure. Quan diguem castell d'Aixa ens referim al cim
de la Muntanya Gran on estava l'antic castellet d'Aixa, que en realitat sols
era una torre vigia, com també ho era el castellet de l'Ocaive, hui també en
runes, també ubicat a la Muntanya Gran,
Un teuladí passa per davant de la meua
mirada i para sobre el caquier. No trobaràs aliment, dic jo, els caquis encara
estan verds, i el teuladí com si m'haguera entés, reprén el vol i va al
magraner que tinc davant de mi, un poc a la dreta. Picoteja per damunt d'una
rama, possiblement alguna formigueta li ha aprofitat d'aliment, i tot seguit
vola en direcció al gran pi del veí de darrere. És un pi gran, enorme,
majestuós, d'aquells que han estat l'origen de la dita “és més gran que la copa
d'un pi” Si per desgràcia un dia cau, destruirà la caseta, atès que la supera
en sis o set metres i està just al seu costat.
Pense que estic especulant en qüestions
que no són de la meua incumbència i que el que caldria fer és llevar-me i
anar-me'n a fer algun treball, com xercolar les tomaqueres o podar algun
taronger, però la mandra no em deixa que l'abandone... o jo no permet que ella
m'abandone a mi, no estic segur. De sobte ha envaït la meua pau el soroll, llunyà
però estrident, d'una moto serra, o potser és una podadora d'esbardissa. Per
cert la meua esbardissa de xiprers està demanant una poda urgent. Tinc davant
de mi, a uns deu o dotze metres l'esbardissa, i caldria estar cec per a no
veure-ho, però a mi la mandra no em permet observar, simplement em permet mirar
i gaudir del que hi veig però sense entrar en detalls insignificants que
podrien desconcentrar-me.
Ara, un altre teuladí s'apara sobre un
raïm que comença a colorar Mira cap ací i cap allà, em veu, fa un xiulet de
l'ensurt que ha tingut i surt volant. Es posa sobre la barbacoa i m'observa.
Deu pensar que no sóc perillós, o potser té molta fam; el cas és que torna
sobre la parra i picoteja un gra roget d'un dels raïms. Pense que caldria
tapar-los amb una bosseta de malla per a evitar que se'ls mengen els pardalets,
però ara no puc. A més, el pardalet, pobret, té fam. Deixeu-lo que menge un
poquet.
La poteta de guatla, una planta de la
família de les verdolagues, comença a obrir les fulles perquè ja li pega el
sol. Aquestes verdolagues són com algunes persones que dormen de nit i
treballen de dia. De nit tanquen els pètals i de dia, en pegar-los el sol, els
obrin. La Lluïsa les va sembrar en un llibrell vell i el va posar sobre un tros
de tronc de palmera seca, que fa de pedestal. El conjunt és molt bonic, però
ara es nota que necessiten aigua. Espere que la Lluïsa se n'adone i les regue,
que no se sequen... jo no puc.
Un amic meu diu que fer vida
contemplativa és una estupidesa, amb tantes coses que es poden fer, com llegir,
veure una pel·lícula, escriure i tantíssimes altres coses, i no sols és una
estupidesa, diu ell, sinó que, a més a més és com estar mort, perquè la vida,
si no hi ha inquietuds de nous coneixements, no és vida, és la mort. Però jo crec
que no. La vida contemplativa és la
veritable vida si es porta conscientment, si es decidix conviure pacíficament
amb la mandra i gaudir d'ella, com d'una donzella bellíssima, vestida amb una
túnica de seda natural i adornada amb una corona de garlanda de floretes de
Sant Joan i que acaricia el mandrós, untant-lo amb olis verges d'oliva, de les
millors olives de la Mediterrània, mentre li murmura, a cau d'orella, alguna
melodia harmoniosa. Quin plaer!
Si, reconec que estaria molt bé que jo ara escriguera, si més no, quins
són, en aquest moment, els meus pensaments i reflexions, com és el meu plaer
gaudint de la mandra, però per a fer-ho caldria que em llevara de la cadira i
anara a per un ordinador, o uns fulls de paper i un bolígraf, però jo he decidit
no moure'm d'ací i no em mouré. A més, escriure suposa un gran esforç pegant
colpets sobre les tecles de l'ordinador o movent nerviosament el bolígraf amunt i avall per tot el full de
paper. Per a escriure cal reflexionar,
pensar, traure conclusions, i això significa un gran esforç, amb les neurones
atrafegades, corrent amunt i avall per tot el cervell.
Observe, d'esma, que els pàmpols de la
parra sota la que he esmorzat, es mouen lleugerament i m'arriba un perfum suau
que reconec com d'herba lluïsa, la
planta que tinc just davant de mi. Serà el llebeig que mou els pàmpols i em
porta l'aroma de l'herba lluïsa? Jo què sé!
Un amic meu, Jaume Avellà, que té la
caseta a la Torre de Benimarmut, una partida on el llebeig bufa diàriament amb
una puntualitat germànica i a hora de sol, ignorant totes aquestes costums,
modernes i absurdes, d'avançar o retardar el rellotge als canvis
d'estació--això diu ell-- Aquest amic diu que en una situació com aquesta
l'única conclusió possible a la que paga la pena arribar és quan veu que es
mouen les fulles i rames dels garrofers, i aleshores pensa: “ja bufa el
llebeig” D'acord, reconec que no és un
esforç insuportable, però per a què cal pensar tant. A mi què m'importa si és
llebeig o gregal, jo l'única cosa que vull és gaudir en pau d'ell. No, jo
gaudiré de la mandra, de la bellíssima, plaent i joiosa mandra i qui vullga
bellugar que ho fassa, jo no ho prohibiré a ningú, no. Jo sóc molt respectuós
amb el legítim exercici de la llibertat que fan els altres. Ara bé, no espereu
que jo em moga. No! Visca la mandra!
